Des de fa gairebé 15 anys, la periodista i crítica de televisió Mònica Planas (Barcelona, 1975) es dedica a analitzar tot el que passa a la petita pantalla. Entendre com la televisió ha contribuït a forjar el món que ens envolta és una de les seves passions i, per això, fa anys que recopila històries de programes i sèries que expliquen l'impacte social del mitjà. Ara Planas, que cada dia publica les seves crítiques televisives a l'ARA, treu el llibre El petó del capità Kirk (Univers), un recull de 80 històries que il·lustren com ha evolucionat la televisió i la societat.

La mort sobtada de l’actor Robin Williams amb només 63 anys va provocar moltes especulacions mediàtiques. Com que eren conegudes les malalties mentals i les addiccions que havia tingut, molts mitjans van vincular-la a aquests motius. “El van voler pintar com el pallasso trist”, lamenta un dels seus amics. La plataforma Filmin acaba d’estrenar Robin’s wish (El deseo de Robin), que està a mig camí entre la divulgació científica, l’aclariment periodístic i l’homenatge. El documental fa saber que l’actor va morir d’una malaltia neurodegenerativa coneguda com a demència de cossos de Lewy. És una patologia molt greu, sense cura, amb uns símptomes que afecten el malalt tant físicament com a nivell cognitiu. A part de tremolors a les extremitats i insomni, els afectats desenvolupen ansietat, deliris, depressió, pèrdua de memòria i deteriorament de les facultats mentals, que en alguns casos poden abocar el pacient al suïcidi. A més, és una malaltia que sovint es confon amb d’altres de neurodegeneratives. És el cas de Robin Williams, que va morir amb un diagnòstic erroni de Parkinson fins que l’autòpsia va revelar la seva veritable malaltia. Així doncs, el documental aprofita la figura de l’actor per donar-la a conèixer. Les productores executives del documental són dues metges. D’una banda, la doctora Mylea Carvat, especialista en neuropsicologia, la branca de la medicina que investiga com les lesions i anomalies en el sistema nerviós central afecten els processos cognitius, emocionals i de conducta. L’altra és la doctora Shoshana Ungerleider, una internista, filantropa i famosa divulgadora a la televisió (molt especialment durant la pandèmia) que fa anys que produeix curtmetratges i documentals relacionats amb la salut.

L'empresa GECA ha presentat les dades del seu sisè baròmetre sobre les plataformes en streaming. Val la pena mirar-se amb deteniment la llista de les sèries més vistes i considerar si l'audiovisual català ha de reaccionar d'alguna manera a les tendències que queden reflectides en aquest rànquing. Destaco els següents quatre punts.

Si us agraden les sèries que fan patir, la HBO ha estrenat The sister. Només quatre episodis creats per la cadena britànica ITV i protagonitzats per Rusell Tovey. Es tracta d’un thriller psicològic que et posa neguitós des del primer minut de la sèrie. El punt de partida de la trama ja subratlla molt clarament els secrets que amaga el protagonista i la importància que té que no siguin descoberts. Però sobretot perquè el protagonista és una mena de peix bullit incapaç de tenir un mínim control sobre les situacions a què es veu abocat, i el seu sentiment de culpa no fa més que empitjorar les circumstàncies. El Cap d’Any del 2010, en Nathan anirà a una festa i un seguit de casualitats encadenades convertiran per sempre més la seva vida en un infern. L’Elise, una noia que també era a la festa, desapareix i no se’n trobarà mai el cadàver. Tres anys més tard, en Nathan, que sap perfectament què va passar aquella nit, es casarà amb la germana de l’Elise sense revelar-li ni tan sols que va ser en aquella festa. Però res es pot amagar per sempre, i el passat trucarà a la seva porta per turmentar-lo i complicar-li l’existència. A partir d’aquell moment, en Nathan viurà un malson per salvar el seu matrimoni i mantenir la seva innocència. Però les sospites de la dona, les investigacions de la policia i la reaparició d’un home menyspreable fascinat pel món paranormal implicat en els fets el portaran al límit.

Pots posicionar ideològicament una sèrie de manera inequívoca i, al mateix temps, no ser dogmàtic? Els continguts audiovisuals tendeixen a un cert esquematisme, així que és fàcil que els missatges de fons siguin de traç molt més gruixut que en altres arts. Però The good fight demostra que la feliç combinació és possible i, en la seva quarta temporada, ha aconseguit alguns dels seus moments més fins. La sèrie és una carregada contra Trump i contra la degradació de l’arena pública que el seu foll regnat ha comportat. No hi ha pietat, contra el tornassolat president. Ara bé, no s’estalvien crítiques tampoc a les esquerres. Com quan el patriarca del bufet d’advocats afroamericà protagonista rep l’oferta dels demòcrates de presentar-se a la Casa Blanca. Li diuen obertament que no té cap opció d’arribar al final, però que quedarà bé per fer veure que el partit és sensible amb la diversitat.

La moda dels true crimes, els documentals sobre psicòpates, violadors i assassins, ha envaït totes les plataformes de streaming de predadors sexuals terribles: Las cintas de Ted Bundy, Dirty John, Abducted in plain sight, El proyecto Williamson, Making a murderer, Inside the criminal mind, The keepers, The staircase, El caso contra Adnan Syed, I am evidence, Los asesinatos de Cheshire, The Jinx i un llarguíssim etcètera que no para de créixer. Com més en veus, més te’n recomanen les mateixes plataformes. I de tant en tant vas rebent correus electrònics que t’avisen de les novetats que han arribat sobre aquest gènere: més dones i nenes violades, assassinades o desaparegudes. Històries reals terrorífiques que estan saturant les pantalles, carregades de morbositat, suspens i amb unes trames trepidants. Hores i hores de relat sobre assassinats en sèrie en què moren desenes de dones concentrades en quatre hores, o una única mort en què s’aprofundeix durant sis episodis.

Ho diré de seguida: és el millor concert que he vist a la televisió en molt de temps. Nick Cave and the Bad Seeds van tocar al Royal Arena de Copenhagen i el cineasta David Barnard va capturar les dues hores de recital de manera exquisida. Es pot veure a Movistar+ i es tracta d’una excel·lent introducció a la banda (o bé d’un regal per als fans empedreïts). La captura en càmera és meravellosa però, evidentment, és que la primera matèria era d’escàndol: la banda fa temps que firma uns directes impecables, segueix engreixant el seu catàleg de cançons memorables 35 anys després de posar-se en marxa i, sobretot, Nick Cave s’ha convertit en una bèstia dalt de l’escenari. A més, la present gira tenia un component emocional afegit de primer ordre: eren els primers concerts de Nick Cave després de perdre un dels seus dos bessons, mort als 15 anys en caure daltabaix d’un penya-segat a Brighton, aparentment mentre experimentava amb l’LSD. Ell, que va sobreviure a l’heroïna i va passar de músic maleït a poeta professional amb autoimposat horari d’oficina, havia de patir la pitjor desgràcia, amarga revenja de la droga per haver-la abandonat.