Quina cosa, escriure aquest article. Primer, perquè em poso de ple en l’enfangat de la política institucional. Segon, perquè parlo dels joves així com una massa homogènia, que és el que no m’agrada que facin els altres, i si en parlo és perquè jo soc, suposadament, un d’ells. Tot comença malament. Però passa que les darreres setmanes vaig preguntant aquí i allà, al meu entorn, als meus amics, als meus alumnes de la universitat, què faran aquest diumenge, i trobo que hi ha una impressió compartida que té sentit d’explicar. 

Em preocupa veure, sovint en persones del meu voltant però també en diversos llocs d’Europa, actituds de desorientació i de pessimisme respecte al futur econòmic i social, i mostres de desencís per les actuacions polítiques. No hi ha cap dubte que aquest pessimisme està a l’origen de l’actual augment de les confrontacions, dels aldarulls, i de les manifestacions violentes. També és causa de la reducció de la participació electoral i de la manca d’esforços per aconseguir acords i pactes per millorar la convivència. Afecten tota mena de persones, però molt especialment els més joves. Vull comentar aquesta realitat, ara que ens trobem davant d’una convocatòria electoral no esperada, quins resultats segur que estaran molt influïts per aquestes actituds.

“Destrueix l’exèrcit rosa”, et pot dir la carta que t’ha tocat. I llavors, quan tires els daus i mous tropes, no conquereixes cap territori, només fots el de l’exèrcit rosa. Però vet aquí que el de l’exèrcit rosa, que aviat s’adona que l’estàs buscant, pacta amb el de l’exèrcit groc, que vol, justament, els territoris africans que ell li pot cedir, a canvi d’evitar la pròpia extinció. Això és el Risk, un joc, però ara també és la política. La política del “que us bombin”.

Aquest diumenge és la festa de la democràcia. Un contracte que se signa entre electors i elegits, partint de la confiança dels primers i les promeses de futur dels segons. I al qual segueixen quatre anys per posar en pràctica –o no– aquesta carta als reis. Aquestes eleccions locals –i autonòmiques en algunes regions– són un tast de les generals de finals d’any. I segurament no ens ha d’estranyar que les últimes setmanes Pedro Sánchez hagi promès avals a les hipoteques per a joves, o descomptes per anar d’Interrail. Ayuso anunciava també la renovació del programa Mi primera vivienda, que facilita la concessió de fins al 95% de les hipoteques als madrilenys de menys de 35 anys. 

“La darrera setmana de campanya s’han de deixar ben clars els teus missatges i les mesures clau que proposes. S’ha de repetir el doble de vegades i les que facin falta per arribar a tots”. Així resumeix el secretari d’organització de Podem, Alejandro López, com afronta la coalició els darrers dies de la campanya per aconseguir, per una banda, convèncer els abstencionistes, i per l’altra, atreure els indecisos. Aquest darrer punt és important, ja que segons la darrera enquesta del Centre d’investigacions Sociològiques (CIS) de l’11 de maig, a les Balears hi havia un 21,8% d’indecisos, és a dir, una de cada cinc persones no sabia a qui votaria a dues setmanes de les eleccions. Així i tot, el politòleg i membre de Passes Perdudes, Guillermo Bezzina, augmentaria el percentatge fins al 25%, en un context en què, segons les enquestes, encara tot està enlaire.

Diverses personalitats de la societat civil balear han presentat aquest divendres el manifest Visc a Mallorca, que pretén fomentar el vot a les pròximes eleccions i evitar l'abstenció. Un dels motius és "combatre els partits que no volen la democràcia i que la utilitzen per retallar-la; aquests no són dels nostres", segons ha explicat la portaveu i exdirectora de l'IBDona Lila Thomàs, en una clara referència a l'extrema dreta de Vox.

Alguns dels partits illencs s’han mostrat decidits en les darreres setmanes a anar a la recerca del vot estranger, és a dir, persones amb una nacionalitat diferent de l’espanyola que resideixen en un municipi de les Balears. Principalment, han estat el PP, a través de la presidenta del partit, Marga Prohens, i la batlessa d’Andratx, Estefanía Gonzalvo, i MÉS per Mallorca, que ha organitzat trobades a diversos territoris de l’illa amb una alta proporció de població estrangera, per animar-los a inscriure’s per votar i conèixer les línies estratègiques del partit.

La feliç expressió de Jordi Cuixart en l’al·legat final de la farsa de judici del Tribunal Suprem, “Ho tornarem a fer”, no va ser un desafiament fatxenda, sinó que, segons va escriure ell mateix, era “un crit a l’esperança i contra la resignació i la frustració”. És a dir, un crit que convida, per no dir que obliga, a respondre-hi activament. Per això Jordi Cuixart, en un breu text manuscrit, afegia: “Tan important és fer-ho junts, com voler fer-ho”. I si volem tornar-ho a fer, ja és hora de pensar en el com i el quan.

VOTAR. Entenc el mecanisme mental dels que esperen el 10-N amb una barreja d’escepticisme i fúria, els que es mouen entre l’abstencionisme mancat d’esperança i les ganes d’anar als col·legis electorals i sabotejar la festa de la democràcia tal com la policia va sabotejar el referèndum de l’1-O. Ho entenc perquè se’ns acumulen els greuges i les ofenses, el memorial d’injustícies, la llista de presos polítics, detinguts irregulars i innocents ferits per l’agressivitat irracional dels agents antiavalots de tota filiació. Hem de fer memòria i remuntar-nos anys enrere per recordar d’on ve tot això; la gran manifestació de 2012, on estàvem tots indemnes, il·lusionats, cridant “Independència!” sense saber que al cap de set anys aquest clam es fondria amb queixes més de peu pla, com ara “Deixeu de pegar-nos”, “Deixeu d’acusar-nos de terrorisme”, “Allibereu els ostatges amb els quals preteneu garantir la nostra quietud”. Davant d’una ofensiva tan tenaç i metòdica com la que l’estat espanyol està emprenent contra Catalunya per totes les vies -la legislativa, l’executiva, la judicial i la mediàtica-, fa una mica de mandra participar en la seva enèsima pantomima electoral i plantar-se davant l’urna, tossudament escèptics, i que els independentistes siguem 22 o 25, déu-n’hi-do, fa pocs anys no arribàvem a 10, però tant li fa en un hemicicle de 350 escons. Entenc el raonament perquè me’l faig meu, els dies en què estic baix de to, i l’entenc perquè es correspon amb una constant històrica catalana, que és la frustració davant la impotència i davant la injustícia, davant la qual Vicens Vives diu que s’ha de respondre amb la feina, i no amb la rebentada; però hi ha dies que això costa molt.