La Fundació Vila Casas vol arribar a més públic, encara, i a partir d'aquest divendres impulsa Una nova porta a l'art, un nou cicle d'activitats que tindran lloc un divendres al mes fins al novembre. El cicle comença aquest divendres a les 17 h al museu Can Framis de Barcelona amb una sessió de ioga i meditació a càrrec de Mysteria, la projecció del documental sobre l’art urbà a Barcelona BCN rise & fall (amb la col·laboració del festival Mecal) i la performance Sòl Pell Paret, a càrrec d'Anxe Faraldo i Haize Lizarazu. També hi haurà una sessió de ioga i creativitat de Sansyoga i un taller de Playmodes, on grans i petits podran descobrir i familiaritzar-se amb un instrument audiovisual electrònic: el sonògraf. La jornada finalitzarà amb un pòdcast en directe de Gent de Merda i els concerts d’Alosa i Gregotechno. "Aquesta iniciativa neix de la convicció que l’art és un patrimoni universal i una eina poderosa per connectar-nos amb el món que ens envolta, reflexionar sobre la societat i enriquir la nostra vida quotidiana", afirmen fonts de la fundació. El preu de l'entrada per jornada és de 10 euros (5 euros l'entrada reduïda), tret de la del 18 de juliol, que serà lliure.

L'exposició de Joana Cera (Barcelona, 1965) que la Fundació Vila Casas ha organitzat al Centre Cultural Blanquerna és tota una sorpresa i un oasi. Enmig de Madrid, els treballs d'aquesta artista evoquen la natura i els sabers ancestrals amb símbols entre els quals hi ha el sol i la serp. Les escultures i les instal·lacions exposades recorden una certa idea d'alquímia, com si estiguessin entre aquest món i un altre, o si es poguessin transformar d'un moment a l'altre. Els treballs de Cera, que es defineix com una artista conceptual, estan amarats d'una mística molt personal. "En l'obra de Joana Cera hi trobem la voluntat de superar els dualismes per assolir una síntesi", afirma Natàlia Chocarro, la directora de projectes externs de la fundació i la comissària de la mostra, a la inauguració de la qual ha assistit la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar. "Una síntesi entre el que és humà i el metafísic, entre el tel·lúric i el còsmic, el físic i l'intangible", subratlla.

La Fundació Vila Casas té un paper cada vegada més destacat a l'Estat, gràcies a les exposicions dels artistes de la seva col·lecció que organitza en museus com el Museu Lázaro Galdiano de Madrid i el Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAC) de Santiago de Compostel·la, en un programa anomenat Punts de Fuga. Per potenciar-lo encara més, la fundació organitza un premi dins d'Arco, del qual acaba de fer públic la guanyadora: l'artista catalana d'origen peruà Lúa Coderch (Iquitos, Perú, 1982), representada per la galeria Àngels Barcelona. El guardó inclou l'adquisició d'obra i l'organització d'una exposició al museu Can Framis.

Per al pintor Carles Gabarró (Barcelona, 1956) la pintura ha de provocar impacte en l’espectador, ha de ser punyent. “No s’ha de ser gaire complaent”, afirma Gabarró, amb motiu de l’exposició que li dedica la Fundació Vila Casas al Museu Can Framis fins a l'1 de juny. “La pintura ha de molestar una mica. L’has de poder penjar, però el que és decoratiu no m’atrau”, explica. Per exemple, en unes pintures recents hi ha dues paletes de pintor amb dents, com si fossin un animal sofrent, o la calavera d’una bèstia escorxada. “La pintura ha de fer una mica de mal”, insisteix Gabarró.

L'exposició que la Fundació Vila Casas dedica al pintor Francesc Domingo fins al 19 de gener és una oportunitat magnífica per donar a conèixer aquest artista entre el gran públic. La comissària, la historiadora Natàlia Barenys, ha fet una feina fantàstica, i s'ha endinsat en totes les etapes de la vida i l'obra de Domingo. Queda més lluny l'última, corresponent a l'exili brasiler del qual mai va tornar, però se'n poden conèixer més detalls a través de testimonis com el del seu net, l'enginyer Àlex Tort, que es va criar amb ell i que va viatjar a Barcelona amb motiu de la inauguració de la mostra. Tort parla en català amb una característica cadència brasilera. "El català és la meva primera llengua, la que parlàvem a casa. Després vaig aprendre el portuguès a l'escola", diu.

El projecte artístic de Bernat Puigdollers per als museus de la Fundació Vila Casas per tot el país començarà a desplegar-se amb plenitud a partir de l'any que ve. Tal com ha fet públic aquest dimarts el director general de la fundació, Joan Torras, alguns dels grans noms de la programació seran els artistes Lluís Hortalà, Toni Giró i Ramon Calsina; la fotògrafa Laia Abril, i l'escultora Marga Ximenez. Amb tot ells, la institució vol aprofundir en quatre eixos: "la crítica social; la salut sexual i reproductiva i el paper de la dona en la societat; la concepció existencialista de la vida, i el vincle amb el territori".

A Madola (Barcelona, 1944) li agrada recordar les històries de l'origen ancestral de la ceràmica: un petit clot dins la terra humida que, en assecar-se, va quedar solidificat i es va poder fer servir com a recipient. Com es pot veure en la gran exposició que li dedica la Fundació Vila Casas als Espais Volart de Barcelona fins al 19 de gener, titulada Madola. Un foc mil·lenari, els seus treballs beuen d'aquesta tradició molt antiga i, al mateix temps, són radicalment contemporanis. Així mateix, Madola (el seu nom real és Maria Àngels Domingo Laplana) defuig el dilema de si s'ha de definir a ella mateixa com una ceramista o com una escultora. "No em preocupa gens, però aquesta distinció existeix. Existeix, perquè els ceramistes em miren una mica de cantó i els escultors també. Però a mi tant me fa, no tinc cap problema", adverteix Madola.

L'artista i escriptora Paula Bonet (Vila-real, 1980) presenta a partir de dimarts la seva primera exposició institucional a Barcelona al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, L'anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall, una mostra que es pot visitar fins al 19 de gener i que marca un punt d'inflexió en la seva trajectòria. Respecte a la imatge que sovint es té d'ella, més aviat reduccionista, Bonet adverteix: "La Paula il·lustradora gairebé no la conec, soc pintora. La Paula il·lustradora és un moment en què vaig fer uns dibuixos i després vaig tornar a entrar en la pintura, i, així i tot, aquests dibuixos estaven plens de pintura".

El radi d'acció de la Fundació Vila Casas és cada vegada més ampli. Amb el programa Punts de Fuga, la directora de projectes externs, Natàlia Chocarro, ha organitzat i comissariat exposicions per tot Catalunya, al Centre Cultural Blanquerna de Madrid i al Centre d'Estudis Catalans de París. Les noves exposicions del programa són O son do mar, de Mayte Vieta, al Centro Galego de Arte Contemporánea; i Objetivo Picasso, una nova versió de l'exposició que es va poder veure a Barcelona l'any 2022 i que ara aterra a la Casa del Cordón de Burgos. "El meu desig és que l'art català no es quedi només a Catalunya, sinó poder projectar-lo més enllà del país", diu Chocarro.

El pintor Francesc Domingo (Barcelona, 1893 - São Paulo, 1974) va ser un dels artistes catalans que, arran de l'esclat de la Guerra Civil, van posar el seu ofici al servei de la causa republicana. Com a secretari del Sindicat d’Artistes, Pintors i Escultors de Catalunya UGT, Domingo va endegar amb el comissari de Propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, una exposició d'art modern català a París prevista per a finals del 1936 semblant a la d'art francès que s'havia pogut veure el 1917 per donar suport a una França en guerra.

Lepold Samsó (Barcelona, 1946) és un dels mestres de la fotografia contemporània més importants i originals de casa nostra. Famós pels seus retrats simpàtics i enginyosos als artistes de la Barcelona dels anys 80, durant més de cinc dècades s’ha dedicat a capturar imatges de paisatges, realitats i personatges d’arreu del món, sempre en blanc i negre, amb llum natural i una mirada humanista carregada de profunditat, respecte i harmonia. Ara un centenar de les seves millors fotografies es poden veure en directe a l’exposició Tan lluny, tan a prop, al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Vila Casas, fins al 19 de novembre.

L'artista i fotògrafa Carma Casulá (Barcelona, 1966) va viure durant molts anys a Itàlia, i hi continua viatjant constantment per la seva feina com a fotògrafa. Fruit d'això, rep sovint la visita d'amics d'arreu. A alguns d'ells els va prometre l'any 2010 una experiència de recés i calma a la plata d'As Catedrais, a la costa de Lugo, i tots plegats es van quedar pedra, i decebuts, quan van arribar a una petita platja totalment massificada. De fet, des del 2015 cal reservar per anar-hi durant la Setmana Santa i de l'1 de juliol al 30 de setembre. Aquella experiència va ser la llavor d'Al natural, un projecte de llarg recorregut amb el qual Casulá fa una contracrònica dels paisatges de llocs protegits d'arreu de l'Estat i també a escala internacional.

L'artista i escenògraf Pep Duran Esteva (Vilanova i la Geltrú, 1955) és conegut per obres com el monumental Retaule laic que el Macba li va produir el 2011, ara exposat de manera permanent al vestíbul de la Biblioteca i Hemeroteca de Comunicació de la UAB, i també per haver fet l'escenografia de nombrosos espectacles del Teatre Lliure, el Romea i el TNC. Com a artista, narra històries sense paraules: amb objectes quotidians impregnats de memòria, com sabates i barrets, fragments de mobles, fotografies, mans de maniquins, pedres llimades pel mar, rètols metàl·lics. Tots ells adquireixen nous significats quan els treu d'una peça per posar-los en una altra. "Moltes de les obres que són aquí es desfaran, les cremaré, les regalaré, les retocaré o les llençaré. No puc acumular tantes obres, m'he de descontaminar de mi mateix", afirma Pep Duran Esteva amb motiu de l'exposició Papers d'ombra, que li dedica el Museu Can Framis, de la Fundació Vila Casas, fins al 26 de maig. "Les sabates representen la petjada, el camí, la vida", subratlla l'artista.

Marc Larré (Barcelona, 1978) és el guanyador del premi Antoni Vila Casas d'Escultura d'enguany, segons acaba de fer públic la Fundació Antoni Vila Casas, amb l'obra 2 braços, 3 genolls, 5 mans i 12 peus (2023). El premi està dotat amb 15.000 euros i una exposició monogràfica al Museu Can Framis l’any 2025. "Per a la fundació, la cita amb els premis Antoni Vila Casas de Pintura, Escultura i Fotografia, que se celebren anualment i de manera rotativa, ha esdevingut una de les fites més significatives, per tal com li permet fomentar la creació, reconèixer el talent emergent, valorar el context artístic actual i enfortir el teixit creatiu", afirmen des de la institució.

Per a l’artista Salvador Juanpere (Tarragona, 1953), la història de l’art, des de l’antiga Grècia fins als conceptuals, és un camp ple d’oportunitats. Amb les seves obres, sovint provoca diàlegs inesperats entre artistes de diferents èpoques, com Marcel Duchamp i Joseph Beuys. El mateix Juanpere afirma que fent això es posa en el “tall del ganivet”, perquè si els seus exercicis no són prou reeixits els seus treballs poden semblar ostentosos i buits. O pot caure “en la pura il·lustració teòrica, en la gelor conceptual i immaterial”. 

Àlex Susanna (Barcelona, 1957), escriptor i gestor cultural, anirà la setmana que ve a París a inaugurar una exposició a la galeria Dina Vierny sobre la sensualitat en Aristides Maillol. El càncer no l’atura. Torna a escriure i llegir. En aquesta conversa repassa la seva trajectòria. I opina sobre el present i el futur cultural.

A l'univers de l'escultora Susana Solano (Barcelona, 1946) sovint hi ha imatges aparentment dures, com les gàbies, els espais tancats o els quadrilàters. També ho poden semblar perquè són peces radicalment "rotundes i austeres", com diu el director artístic de la Fundació Vila Casas, Bernat Puigdollers, amb motiu de la retrospectiva que li dediquen els Espais Volart fins al 14 de juliol. Amb unes vuitanta obres des dels anys 80, una cinquantena de les quals són escultures –i algunes inèdites–, Anònims és l'exposició més ambiciosa de Solano a Barcelona des que el Macba li va dedicar una mostra el 1999. Després de l'exposició que li va dedicar la Fundació Suñol el 2014, és l'oportunitat per tornar a gaudir de l'obra d'una gran renovadora de l'escultura catalana i espanyola dels anys 80 i 90, que no sempre ha rebut l'atenció que mereix.

La formació de l'artista Pep Vidal (Rubí, 1980) és sobretot científica: és llicenciat en matemàtiques i doctor en ciències físiques. També és docent a la UAB, on intenta vincular els continguts de l'assignatura de laboratori d'òptica que imparteix amb la pràctica artística. I ara, després de guanyar la segona edició de la residència artística que patrocinen el Departament de Medicina i Ciències de la Vida (MELIS) de la UPF i Fundació Privada Antoni Vila Casas, podrà desenvolupar una feina els fruits de la qual es podran veure en l'exposició de la Fundació Antoni Tàpies de la qual és comissari, A=A, B=B, en cartell del 13 de desembre al 3 de març del 2024.

L'artista Fina Miralles (Sabadell, 1950) és un pou de saviesa: "És la vida, que és Déu", adverteix ràpidament a la presentació de l'exposició que li dediquen els Espais Volart de la Fundació Vila Casas, contradient una de les comissàries de la mostra, Maia Creus, que just abans havia dit que "Déu és la vida". Aquest va ser només un dels missatges que va llançar, envoltada de les pintures i dibuixos dels anys 80 i 90, plens de paisatges, flors i plantes, personatges del món de l'aigua, fruit del trencament amb la seva època conceptual per la qual és més coneguda, fets després d'un viatge iniciàtic a l'Argentina. "Ja no podia més amb el personatge, vaig dir prou!", diu l'artista.

Diu molt de com era Antoni Vila Casas que en les breus paraules que va deixar escrites perquè es llegissin al seu funeral, gairebé quatre frases, bàsicament es dedicava a donar les gràcies genèricament als amics i al seu entorn proper per tots els anys compartits. L’incomodaven una mica els elogis públics i els homenatges i va deixar dit com hauria de ser el seu comiat, que volia senzill i sense flors i que volia que se celebrés en una de les dues esglésies que havia triat. Al final es va triar la més grossa, la parròquia barcelonina de Sant Gregori Taumaturg, a Sant Gervasi, no gaire lluny d’on vivia aquest mecenes i exempresari farmacèutic –fundador de quatre museus dedicats a l’art català– que va morir el passat 14 de setembre als 92 anys. L’església, no cal dir-ho, es va omplir de gom a gom dimecres a la nit en una cerimònia que va ser sòbria, curta i acabada amb el cant del Virolai, com havia disposat. Més endavant hi haurà un acte de comiat més institucional a Can Framis, el seu museu barceloní, i també s’instal·larà l’escultura dedicada a ell de Rosa Serra que fa anys que espera al museu d’escultures Can Mario a Palafrugell.