L'economia espanyola, i també la catalana –que l'any passat va créixer més que la mitjana–, continua rutllant. El Banc d'Espanya, que acostuma a ser conservador en les seves previsions, ha revisat a l'alça l'estimació de creixement per al 2025, del 2,5% anterior al 2,7%, després d'arribar l'any passat al 3,2%. Tot plegat en un entorn d'incerteses en el panorama internacional. Però ja l'any passat, amb un escenari similar, vam viure nombroses revisions a l'alça del creixement.

Salvador Illa es proposa que Catalunya “lideri” l’economia espanyola. No queda clar què significa això, però com que l’economia catalana ha estat superada en volum per la madrilenya en els últims anys, molts –potser tothom– han interpretat que el que significa és que d’aquí deu anys l’economia catalana hauria de ser un altre cop més gran que la madrilenya. Aquest objectiu és impossible i, a més, indesitjable. Veiem per què.

Salvador Illa ha declarat que Catalunya “ha de marcar-se l’objectiu ambiciós de tornar a liderar econòmicament Espanya i tornar a ser un dels quatre motors d’Europa”. Es tracta d’un objectiu molt més ambiciós del que sembla a primera vista, com veurem immediatament.

Crida l'atenció que Barcelona segueixi tan ben posicionada com una de les principals ciutats més importants d'Europa, atraient inversió estrangera i talent per als nostres centres tecnològics. Comptem en la capital catalana amb més de dues mil start-ups, som un dels hubs més rellevants d'Europa i ocupem el cinquè lloc dins de la Unió Europea, darrere de París, Berlín, Estocolm i Amsterdam.

Sovint quan es tracta dels reptes econòmics del nou govern català parlem del finançament, i aquesta no és l'única carpeta i ni tan sols la més important. Sens dubte és la que farà més soroll polític i mediàtic i discutirem fins a l’infinit si el que s’acorda és “singular”, si el “cupo” empobreix les altres comunitats autònomes o si l’acord final és més o menys consensuat pel conjunt de l’Estat. El tema donarà per a molt, ja que el poc definit acord amb ERC fa que aquests puguin parlar de “concert econòmic” i, altres, d’una millora del finançament dins el sistema comú. Però més enllà d’una qüestió que està molt carregada de simbolisme, hi ha la necessitat que el país disposi d’una política econòmica pública, que els agents empresarials i socials sàpiguen a què volem jugar col·lectivament, quins són els objectius i de quins instruments es dotarà el país. Hem viscut molt temps, massa, sense una estratègia i un horitzó econòmic de futur. Més que el predomini del laissez faire, hi ha hagut deixadesa en nom d’arribar a utopies fantasioses amb les quals ja s’arreglaria tot. I no anem tan bé. Vivim del turisme i d’activitats intensives en mà d’obra. Els efectes, baixos salaris i cada vegada una major desigualtat i descomposició social. Agradi o no, la societat es construeix des de l'economia, encara que no només amb ella. Els amants d’analitzar la situació des del PIB es troben raonablement satisfets. Creixem un 3% interanual, 1 dècima per sobre de la mitjana espanyola, i també per sobre de l’europea. Si fugim de simplismes, cal que sapiguem que creixement no té a veure directament amb desenvolupament, i encara menys amb benestar. El PIB és una falsa pista.

Dimarts es va presentar al Col·legi d'Economistes el darrer número de la Revista Econòmica de Catalunya. Amb un excel·lent conjunt de col·laboradors, es va dedicar a “les arrels de l'economia catalana”. El monogràfic era també una ocasió per homenatjar un gran nom de la història econòmica catalana com és Jordi Nadal, i de reconèixer la gran feina feta per Francesc Cabana, l'actual degà dels historiadors econòmics i de l’empresa catalans.

No quedem satisfets quan, des de Catalunya, ens comparem amb altres indrets d’Europa i de l’Estat tot mirant la renda per capita, la productivitat, el fracàs escolar o el que assoleixen els nostres alumnes en proves internacionals de nivell educatiu.

A la novel·la de Hemingway The sun also rises pregunten a un dels personatges com és que s’havia arruïnat. Ell respon que de dues maneres. Primer, gradualment; i després, tot de sobte. És a dir, un bon dia t'adones que ja no hi ets a temps, que la decadència, la fallida, és un fet.

de la mateixa manera que hem pogut dibuixar un conjunt de fortaleses de Catalunya posant en context europeu les més de cinquanta variables de l’índex de progrés social (IPS), podem fer el mateix amb les febleses. Dels dotze apartats considerats per l’IPS, en tres Catalunya està molt per sota de la mitjana de les regions europees (entre un quinze i un disset per cent), cosa que vol dir que està entre un 28 i un 31 per cent per sota del que li correspondria per PIB per càpita. En tots tres casos la mala classificació és netament pitjor a la de qualsevol altre apartat. Són, clarament, febleses de Catalunya. No gosaria afirmar que són les febleses de Catalunya. Només afirmo que són febleses de Catalunya.

Un estudi recent de la Cambra ( Convergència amb els ‘frugals’ i dèficit fiscal, J.R. Rovira, octubre del 2020) posa fil a l’agulla a una realitat que, tot i ser sospitable, fins ara no estava prou objectivada. Catalunya no va bé. I no és un problema de conjuntura. L’economia catalana, des de fa temps, i no pel Procés, perd pistonada i s’allunya de la convergència amb estats que, per dimensió i nivell de desenvolupament, voldríem tenir com a referents (Dinamarca, Àustria, Holanda, Finlàndia...). I això, en un període llarg, com el que són les dues primeres dècades del segle XXI, prova que el hàndicap que la frena és estructural. A l’autor del treball esmentat el sorprèn l’escassíssim creixement anual del consum per càpita de Catalunya entre els anys 2000 i 2019 (l’acumulat: a preus constants del 2015), no només respecte d’aquells països europeus sinó fins i tot de la mateixa Espanya, sostreta Catalunya. El consum per càpita en termes reals en aquell període ha crescut un 1,7%, molt per sota del 8,6% d’Espanya. Una diferència que no es correspon amb la de la renda; aquí, Catalunya també ha crescut per sota d’Espanya (14,2% enfront d’un 18,7%), tot i que aquest fet és més normal en processos de convergència econòmica. L’alentiment del consum tampoc es correspon amb el creixement del PIB per persona ocupada (16,4% per a Catalunya, 12,6% per a Espanya sense Catalunya), malgrat que Catalunya ja té taxes d’ocupació superiors.

A desgrat que, ja fa temps, s’hagin alçat veus avisant que esdevenir un país low cost no ens interessa, la realitat és que hem aconseguit ser-ho. Catalunya és un país mal pagat. És cert que, excepte l‘habitatge, el cost de la vida no és elevat. Es pot sobreviure relativament bé amb uns ingressos minsos –de fet, molta gent ho fa, si el tema pis està resolt, esclar–. Hem esdevingut una societat formada per aquella mena de gent que els nostres avis anomenaven irònicament “pobrets, però alegrets”. Catalunya és competitiva no pas degut a la productivitat –que és baixíssima– sinó al fet d’escanyar l’assalariat. I amb el personal que no està subjecte a una supervisió procedimental i organitzativa ben reglada –que només implanten les grans organitzacions privades, sovint estrangeres–, els serveis que s’acostumen a oferir són mediocres. Una relació malignament neutralitzada: mals serveis deguts a salaris baixos, salaris minsos perquè la productivitat és baixa. Ningú pot exigir res a l’altra part perquè tothom està en falta.

Si mirem algunes de les pitjors notícies empresarials de Catalunya en els últims temps podem trobar-hi un fil conductor. Entre aquestes notícies hi ha, per exemple, la massiva sortida de seus socials després de l’1-O, la pèrdua d’Abertis com a empresa de capital català, la possibilitat que Naturgy segueixi els mateixos passos que Abertis, i la decisió de Nissan de marxar de Catalunya. I des de fa uns dies tenim una altra notícia que encara no sabem si podem qualificar de bona o dolenta, que és la previsible fusió entre CaixaBank i Bankia, però que té riscos evidents en funció de com es reparteixi el poder a la nova entitat.

La crisi econòmica sense precedents provocada per la pandèmia del covid-19 ha portat Europa a una resposta també inèdita: uns fons de 750.000 milions d’euros destinats a la reconstrucció i la resiliència. Una part d’aquesta injecció de liquiditat estarà condicionada a inversions a llarg termini en el marc del New Green Deal i la digitalització. L’arribada d’aquests fons porta a una reflexió necessària sobre l’actual model econòmic i social de Catalunya. L’ARA ha consultat alguns dels millors economistes del país per saber quines són les 10 àrees clau en què cal invertir amb mentalitat reformadora per reimpulsar el país i la seva economia.

"Ala tertúlia que a la ferreria de la carretera solia tenir, els darrers anys de la seva vida, el senyor Bofill Pericay, universalment conegut, a l’Empordà, pel Rajoler de Pals, aquest senyor solia afirmar, si la conversa s’ho portava: «La gent dels Masos de Pals és més intel·ligent que la de Pals; la de Pals, més intel·ligent que la de Palafrugell; la de Palafrugell, més que la de Girona; la de Girona, més que la de Barcelona. La més ase és sempre la de Madrid». Aquestes afirmacions, les feia el Rajoler, no pas impulsat per alguna mena de patriotisme local, que no tenia. Ho deia simplement pel gust de proclamar una autèntica obvietat". (Josep Pla. Notes disperses [OC, volum 12])

L'economia de la zona euro va créixer un 0,2% en el segon trimestre d'aquest any, just la meitat del que va augmentar en el mateix període de l'any passat i una dècima menys que en el primer trimestre del 2019, segons dades de l'Eurostat, l'agència europea d'estadística. Aquestes dades reforcen la tendència a la progressiva desacceleració que experimenta el conjunt de l'economia europea i que, en canvi, l'economia espanyola i la catalana estan resistint millor.

La Fórmula 1 seguirà a Catalunya, com a mínim un any més. Segons ha pogut confirmar l'ARA, la Generalitat ha aconseguit que Liberty Media, l’empresa propietària de la competició des de fa tres anys, li concedeixi una pròrroga del contracte que totes dues parts tenien fins ara. Amb aquesta pròrroga, Montmeló tornarà a celebrar un Gran Premi el 2020 i, a canvi, el Govern s’ha compromès a seguir avalant per un import anual de 23,4 milions de dòlars (21 milions d’euros). L’aval és una exigència dels propietaris de la Fórmula 1 i, a la pràctica, implica que cada any la Generalitat es vegi obligada a cobrir les pèrdues que genera l’organització d’aquesta competició al Circuit de Catalunya, ja que la venda d’entrades no cobreix ni la meitat dels 21 milions que cobra Liberty Media cada any.

Tot això que llegireu a continuació és veritat: Catalunya segueix sent, contra molts pronòstics, la primera economia d’Espanya. El pes de l’economia catalana en l’europea ha crescut des de l’any 2000. I Catalunya ha vençut els vaticinis més pessimistes i ha suportat la crisi econòmica i la crisi política més fortes en dècades d’una manera “extraordinàriament resilient”. L’expressió és de Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra de Barcelona, que aquesta setmana ha presentat un imprescindible estudi de la taula econòmica de la institució que analitza l’evolució del país des de l’any 2000.