El Barça va viure una nit màgica a l'Aràbia Saudita amb una victòria aclaparadora contra el Reial Madrid. Un 2-5 a la final de la Supercopa d’Espanya disputada a l’Aràbia Saudita que va donar molt de si, tant dins com fora del terreny de joc. El títol enceta el caseller de la temporada i va provocar tota mena de reaccions, algunes de les quals han quedat immortalitzades a les xarxes, i que no fan més que reflectir la magnitud del triomf.

Quatre dies després de la semifinal de la Supercopa d'Espanya entre el Mallorca i el Reial Madrid i els abusos, tocaments, insults i inseguretat que van haver de viure els aficionats del club balear, ni el Reial Mallorca, ni la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ni cap estament espanyol s'ha pronunciat ni ha condemnat els actes dels aficionats locals del Reial Madrid. De fet, el president de la RFEF, Rafael Louzán, tot i les denúncies dels aficionats i les famílies dels jugadors del Mallorca (de les quals no ha parlat en cap moment), va assegurar que "l'Aràbia Saudita és un país amable i afectuós".

No hi ha alegria més gran per a un barcelonista que veure el capità del Barça aixecant una copa. Bé, sí, l’alegria és encara més gran si la final ha estat contra el Madrid, amb una primera part que comença amb remuntada i acaba amb golejada. Per cert, el Barça ha aconseguit un parcial de 9 a 2 contra els blancs, de moment, aquesta temporada. 

1. Mossèn Ballarín tenia una definició de cel ben particular. “És un lloc on el Barça li marca un gol al Madrid a cada minut”. La primera part de la final de Jidda s’hi va assemblar molt. El Barça va passar pel damunt de la defensa de nyigui-nyogui del Reial i va marcar quatre gols. I, si no arriba a ser per Courtois, amb tres aturades extraordinàries, l’equip de Flick podia haver marcat set gols a l’equip de Florentino, que ja no sabia com asseure’s a la trona reial que li van posar a la llotja. La clau del partit va ser que el Barça va poder remuntar, prou ràpid, el gol inicial del Madrid. Una vegada més, el rival del Barça que mereix perdre comença guanyant per una fuetada de Mbappé. I aleshores va sorgir Lamine Yamal per demostrar que, amb 17 anys, si al camp hi havia un aspirant a guanyar la Pilota d’Or era ell. La jugada del seu gol ho té tot: té les fintes d’un geni i el toc subtil de Messi. Una meravella. Una llàstima que, per l’expulsió del porter del Barça, Lamine Yamal hagués de ser substituït. Potser millor, ben mirat. Amb Rüdiger desfermat, el seu turmell estava en perill. Primer títol per al de Rocafonda i per a una colla de jugadors amb pinta de campions.

Luis Rubiales ha informat que tornarà a Espanya per posar-se a disposició de la justícia després de l'ordre de detenció de la Fiscalia que hi ha contra ell un cop finalitzada l'operació d'aquest dimecres de la Guàrdia Civil en relació amb els contractes que la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) va firmar mentre ell n'era el president per portar la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudita. Però abans Rubiales es prendrà el seu temps a la República Dominicana, on és actualment. L'exmandatari no té previst trepitjar territori espanyol fins al 6 d'abril, d'aquí dues setmanes.

Dia mogut a la seu de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) de Las Rozas (Madrid). La Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO) ha escorcollat aquesta seu per presumptes contractes irregulars relacionats amb la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudita i amb altres negocis. A més, s'estan duent a terme una desena d'escorcolls a domicilis particulars en diverses províncies de la geografia espanyola, segons informen fonts de la Fiscalia a l'ARA.

Winston Churchill va dir que "l'èxit consisteix a anar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme". En el cas del Barça, l'èxit consisteix a anar de triomf en triomf sense perdre l'entusiasme. Cada vegada que el conjunt blaugrana es troba davant el Reial Madrid, li explica un conte que no té cap gir de guió inesperat abans del contundent final: les últimes a somriure sempre són les catalanes. Passen els anys i els triomfs cauen un rere l'altre del costat del Barça. Com avui a Leganés, on ha sumat la tretzena victòria consecutiva davant el Madrid des que les blanques van aparèixer en el futbol femení. L'equip d'Aitana Bonmatí ha derrotat per 4-0 a les semifinals de la Supercopa d'Espanya a un rival que desespera de manera crònica.

Barça-Madrid en un escenari exòtic i grotesc, en el títol menys important dels que pot guanyar un equip de Primera. Barça-Madrid al gener, quan la tradició diu que no es juguen finals, en un mes aliè als drames esportius. Barça-Madrid amb molt per guanyar, sobretot per a un Barça ple de dubtes, que alguns dies fa que ens preguntem si va ser campió l’any passat, si viu de veritat l’any 2 des de l’arribada de Xavi. 

Malgrat que la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia és un títol tant artificiós com ple de contradiccions, està gravat a foc a la retina de Xavi Hernández i Carlo Ancelotti. El primer perquè va ser en aquest campionat on va trobar la tecla per capgirar el rumb de l'equip el curs passat i va aixecar el seu primer títol a la banqueta blaugrana. Després de derrotar el Reial Madrid a la final, aquell Barça ja no seria el mateix. Va ser a Riad on el tècnic de Terrassa va trobar la fórmula per bastir un equip guanyador i que va signar, segurament, el millor partit de futbol sota la seva batuta. El conjunt català no només va guanyar el Madrid, sinó que el va fer ballar i el va deixar grogui. Va ser l'avantsala d'un segon tram de la temporada en què el Barça també aconseguiria prendre el títol de Lliga als blancs.

Des que Pedri González va debutar amb el primer equip, Barça i Reial Madrid s'han enfrontat onze vegades. El migcampista canari es va guanyar ràpidament un lloc a l'onze titular, però les lesions l'han apartat massa sovint del terreny de joc. Així, tan sols ha pogut jugar sis d'aquests partits. És una època de domini madridista. Els blancs s'han endut vuit d'aquests darrers clàssics. Ara bé, de les tres victòries, dues eren amb Pedri. I, en totes dues, el seu rol va ser imprescindible. Com a la final de la Supercopa de la temporada passada (3-1), en què va marcar un gol. Va ser l'últim partit contra el Madrid que va poder disputar. Diumenge tornarà a estar disponible. Potser no com a titular, però sí com a recanvi de luxe.

La Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) posa un avió xàrter des de Madrid per viatjar fins a l'Aràbia Saudita a cadascuna de les edicions de la Supercopa d'Espanya que disputa en aquest país totalitari del Pròxim Orient i hi convida desenes de periodistes de mitjans de comunicació espanyols i internacionals per tal que la cobertura de l'esdeveniment sigui de primer nivell. Una vegada aterrats a l'Aràbia Saudita, aquests periodistes s'allotgen al mateix hotel de la ciutat que acull la competició, que en les últimes dues edicions ha estat la capital, Riad, com també ho serà enguany. Allà ja apareix la primera mostra de masclisme: les periodistes dones no poden fer ús del gimnàs ni de la zona d'aigües. És exclusiva per als homes.

La temporada va avançant. Ben aviat ja tornarem a tenir aquí la Supercopa d'Espanya. I el Barça volarà de nou cap a terres saudites. Ja s'ha normalitzat. Quan es va saber que aquest estat seria la seu del torneig es va generar un cert debat. Sempre sol passar el mateix: hi ha soroll, la gent es queixa, però quan arriba la pilota, es juga. I ja no hi ha més debats.

Un simi al volant. Si no, no s’entén. La indústria del futbol que tants focus mediàtics té i tants diners mou sembla massa vegades regida per una colla d’incompetents. Dos exemples recents.

Victòria incontestable del Barça contra el Madrid, només maquillada per un gol de Karim Benzema a l'últim minut del temps afegit, a la final de la Supercopa d'Espanya (1-3). Xavi Hernández guanya el seu primer títol com a entrenador culer després d'una enorme representació dels seus futbolistes. A continuació, uns apunts en calent.

Gairebé dos anys després, el Barça torna a ser campió. Jugant com els àngels, amb orgull i la pilota als peus, l’equip de Xavi Hernández va tocar el cel i va abaixar els fums al Madrid d‘Ancelotti. El primer títol com a entrenador del tècnic vallesà va arribar amb un partit rodó en què el Barça va superar els blancs en joc i caràcter. Ben cert és que no és el títol més estimat, però quan passes gana qualsevol queixalada t’omple la panxa. Es tractava de convertir la Supercopa en un exorcisme, per cremar al foc els records del passat recent. I si guanyar contra el Reial Madrid li donava encara més valor al títol, fer-ho jugant bé engresca pensant en el futur.

En la cerca de la maduresa del joc amb una plantilla plena de joves, el Barça té un gran problema: només ensenya la seva millor cara durant els primers trenta minuts. No és un fenomen aïllat: és una tònica que ja es va poder palpar en alguns dels partits durant el primer tram de la temporada i, després de l'aturada pel Mundial, s'ha evidenciat en tots els compromisos dels blaugranes. Contra l'Espanyol, a la Copa contra l'Intercity, en la visita a l'Atlètic de Madrid i, també, contra el Betis a la Supercopa d'Espanya. Si el Barça vol plantar cara al Reial Madrid en la final d'aquest diumenge (20 h, Movistar Supercopa d'Espanya) haurà de mantenir les bones prestacions més enllà de la primera mitja hora.

Haurà de patir de valent, el Barça, si vol guanyar de nou un títol. Però, després d'una semifinal agònica, l'equip de Xavi Hernández ja és a un sol pas de tornar a tenir una copa entre les mans. Diumenge es veurà les cares amb el Madrid en una final de la Supercopa entre dos gegants que hi arribaran ferits, cansats, sense estabilitat. Amb un calendari massa carregat i amb massa deures per fer, el Barça ha après a patir. Cada triomf és un viacrucis, però després d'una pròrroga que semblava no acabar mai, l'equip blaugrana va poder superar a la tanda de penals un Betis molt lluitador en part gràcies a la màgia d'Ansu Fati, autor d'un golàs. Com seria d'important que Ansu torni a ser el d'abans. Una tanda de penals on dos vells companys i rivals, Ter Stegen i Bravo, es van veure les cares. L'alemany en va sortir guanyador, aturant els penals a Juanmi i William Carvalho.

Són pocs, però hi són. I cada vegada es fan sentir més. Mentre la bombolla del futbol es va inflant i inflant, hi ha un petit grup de jugadors professionals que la trenquen i surten del motlle. Malgrat les contradiccions que els suposa per l'ofici en el qual desenvolupen les seves carreres i els luxes que comporta, existeix una estranya realitat paral·lela. Mentre Cristiano Ronaldo, després de partir peres amb el Manchester United, ha decidit acabar la seva carrera banyat en or a l'Aràbia Saudita, hi ha altres futbolistes que s'interessen –i es comprometen– per causes pròximes relacionades amb la societat que els envolta. Aquest dijous, precisament en aquest país, en coincidiran dos d'aquesta rara espècie. El duel entre el Barça i el Betis a les semifinals de la Supercopa d'Espanya –sí, és la Supercopa d'Espanya, però es disputa a l'Aràbia després que la Federació Espanyola de Futbol signés el 2019 un acord milionari amb el règim saudita– significarà el retrobament de dos amics: Héctor Bellerín i Borja Iglesias (20 h, Movistar Supercopa de España).

La Fiscalia Anticorrupció ha obert diligències contra Luis Rubiales i Gerard Piqué arran del contracte per portar la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudita. Ho fa després d'una denúncia presentada contra el màxim mandatari de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), en què es demana que s'investigui la seva gestió al capdavant de l'organisme que regula el futbol espanyol i també el conveni que va portar el torneig a l'Orient Mitjà a canvi de 40 milions per temporada.

Segons ha publicat aquest dilluns El Confidencial, la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) va pactar amb l'empresa que presideix Gerard Piqué, Kosmos, una comissió milionària per portar la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudita. En el contracte signat amb Sela, la companyia pública saudita, la RFEF es va garantir el cobrament de 40 milions d'euros per cada edició, mentre que Kosmos s'emporta quatre milions per cadascun dels sis exercicis signats, 24 en total.