L’Ajuntament de Torrelameu (Noguera), inaugura aquest dissabte el carrer Johan Cruyff. És el segon municipi del nostre país que li dedica un carrer a Cruyff, després que el 2016, el mateix any de la mort del Johan, Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) s’avancés a tothom.

“Aquell cotxe passa cinc minuts després... i què hauria passat? Sense aquella cita amorosa...com seria el Barça?”, es pregunta Ramon M. Piqué (Lleida, 1980). Aquells petits detalls que ho canvien tot. Aquells moments estel·lars de la humanitat dels quals parlava Stefan Zweig, en què una porta mal tancada o una conversa aparentment poc important acaben per ser claus per canviar-ho tot. Qui va canviar el Barça va ser Johan Cruyff. I si el neerlandès va acabar al Barça va ser gràcies al fet que un català va aturar el seu Austin Morris 100 per fer-hi pujar una noia neerlandesa que feia autoestop a la Costa Brava l'estiu del 1968. Es van enamorar, esclar. Sense aquella parella, el Barça seria ben diferent.

Un porter es resguarda a la cantonada d'una de les dutxes del vestidor després de perdre per 2-0 un partit de Premier League a Southampton el primer dia de l'any 2015 a causa de dos greus errors seus. Allà encén un cigarro i se'l fuma. Considera que amagat en aquell racó cap company del seu equip el descobrirà, malgrat que encara en queden alguns a l'altra banda del vestidor. Un d'ells ho acabarà explicant a l'entrenador.

El llegat de Johan Cruyff continua intacte vuit anys després de la seva mort. L'arribada al Barça d'aquell jove neerlandès de només 26 anys que ja destacava a l'Ajax va canviar per complet la manera d'entendre el futbol d'aleshores, tant esportivament com culturalment. Va revolucionar la història moderna del club blaugrana des de la gespa i, més tard, la va revolucionar a la banqueta.

Avui fa cinquanta anys vaig sortir de l’escola i vaig anar cap a casa. La mare preparava el dinar sentint com cada dia Panorama, radio-crónica de la actualidad en Cataluña y Baleares. Va dir-me amb to transcendent: “Han matat el Carrero Blanco”. Just en aquell moment, el locutor informava que primer havia semblat una explosió de gas però que les investigacions posteriors havien conclòs que el president del govern havia estat víctima d’un vil i criminal atemptat. "Jo no m’he cregut que fos el gas. Quan el cotxe del president del govern surt volant, no és un accident, és que l’han matat”.

A David Carabén van der Meer (Barcelona, 1971) aquests dies se li ha girat feina, entre els concerts de Nadal amb Mishima –un clàssic de la banda– i el càrrec que acaba d’estrenar com a comissionat del 125è aniversari del Barça. El seu pare, Armand Carabén, és qui va portar Johan Cruyff (i una promesa de modernitat) a Barcelona, ara fa 50 anys. Tenien casa els uns al costat dels altres, a la urbanització El Montanyà. Futbol i música, a la vida del David, però també literatura, cinema, televisió i ràdio. Un home culte, divertit i d’una intel·ligència diguem que dispersa, com els seus cabells.

Cinc anys. Cinc anys revisant partits, rebuscant a arxius, fent entrevistes, gratant sota les pedres. Fermín Suárez i Ángel Iturriaga es van conèixer gràcies a les xarxes socials compartint una passió: el Barça i el futbol. El primer, periodista, d’aquells encaparrats en entendre tots els detalls del joc. El segon, historiador, un apassionat que vol descobrir tots els secrets del passat del Barça. Durant cinc anys, els dos han tirat endavant un projecte colossal, el llibre L’estil del Barça, on expliquen com i per què ha jugat el Barça des de Joan Gamper, quan era davanter, fins a Lamine Yamal.

Aquest dissabte 28 d’octubre, gairebé a la mateixa hora que començarà el Barça-Madrid, farà cinquanta anys del debut oficial de Johan Cruyff amb la samarreta del Barça. Va ser un partit de Lliga contra el Granada, que els blaugrana, dirigits per la seva nova estrella, van resoldre amb un inapel·lable 4-0. 

Aquest dissabte, gairebé a la mateixa hora que començarà el Barça-Madrid, farà cinquanta anys del debut oficial de Johan Cruyff al Barça. Va ser en un partit de Lliga contra el Granada que els que el vam veure no l'oblidarem mai.

La roba texana sempre ha estat relacionada amb la cultura ianqui, el lloc d’on procedia històricament aquest teixit. Marques com la californiana Levi’s o Lee i Wrangler, totes dues de Carolina del Nord, han format part indestriable de l’americanització de la cultura europea, talment com la Coca-Cola, McDonald’s o les pel·lícules de Hollywood. Però a l’Espanya de Franco un parell d’emprenedors valencians van voler donar la rèplica als nord-americans i es van posar a fabricar pantalons texans.

Leo Messi es va proclamar campió del món fa dues setmanes amb 35 anys, i va tirar per terra d'aquesta manera un dels principals arguments d'aquells que deien que no era el millor jugador de la història. Això va a gustos –solen assegurar–, però una cosa és certa: el capità de l'albiceleste ha guanyat el Mundial liderant el seu equip fins a la final, sent-ne el màxim golejador –ha marcat gols en totes les eliminatòries i a la gran final– i al París Saint-Germain s'ha instaurat com un dels millors directors d'atac del moment. Aquest és Messi a l'edat de 35 anys, camí de la seva vuitena Pilota d'Or. Però què feien les altres llegendes de la història del futbol a aquesta mateixa edat? On eren, per exemple, els malaurats Pelé, Maradona i Cruyff? I altres estrelles més recents?

Segueixo pensant que Xavi serà un bon entrenador. Durant els últims mesos he vist aspectes futbolístics que feia anys que no es treballaven al Barça. Però, de sobte, des de l’aturada de seleccions, el castell s’ha ensorrat precipitadament, i tots els passos endavant que havia fet el grup s’han revertit. Contra l’Inter de Milà i en certa manera contra el Reial Madrid l’equip va tornar a ser primari, precipitat, sense agressivitat ofensiva ni defensiva, mentalment fràgil.

Auke Kok, l’autor de la biografia de Johan Cruyff que no ha acabat d’agradar a la seva família, m’explica que encara recorda el dia que el van enviar a fer per primer cop una crònica de l’Ajax. I, de sobte, a la zona de premsa, va aparèixer Cruyff, que el va tocar lleument per poder fer-se pas i seguir caminant. Kok no oblidaria mai més aquella mà, aquell primer contacte. I, ja veterà, ha dedicat uns quants anys de la seva vida a fer una biografia en què explica la figura de Cruyff sense amagar els dies en què s’equivocava o alguns defectes, que en molts casos amaguen virtuts. Com que mai va tenir el títol d’entrenador com a tal, ni als Països Baixos, ni a Espanya. Cruyff considerava que no li calia passar cap examen, amb el currículum que tenia. Mai es va portar bé amb les lleis, amb el poder. Excepte quan manava ell, de fet. “Era com un revolucionari, per estètica i actitud. Com un Che Guevara però sense la part política”, em diu Kok.

Els aplaudiments després d’una ocasió de perill o d’una bona recuperació defensiva. Els “som-hi, som-hi” quan l’equip necessita una empenta del públic. Els “uiiii” quan una pilota surt fregant el pal o els comentaris, per sota de la mascareta, del tipus “que bo que és aquest nano” o “quina gran aturada del porter”. També les protestes a l’àrbitre o els crits buscant les pessigolles al rival. En definitiva, la salsa del futbol, un esport que en temps de pandèmia ens hem acostumat a veure a través d’una pantalla, sigui amb un so ambient artificial o amb una atmosfera gèlida en què ressonen els impactes de les botes dels futbolistes a la pilota.

“Pot fer-ho millor”. Quan tenia 12 anys, Johan Cruyff va ser expulsat de l’institut després de repetir curs. Treia males notes, més enllà d’un excel·lent en educació física i un notable en matemàtiques. Els professors creien que no s’hi esforçava gaire. Amb 45 anys, Nel Cruyff-Drraijer, la seva mare, no sabia què fer amb un nen que havia perdut el pare pocs mesos abans. Així que el va portar a un psicòleg, que va considerar-lo massa infantil per a la seva edat i li va recomanar que de gran intentés trobar feina en el sector del comerç. No anava mal encaminat, ja que Cruyff sempre va ser bo negociant. Aquell Cruyff de 12 anys ja era, d’alguna manera, l’home que es convertiria en un dels esportistes més importants de la història. “Avui en dia encara parlem de Beckenbauer i Pelé, però parlem de la seva filosofia? No, mai. Només ho fem amb Cruyff, que va crear una filosofia pròpia de joc”, explica a l’ARA Auke Kok, que publica el 17 de març amb Geoplaneta Johan Cruyff. Siempre al ataque, amb pròleg de Ramon Besa.

Malgrat que les urgències econòmiques marquen una bona part de l’agenda dels tres candidats a la presidència del Barça, el projecte esportiu és un dels pilars fonamentals del club i també necessita una profunda reestructuració per recuperar el lideratge perdut. Els últims anys del mandat de Josep Maria Bartomeu la parcel·la futbolística s’ha vist molt castigada. Aquell equip que un dia va tocar el cel arribant a copar el podi de la Pilota d’Or amb tres futbolistes de la casa –Messi, Xavi i Iniesta– ha anat involucionant fins a encaixar doloroses desfetes a l'olimp del futbol europeu, la Champions, aquests últims cinc anys. No és només el fet de perdre, sinó també com s’ha perdut.

La història, cíclica, se sol repetir. Generacions de barcelonistes han viscut el mateix debat, el debat entre qui sua la samarreta i qui lluita per mantenir l’estabilitat a la llotja. L’eterna lluita entre els futbolistes i els directius, dos col·lectius que no sempre caminen en la mateixa direcció. Alguns jugadors, aprofitant el bon temps i demostrant ser ben llestos, han evitat ser objecte de judicis públics escollint el moment en què calia marxar-ne. Ho van saber fer Puyol, Xavi i Iniesta, renunciant a anys de sou però també evitant el dolor de veure’s a la banqueta. D’arribar a ser qüestionats. Són l'excepció.