La primera edició del Mundial de Clubs de la FIFA va començar amb un empat sense gols entre l’Inter Miami i l’Al-Ahly egipci. El partit es jugava a l’estadi Hard Rock de la ciutat de Florida, on normalment es juga a futbol americà. Unes 60.000 persones s'hi van aplegar sense acabar d’omplir del tot el recinte, en part per la por d’alguns aficionats d’anar a l’estadi, ja que per arribar-hi calia passar per diferents controls de seguretat. I molts dels aficionats que volien anar-hi són immigrants llatins, alguns sense els papers en regla.

Potser podria passar a qualsevol país del món, però el cas és que això ha passat a Espanya. L’assemblea de la Federació Espanyola de Futbol havia d’escollir un nou president i el guanyador va ser un candidat que està condemnat pel Tribunal Suprem pel delicte de prevaricació, perquè quan era president de la Diputació de Pontevedra va pagar dues vegades pel mateix camp de gespa artificial. Rafael Louzán, que és com es diu aquest vell conegut de Fraga i d’Alberto Núñez Feijóo, va arrasar amb 90 vots contra 43. Potser no s’estarà ni dos mesos al càrrec perquè el 5 de febrer el tribunal ha de ratificar o no aquesta primera condemna. Si s'hi veuen amb cor, passin al següent paràgraf.

Les crítiques dels futbolistes per la saturació del calendari i l'amenaça d'una possible vaga han derivat en una denúncia a la FIFA de les 33 lligues de futbol europees –inclosa l'espanyola– i la Federació Internacional d'Associacions de Futbolistes Professionals (FIFPro).

Cada cop que hi ha una aturada de seleccions surt a debat el tema del calendari. Els clubs es queixen perquè perden els seus jugadors internacionals i pel risc de lesió que això comporta. Els futbolistes treuen el fetge per la boca i amenacen amb anar a la vaga. I els aficionats es queden sense partits del seu equip els caps de setmana. La pela és la pela i el negoci del futbol només rutlla –o això opinen els que manen– si la pilota roda. Amb contractes milionaris pel mig, ningú està disposat a renunciar a la seva part del pastís.

Si el Girona aconsegueix la classificació per disputar competició europea la temporada vinent, que tot indica que caurà pel seu propi pes, la relació amb el City Football Group canviarà. La FIFA i la UEFA han modificat recentment el seu reglament i actualment dos clubs que formen part del mateix propietari no poden participar ni a la Champions, ni a l'Europa League ni a la Conference League a la vegada. Tampoc pot haver-hi cap mena d'operació entre ells, ni empresarial ni esportiva. Això vol dir, ras i curt, que el Manchester City i el Girona no podran mantenir el vincle actual. Des del grup, però, ja s'està treballant, a la recerca de solucions que facin legal el lligam entre les dues parts i perquè, al mateix temps, els uns i els altres puguin competir a Europa sense cap mena de problema.

En cada aturada de seleccions molts clubs lamenten lesions dels seus futbolistes. És un tema recurrent i gairebé inevitable. En un calendari cada vegada més atapeït, els jugadors abandonen l'ecosistema dels seus equips i se'n van a un grup diferent, que s'entrena amb una altra intensitat i amb exigències físiques particulars. Aquest novembre, per no faltar a la tradició, molts internacionals han omplert la infermeria. El cas més destacat és el del blaugrana Gavi, que es perd el que queda de la temporada. Però el Reial Madrid també n'ha estat víctima: Vinícius i Camavinga no podran jugar, almenys, fins a finals de gener, i es queden sense disputar la Supercopa d'Espanya.

El Comitè de Disciplina de la FIFA ha inhabilitat Luis Rubiales durant tres anys per exercir qualsevol activitat relacionada amb el futbol tant en l'àmbit estatal com en l'internacional. La decisió del màxim organisme del futbol mundial s'emmarca en l'escàndol causat pel petó no consentit que l'expresident de la RFEF va fer a Jenni Hermoso durant la celebració del Mundial que la selecció espanyola va guanyar el 20 d'agost a Sydney.

La FIFA s'ha avançat al Tribunal Administratiu de l'Esport (TAD) i, segons ha informat en un comunicat, ja ha suspès provisionalment el president de la RFEF, Luis Rubiales, de qualsevol activitat relacionada amb el futbol en l'àmbit nacional i internacional. A més, el màxim organisme del futbol mundial també obliga Rubiales i la RFEF a abstenir-se, ells mateixos o mitjançant tercers, de contactar o d'intentar contactar amb Jennifer Hermoso o el seu entorn més proper després que aquest divendres, tant durant l'assemblea extraordinària de la RFEF com amb un comunicat a última hora, es posés en dubte la versió de la jugadora campiona del món.

L'obertura d'un expedient disciplinari per part de la FIFA a Luis Rubiales ha precipitat els esdeveniments pel seu petó no consentit a Jennifer Hermoso i la seva actitud masclista durant la celebració del títol Mundial dissabte a Sydney (Austràlia). Així, segons han avançat la SER i la Cope, Rubiales està preparant la seva dimissió per fer-la oficial durant l'assemblea extraordinària que se celebrarà demà divendres (12 h / Esport 3) a la Ciudad del Fútbol de las Rozas. Prèviament, el digital Relevo ha avançat que els 20 clubs professionals espanyols convocats a l'assemblea –entre els quals hi ha el Barça– no tenen previst anar-hi, fet que podria comportar, fins i tot, la impossibilitat que se celebrés, ja que han de ser-hi presents com a mínim 70 dels 140 membres convocats.

No n’ha tingut prou Gianni Infantino amb la Copa del Món celebrada fa uns mesos. Després d'una organització convulsa, la cita mundialista amb seu a Qatar deixava dubtes i deutes morals. Encara sort, per al president de la FIFA, que el Mundial el va aixecar Lionel Andrés Messi amb l'Argentina, potser la imatge més potent que podia compensar la ferum que desprenia un torneig amb milers de morts a l'esquena. El negoci d’un esport en què els resultats són el reclam més petit. Sota aquesta premissa, l'organisme del futbol mundial ha anunciat aquesta setmana, en el seu 73è congrés a Ruanda, un nou format per al Mundial del 2026 amb seu a Mèxic, el Canadà i els Estats Units. Hi haurà 12 grups en què es repartiran els 48 equips participants, amb un total de 104 partits a disputar en 39 dies. Més partits, més taquilla. Més beneficis, més diners.

El futbol, l'esport més estimat i que mou més diners arreu del planeta, les ha vist de tots els colors aquestes darreres dècades. Crisis, escàndols, drames i moviments polítics de tota mena. Però si alguna cosa no ha canviat és la figura més poderosa de totes, la del president de la FIFA. Des de fa 25 anys, a la FIFA hi mana un suís que no ha jugat a futbol. Com si fos una broma, després de 17 anys de mandat de Joseph Blatter, el 2016 el nou president del màxim organisme del futbol mundial és un altre suís amb un perfil similar, Gianni Infantino. Els dos, de fet, són nascuts en dos pobles separats per tot just set quilòmetres.

Ha aparegut un nou virus FIFA. La Copa del Món del Qatar es va acabar fa tot just un mes i els futbolistes que més hi van participar ho noten en la tornada a la competició amb els seus clubs. Des que es van reprendre les competicions estatals després del 20 de desembre, alguns gegants del Vell Continent han patit l'efecte d'un Mundial —la competició més exigent— disputat enmig de la temporada regular, el primer en tota la història. Espòiler: el Barça se salva de l'escabetxina.

L'1 de gener s'obre el mercat d'hivern més atípic de tots els temps, bàsicament perquè mai abans s'havia disputat un Mundial a mitja temporada de les principals lligues de futbol. La cita mundialista sempre és un aparador per a molts futbolistes, que aconsegueixen tancar traspassos o millorar les condicions que tenen amb els seus clubs. Per a molts jugadors, el Mundial de Qatar ha significat un abans i un després. A l'ARA repassem els quinze noms que més l'han sabut aprofitar.

En el llibre El fútbol a sol y sombra (1995), l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano es preguntava: “¿En què s’assembla el futbol a Déu?” I responia: “En la devoció que li tenen molts creients i en la desconfiança que li tenen molts intel·lectuals”. La devoció sola es quedaria curta si haguéssim de descriure el que, a unes hores de la final del Mundial de Qatar, s’està vivint a la ciutat de Buenos Aires. L’afició creu cegament en la selecció argentina, que jugarà diumenge contra França després de classificar-se, dimarts passat, en un partit plàcid contra Croàcia, amb un gol de Messi i dos de Julián Álvarez, el “nene” que adorava Messi quan aprenia a jugar a futbol.

Després de seixanta-dos partits que portem de Mundial, només queden quatre himnes per sentir: els de la final i els del partit per al tercer i quart lloc. És una tradició centenària, i que sonin a l'estadi abans de començar cada partit és una litúrgia habitual de les competicions internacionals. D'aquesta Copa del Món en recordarem especialment aquest moment per una acció simbòlica que va passar durant la fase de grups, quan els jugadors de la selecció de l'Iran van aprofitar el primer partit que disputaven a Qatar per negar-se a cantar l'himne nacional en protesta per la repressió que viuen les dones al seu país. Aquest fet quedarà en la memòria col·lectiva, sempre agraïda quan parlem de Mundials de futbol, de la mateixa manera que es recorda la final d'Itàlia 1990, quan una sorollosa xiulada a l'himne argentí va fer explotar Diego Armando Maradona, que va esperar que l'enfoques la càmera de televisió per cridar diverses vegades un "Que fills de puta!" que va encendre el cor de tots els argentins.

El batec del Marroc ja no podrà omplir més de música els carrers. La seva fita, que serà recordada en les pàgines d'història dels Mundials, s'ha acabat a les semifinals de la Copa del Món. El camí de la primera selecció africana i àrab que aconseguia acreditar-se entre les quatre finalistes d'una Copa del Món ja forma part de la memòria i de l'orgull col·lectiu de bona part del món panarabista. El dolç relat del Marroc a Qatar, que ha deixat imatges icòniques com les celebracions dels jugadors amb una bandera de Palestina o abraçats a les seves mares, ha viscut el seu epíleg davant la vigent campiona, una França tan pragmàtica com letal. Després d'esquinçar en mil bocins les esperances de la selecció marroquina (2-0), el combinat francès se cita amb l'Argentina de Messi a la final. El Marroc pugnarà pel tercer lloc amb Croàcia, un premi de consolació, però que afrontarà amb el cap ben alt.

Al futbol de clubs, és habitual que cada temporada hi hagi jugadors que s'han d'enfrontar al seu exequip. Un cas recent, el del danès Martin Bratihwaite, que, sense canviar de ciutat, s'enfrontarà al Barça per Cap d'Any en el retorn de la Lliga. O, per exemple, Álex Baena, que, després de jugar cedit al Girona i ser una peça clau de l'ascens, ha tornat al seu club d'origen, el Vila-real. Jugar contra el teu exclub pot ser més o menys habitual, però al Mundial de Qatar s'està normalitzant un fenomen que costa més de veure: el dels jugadors que s'enfronten a la selecció del país on van néixer. L'equip del Marroc, amb 14 jugadors nascuts lluny de les seves fronteres, n'és l'exemple més evident. Però n'hi ha més.

Leo Messi es posava les mans a la cintura i deixava anar un lleu sospir. Mirava fixament la pilota. Res més. Agafava impuls i xutava amb la cama esquerra. L'impacte era brutal, com si descarregués tota la ràbia acumulada a l'Argentina, l'angoixa d'un país que s'ha aferrat al Mundial com la panacea per superar una crisi econòmica, social i política de dimensions inimaginables. La pilota sortia disparada i entrava per l'escaire. Era el primer gol del partit. El primer pas cap a la gran final.

El Marroc sembla no tenir límits en aquest Mundial de Qatar. Si ja va ser una sorpresa que arribés als vuitens de final, va ser encara més sonada la seva classificació per als quarts de final, derrotant Espanya i assolint la seva millor classificació en una Copa del Món. Però la cosa no s'acabava aquí. L'equip de Walid Regragui tenia més asos a la màniga i aquest dissabte ha donat un nou cop de puny sobre la taula eliminant Portugal (1-0) i convertint-se en la primera selecció africana que arriba a les semifinals d'aquest torneig al llarg de la seva història.

Si tots els herois tenen el seu antiheroi, Leo Messi havia tingut com a rival, durant tants anys, Cristiano Ronaldo. Mentre l'aleshores davanter del Barça era elegant en el tracte en públic, discret i centrat només en el futbol, el mític jugador del Reial Madrid era tot el contrari, capaç d'incendiar-ho tot amb les seves declaracions, els gestos o els hàbits a la gespa. Bo o dolent? Això sempre depenia dels ulls que s'ho miraven, normalment condicionats pel color de la samarreta. Per a alguns, la rauxa de Cristiano implicava un lideratge imprescindible en un equip. Per a d'altres, el savoir faire de Messi s'ajustava més a la mentalitat catalana, que no renuncia als objectius màxims però que evita alçar massa la veu.