Va ser àmpliament admirat, també a les Balears, fins que va esclatar l’assumpte judicial que ha afectat la seva família i del qual ell ha quedat exclòs pel seu delicat estat de salut. Abans d’això, Jordi Pujol va ser, al llarg de decennis, el referent de Catalunya per excel·lència, amb uns certs vincles amb les Illes. Els recordam quan es compleix mig segle de la polèmica que generà, el maig del 1976, el seu suposat ‘desembarcament’ com a accionista a la revista mallorquina Cort, en plena Transició política.

L’última pel·lícula que Manuel Huerga va dirigir amb guió de Toni Soler va ser 14 d’abril. Macià contra Companys (2014), fals reportatge televisiu sobre uns fets vertaders: la fugaç proclamació de la República Catalana i la rivalitat política entre Francesc Macià i Lluís Companys. Parenostre, la nova col·laboració entre Huerga i Soler, reprèn simbòlicament aquell fil amb un tràveling aeri que recorre mitja Barcelona: des del castell de Montjuïc, on va ser executat Companys el 1940, fins al cotxe oficial en què el 2014 es desplaça Jordi Pujol, dies abans de confessar la fortuna oculta a Andorra; és a dir, de la mort física del 123è president de la Generalitat a la mort política i reputacional del 126è.

La pel·lícula desobre Jordi Pujol escrita per Toni Soler i dirigida per Manuel Huerga respon a la voluntat de fer un cinema polític propi abans que te'l facin els altres. Parenostre se centra en com la publicació l'any 2014 a El Mundo de la notícia sobre els comptes de la família Pujol a Andorra va alterar la imatge pública de qui va ser president de la Generalitat. El film pretén donar una visió de conjunt del cas, sense oblidar el paper de les clavegueres de l'estat espanyol en l'assumpte, però des de la perspectiva del protagonista i el seu entorn. Més propera al drama de cambra familiar que al fresc històric, un dels grans encerts de Parenostre rau en la tria de Josep Maria Pou com a protagonista. L'actor no s'assembla a Pujol, i no se'n força la caracterització. D'aquesta manera s'evita l'efecte Polònia –és a dir, caure en la caricatura del personatge– per apropar-se a la meditació tràgica al voltant de com un líder pot acabar dinamitant el seu propi llegat.

Poques vegades es fa una pel·lícula amb el tren en marxa. És a dir, amb els personatges vius i els fets centrals pendents de ser jutjats. Que els protagonistes resultin versemblants i que la pel·lícula sigui entretinguda, malgrat saber-ne la història, és un èxit. Parenostre, la pel·lícula de Toni Soler i Manuel Huerga que s'estrenarà el 16 d'abril, fa pensar especialment en tot allò que no sabem o que potser no sabrem fins d’aquí a molts anys o potser no sabrem mai.

El primer que cal celebrar de Parenostre és la normalitat que significa poder anar al cinema a veure un episodi històric que té com a protagonista algú que va ser president d’un país durant 23 anys. A qualsevol democràcia del món, un drama com el de la deixa de Jordi Pujol, que ha estat el polític català més important de l’últim quart de segle XX, hauria interessat la indústria cinematogràfica, i aquest és un mèrit de Toni Soler, que ja fa temps que ha normalitzat la sàtira política a la televisió.

Toni Soler i Guasch (Figueres, 1965) va començar a escriure el guió de Parenostre, la pel·lícula sobre el cas Pujol, la primavera del 2020, en plena pandèmia. Cinc anys després, espera ansiós el dia de l’estrena, el 16 d’abril. Dirigida per Manuel Huerga i protagonitzada per Josep Maria Pou (Jordi Pujol), Carme Sansa (Marta Ferrusola) o Pere Arquillué (Jordi Pujol Ferrusola), Parenostre és una ficció basada en fets reals, recents i sensibles: com encaixa la família Pujol el seu descens als inferns quan es publica que tenen diners a Andorra. Un exercici valent que acapararà les properes setmanes la conversa política catalana.

Se’ls van inflar els pebrots escalivats. Assalten un banc. El 1994 una crisi afeita Veneçuela: alopècia de butxaca socialitzada. Uns ciutadans pelats entren a la seu. A un despatx tocant a la fi del món hi ha… un català treballant.

És curiós perquè el discurs d'Eduard Sola, guionista de Casa en flames, en recollir el Gaudí al millor guió original (la reivindicació dels xarnegos no hi sobrava: si de cas una mica de llenguatge corporal, però són els nervis del directe) segurament hauria estat un discurs molt aplaudit en temps del pujolisme. Jordi Pujol sempre va estar molt pendent de la qüestió dels immigrants espanyols a Catalunya, de la seva integració i la seva aportació a la societat catalana, de com esdevenien catalans. Va ser admirador i amic de Paco Candel, de qui enguany se celebra el centenari, i a redós del llibre Els altres catalans va construir la famosa frase “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Es va interessar molt en el seu moment per una pel·lícula com Yo soy la Juani, de Bigas Luna, o per una cançó com "Jennifer", d'Els Catarres. És possible que, si l'ha vista, li hagi agradat El 47. Tot i que se'l va acusar sovint de no fer-ho, el pujolisme no es va desentendre de la cultura: es va cuidar prou de no dedicar-li atenció. El Procés, en canvi, es va fer expressament d'esquena a la cultura: tenien dret a intentar-ho, però el resultat va ser el que va ser. No va fracassar només per aquest motiu, però també per aquest.

Després de molt temps de silenci, Jordi Pujol recupera la paraula. Passat l’envit independentista, ha considerat que era hora de dir la seva opinió. Primer, va insinuar que va ser un gran error dissoldre Convergència, i dijous va fer un pas més: “Ara es pot dir que no serem independents, perquè s’ha vist en l'últim temps que això de la independència és molt difícil”. Enmig del soroll dels moments àlgids del Procés, sabia que el missatge no es podria entendre. Ara, en la perplexitat de la ressaca, és un moment oportú per recordar un principi elemental de la política: sempre que es va més enllà de les pròpies forces s’acaba malament. És la diferència entre la bona i la mala política. Entre captar els moments d’oportunitat per avançar i apostar per una fantasia fins a quedar-se atrapat en la frustració. Pujol va sortir del poder amb la seva imatge molt tocada, ha fet una llarga travessa pel desert i se sent alliberat de dir allò que sap que molts dels seus encara no són capaços de dir. Ha assenyalat una via. En la desorientació de Junts –en manifest desdibuixament–, algú aprofitarà per entrar-hi?

Passat l'ostracisme per la confessió de la deixa a l'estranger el 2014, a Jordi Pujol ja se li fan homenatges. Aquest divendres se n'ha organitzat un per part de l'Associació d'Amics d'Enric Prat de la Riba a Castellterçol, on pesos pesants del món exconvergent han lloat l'expresident i la seva obra de Govern. El poble natal de Prat de la Riba , un dels seus referents, ha estat l'escenari per reivindicar la seva presidència i doctrina amb l'expresident Artur Mas, l'expresidenta Núria de Gispert, l'exconseller Felip Puig i l'exalcalde Xavier Trias. El president del Parlament, Josep Rull, que ha participat en l'acte a través d'un vídeo, fins i tot l'ha titllat de "pare de la nació catalana moderna". En aquest context, però, Pujol també ha volgut reflexionar sobre l'actualitat i llançar un missatge: "No serem independents".

La victòria per la mínima del PSC a les eleccions catalanes de 2021 només li va servir perquè Salvador Illa es convertís en cap de l’oposició. Però durant tota la legislatura va optar per un to moderat i possibilista per mostrar-se com l’opció capaç de recollir els efectes de la ressaca política que quedava després dels anys més intensos del procés independentista i de la repressió infligida per l’Estat. El PSC ha sabut connectar amb l’estat d’ànim d’una part important de la ciutadania que busca tranquil·litat i bons aliments, i ha comptat amb l’ajuda involuntària dels partits independentistes, que han esgotat un electorat fart de molts retrets i poques propostes.

Aquest 2024 es compleixen 50 anys de la fundació dels dos partits polítics més dominadors de la política catalana recent. Tots dos han evolucionat i han patit alts i baixos, però són un exemple de continuïtat històrica. Parlo de les dues convergències: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Convergència Socialista de Catalunya (CSC), fundades el 1974, en vida del general Franco, i per tant en la clandestinitat, sense saber que estaven condemnades a repartir-se el poder electoral en una Catalunya democràtica i autònoma que encara estava per fer.

Els rumors sobre el patrimoni dels Pujol a l'estranger corrien des de feia temps, però la bomba va esclatar la tarda del 25 de juliol del 2014, ara fa deu anys: en un comunicat remès pels seus advocats, l'expresident Jordi Pujol admetia que la família havia tingut diners a l'estranger i en negre –la famosa deixa de l'avi Florenci– durant més de 30 anys. Ho feia 18 dies després que El Mundo publiqués que havien ingressat 3,4 milions en un sol mes a la Banca Privada d'Andorra. La notícia s'afegia a un reguitzell d'informacions sobre el patrimoni dels Pujol des del 2012 que haurien tingut el seu origen en fonts del ministeri de l'Interior, en ple desplegament de la guerra bruta de l'operació Catalunya. Però alguna cosa va canviar el juliol del 2014: la notícia era certa i els Pujol, quan van topar-se amb l'extracte bancari a la portada, es van afanyar a regularitzar la situació amb Hisenda per evitar sancions.

Uns mesos després de la confessió del 25 de juliol del 2014, de la qual avui fa una dècada, Jordi Pujol va escriure un article que no ha publicat però que al llarg dels anys ha anat actualitzant i repartint a qui ha passat pel seu petit despatx del carrer Calàbria de Barcelona: es titula una “història bíblica” i seguint les seves profundes conviccions religioses compara el seu auge i caiguda amb el mite de Jonàs. La història que explica és la següent: "Jonàs era un profeta important. I estimat. Però va incomplir un encàrrec del Senyor. Va cometre un mancament greu per feblesa o confusió. I arran d’això va agafar un vaixell per fugir. La mar estava encalmada, però de sobte es va desencadenar una gran tempesta. I els mariners es preguntaven: «Qui és el culpable d’aquesta desgràcia?» I Jonàs digué: «Soc jo el qui ha pecat. El qui ha desobeït el Senyor. Tireu-me al mar, i el mar es calmarà»". 

Marta Ferrusola i Lladós (Barcelona, 1935), l'esposa del 126è president de la Generalitat, Jordi Pujol, ha mort aquest dilluns als 89 anys, segons ha informat l'agència ACN. Ferrusola va ser una figura molt important del pujolisme, ja que durant els 23 anys en què el seu marit va exercir de president ella va ser una presència constant i va ocupar diversos càrrecs honorífics i de caràcter benèfic, a l'estil de les primeres dames nord-americanes, sempre a l'ombra del seu marit, sobre el qual exercia una innegable influència. De fet, ella va tenir un paper determinant en la carrera política de Jordi Pujol quan, durant el judici pels fets del Palau, l'any 1960, el va animar a no retractar-se i a assumir la condemna íntegra. Tot i això, el final de la seva vida s'ha vist esquitxat per les investigacions al voltant dels negocis de la família Pujol Ferrusola, dels quals ella n'era una figura principal.

Organitzat per l’Associació Amics del Bisbe Deig, divendres passat vaig tenir la fortuna d’assistir a Mollerussa a l’acte de presentació de la darrera novel·la de Vicenç Villatoro, Urgell, la febre de l’aigua. I en les cinc hores de celebració, entre presentació, sopar i diàlegs posteriors, hi vaig sentir fins a cinc crits d’esperança, ara mateix tan escassa al nostre país.

El temps ha anat justament rehabilitant l’obra de govern del president Pujol. L’edició Cuyàs de les seves Memòries és també un magnífic tractat de fer país i de fer política, el seu codi binari d’abans que la informàtica comptés en base dos. I en base dos es refereix a l’independentisme: a l’últim volum (Proa, 2012), capítol “El Mont Blanc”, citant Raimon Galí, i a l’epíleg, amb Vicens i Vilar, que en l’esdevenir diacrònic és quan es troba de valent amb el tema, la revifalla d’una idea tant potent com tant de temps minoritària, que comença a esdevenir pragmàtica a partir del president Mas, tot i que potser hagi de passar una nostrada travessia del desert abans que se li reconegui copyright en la regeneració 3.0 de l'independentisme.

Aquests dies he recordat el gran esdeveniment que suposava, a finals dels seixanta i a principis dels setanta, rebre a casa els fascicles de la Gran Enciclopèdia Catalana. Els meus pares, que eren mestres, van ser una de les moltes famílies catalanes que van comprar aquella col·lecció. Dels fascicles es passaria a aquells característics volums de color verd fosc que lluirien a les prestatgeries de moltes llars i de moltes escoles. Se’n van acabar venent dues-centes mil col·leccions. Un autèntic miracle.

El més difícil de la negociació entre el PSOE i Junts va ser establir el perímetre de l'amnistia. El problema era que les dues parts discrepaven de quines causes havien d'incloure-s'hi i això va allargar la negociació més del que estava previst: malgrat que els juntaires reclamaven introduir-hi l'anomenat lawfare per a aquells casos no relacionats directament amb el Procés, els socialistes només van acceptar reflectir la guerra judicial en l'acord polític i deixar-la fora de la llei. Això, doncs, ha limitat el marge de maniobra d'aquells que podrien haver intentat recórrer a l'amnistia davant dels tribunals: com la família Pujol, arran de l'actuació de l'anomenada operació Catalunya. El mateix expresident de la Generalitat Jordi Pujol s'hi ha referit aquest dijous en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio. Respecte a si hauria de ser amnistiat, ha dit: "Jo he estat objecte, per part de més d'una banda, de gent que va tenir una actitud hostil", ha dit Pujol. Però ha afegit que ell, en aquesta qüestió, no s'hi ha de ficar "gaire".

Els presidents de la Generalitat es presenten de tant en tant a Madrid a recitar l’"Escolta, Espanya", en una versió adaptada a cada moment històric. Hi hem sentit Pujol i el seu "som una nació lleial a la Constitució però deixin d’acusar-nos de deslleials", Maragall amb "aprovin l'Estatut, que si no tant vostès com nosaltres hi sortirem perdent", Montilla i el cèlebre advertiment d’una "desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya", i ahir, la profecia complerta dels tres primers en boca d’Aragonès, que va parlar d’amnistia i referèndum. Quaranta anys de la nostra història resumits en aquests discursos.