L'actriu Marisa Paredes, una de les intèrprets més destacades del cinema i el teatre espanyol, ha mort als 78 anys, segons informa l'Acadèmia del Cinema Espanyol, institució que ella mateixa va presidir del 2000 al 2003. Paredes va guanyar el Goya d'Honor el 2018 i va protagonitzar títols emblemàtics com La flor de mi secreto i Entre tinieblas, de Pedro Almodóvar, director amb qui va treballar en repetides ocasions. La seva elegància natural i una innegable facilitat per al melodrama la van convertir en la gran actriu de caràcter del cinema espanyol, una consideració que la incomodava. "Jo no soc una diva ni una gran dama, només m’hi assemblo –explicava a l'ARA el 2018–. T'asseguro que podria interpretar una dona de fer feines".

En un flashback de Nina, la protagonista, adolescent, mira embadalida la porta d’un cinema on projecten Johnny Guitar de Nicolas Ray mentre escoltem, des d’un evocador fora de camp, la cèlebre conversa entre la Vienna (Joan Crawford) i el Johnny (Sterling Hayden). En el seu segon film, la directora Andrea Jaurrieta també ens presenta una femme fatale envoltada de colors vibrants i fosques passions, però la ràbia de la Nina (Patricia López Arnaiz) no té res a veure amb la fúria de la Vienna de Nicolas Ray, tot i que la protagonista de Nina, com la de Johnny Guitar, també porti pantalons i una escopeta.

De perdidos a Río és una altra comèdia espanyola de viatges estrenada amb l’objectiu d’amenitzar l’estiu fílmic. Un home rep la notícia que un antic amic ha mort al Brasil i hi viatja per repatriar el cadàver acompanyat de dos companys amb ganes de platja. Pablo Chiapella, Carlos Santos i Fran Perea interpreten tres arquetips amb potes: un protagonista poruc i correctíssim, un amant de les festes i un tercer home que tem el compromís. El personatge principal és policia, així que s’introdueixen elements d’investigació o d’acció concebuts des d’una lògica lúdica i inversemblant: es pot sobreviure a un tiroteig amb bandes criminals si s’ajup el cap i es fa broma.

El director David Serrano es va enamorar per primera vegada als onze anys. Ella es deia Layla i era una companya de classe. També en aquella època Serrano es va comprar el seu primer casset i es va enamorar d’un grup, Hombres G. Els seus dos amors infantils conflueixen a Voy a pasármelo bien, la pel·lícula musical que estrena aquest divendres el cineasta espanyol amb més experiència en el gènere, guionista d’El otro lado de la cama i la seva seqüela i responsable d’èxits del teatre musical com Hoy no me puedo levantar, Grease i Billy Elliot.

Els artífexs d'aquesta pel·lícula no tenen ni un pèl de ximples. Els ingredients amb què comptaven eren, a priori, perfectes per a una comèdia: tres homes diferents, units per un complex comú (la seva alopècia), viatgen a Istanbul per solucionar els seus problemes capil·lars en una clínica low cost. Els rituals de dolor i humiliació implícits en qualsevol espai que combini homes adults en bata i qualsevol mena de tractament estètic constituïen una oportunitat única per elaborar gags d'humor físic que, sense necessitat de ser sofisticats –la depilació de Steve Carell a Verge als 40 podria ser-ne un exemple–, podrien haver sigut enormement efectius.

Va començar com a becària en una incipient TVE d'un sol canal on “no cobrava ni un duro” i va acabar sent la primera guionista –i la primera dona que no era actriu– a rebre el 2014 el Premio Nacional de cinematografia. Lola Salvador (Barcelona, 1938) ha sigut guionista de ràdio, televisió i cinema, novel·lista, productora, adaptadora teatral, professora, periodista i fundadora del sindicat de guionistes Alma. Acaba de donar el seu fons documental a l'arxiu de la Filmoteca de Catalunya, que li dedica un cicle aquests dies amb títols de la seva filmografia com El crimen de Cuenca, Bearn o la sala de les nines i Salvajes, per la qual va guanyar el Goya el 2001. “Això de revisar els meus arxius m'ha fet veure que no he seguit mai una línia clara, però és que jo el que vull és jugar i passar-m'ho bé –diu Salvador–. La vida ja m'ha ensenyat prou les dents per voler ara una altra cosa”.

“Tu no fas pel·lícules, tu fas obra”, li diu sempre el cineasta Javier Rebollo al seu amic Jonás Trueba. I és cert: les pel·lícules de Trueba han anat trobant el seu lloc entre el públic al marge de modes i tendències, dialogant entre elles com les notes d'un acord menor i melancòlic, sempre a la recerca de la senzillesa –tal com l'entén aquest madrileny cinèfil, lletraferit i sensible–. Tenéis que volver a verla, que arriba aquesta divendres als cinemes, reuneix altre cop la banda d'amics i còmplices habituals de Trueba. A Francesco Carril, Vito Sanz i Itsaso Arana s'hi afegeix ara Irene Escolar en una història mínima i gairebé anecdòtica sobre dues parelles amigues que primer es troben en un concert de Chano Domínguez i després fan un dinar a la casa dels afores on viu ara una de les parelles.

L'actriu Agata Lys, símbol eròtic de l'Espanya del destape, va morir als 68 anys el novembre passat a Benalmádena, segons ha informat Cinemanía citant la guionista Valeria Vegas i altres fonts del seu entorn. La notícia no ha transcendit fins que aquest dijous s'ha estès per les xarxes socials, i no es coneixen encara les causes de la mort.

És pràcticament impossible explicar la llarga i prolífica trajectòria de Fernando Fernán Gómez (Lima, 28 d’agost del 1921 – Madrid, 21 de novembre del 2007) perquè és inabastable: més de 200 pel·lícules, davant i darrere la càmera, teatre, novel·la, poesia... No són tan sols peripècies vitals sinó també una manera de viure i de fer cinema. Aquest abecedari és una aproximació a un anarquista que sobretot es va voler guanyar la vida actuant. I ho va fer al llarg de 70 anys.

Dir que seran uns Goya estranys és fer curt. Per precaució sanitària, la gala que l'Acadèmia del Cinema Espanyol organitza aquest dissabte a Màlaga, no serà presencial i, per tant, al Teatro del Soho Caixabank no hi haurà ni públic ni nominats, només els presentadors i guionistes de la gala, Antonio Banderas i María Casado, els músics que hi actuaran (Nathy Peluso, Vanesa Martín, Aitana i la Simfònica de Màlaga) i una llista selecta de lliuradors de premis que inclou Pedro Almodóvar, Penélope Cruz, Alejandro Amenábar, J. A. Bayona, Emma Suárez, Antonio de la Torre i Najwa Nimri. Els 166 nominats, doncs, veuran la gala per televisió però, com als Globus d'Or, s'hi connectarà en el moment d'anunciar el guanyador de la seva categoria.

Rogelio Enrique San Francisco Cobo, conegut com a Enrique –o Quique– San Francisco, ha mort aquest dilluns després d'haver passat setmanes ingressat amb pneumònia bilateral. L'actor i humorista madrileny arrossegava problemes de salut des de feia anys a conseqüència d'un accident de moto del 2002 que el va deixar més d'un any en cadira de rodes. San Francisco va ser un dels secundaris més característics i prolífics del cinema espanyol de les últimes dècades, passejant el seu rostre eixut de nas aguilenc i ulls de mussol per infinitat de pel·lícules i sèries de televisió, saltant del cinema quinqui dels 80 a les comèdies surrealistes de Cuerda o les sèries d'èxit com Los ladrones van a la oficina i Cuéntame. Al final, el seu millor personatge va ser ell mateix: un vividor cínic i canalla, animal de nit i de barra de bar amb una ocurrència sempre a punt. Aquesta va ser, almenys, la imatge que va projectar en les seves aparicions com a monologuista a El club de la comedia, on va triomfar amb el seu humor canalla i populista.

El drama de Salvador Calvo Adú ha sigut la gran sorpresa aquest dilluns i, tot i no figurar en les apostes, s'ha convertit en una de les grans favorites de la pròxima edició dels Goya amb 13 nominacions als premis que es lliuraran el 6 de març al Teatro del Soho CaixaBank de Màlaga. Les nominacions als premis de l'Acadèmia del Cinema Espanyol, que han llegit Ana Belén i Dani Rovira, han distingit també la producció catalana Las niñas, opera prima de Pilar Palomero, que suma 9 nominacions, les mateixes que Akelarre, de Pablo Agüero. Per darrere hi ha La boda de Rosa, d'Icíar Bollaín, amb 8 nominacions, i el thriller Black Beach d'Esteban Crespo, amb 6. Sentimental, de Cesc Gay, s'ha hagut de conformar amb 5 nominacions, les mateixes que Ane, opera prima de David P. Sañudo.

No recordo que abans es fes tant i tant èmfasi en els aniversaris de les pel·lícules. Ara celebrem els deu anys, els quinze, els vint, els vint-i-cinc i si pot ser tots els números rodons que vagin succeint-se. No és una mala idea: de fet, així tenim molt sovint motius per poder recordar aquells films que ens agraden molt i també aquells que potser ens agraden menys però que també ens han interessat, interpel·lat o commogut d’alguna manera. Els policies de la nostàlgia, aquells que sempre estan a punt per retreure’ns que vivim del passat, tenen en aquesta fal·lera per l’efemèride un motiu de fonda satisfacció, poden esgrimir les seves suspicàcies i mala bava tan sovint com nosaltres anem enfarinant-nos en números rodons.

Els cinc premis Goya guanyats per Félix Murcia s’exposen en una de les sales de la mostra que la Fimoteca dedica fins al 16 de juny al director d’art, un referent de la seva professió. “És el millor”, resumia amb admiració l’actor José Sacristán, que dijous presentava 'Formentera lady' a la Filmoteca i es va deixar caure per la inauguració de 'La realitat imaginada'. “El Félix va dirigir les meves dues primeres pel·lícules com a director –'Soldados de plomo' i 'Cara de acelga'– i si no va dirigir la tercera –'Yo me bajo en la próxima, ¿y usted?'– és perquè em va obligar a retallar 150 milions”.

La càmera era, per a Basilio Martín Patino (Salamanca, 1930 - Madrid, 2017), la millor arma contra la censura i l’oblit. El cineasta va morir ahir als 86 anys després de lluitar contra una llarga malaltia degenerativa, deixant darrere seu un inigualable camí cinematogràfic que va sacsejar els murs de les prohibicions imposades pel règim de Franco i va demostrar que l’art pot ensorrar les presons del poder. Referent del cinema d’autor més compromès i punyent, Martín Patino va forjar les seves pel·lícules com una gernació de testimonis de la dictadura franquista que rescaten la part més fosca de la història del règim i combaten els opositors de la llibertat d’expressió.

Antonio Banderas (Màlaga, 1960) ha guanyat el Premio Nacional de cinematografia per ser "un cineasta amb una trajectòria extraordinària" i pel seu compromís com a "actor, director i productor", segons ha fet públic el ministeri de Cultura. El premi el concedeix l'Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals, adscrit al ministeri de Cultura, i està dotat amb 30.000 euros.

El Deseo ha fet públic el primer tràiler de 'Julieta', la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar i un dels films més esperats de l'any. 'Julieta' s'estrenarà el 18 de març, i el tràiler manté el secretisme habitual del director manxec, que dóna detalls dels arguments de les seves pel·lícules amb comptagotes. De fet, el tràiler és molt breu i sembla concebut per posar de relleu que Adriana Ugarte i Emma Suárez interpreten el mateix paper protagonista, en la joventut i l'edat adulta de Julieta.

'Ocho apellidos catalanes' s'ha convertit en l'estrena més taquillera de l'any, amb unes xifres de públic d'1,2 milions d'espectadors, segons el director de màrqueting de Cinesa, Raúl Cabrera. La recaptació ha assolit la xifra de 7,6 milions d'euros i ha arribat a la 9a posició de film més vist aquest cap de setmana a nivell internacional.

Pedro Almodóvar ha anunciat aquest dimecres que canvia el títol del seu nou film, que va ser anunciat com 'Silencio'. El títol definitiu és 'Julieta', el nom de la protagonista, interpretada per Adriana Ugarte i Emma Suárez.

El director Pablo Berger ha estat condecorat pel govern francès amb l'Ordre de les Arts i les Lletres, un premi que ja han rebut altres personalitats del cinema espanyol com Pedro Almodóvar, Isabel Coixet, Carmen Maura i Penélope Cruz.