Juan Marsé va voler anar sempre pels seus propis camins. “Durant la primera meitat de la seva vida va fer veure que era un nen pobre i durant la segona va fer veure que era un vell enfadat, que tampoc era cert, però ell volia anar a la seva bola”, va dir ahir Eduardo Mendoza del seu amic durant l’homenatge que li va dedicar l’Ajuntament de Barcelona. Va ser a l'exterior de la biblioteca que porta el seu nom al barri del Carmel, coincidint amb el primer aniversari de la seva mort. Juan Marsé també va anar a la seva, i va enlluernar els seus col·legues, perquè va forjar la seva literatura assimilant tots els corrents de la literatura espanyola de postguerra, des de l’experimental fins al sentimental. Per això, com va dir també Mendoza, va ser “un mestre”, que va escriure en un “castellà barceloní amb moltes incorreccions” en el qual es reconeixen molts barcelonins. “Vam tenir la sort que ens vam trobar amb una Barcelona molt rica, molt viva i literàriament molt poc explotada. Teníem per a nosaltres un camp que ningú havia conreat”, va dir Mendoza.

"Sovint penso en els nois desemparats de les meves novel·les. Perquè amb ells i a través d’ells em reconec més viu i autèntic, i no quan em miro al mirall o quan em miren els meus semblants, i veig les despulles d’aquell nen que vaig ser", va escriure Juan Marsé el 13 de maig del 2004. Aleshores l’escriptor, que va morir el juliol de l’any passat, tenia 71 anys, i al llarg d’aquell any va escriure un diari. No va desistir malgrat que sovint deia que no tenia ganes d’explicar res i encara menys si tenia a veure amb ell.

L'Ajuntament de Barcelona va anunciar ahir un homenatge a dos autors barcelonins morts el 2020, Carlos Ruiz Zafón i Juan Marsé. La notícia va sorgir del ple de l'Ajuntament després d'un prec de Ciutadans. El tinent d'alcalde Joan Subirats va afirmar que s'estava parlant amb les famílies dels escriptors per fer-ho quan fos adient.

L'Ajuntament de Barcelona farà un homenatge als escriptors Carlos Ruiz Zafón i Juan Marsé, que van morir els passats juny i juliol, respectivament, segons recull Efe. L'Ajuntament ja s'ha posat en contacte amb l'entorn familiar per iniciar els actes de reconeixement a les figures dels escriptors.

“És quan dormo que hi veig clar”, deia el vers de J.V. Foix que Juan Marsé citava al començament de la seva novel·la més explícitament cinèfila, El fantasma del cine Roxy. En els somnis forjats a la llum dels projectors de les sales de reestrena del Guinardó, Marsé hi va trobar una veritat ètica i estètica que va nodrir la seva literatura. Aquest viatge va ser d'anada i tornada, perquè l'obra de Marsé també va alimentar els somnis de directors que la van portar al cinema, però si Marsé va ser un espectador feliç de cinema clàssic –en va parlar abundantment en articles i crítiques, algunes reunides al seu llibre Momentos inolvidables del cine–, les adaptacions de les seves novel·les el van fer patir fins al punt de convertir-lo en l'arquetip d'escriptor frustrat per les versions cinematogràfiques de la seva obra, sempre renegant de les pel·lícules i carregant contra els directors.

Un bon dia vaig rebre un correu de Juan Marsé. Quatre ratlles, en resposta a una Carta elèctrica sobre les implicacions d'escriure sota censura en què sortia associat a Joaquim Amat-Piniella. Vam quedar i em va explicar que l'amic anònim gràcies al qual s'havia publicat K.L. Reich era ell. Que cada dia assistia a dos aperitius: el de la colla dels republicans de Manresa, entre ells Ferran Planes i Joaquim Amat-Piniella, a l'Apeadero de Balmes, i el de la colla d'en Barral, en un bar que no recordo com es diu però que deu poder citar qualsevol coneixedor de la vida literària barcelonina, i no és poc interessant veure on són les llacunes informatives.

Em va rebre amb bata i sabatilles i el diari a mig llegir a la mà. Em va fer seure al seu despatx, enmig de tots els seus llibres i records. Fotos de Rita Hayworth penjades a les parets i una amb el seu gran amic Jaime Gil de Biedma i una altra amb Vázquez Montalbán i el Perich dels anys de Por favor! Ja estava malalt, la salut delicada i diàlisi cada setmana. Ja no tenia vida social ni donava entrevistes. La seva filla Berta em va ajudar a fer que volgués veure’m per parlar una estona de Bocaccio, la mítica boîte del carrer Muntaner sobre la qual jo estava fent un llibre. “No sé si podré ajudar-te gaire, Bocaccio eren sobretot copes i amics i aquestes coses s’expliquen ràpid”. I tant que em va ajudar. Li vaig portar uns quants objectes que el van fer recordar. Una targeta de la presentació a Bocaccio de La muchacha de las bragas de oro, la pel·lícula de Vicente Aranda, no pas la novel·la. Uns quants exemplars de la revista Bocaccio, de la qual va ser el redactor en cap gràcies a la recomanació que Rosa Regàs va fer al seu germà Oriol i a José Ilario, l’editor de la publicació. “Allà hi fèiem entrar de tot, escrivíem de tot, amb una sola condició: fer-ho amb molta conya”. I sí, Marsé va escriure molt a Bocaccio. Signant amb el seu nom però també amb multitud de pseudònims: Samuel Cramer, Popea Smith i també Juan Faneca, el seu nom de naixement. Va escriure-hi entrevistes, peus de foto, consultoris sentimentals, notes de safareig, qüestionaris impossibles, relats eròtics. De tot. Amb versatilitat, estil, ironia, subversió.

A la seva novel·la Lush life, Richard Price posava l’exemple d’un cérvol per explicar la manera en què alguns barris teixeixen una mena de teranyina física i sentimental on alguns queden atrapats per sempre. “El cérvol –llegim– mai s’allunya més d’un parell de quilòmetres del lloc on va néixer i sempre recorre el camí dels seus avantpassats”. Juan Marsé, escriptor-cérvol, va ser un creador d’arrels, d’alguna manera no va marxar mai dels carrers on, de petit i d'adolescent, va jugar i gaudir de la seva formació sentimental, però on també va ser testimoni de la tristor i la misèria que el cercaven. Fent bona aquella màxima de Rainer Maria Rilke segons la qual la veritable pàtria d’un home és la seva infància, l’autor de Rabos de lagartija va edificar la seva geografia literària sobre la seva geografia primigènia i íntima. Els barris del Carmel, el Guinardó i Gràcia, amb les seves zones limítrofes (gairebé de superposició), constitueixen la retícula fonamental on la fabulació i la història personal de Marsé es barregen en un arc temporal enquadrat entre la postguerra i els anys 60.

Nombroses personalitats del món de la política i literatura han lamentat la mort de Juan Marsé. L'autor d'Últimas tardes con Teresa va morir als 87 anys dissabte a la nit a Barcelona.

Juan Marsé va morir dissabte a la nit als 87 anys a l’Hospital de Sant Pau a conseqüència dels problemes renals que patia des de feia temps. Marsé, nascut a Barcelona el 8 de gener del 1933, va ser un dels grans autors de la generació dels 50, autor de novel·les de referència com Últimas tardes con Teresa, guanyador del premi Planeta per La muchacha de la bragas de oro i reconegut amb el premi Cervantes l’any 2009. I, per sobre de tot, un gegant de Barcelona, la ciutat que va convertir en personatge dialèctic de la seva obra literària.

El manifest 'Retirar la declaració unilateral d'independència. Convocar eleccions', publicat avui a tres pàgines al diari 'El Periódico de Catalunya' està signat per més de 5.000 personalitats del món cultural català i espanyol. Demana, en primer lloc, "la retirada de tots els actes, lleis i declaracions que puguin conduir a una DUI, que la majoria de la població rebutja" perquè "només així podrà aconseguir-se una solució basada en un ampli consens, el diàleg i l'entesa".

El riu Huangpu, un afluent del mític iangtsé, mostra les dues cares de Xangai, una gran ciutat de 24 milions d’habitants. A una banda hi tenim el Bund, el passeig vora el riu on s’alinea el poder d’abans, amb edificis monumentals de l’època colonial que acullen bancs, hotels, duanes, consolats... A l’altra banda del riu hi ha Pudong, el districte on s’alcen els gratacels de la nova ciutat financera. És com si tinguéssim a un costat el poder d’abans i a l’altre el nou poder, el que emergeix del boom econòmic de la Xina actual.

Encara que et diguin que vaig caure, no en facis cas. Jo seguiré a la meva. Un dia quan torni, t’explicaré tot el que vaig viure. Organitzaré les meves idees, m’inventaré alguns detalls, escriuré els somnis amb mala cal·ligrafia, mig adormit, abans d’oblidar-los. Segur que apareixen fets tan increïbles com aquella fosca història amb la meva cosina, la de l’amant viperí que col·leccionava cues de sargantana, recordes? I mira que semblava una mosqueta morta al començament, amb el tupè i la camisa oberta. Quina època, aquelles últimes tardes amb la noieta rica, les revetlles, la lluna de cara ben rodona, observant-nos tota l’estona conduint per la ronda del Guinardó descapotats fins al Raval ple d’anònimes dones de mala vida. Ens trobàvem al Lolita’s o al Shanghai, embruixats pel fum i l’alcohol. I ballàvem molt agafats fins que ens agafava gana i compràvem ensaïmades acabades de fer en un carreró que sortia de les Rambles. Ja de dia, a casa, fèiem l’amor entre el rebedor i el llit, entre el bany i el vestidor, amb les cares esborrades i la ment en blanc, sense cap notícia, feliç o trista, sense cap projecte, sense cap retret. Fulls en blanc. L’endemà ens quedàvem tancats a l’habitació, un era el joguet de l’altre, i al revés. Vèiem alguna pel·li, en recordo una de Vicente Aranda, 'La muchacha de la bragas de oro', que bo el títol, basada en una novel·la de Josep Marset, crec que es diu, i tornàvem a dormir fins que refrescava i posava els peus entre les seves cames.

El Festival Primera Persona reunirà artistes que es nodreixen de l'experiència autobiogràfica aquest divendres i dissabte al CCCB. Una de les actuacions estrella serà la de Pau Riba i Jaume Sisa, que obriran la segona jornada amb una "xerrada còsmico-galàctica"; a continuació, el músic electrònic canari El Guincho repassarà la seva carrera en una conferència musical. El dia anterior, dos dels plats forts seran, d'una banda, la conversa entre l'escriptora Renata Adler –autora de l'obra de culte 'Lancha rápida'– i la periodista Begoña Gómez i de l'altra, el diàleg que el crític musical Javier Blánquez mantindrà amb James Rhodes, autor d'un dels "fenòmens literaris de la temporada, el llibre 'Instrumental'", segons recorden Kiko Amat i Miqui Otero, comissaris del festival.

L'autor barceloní Juan Marsé publicarà el dia 7 d’abril la seva catorzena novel·la, 'Esa puta tan distinguida' (Lumen). L’acció avança a dos temps: arrenca el 1949, en què una prostituta és assassinada en un cinema de barri durant la reposició de 'Gilda'; la segona narració transcorre l’any 1982, durant la preparació d’una pel·lícula sobre els escabrosos fets. L’assassí, el projeccionista Fermín, ja no recorda per què va escanyar la seva “estimada” Carol.

Oriol Broggi debutarà al Teatre Lliure amb 'Adiós a la infancia, una aventi de Marsé' una història que entrecreua diversos universos paral·lels per recrear una època. Un món és el propi Teatre Lliure, antiga cooperativa de La Lleialtat a Gràcia, on els veïns del barri anaven a comprar i a ballar els diumenges. Un dels joves que hi intentaven arrambar en un tango a alguna joveneta era l'escriptor Juan Marsé. Ell, el gruix de la seva obra, és un altre dels protagonistes d'aquest espectacle, que parteix d'una selecció de personatges i escenes de diferents novel·les per recrear –la dramatúrgia és de Pau Miró– un món amb aroma de "macarrons de l'àvia", deia Broggi. El tercer protagonista és Jaume Sisa i les seves cançons. L'espectacle està esquitxat de peces del cantant, que també retraten un ambient de barri i el final de l'època franquista. I el quart eix, que amalgama la resta, és l'univers de La Perla 29, que obre una nova via en el seu teatre, i s'aixopluga en una nova seu.

A Juan Marsé no li agrada veure's en pantalla. Diu que mou massa les mans, "com si fos un actor italià", i que no para de gratar-se. "Juan Marsé habla de Juan Marsé", d'Augusto M. Torres, condensa en una hora i mitja la trajectòria literària, les "tres o quatre teories sobre literatura" de l'autor i repassa les adaptacions cinematogràfiques de la seva obra, tot a través d'un pla fix que enfoca l'escriptor al seu estudi, al costat de l'ordinador amb què treballa i al davant d'una prestatgeria atapeïda de llibres.