Les manifestacions del 2003 contra la Guerra de l’Iraq van ser multitudinàries i nombroses a tot el món. La de Barcelona va ser tan sonada que un parell de generacions no oblidaran mai aquell “No a la guerra!” que va tronar als carrers i omplia de pancartes els balcons. A tal punt que l’expresident Bush pare va dir allò que la política exterior dels Estats Units no la decidirien els manifestants de Barcelona.

Cinc membres de la Guàrdia Revolucionària de l'Iran, la poderosa branca de l'exèrcit iranià, han mort aquest dissabte en un atac amb míssils d'Israel contra un edifici residencial de Damasc, la capital de Síria. L'Iran ha acusat Israel d'estar-hi al darrere i ho han confirmat a Reuters fonts de l'aliança en favor del govern sirià de Baixar Al-Assad, de la qual l'Iran forma part. En un primer moment s'havia parlat de quatre militars israelians morts i una cinquena víctima mortal sense identificar, però aquesta tarda l'Iran ha informat de la mort d'un altre membre del cos d'elit del seu exèrcit que estava ferit.

L'Imperi Otomà va caure durant el segle XIX en una decadència accelerada. No podia competir amb les industrialitzades potències occidentals ni podia reprimir els corrents nacionalistes al seu interior. Va perdre el flanc sud (Egipte i els ports mediterranis) i el flanc nord (els Balcans). Era un imperi incapaç de sostenir-se per ell mateix. Un desastre.

L'Iran ha atacat amb míssils el Pakistan, l'endemà d'un altre atac aeri a l'Iraq, uns moviments que han aixecat fortes denúncies dels dos països i que incrementen la por que el conflicte al Pròxim Orient pugui escalar fins a posar-se fora de control. Des que va començar la guerra a Gaza, el 7 d'octubre, l'Iran ha utilitzat les seves milícies afins contra Israel i els seus aliats. Però dimarts va dir que havia atacat amb míssils el Kurdistan iraquià en resposta als atacs terroristes dins de les seves fronteres. Aquests últims moviments de l'Iran estan elevant la tensió en una regió on ara el conflicte ha afectat almenys cinc nacions.

Centenars d'iraquians han assaltat i han calat foc a l'ambaixada de Suècia a Bagdad dijous a la matinada, en la protesta fins ara més violenta contra les crides a cremar l'Alcorà al país escandinau. Aquest dijous n'hi havia una altra de convocada, justament davant l'ambaixada iraquiana a Estocolm, que és el que ha provocat els aldarulls de matinada. Ha estat la gota que ha fet vessar el got i que ha posat en perill les relacions diplomàtiques i econòmiques entre els dos països.

El moviment inspirat en Abdullah Öcalan a Rojava (nord-est de Síria) protagonitza una experiència única al Pròxim Orient que defensa un model confederal d'autonomies kurdes per damunt dels estats, els drets de la dona, l'ecologisme i una economia de base cooperativa. I ho fa contra dos estats poderosos –Turquia i Síria– i també contra els fanàtics de l'Estat Islàmic, als quals ha combatut amb el suport dels Estats Units. En parlem amb Sozdar Derik (Rojava, 1979), membre de la comandància general de la guerrilla de la Unitat Kurda de Protecció de les Dones (YPJ) i la Unitat Kurda de Protecció Popular (YPG), que ha visitat Barcelona convidada per la Fira Literal.

“Com cada dia després d'esmorzar, el meu oncle anava a obrir la perruqueria quan tres homes emmascarats armats amb kalàixnikovs el van cosir a trets i el van deixar malferit”, explica a l'ARA Mohamed Dafer, un enginyer de telecomunicacions de Bagdad de 34 anys. Els fets van tenir lloc el maig del 2006, tres anys després de la invasió de l’Iraq liderada pels EUA i en el moment àlgid de la lluita sectària entre sunnites i xiïtes. Tot i que cap facció va reivindicar l'atac, tot apunta a algun grup extremista sunnita vinculat a Al-Qaida. “Havien anunciat que els pentinats occidentals eren pecat, però el seu objectiu real era escampar la por entre el veïnat, ja que els perruquers són persones conegudes”, assenyala el Mohamed. “Era un moment de tanta violència que a l'hospital no hi havia llits disponibles. Després d'esperar onze hores, el meu oncle va morir i el vam traslladar al cementiri de Najaf per enterrar-lo”, explica. Muafak Miteb tenia vint-i-pocs anys i deixava una vídua i tres fills orfes.

A l’entrada del Museu Nacional Iraquià, el xivarri i les corredisses de desenes d’estudiants de primària i secundària contrasten amb la seriositat dels guardaespatlles amb intercomunicadors a l’orella que vetllen per la seguretat d’una comitiva de l’OTAN. La confluència dels dos grups crea una atmosfera estranya: mentre molts adolescents són aliens al 20è aniversari de la invasió liderada pels Estats Units i representen el futur del país, el seguici de diplomàtics i militars remeten a l’ocupació i la posterior col·laboració internacional en la lluita contra l’Estat Islàmic.  

Entre les altíssimes parets de marbre d’una gran estança presidida per dues làmpares majestuoses, les rialles de sis nois que fumen a prop d’un enorme finestral ressonen amb força. “Fa uns anys la nostra presència en aquest lloc hauria estat inimaginable. Estaríem tots detinguts”, explica l’Abbas, un jove bagdadí de 30 anys mudat amb americana i camisa, mentre els seus companys de feina assenteixen amb el cap.

"Aquella imatge em perseguirà tota la vida, però ho tornaria a fer. Era necessari que el món visualitzés el rebuig de tot un poble a l’ocupació nord-americana", explica a l'ARA Muntazer al-Zaidi, que el 2008 li va llançar una sabata al llavors president dels Estats Units, George W. Bush. El periodista va poder executar un dels pitjors insults en el món àrab després d’haver-ho concebut tres anys abans. "El 2005 vaig tenir la idea i, fins i tot, vaig preparar un vídeo com a testament perquè ni l’Iran ni Al-Qaida s’apropiessin de la meva figura", recorda Al-Zaidi, que en aquell moment treballava per a la televisió Al-Baghdadia. 

Després de fer-se la foto de les Açores amb el president espanyol José María Aznar i el primer ministre britànic Toni Blair, l’estatunidenc George W. Bush ordenava la nit del 19 al 20 de març del 2003 envair l’Iraq per enderrocar el règim de Saddam Hussein. Sis setmanes més tard es plantava en un portaavions per proclamar “Missió complerta” i el final de les operacions de combat. Però aquella invasió, il·legal segons el dret internacional i sense el suport del Consell de Seguretat de l’ONU, va desencadenar una guerra asimètrica que va durar vuit anys i va deixar un país fallit. Més enllà de l’Iraq, les repercussions van ser globals: sense ningú que li pogués fer ombra, Washington havia imposat la llei del més fort. 

En un estat dividit i fallit com l'Iraq, el clergue xiïta Muqtada al-Sadr és l'única figura amb un poder real i inqüestionable dins el país. Símbol de la resistència davant la invasió nord-americana i fill d'un aiatol·là assassinat per Saddam Hussein, Al-Sadr és una figura clau i molt poderosa. Té desenes de milers de seguidors que el veneren i l'admiren com un líder religiós i polític infal·lible. La seva milícia, Saraya al-Salam (Brigades de la Pau), és una de les més importants de l'Iraq, i el seu partit, el moviment sadrista, té més escons que ningú al Parlament. Però els seus esforços per formar un govern, després de més de deu mesos de negociacions, no han fructificat.

Dues dècades després de la invasió decretada pel llavors president dels Estats Units George Bush, i dos anys després de la retirada de les seves últimes tropes nord-americanes, l'Iraq sembla incapaç d'assolir estabilitat. El clergue Muqtada al-Sadr, líder del partit més votat en les eleccions de l'any passat, ha anunciat aquest dilluns la seva retirada de la política al no haver pogut formar govern després de deu mesos de negociacions. En un esclat d'ira, els seus seguidors han assaltat el palau presidencial i el palau del govern, fet que ha provocat que el govern interí hagi declarat el toc de queda i hagi desplegat l'exèrcit en previsió de nous xocs violents.

En una nova mostra de la greu crisi política que travessa l’Iraq, milers de simpatitzants del poderós clergue xiïta Muqtada al-Sadr van assaltar dimecres a la tarda el Parlament del país, que es troba dins de l'anomenada Green Zone, una àrea fortificada del centre de la capital Bagdad on també hi ha totes les ambaixades, per protestar contra la nominació com a primer ministre d’un candidat proposat per un bloc rival. L'edifici aleshores estava buit.

L'Eman Eido tenia nou anys el 2014, quan l'Estat Islàmic la va segrestar i la va vendre a un home de 70 anys per 100 dòlars. Sotmesa a la voluntat d'aquest home, l'Eman va patir un infern d'abusos i maltractaments. Ara aquesta jove kurda té 17 anys, ha deixat enrere tota aquella brutalitat i a més s'ha convertit en la coprotagonista d'una pel·lícula, Sinjar, que s'estrena aquest divendres. El film porta el nom del lloc on viu, una zona del Kurdistan iraquià habitada per iazidites que van ser víctimes d'un genocidi comès pels jihadistes ara fa vuit anys. La cineasta Anna Bofarull va seguir-ho intensament a través dels mitjans de comunicació i el 2016 va decidir viatjar fins a Sinjar per conèixer aquella realitat en primera persona. "Em va tocar molt saber que estaven segrestant les dones de la minoria iazidita i les estaven convertint en esclaves sexuals. Com pot viure una dona com a esclava sexual al segle XXI?", diu Bofarull.

En menys de 100 pàgines, la fotoperiodista francesa Emilienne Malfatto (1989) narra un crim abjecte d'una comunitat en què les dones estan absolutament sotmeses: l'assassinat d'una jove per part del seu germà per haver-se quedat embarassada fora del matrimoni. Que et plori el Tigris (Edicions de 1984 / Minúscula) és una novel·la colpidora i poètica que, a partir de la tragèdia d'una família a l'Iraq, dibuixa el dolor d'una societat profundament marcada per la guerra. Guanyador del premi Goncourt a la primera novel·la de l'any passat, el llibre s'acaba de publicar en català amb traducció de Mia Tarradas i en castellà amb traducció de Palmira Feixas.

Es pot abandonar una ciutat, però, i si la ciutat no t’abandona? I si, per molt lluny que vagis, la ciutat on has nascut continua habitant-te? Quina denominació es pot trobar per a aquest intercanvi de papers quan ja no s’hi ajusten termes com immigrant o exiliat? L’escriptora Alia Mamduh va néixer a Bagdad el 1944. Quan, quatre dècades més tard, va marxar definitivament del país, la seva ciutat natal va marxar amb ella: cada llibre que escriu és un desplegament de les nombroses veus que segueixen poblant aquest indret mil·lenari i convuls anomenat Iraq. 

Per a Fàtima Awad, les bombes de l’Estat Islàmic i la sequera tenen el mateix poder destructiu. Mentre que un atac del grup extremista gairebé va matar dues de les seves filles i va forçar la família a desplaçar-se, l’escassetat d’aigua causada pel canvi climàtic amenaça de mort el seu bestiar i els seus cultius, la principal font de subsistència de milers d’iraquians que viuen al voltant del llac Hamrín, situat 135 quilòmetres al nord-est de Bagdad.

Tot i que hi predominen converses força trivials sobre futbol o els últims models de telèfon mòbil, a les teteries del centre d’Erbil, la capital del Kurdistan iraquià, també es parla de l’arriscat viatge que han emprès els compatriotes que estan intentant arribar a la Unió Europea a través de Bielorússia. Segons l’autogovern kurd de l’Iraq, prop de 8.000 ciutadans de la regió autònoma es troben atrapats a la frontera entre el país dirigit per Aleksandr Lukaixenko i Polònia. “Durant dècades, els kurds vam lluitar contra el règim de Saddam Hussein per acabar amb la dictadura i aconseguir democràcia, drets humans i una vida digna. Abans del 1991, teníem una única família dèspota que ho controlava tot, ara al Kurdistan en tenim dues”, lamenta a l’ARA l’analista polític Kamal Chomani. Fa referència als Barzani i els Talabani, que, al capdavant de les formacions milícia del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) i Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), respectivament, governen la regió des de la primera guerra del Golf.