La temporada que ve el Mercat de les Flors complirà vint anys com una estructura dedicada plenament a la dansa, i ho farà amb una programació carregada d'espectacles de gran format. Serà també l'última temporada amb Àngels Margarit al capdavant de la direcció de l'equipament, després de gairebé deu anys en el càrrec. "Marxo havent volgut mostrar molt la diversitat. He intentat donar lloc a totes les creacions, especialment les de l’àmbit local, i fer producció pròpia", ha dit Margarit aquest dilluns en la presentació de la nova temporada. La seva última programació recull "coses que encara no havia fet i havia de fer", diu la directora de l'equipament.

El coreògraf Quim Bigas (Malgrat de Mar, 1984) entén la dansa com l'espai de trobada ideal entre ballarins i espectadors per construir i compartir col·lectivament. Aquesta màxima ha guiat bona part de les seves peces, entre les quals destaquen Molar (2015), La llista (2017) i Hippos, que el 2018 va guanyar el premi a millor estrena d'arts de carrer a FiraTàrrega. Bigas estrena D'ençà aquest dijous al Mercat de les Flors en un moment de transició de l'equipament, que ha convocat un concurs per a la nova direcció després de nou anys encapçalada per Àngels Margarit.

Si Mabel Olea (Lleida, 1997) fos una bruixa, seria una “bruixa visionària”, ja que per a aquesta ballarina de cabells foscos i moviments impossibles el futur és un indret ple de possibilitats creatives susceptibles de materialitzar-se en el present. El seu nom va començar a sonar a través de les xarxes socials, però va ser com a ballarina de Rigoberta Bandini al Benidorm Fest 2022 i com a membre de les Stella Maris a la sèrie de Movistar+ La Mesías (2023), creada per Javier Ambrossi i Javier Calvo, que Olea es va donar a conèixer. Ara actua per segon cop a CÈL·LULA 4: Supermedium, de Núria Guiu i Ingri Fiksdal –l'espectacle amb què va guanyar el premi Danscat 2024 a millor interpretació–, que s'estrena aquest divendres al Mercat de les Flors, on serà només fins diumenge.

Des que el 2019 el col·lectiu (LA)HORDE va assumir la direcció del Ballet de Marsella, s'ha dedicat a explorar com la dansa pot contribuir a superar moments de crisi social. La companyia va debutar amb Room with a view (que es podrà veure a Barcelona dins de la programació del festival Sónar 2025) i ara arriba a la capital catalana amb Age of content gràcies al Mercat de les Flors i el festival Temporada Alta. L'espectacle, que es representarà en tres funcions aquest dijous, divendres i diumenge al Mercat de les Flors i que ja té totes les entrades exhaurides, és l'oportunitat de descobrir una de les formacions europees més destacades en el camp del moviment.

Feia gairebé deu anys que la coreògrafa i ballarina Inés Boza (Pamplona, 1962) no pujava a l'escenari. Des que la companyia de teatre-dansa SenZa TemPo va acomiadar-se el 2016 amb Eden Club, Boza s'ha dedicat sobretot a dirigir i coreografiar espectacles. I també a "fer memòria" d'una trajectòria que abasta més de trenta anys i l'avala com una de les capdavanteres de la dansa contemporània. Si aquests últims anys ha regirat arxius i capses velles, però, "no és pas per fer-ne una recopilació nostàlgica, sinó per entendre millor el present". El salto del ciervo, que es podrà veure a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors els dies 10, 11 i 12 d'octubre, és un espectacle que neix dels records de la coreògrafa, que s'acompanya a escena d'Edurne Arizu, acordionista i compositora de la música de l'espectacle. També hi participen, de manera virtual, les ballarines Núria Guiu, Rosa Romero, Júlia Godino i Alexa Moya, amb qui Boza ha teixit un diàleg intergeneracional. "La memòria no és el passat, sinó el present. I això pot ser bastant polític. Si no t'aculls a l'oblit, pots arribar a comprendre més la vida. La memòria hi és, però és capritxosa, desordenada i has de voler escoltar-la", explica la coreògrafa.

La coreògrafa Paloma Muñoz inaugurarà la temporada vinent del Mercat de les Flors amb La Quijá, un espectacle que furga en el paisatge desèrtic de la seva Extremadura natal per reivindicar la importància dels orígens. Aquesta premissa, la necessitat dels vincles i la comunitat, serà l'eix que vertebrarà la nova programació del Mercat, que arrencarà el 3 d'octubre i fins al 29 de maig presentarà "un ventall molt ampli de creacions, de tots els formats i d'estètiques molt diferents, amb una forta presència de creadors que tenen entre 30 i 45 anys", segons la directora del teatre, Àngels Margarit. "No entenem els vincles com una excusa, sinó com una urgència", ha explicat Margarit aquest dimarts durant la presentació de la nova temporada.

"Tenim ballarins amb síndrome de Down, de la mateixa manera que tenim ballarins blancs, negres, gais, heteros, celíacs i fotosensibles", diu la ballarina i coreògrafa Vero Cendoya (Barcelona, 1976). Fa més de cinc anys que la seva companyia treballa per "normalitzar la discapacitat intel·lectual" contractant "a ple dret" intèrprets amb síndrome de Down. "Als ballarins no els triem perquè tenen síndrome de Down, sinó perquè són bons intèrprets", ressalta Cendoya. KEBO (mapa de la pell d'un cos), l'últim projecte de la companyia, es podrà veure al Mercat de les Flors del 24 al 26 de maig. Serà la primera de les tres propostes que el mercat ha reservat per al final d'aquesta temporada. "No són un cicle, però les tres propostes tenen una característica comuna: posen cossos no normatius en escena. Cada vegada són més les companyies de dansa que incorporen persones amb altres capacitats", diu la directora del Mercat de les Flors, Àngels Margarit.

La Sydney Dance Company, dirigida per Rafael Bonachela, ha fet estada al Mercat de les Flors amb dos espectacles extraordinaris. El primer, Ascent, consta de tres coreògrafs molt diferents que demostren la versatilitat d’uns ballarins de tècnica superba alhora que és un retrat excel·lent de les diferents formes de la dansa actual. Mentre I am-ness, de Bonachela, és una peça íntima i emocional d’estil neoclàssic que destaca per la seva emotivitat, bellesa i elegància exquisida, The shell, a ghost, the host & the lyrebird, de la coreògrafa valenciana Marina Mascarell, és més teatral i a partir d’una escenografia de teles que mouen els ballarins penjant-se de llargues cordes per construir imatges evocadores mostra l'essència de la natura australiana.

Cada vegada que el coreògraf Rafael Bonachela (la Garriga, 1972) visita Barcelona, s'encenen totes les alarmes. Quina una en portarà de cap? Amb quina gran estrella mundial deu haver col·laborat? Fa més de trenta anys, quan tot just començava, va provar sort a Londres i s'hi va quedar. Ara ja no viu al Regne Unit, sinó a Austràlia. I ja no és un jove inexpert, sinó el director de la Sydney Dance Company, la companyia de dansa contemporània més rellevant del país. Quan trepitja de nou el Mercat de les Flors, però, és com si tornés a casa. "Fa molts anys que tinc relació amb el Mercat. Per a mi és important presentar aquí els projectes de la companyia", diu el coreògraf. "Barcelona és el lloc d'Europa on hem actuat més vegades", afegeix. Aquesta setmana hi presentarà dues propostes, dins el festival Dansa Metropolitana: del 14 al 16 de març, el tríptic Ascent, i del 19 al 20 de març, la coreografia Impermanence.

La dansa de Taiwan ha estat la protagonista aquest cap de setmana al Mercat de les Flors amb dues companyies que actuaven en sessió contínua en homenatge a les seves tradicions ancestrals. Amb un commovedor espectacle de tan sols 35 minuts, el coreògraf i ballarí Wang Yeu-kwn i la seva companya Lee Yin-ying van obrir la vetllada amb Beings, una peça reflexiva i íntima, magníficament ballada, que homenatja l’antiga tradició de l’escriptura xinesa sobre el paper d’arròs. Wang apareix a l’escenari carregant una immensa bola de paper que a poc a poc pren vida. La magnífica il·luminació focalitzada en el paper crea ombres i figures que desperten la imaginació del públic fins que en surt la ballarina com la papallona de la crisàlide. Beings és un pas a dos de contactes íntims, es balla en poc més d’un metre quadrat i a càmera lenta, i les formes que extreuen els dos cossos són imaginatives, com el canvi de samarreta entre tots dos, el dibuix en què ella el converteix a ell, l’explosió de blanc i negre en una escena de bellesa incorpòria o el palíndrom final en què ell queda atrapat en la crisàlide. Beings convida a somiar.

Sòbria, visual i absorbent, però també molt corporal i amb uns moviments rics en llenguatge coreogràfic. Així és Beneath, l’últim treball del coreògraf britànic Thomas Noone, que es pot veure fins diumenge al Mercat de les Flors després que s'estrenés l’any passat al Sant Andreu Teatre (SAT!), on Noone té la residència des del 2005. Els ballarins són uns altres i l’emotivitat que traspuen és diferent.

Fa dos anys, Núria Guiu (Barcelona, 1985) va guanyar el Premi Nacional de Cultura 2022 i tots els focus es van posar sobre ella. D'on havia sortit aquella jove ballarina i coreògrafa? Guiu no era una nouvinguda a la dansa. Després de graduar-se a l'Institut del Teatre, havia passat una dècada exiliada als països nòrdics ballant en diferents companyies, i finalment havia decidit tornar a casa per protagonitzar la seva pròpia carrera.

Sol Picó (Alcoi, 1967) ha estat el motor de desenes d'espectacles i ha rebut més d'una trentena de premis, entre els quals hi ha 10 Max, el Premi Nacional de Dansa de Catalunya, el del ministeri de Cultura i la Creu de Sant Jordi. És un dels grans referents de la dansa contemporània i, malgrat la seva vastíssima trajectòria, confessa que és ara quan sent més el vertigen dels triomfs i els fracassos. Picó serà al Mercat de les Flors des d'aquest dijous i fins diumenge amb Titanas, on comparteix escenari amb les també ballarines i coreògrafes Natsuki i Charlotta Öfverholm.

El menú de l'any que ve al Mercat de les Flors començarà amb un àpat servit pel libanès Omar Rajeh, on tres coreògrafs, quatre músics i la seva mare ballen i cuinen en família, i ho comparteixen amb el públic. Beytna és una declaració d'intencions del que serà tota la temporada, "un viatge geogràfic que traçarà connexions de llarg recorregut", segons la directora Àngels Margarit. Serà sobretot una tria del bo i millor del que passa al món, amb artistes de llocs molt distants que abordaran "temes que ens preocupen avui, com feminisme, gènere, identitat, espiritualitat, comunitat, sostenibilitat i precarietat", afegeix.

Abans de parlar dels seus espectacles, la coreògrafa brasilera Lia Rodrigues (São Paulo, 1956) es defineix com "una dona blanca, cisgènere i de classe mitjana". L'artista ho deixa clar perquè "això ha marcat radicalment les diferències" i ha permès que ella es pogués dedicar a l'art al seu país. "No separo l'artista de la ciutadana. Intento actuar sempre utilitzant aquest lloc de privilegi", subratlla. Amb 40 anys de trajectòria, Rodrigues és un dels noms de la dansa contemporània més rellevants del Brasil. Les seves obres estan estretament arrelades al territori – especialment amb la favela Maré de Rio de Janeiro– i busquen la transformació social. Després de posposar la visita diverses vegades per culpa de la pandèmia, ara Rodrigues arriba al Mercat de les Flors amb dos espectacles: Fúria, que es veurà des d'aquest dijous i fins dissabte, i Encantado, que es representarà del 4 al 6 de maig.

Viu Montjuïc celebra la segona edició amb més de 60 activitats culturals i de lleure el dissabte 8 i el diumenge 9 d'octubre. Hi participen una vintena d'equipaments, que col·laboren en el finançament de la proposta juntament amb del Districte de Sants-Montjuïc, l’Institut de Cultura de Barcelona i la Regidoria de Turisme i Indústries Creatives, que hi aporta fons procedents de l’impost turístic.

El Gran Teatre del Liceu, el Teatre Nacional de Catalunya, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, el Palau de la Música Catalana i L'Auditori s'han unit en una iniciativa insòlita per portar públic jove a les seves sales. Els sis equipaments nacionals han presentat aquest dilluns Vibe35, un programa per a espectadors d'entre 18 i 35 anys que els permetrà comprar entrades a menys de 20 euros. L'entrada els donarà accés a una de les funcions de l'equipament i a un aftershow per després de l'espectacle.

Tercera visita de la companyia Non Nova al Mercat de les Flors. A Vortex (2014) Phia Ménard, intèrpret i directora de la companyia, oferia una performance molt física de transformació del cos per l’aire i a L’après-midi d’un foehn (2017), un conte coreogràfic amb titelles per a nens i nenes. La trilogie des contes immoraux és, en canvi, una proposta de reflexió política tot evocant la història de la humanitat a través de tres performance que podrien funcionar de manera independent. De fet, la primera, Maison Mère, va néixer com una creació per a la fira d’art Documenta de Kassel del 2017. En aquesta, una mena d’atlant d’estètica punk s’enfronta al repte d’aixecar tota sola una enorme casa de cartró com qui s’enfronta a un moble d’Ikea. Cartró i cinta adhesiva serviran per culminar en una mena de Partenó, símbol de la construcció de la cultura europea arrasat tot seguit per una fenomenal i espectacular tempesta d’aigua i boira. Una poderosa imatge, un magnífic colofó després de més d’hora i quart d’esforçada construcció en la qual afortunadament Phia Ménard introdueix una mica d’humor autoparòdic. Més elaborada, més llarga encara, és la construcció de la segona performance, Temple Pére, concebuda com un conte que evoca la dominació sobre l’home en la construcció d’una Torre de Babel. Una deessa plenipotenciària (Inga Huld Hákonardóttir) es passeja per l’escena inundada cantant i parlant en anglès, alemany i francès sense cap subtítol mentre dona ordres als treballadors. I la veritat és que es fa molt llarg i feixuc arribar a la fi, quan la torre acabada gira i en baixa una dona nua que esborrarà amb pintura el passat i jaurà a terra com una neandertal.

El 1965, un grup de presos negres tancats en un centre penitenciari de Texas van enregistrar un disc que van titular Negro folklore from Texas State Prisons. El vinil va capturar la joia, l'enyorança i l'esperança d'aquells homes condemnats a treballs forçats. Gairebé 60 anys després, The Wooster Group els fa reviure a l'escenari amb un espectacle que no és ni un karaoke ni un concert, sinó una mena de ritual que invoca les persones amagades rere les veus del disc. The B-Side, que es va estrenar el 2016 però no s'havia vist mai a Europa, es representa del 13 al 15 de juliol al Teatre Lliure de Montjuïc dins el Festival Grec. "Intentem tornar el disc a la vida. Quan poso l'agulla damunt del vinil i se sent algú que estossega, i és perquè al disc en aquell moment algú estossega", explica l'actor Enric Berryman.

La relació de Peter Brook amb Barcelona i Girona ha estat sortosament generosa i profitosa. Una relació que ens ha permès seguir i gaudir de la seva feina gairebé pas a pas i crear-hi un vincle afectiu, com es va comprovar al Festival Grec 2021 quan va presentar-hi Tempest project. Aquella estrena ara s’ha convertit en el càlid i lluminós comiat del mestre, mort aquest dissabte a París; en l’últim regal de Brook per a nosaltres. El regal d’un mestre que abans de la funció s'asseu amb la companyia per compartir el moment amb els espectadors. Tots drets i aplaudint amb ganes.