‘Se’l cerca per la destrucció d’Espanya’, ‘La vida dels europeus importa’ o ‘Exportam enginyers, importam matxeters’ són eslògans que es poden llegir a diversos carrers de Mallorca, sobretot a Palma i a Inca. Els han penjat membres del grup neofeixista Identitas. Així, no són només les pantalles i les xarxes socials, el neofeixisme també ocupa espais físics a Mallorca. És un espai limitat, petit, però sí que la presència de grups de joves d’ideologia neofeixista és creixent i, a més, estan organitzats. Els estadis de futbol són, continuen sent, un dels seus principals punts de socialització –històricament vinculats a ideologies ultres–, a més d’alguns gimnasos, especialment d’arts marcials, encara que en aquest cas de manera més individualitzada i sovint sota la vigilància de les federacions esportives. La militància explícita, en canvi, és més residual.

Els grups neofeixistes que avui operen a les Illes són pocs. Però són joves, són radicals i són cada vegada més visibles als carrers i a les xarxes. No destaquen per una violència generalitzada, però sí per una capacitat creixent de captar, d’organitzar-se i de normalitzar discursos que fins fa poc eren marginals. Justament per això no els podem menystenir. La història ens ha ensenyat que els moviments d’aquest tipus no creixen de cop, sinó que arrelen lentament, aprofitant la indiferència, la banalització o la mirada cap a una altra banda.

La supervivent de més edat de l'Holocaust, Rose Girone, va morir a Nova York dilluns als 113 anys. Girone vivia a Breslau, l'actual Wroclaw, a Polònia, l'any 1937 quan els nazis es van endur el seu marit al camp de concentració de Buchenwald. En aquell moment ella estava embarassada de nou mesos. Segons va explicar en entrevistes posteriors, va sentir com un agent li deia a l'altre: "Emportem-nos també la dona", però l'altre li va respondre: "Està embarassada, deixem-la en pau".

Europa ha commemorat aquest dilluns el 80è aniversari de l'alliberament, el 27 de gener de 1945, del camp de concentració i d'extermini d'Auschwitz a mans de l'exèrcit soviètic en una sòbria i emotiva cerimònia en presència d'una cinquantena de supervivents i de diversos caps d'estat i de govern. Entre els assistents hi havia el canceller alemany, Olaf Scholz; el president francès, Emmanuel Macron; el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, el rei Carles III del Regne Unit i els reis d'Espanya. Les grans absències de la cerimònia van ser el president rus, Vladímir Putin, i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, tot i que van ser les tropes soviètiques les que van alliberar el camp i els jueus les principals víctimes de la barbàrie nazi. Putin no ha sigut convidat per la invasió a Ucraïna. Netanyahu, contra qui hi ha una ordre d'arrest del Tribunal Penal Internacional (TPI), tampoc ha viatjat a Polònia.

“Per què la teva mare té un número de telèfon al braç?”. És la pregunta que la psicoterapeuta britànica Maya Lasker-Wallfisch ha hagut d'enfrontar en més d'una ocasió quan altres persones veien el número que li van tatuar al braç a la seva mare, supervivent de l'Holocaust, al camp de concentració d'Auschwitz. La seva mare, Anita Lasker-Wallfisch, de 99 anys, era violoncel·lista i va formar part de l'Orquestra de Dones d'Auschwitz. "Deia que els nazis no van poder destruir la música. Ho van intentar, però no van poder”, explicava a Berlín la psicoterapeuta, que s'ha especialitzat en el tractament del trauma transgeneracional, uns dies abans de la commemoració del 80è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz.

El ministerio de la Guerra Sucia s’obre amb un cartell en què se’ns informa que el que veurem a continuació està basat en fets reals. I, en un sentit estricte, no menteix: el nou film de Guy Ritchie té el seu punt de partida en els documents de Winston Churchill desclassificats el 2016, en els quals es confirmava que, a l’inici de la Segona Guerra Mundial, el primer ministre britànic va ordenar la creació d’un esquadró clandestí per dur a terme missions que no s’ajustaven als paràmetres de la diplomàcia internacional. El mateix Churchill apareix com un personatge, igual que Ian Fleming, que suposadament es va inspirar en el líder d’aquest escamot per modelar el seu James Bond.

Diumenge 19 de juliol de 1936 les notícies que arribaven a Mallorca per ràdio eren molt inquietants. Dos dies abans, des del Marroc, un grup de militars liderats per un Francisco Franco de 43 anys s’havia aixecat contra la Segona República del Front Popular. L’endemà moltes zones de la Península ja estaven sota el control dels insurrectes. En aquestes zones, des de Madrid s’havia convocat una vaga general indefinida. Allà on se secundaria amb més fervor fou a Pollença, el poble que, per culpa de la seva decidida resistència, acabaria sent un dels més castigats. Així es desprèn del llibre La Guerra Civil a Pollença. La revolta contra la rebel·lió (Documenta Balear, 2006), coescrit per Pere Salas, Jaume March i Andreu Cerdà. El 2002 l’historiador Pere Josep Garcia inventarià els llocs de la barbàrie a Guia de la República i la Guerra. Pollença, Port de Pollença, Cala Sant Vicenç (Illa Edicions).

"M’encanta Hitler. La gent com vosaltres seria morta avui en dia. Les vostres mares, els vostres avantpassats... haurien mort gasejats." Això és el que el dissenyador de moda John Galliano, greument perjudicat per l'alcohol i les drogues, va etzibar el 2011 a una parella en un restaurant. No era la primera vegada que baralles amb insults antisemites i proclames filonazis acompanyaven al creador gibraltareny. Galliano, finalment, va ser condemnat a pagar 6.000 euros, a més de les costes del judici. Però la conseqüència més dura va ser que el seu prestigi va precipitar-se i la casa Dior va acomiadar-lo com a director creatiu, després de 14 anys d’èxits, col·leccions emblemàtiques i d’elevar la imatge de la casa i el món de la moda fins a cotes poques vegades vistes. Però, sent indubtablement un dels millors creadors de moda de tots els temps, per què va acabar immers en unes situacions tan lamentables?

Ha mort Enric Marco. O potser hauríem de dir que es va morir Enric Marco, perquè la notícia l’expliquem avui, però el decés és de fa 635 dies, gairebé dos anys. L’home que es va inventar una vida de deportat al camp d’extermini nazi de Flossenbürg, un dels fabuladors més populars de Catalunya, es va morir el 21 de maig del 2022, als 101 anys, sense que (gairebé) ningú informés del seu traspàs.

I

El 27 de juliol de 1936, deu dies després d’haver liderat la insurrecció militar contra la Segona República, Franco va concedir una entrevista a un diari nord-americà. “Salvaré Espanya del marxisme a qualsevol preu”, consignà. Aleshores el periodista li preguntà: “Això significa que haurà de matar mig Espanya?”. I la resposta fou: “Ho repetesc, a qualsevol preu”. El dictador es mostrà igual d’implacable amb els presoners espanyols de guerra que el juny de 1940 es trobaren els alemanys en ocupar França. Es negà a repatriar-los i els ignorà amb l’etiqueta d’apàtrides. Al setembre Ramón Serrano Suñer, mà dreta del Generalísimo i cunyat seu, ja visitava Berlín. Negocià amb el Tercer Reich que tots aquells “rojos cobardes” fossin traslladats a diferents camps de concentració. Dels prop de 9.000 republicans que hi passaren, en moriren més de 5.000.

La inesperada troballa es produí el 1998. Traginant per l’arxiu vell de l’Ajuntament de Palma, l’historiador i aleshores arxiver Pedro de Montaner veié, rere una prestatgeria, un feix de papers amagats dins d’un petit buit de la paret. Estaven plens de pols i excrements de coloms. Portaven per títol Expedientes sobre no pertenecer a la raza judaica. Pertanyien a 46 dones que, entre el 1938 i el 1940, hagueren de certificar davant del batle franquista Mateo Zaforteza la seva “puresa ària”. Era el requisit que se’ls exigia si es volien casar amb alguns dels soldats italians i alemanys arribats a Mallorca durant la Guerra Civil.

Feia vuit anys dels atemptats terroristes perpetrats per Anders Breivik a Oslo i a l'illa d'Utøya quan Noruega es va veure sacsejada per un altre atac ultra. L'agost del 2019, Philip Manshaus, un jove de 21 anys, va assaltar la mesquita de Baerum, a pocs quilòmetres de la capital. Alguns dels assistents van aconseguir reduir-lo i van impedir així que ocasionés víctimes al temple. Hores abans, però, Manshaus havia assassinat la seva germanastra petita, d'origen xinès. A l'hora de planejar el crim, el terrorista es va inspirar en part en la massacre a les mesquites de Christchurch, a Nova Zelanda. I el seu perfil coincidia amb el d'un tipus d'extremista violent cada cop més habitual: el jove occidental adepte a la ideologia d'ultradreta i al supremacisme blanc que es radicalitza a través de fòrums d'internet.

¿Com una persona normal i corrent pot acabar donant suport a un règim que en una espiral de violència acaba sent responsable d’un genocidi? Milton Mayer (1908-1986) era un periodista jueu nord-americà que volia conèixer l’home nazi (no va parlar amb dones) per intentar entendre’l. El 1935 va viatjar a Alemanya per fer una entrevista a Adolf Hitler. No ho va aconseguir i va recórrer el territori alemany en ple nazisme: "Em vaig adonar que el nazisme era un moviment de masses, i no la tirania d’uns quants éssers diabòlics sobre milions de persones indefenses", va escriure. El 1951 va tornar a Alemanya amb la seva família i es va instal·lar en un petit poble. Es va fer amic de deu nazis, als quals dedica el llibre: Creían que eran libres. Los alemanes, 1933-1945, que es publica per primera vegada a l’estat espanyol de la mà de Gatopardo.

Miriam Cahn (Basilea, 1949), una artista suïssa feminista per a qui l'art és política, ha demanat que totes les seves obres siguin retirades del Museu d'Art (Kunsthaus) de Zuric, un dels més importants de Suïssa. Cahn, filla d'un matrimoni jueu que va fugir de la persecució nazi, ha dit que no vol continuar en aquest museu suís perquè recentment ha incorporat obres de la col·lecció privada d'Emil Georg Bührle (1890-1956). "Vull retirar totes les meves obres de la Kunsthaus, comprant-les al mateix preu al qual es van vendre originalment", ha assegurat l'artista, de 72 anys.

Irmgard Furcher, una dona de 96 anys que va ser secretària en un camp de concentració nazi, estava citada per ser jutjada a les deu del matí al tribunal d’Itzehoe, al nord d'Alemanya, acusada de complicitat en la mort de més d’11.000 persones. A primera hora, però, la nonagenària ha agafat un taxi des de la residència de gent gran on viu, i s’ha dirigit a l’estació de tren més pròxima, des d’on ha començat la seva fugida. Poc després que el tribunal informés de la seva desaparició i d'haver emès una ordre de captura, la dona ha sigut enxampada per la policia a Norderstedt, als afores d'Hamburg. Finalment, el judici se celebrarà el 19 d’octubre.

D’un temps ençà, la política a l’estat espanyol torna a semblar una impostura. L’interès dels ciutadans per la política sembla que es replegui. Es palpa als mitjans i també al carrer. Apagades les brases de les promeses del cicle anterior el bipartidisme ha mort, però la seva alternativa en forma de dues esquerres i dues dretes -ara que Ciutadans es dilueix- no es mou gaire dels marcs tradicionals pre 15-M. L’única cosa que l’agita sembla ser l’amenaça feixista.

El mes d’agost passat, en aquest mateix diari, vam publicar una sèrie de 32 articles sobre l’establiment del contraespionatge francès a Barcelona durant el trienni 1943-1945, els anys finals de la Segona Guerra Mundial. En aquells articles ens basàvem en la recent desclassificació per part dels arxius militars francesos de 51 caixes que contenien més de 30.000 documents que aquell contraespionatge havia generat en les seves seus clandestines de Barcelona (TR 125) -la primera a Espanya- i Madrid (TR 200). D’aquella investigació n’han sortit publicats darrerament dos volums que apleguen gairebé 1.400 pàgines i on es fa un resum introductori sobre la creació, els objectius, la metodologia, el finançament, les xarxes, els membres i, sobretot, els resultats que van aconseguir aquells contraespies a partir de milers d’informes. El primer volum està dedicat al contraespionatge a Barcelona i la frontera, i el segon volum a Madrid i el Marroc, en especial a Tànger, una ciutat de gran importància geoestratègica tant per als aliats com per a les forces de l’Eix. Aquestes dues publicacions també hi incloïen 1.096 petites biografies d’informadors, espies i contraespies que treballaven pels serveis d’intel·ligència alemany (nazi), italià (feixista), espanyol (franquista) i japonès (l’imperial i el del Manxukuo), tant a Barcelona com a Madrid.

A finals del 1942 encara no estava gens clar qui guanyaria la Segona Guerra Mundial i Barcelona era un formigueig d’homes i dones d’un bàndol i l'altre que intentaven esbrinar l’ambient que es coïa a la ciutat. El 8 de novembre del 1942, els aliats havien ocupat el nord de l’Àfrica francès i Charles de Gaulle, el general que dirigia la resistència francesa i futur president de França, va decidir enviar els seus contraespies a Barcelona, sobretot per controlar qui creuava la frontera. Les operacions es dirigien des d'Alger i, més tard, es van enviar agents a Sant Sebastià i a Madrid. Entre el 1943 i el 1945, els contraespies van escriure milers de documents que revelen facetes poc conegudes d’aquella Barcelona franquista i més d’una sorpresa sobre alguns noms força coneguts. Hi ha des de Pedro Abadal, el metge que va certificar la mort de Companys, fins a Manuel Aznar –avi de José María Aznar i director de La Vanguardia–, passant pel músic Bernald Hilda, el pintor Josep Maria Sert o el periodista Carles Sentís.

Durant tot el mes d’agost hem fet un primer cop d’ull a la ingent documentació que va generar el contraespionatge francès a Barcelona durant el trienni final de la Segona Guerra Mundial. Avui voldríem tancar aquesta sèrie evocant l’atzarós periple que va haver de viure la documentació anterior, és a dir, la que comprenia els anys 1939-1943, per salvar-se de les urpes nazis. Parlem de tota la documentació del 2ème Bureau del SR-SCR (Service de Renseignement - Section de Centralisation des Renseignements), de les xarxes clandestines de les FFC (Forces Françaises Combattantes), de la DSM (Direction Sécurité Militaire, tant d’Alger com de París), del BCRA (Bureau Central de Renseignements et d’Action, amb seu a Londres) i de tota la documentació generada pels propis Services Spéciaux, seguint el relat que en va fer el seu màxim responsable, el coronel Paul Paillole, de qui ja vam parlar en el primer episodi.