El primer mes de la segona presidència de Donald Trump ha desmuntat l’opinió generalitzada que no té ideologia ni idees, sinó només una set insaciable de poder i diners. Ha demostrat que sí que té idees. Moltes idees. El que passa és que són unes idees dolentíssimes.

Woke ha esdevingut l’insult preferit de les noves dretes extremes, de Trump a Ayuso. Si et preocupen les desigualtats socials i les discriminacions per motius identitaris –sexistes, racials, lingüístics o el que sigui–, ja has begut oli. Ets woke, un ingenu, un pària a qui t’han menjat el coco uns radicals comunistes i que no sap de què va la vida. La vida va de sortir-se’n, de poder, de la llibertat per fer el que et doni la gana. Els pobres s’han d’espavilar i els diferents, començant pels immigrants, només han vingut a tocar els daixonsis i aprofitar-se del nostre bonisme. Quina és aquesta mandanga de preocupar-se tot el dia per les minories? I les majories, què? I els normals, què?

El segon pas per normalitzar les dretes extremes, els discursos il·liberals, el neofeixisme (a Espanya, el neofranquisme) i els múltiples noms i formes sota els quals es presenta la nova onada autoritària és començar a lloar l'eficàcia de les seves propostes i de les seves mesures. El pas primer era homologar els partits que defensen les seves postures a la resta de formacions presents als Parlaments, una feina que en bona part ja s'ha fet i que se segueix completant a bon ritme, des de mitjans de comunicació i xarxes socials. Exemples: la Xina sí que ha sabut gestionar la pandèmia, sentíem sovint durant els dies del coronavirus. Ayuso potser és com és, però va mantenir en vida l'hostaleria madrilenya, també durant la pandèmia, i amb ella els ingressos de moltes famílies. 

Observes des del nostre món i veus una societat amb un humor desesperançat, si és que no s’està dirigint gradualment cap a la fatalitat. Interpretem els canvis com desafiaments a la nostra seguretat, s’activen els mecanismes de la por, ens envolten relats de l’apocalipsi i quedem atrapats en el malestar. Un malestar que avui no està acompanyat d’acció sinó de paràlisi. Un malestar que deixa molts ciutadans estabornits pel convenciment que no hi ha sortida i que els núvols són cada cop més foscos i no hi ha res més a fer que esperar els llamps, els trons i la riuada o el foc. La tempesta és climàtica, també té un component polític per la forta onada d’extrema dreta a Europa i els EUA, i és també tecnològica i econòmica. Els discursos de la fi del món ens neguen el futur dient-nos que la tecnologia ens fa prescindibles, que la crisi climàtica ens asfixia, que tenim una economia on el treball no permet una vida ni un habitatge digne i sobretot, que no hi ha res a fer. El terra es mou i no sabem quan s’obrirà una esquerda als nostres peus per engolir-nos estrepitosament mentre sonen les trompetes de l’apocalipsi a les xarxes socials i en molts mitjans de comunicació.

Ens quedarem sense investidura? Hi haurà repetició d’eleccions? És molt més fàcil destruir que construir. És més fàcil la irresponsabilitat i el ja us ho fareu que la responsabilitat i el compromís. És més fàcil anar a la contra que sumar. És més fàcil tirar pel dret individualment que buscar acords col·lectivament. És més fàcil dir que el govern no serveix per a res que governar i assumir les contradiccions que comporta. És més fàcil la queixa destructiva que la crítica constructiva. És més fàcil el rebentisme que arremangar-se quan les coses van mal dades. És més fàcil polaritzar que buscar consensos. És més fàcil extremar-se que centrar-se. És més fàcil instal·lar-se en la dialèctica amics-enemics que bastir ponts i dialogar.

Ayuso marca el to i Feijóo ho troba “lògic i normal”. La dreta espanyola accelera cap a la normalització de l’extrema dreta, que ja comença a ser el signe dels nous temps de les dretes europees. Fins ara la majoria dels governants liberal-conservadors guardaven les formes. Macron, atrapat per la desfeta electoral, les ha abandonat ràpid: si hagués d’escollir entre Reagrupament Nacional i França Insubmisa votaria Le Pen, ha dit recentment. El PP porta temps fent pampallugues. De fet, va per davant de les dretes europees en el gir reaccionari, assumint Vox com a soci quan en necessita els vots. I no es pot negar l’èxit: quasi ningú en parla, tothom ho dona per fet i assumit. Prova que el risc és real.

1. Soroll. La visita de l’histriònic president argentí Javier Milei a Espanya ha aixecat molt soroll. Un personatge que només fent equilibris sobre la brega permanent es pot aguantar dret. La falta de respecte a les normes i convencions és la seva manera d’estar al món i de fer creure a la gent que està canviant les coses per al seu bé, tot i que el que fa és una destrossa més en un país ja prou trasbalsat. Des d’aquesta mentalitat, viatjar per primera vegada com a president a un país sense acordar una visita de cortesia amb el cap d’estat i amb el president del govern forma part de la necessitat de fer-se notar a cada passa, confirmant la feblesa psicològica que amaguen sovint aquests personatges amb vocació totalitària. Les seves paraules agressives contra el president Sánchez i la fotografia amb el president de la patronal, Antonio Garamendi, i representants d’importants empreses inversores argentines –¿com és que no s’ho van pensar dues vegades?– ha augmentat el soroll. I ha fet que els seus protagonistes sortissin ràpidament a desmarcar-se de les maneres de fer del personatge. Fins i tot el PP, que es va deixar endur pel reflex automàtic d’aplaudir qualsevol crítica a Sánchez, ha hagut de fer una rectificació ambigua. Resultat: Sánchez troba material per capitalitzar durant la campanya de les europees. El PP vol i dol i deixa que Vox guanyi espai per continuar fent soroll.

No passem per un bon moment de la relació, sempre complicada, entre el món de la política democràtica institucionalitzada i el batec social. Quan sembla que ens en sortim d’un dels molts temes que ens neguitegen, ja entrem de ple en un altre tema tant o més complicat que l’anterior. Les acusacions i desqualificacions sovintegen més que mai, hi ha qui s’entesta a seguir fent coses que són difícilment justificables avui dia, i tot plegat no ajuda a buscar espais des d'on avançar. No consola gaire veure que aquest no és un tema només de casa nostra, sinó que afecta països i indrets de qualsevol racó del món. En situacions com aquestes hi ha qui practica l’enyorança i recorda que abans la política i els polítics eren molt millors. Però, al marge que això no sigui del tot veritat, al final res de tot això consola, ja que el brogit creix, el panorama no millora i els dies van passant.

Amenaces. L’aclaparadora victòria de Vladímir Putin és, sobretot, un missatge intern. Amb l’oposició a l’exili, encarcerada o assassinada, el líder del Kremlin se sent enfortit pels resultats d’unes eleccions farsa que li ofereixen sis anys més de perpetuació en el poder. L’organització d’observació electoral, Golos [Veu], un grup independent rus que l’any 2013 va ser acusat d'“agent estranger” pel Kremlin i té un dels seus líders empresonat, pendent de judici, assegura que aquestes eleccions han estat “les presidencials més corruptes de la història del país”. És el resultat d’una repressió exercida des de l’arrogància i la impunitat. 

1. Fukuyama. “És hora de revertir la decadència política d’Amèrica”, deia el Financial Times Weekend. Era la crida de portada d’un article de Francis Fukuyama. La inquietud creix a mesura que s’acosten les eleccions presidencials americanes, i cada cop sembla més irreversible un cartell electoral propi d’una república bananera: Joe Biden, amb indubtables limitacions físiques i verbals, davant l’ofensiva reaccionària de Donald Trump, autoritzat a presentar-se malgrat les seves pulsions colpistes i l’enorme càrrega judicial que porta a sobre. ¿Aquest és el nivell de la política americana? Mentrestant, el boicot republicà al Congrés té mig paralitzada l’administració demòcrata. Ni tan sols és possible posar-se d’acord per ajudar Ucraïna. Entre altres coses perquè Trump sintonitza amb Putin i el que pugui passar a Europa no és problema seu. Que es defensin els europeus.

Hi ha un creixent sentiment entre la ciutadania que la democràcia està en crisi. Els populismes es presenten a si mateixos com a dreceres polítiques que permeten millorar l’eficàcia de les nostres societats, les quals, d’acord amb aquest sentiment, pateixen la “inutilitat” de la democràcia, de la nosa que representa la seva litúrgia.

Cop d’estat per la via electoral. L’aportació de l’inefable Milei al final d’any té el valor de representar i culminar les desventures polítiques del 2023. Just arribat al poder, amb un decret llei d’emergències públiques (664 articles) el president del poble posa en evidència les seves intencions: s’atorga àmplies facultats del poder legislatiu i una capacitat d’imposar sancions als que protestin o desobeeixin que deixa en ridícul el poder judicial. I pel que sembla no hi ha indicis, de moment, que parlamentaris o jutges defensin les seves institucions.

Molts es pregunten què els ha passat a alguns d’aquells joves militants antifeixistes dels setanta, que ara de grans serien capaços de votar l'extrema dreta o que fins i tot no la reconeixen com a perillosa. La resposta no és senzilla perquè els perfils dels concernits són extraordinàriament diversos. Hi ha polítics, professors, literats, filòsofs, periodistes, cantants, actors i fins i tot antics esportistes d'elit. Alguns no tenen ni la més mínima autoritat intel·lectual per teoritzar sobre moviments polítics, però en parlen com si fossin Gramsci o Habermas. No és que només puguin parlar de política persones com aquests darrers, però tots ens hauríem d'adonar que són els únics que gaudeixen d'autèntica autoritat científica. 

El que ens sembla llunyà sovint és també al nostre costat sense ser-ne conscients. L’autoritarisme està creixent al món, i és prou evident per a tothom, però també augmenta a les organitzacions del nostre entorn, i sovint no ens n'adonem. Amb models autoritaris, globals o locals, no podem esperar democràcia, i sense democràcia no hi haurà benestar ni igualtat.

Aquest any he estat en més de vint països europeus i he vist dues Europes. A bona part del continent encara som en una Europa on els trens d’alta velocitat ens fan passar fronteres que gairebé no notem, mentre viatgem sense interrupcions entre democràcies liberals força integrades i decidides a resoldre per mitjans pacífics tots els conflictes encara existents. Però si agafem un tren vell i lent només unes hores cap a l’est, passarem llargues estones en refugis antiaeris parlant amb soldats ucraïnesos malferits sobre anècdotes de les trinxeres que recorden la Primera Guerra Mundial. Com que mantinc activa al mòbil l’aplicació Air Alert!, els avisos d’atacs aeris a ciutats ucraïneses em recorden cada dia aquesta altra Europa.

El capitalisme, o socialdemocràcia, fan voltes damunt d'ells mateixos, com un ca que cerca la millor posició per ajeure's. I dormir. Un mamarratxo com Javier Milei, amb tots els seus esgarips, és en realitat un símptoma de dormició. Pensar a aquestes altures que la recepta per redreçar una economia devastada per la corrupció és un pla de xoc ultraliberal és una imbecil·litat de la qual fins i tot el mateix Milei, en un rar moment de lucidesa, s'ha adonat parcialment: en un discurs populista pronunciat des d'una posada en escena populista, va reconèixer que “el xoc”, com ell anomena el seu pla de mesures desreguladores, tindrà “un impacte negatiu” en el dia a dia dels ciutadans, que hauran d'afrontar “un darrer tràngol abans de començar a veure la llum al final del túnel”. Ofuscat i redemptorista, per tant. Pretendre redreçar una economia devastada per la corrupció naturalitzant la corrupció (la desregulació dels serveis públics no vol dir altra cosa, i més en un país amb els tres poders de la democràcia en caiguda lliure de fa anys) i crispant i polaritzant l'opinió pública com mai abans, ja es veu de lluny que no és exactament una bona idea. Que la borsa faci espasmes per saludar el que sembla la definitiva fi del peronisme i del kirchnerisme, o que a Europa alguns s'excitin projectant en Milei les seves pròpies fantasies econòmiques i polítiques, ens parla justament d'un sistema espantat, que intenta calmar-se engronsat pel seu propi cinisme.

El 10 de desembre és una data assenyalada del calendari de la humanitat. Es commemora la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans. El valor d’aquest gran esdeveniment, del qual ara celebrem el 75è aniversari, no es pot comprendre al marge de la història. La Carta de les Nacions Unides va néixer l’any 1948 per enterrar definitivament els actes de barbàrie que el totalitarisme havia provocat durant la Segona Guerra Mundial, i promoure la llibertat, la justícia i la pau al món. L’experiència traumàtica amb el nazisme, que va ser capaç d’industrialitzar la mort per eliminar les vides que no mereixien ser viscudes, va impulsar una nova reflexió sobre la dignitat i els drets de les persones. La commoció que es respirava el 1945 va fer aflorar un desig: evitar que la crueltat mostrada per l’espècie humana es repetís. Aquest anhel va conduir al reconeixement de la dignitat humana. 

1. Comprar. “Berlusconi va demostrar que tothom té un preu, que es pot comprar a tothom, que la realitat i la veritat depenen només de quant es vulgui gastar per canviar-les, reescriure-les i reinventar-les. A això cal afegir-hi la mentida i la idea d'impunitat”. Em sembla que aquestes paraules de l’escriptor italià Roberto Saviano (El País) descriuen de manera impecable el que significa Berlusconi. La pèrdua de la noció de límits, tot és possible, al que mana tot li està permès; i la banalització de la veritat: el que ell diu és el que val, per més que sigui una falsedat manifesta. És l’expressió del nihilisme, que li permet connectar sense escrúpols amb els governants més autoritaris. El condol de Putin és significatiu de l’aire de família que els apropa.

Final. El mite de la suposada immortalitat de Silvio Berlusconi també era mentida. Una altra construcció (aquest cop del seu metge) per alimentar el personatge; un altre intent de burlar el destí, com ho havia fet amb els jutges i amb els adversaris que tantes vegades el van declarar políticament mort. Diuen que volia passar a la història com el millor primer ministre italià de tots els temps però, a l’hora de la veritat, quan es va veure obligat a triar entre els seus interessos privats i el seu paper públic, sempre va triar el primer –ho explica James L. Newell al llibre Silvio Berlusconi: A study in failure [Silvio Berlusconi: Estudi d’un fracàs]–. Però, malgrat lliurar-se a unes “ambicions que no s'estenien gaire més enllà de garantir el seu propi interès” i el dels seus negocis, el Cavaliere va emergir de l’ocàs de la partitocràcia italiana per redefinir la política de la dreta europea. I no només.

El partit que governa Polònia, Llei i Justícia (PiS), acaba de fer un pas més cap a l’autocràcia total. Ara que s’acosten les eleccions generals de la tardor, el PiS ha redactat una llei per crear una comissió especial que investigarà la influència russa entre el 2007 i el 2022, un període que inclou els anys en què va governar el partit opositor Plataforma Cívica (2007-2015). Pitjor encara: el president polonès, Andrzej Duda, ja ha signat el projecte de llei i l’ha enviat al Tribunal Constitucional, supeditat al PiS, perquè hi doni el vistiplau.