L'afiliació mitjana d'estrangers a les Balears va pujar el mes de març passat amb 11.782 cotitzants respecte del mes anterior, un 11,3% més fins a situar-se als 117.116 ocupats. Segons les dades publicades aquest dimecres pel Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, són 6.719 més que el mateix mes del 2025, fet que suposa un increment del 6%.

No eren els millors temps possibles: era l’època de la dictadura de Primo de Rivera. Així i tot, fou aleshores quan Llorenç Bisbal, un sabater que arribaria a batle de Palma, es va obstinar a unir les diverses associacions obreres de Mallorca sota unes sigles comunes: la Unió General de Treballadors (UGT). Allò va ser a la desapareguda Casa del Poble de Palma el 4 d’octubre del 1925, ara fa cent anys.

El 15 d'octubre, UGT i CCOO han organitzat aturades de dues hores a tots els llocs de feina amb l'objectiu de "demostrar que el món del treball no mira cap a una altra banda i que també assenyala Israel com a estat genocida", segons ha explicat el secretari general de Comissions Obreres de les Balears, José Luis García. Ambdós sindicats han registrat formalment la convocatòria a les Illes (que també es farà a la resta de l'estat espanyol) aquest dimarts a la Conselleria de Presidència. Tots els assalariats –tant d'empreses públiques com privades– podran mostrar el seu suport a Palestina de 10 a 12 hores (en el torn del matí), de 17 a 19 hores si fan feina d'horabaixa i de 2 a 4 hores de la matinada si en fan durant la nit.

Les Balears són la comunitat autònoma on una proporció més gran de treballadors afirma que ha compaginat més d'una feina en algun moment de la seva trajectòria, amb el 84% del total, segons un informe de Randstad que ha difós l'agència EFE. En segon lloc, i a molta distància de les Illes, estan Múrcia i Navarra, amb un 63%, mentre que la mitjana estatal és del 58,3%. A l'extrem inferior es troben el País Basc (52%) i Extremadura (47%).

L'atur ha baixat 10.500 persones en el tercer trimestre a les Balears fins als 41.200 aturats, un 20,3% menys que el trimestre anterior, segons les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) publicats per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

Les Balears se situen a les portes d'una nova temporada turística amb l'amenaça d'una necessitat de treballadors que en alguns sectors va cap a generalitzar-se i de cronificar-se i que troba en la reducció de la jornada laboral a 37 hores i mitja un nou motiu per a la incertesa, segon avisen representants de les patronals. Europa Press ha recollit la valoració de representants de sectors com el comerç, la construcció i el transport de mercaderies, que han qualificat la situació en alguns casos d'"alarmant" i "complicadíssima". Avisen que, encara que és complex quantificar els treballadors que es necessiten, la imminència de la temporada alta multiplica mancances que comencen a ser perennes. Altres sectors, com el de la restauració, encaren l'estiu aliens a aquestes urgències, mentre que veus expertes sostenen que la problemàtica tindria solució amb millores salarials.

El govern espanyol, necessitat de gestos que dissimulin el desdibuixament creixent de la socialdemocràcia, ha apostat per la reducció de la jornada laboral, amb el rebuig de la patronal i de les dretes, que sempre veuen massa concessions a les classes populars. Dues hores i mitja menys de treball setmanal no dona per grans esglais. De fet, ara mateix ja hi ha uns quants sectors que estan per sota de les quaranta hores: educació (34,5), administració pública (35,9) i finances i assegurances (37,2). Per què no els altres?

Dilluns 28 d'abril, la gran apagada. Dimarts 29 d'abril, les inevitables seqüeles del greu incident. Dijous 1 de maig, festiu. Divendres 2 de maig, moltes institucions educatives i no educatives fent pont. La veritat és que no és gaire habitual que passi tot això tan seguit. En tot cas, les circumstàncies conviden a pensar en la manera com està canviant la nostra percepció del treball i, de retruc, la de l'oci. És probable que si a un català dels segles XVII o XVIII li haguessin preguntat "Vostè, què és?", la resposta hauria estat associada al seu estament (militar, eclesiàstic, nobiliari, etc.) o bé a la pertinença a un determinat gremi, que fins al final de l'Ancien Régime era la principal forma d'associació civil entre persones. També és raonable pensar que més endavant, al XIX, l'interpel·lat ja no hauria fet referència a l'estament o al gremi sinó que s'hauria autoubicat entre els industrials/propietaris, els menestrals o els obrers. És igualment probable que, fins fa poc més d'una generació, a la resposta s'hi afegís el nom de l'empresa per a la qual un treballava: "Jo soc treballador de Fecsa" (o de La Caixa, o del que sigui). Avui, quan parlo amb algun exestudiant i li pregunto què fa, tant si té una activitat fixa i remunerada com si no em respon sovint amb una fórmula que implica una –diguem-ne– identitat desiderativa: "Vull anar a fer un segon màster a Londres", "Estic provant de canviar de departament dins de l'empresa", "M'agradaria aprendre francès", etc. Hi ha la convicció que la feina ja no serà una activitat associada a la seva identitat personal, perquè en tindrà unes quantes al llarg de la vida. Com va subratllar el professor Carlos Obeso, amb qui vaig col·laborar en l'Enquesta Europea de Valors fa uns anys, la feina és cada cop més un simple mecanisme de remuneració, no un tret profund del nostre jo, com passava abans. La identitat desiderativa dins de l'àmbit laboral apunta a l'assumpció plena d'un món canviant, cosa que no significa per força inestable o fins i tot insegur. L'enorme mobilitat laboral dels Estats Units, per exemple, està associada, amb totes les excepcions que calguin, a índexs d'atur baixos en comparació amb els europeus. 

Si estàs fart dels companys de feina, recorda que podria ser molt pitjor. Butch Wilmore i Suni Williams, dos astronautes nord-americans, van tornar a la Terra el 18 de març després que un viatge suposadament de dies a l'Estació Espacial Internacional es convertís en una estada de nou mesos. A l'estació de recerca SANAE IV de l'Antàrtida, segons algunes informacions, hi ha hagut casos d'assalt, amenaces de mort i intimidació en l'equip de científics sud-africans que hi van arribar al febrer. No en marxaran fins al desembre. Els mariners dels submarins atòmics britànics poden passar en alta mar sis mesos o més.

Recordo que, fa un temps, vaig sentir l’escriptora Cristina Morales explicant que si li volien enviar una proposta laboral, ja fos per convidar-la a un festival, a una xerrada o a un diàleg, li escrivissin l’import previst a l’assumpte del correu. Així, sí: que al costat del tema (“Recital poètic per al festival X”), hi afegissin quants calés li oferien per la feina. Deia que, altrament, no es molestaria a obrir-lo. En aquell moment em va semblar exagerat, un pèl passat de voltes, però amb el temps li he de donar la raó. Demanem el pa sencer per aconseguir engrunes, ja se sap, i jo ara em conformo si m’indiquen al cos del mail, sense que ho hagi de preguntar, quant em pagaran. Tanmateix, normalment cal respondre: “Disculpeu, i amb quin pressupost compteu?”, “Contempleu pagar honoraris?”, amb por, com si demanés el que no toca.

La reducció de la jornada laboral a 37 hores i mitja, aprovada aquesta setmana pel Consell de Ministres, és vista pels sindicats com una nova oportunitat per millorar les condicions dels treballadors del sector serveis a les Illes, que tradicionalment més pateixen l’excés de feina no sempre remunerada, sobretot en temporada alta. En canvi, les patronals, i l’hotelera al capdavant, no en volen ni sentir parlar perquè consideren que pot provocar pèrdues.

Quaranta milions d’estatunidencs varen decidir el 2020 abandonar el seu lloc de feina. L’aïllament de la pandèmia els havia empès a replantejar-se una vida centrada en la productivitat i que desatenia la conciliació. El fenomen es va conèixer com ‘La gran dimissió’. A Espanya l’impacte es va anar diluint i, així i tot, 1,7 milions de fixos indefinits varen dir al seu cap "no vindré demà" durant el 2022. Les xifres no estan territorialitzades, però, segons el sociòleg David Abril, a les Balears aquesta gran dimissió “no es manifesta en forma d’abandó del lloc de feina, sinó en la no acceptació del que s’havia admès fins ara”.

L'atur a les Balears va registrar al novembre una caiguda del 4,9% (1.645 treballadors) en comparació amb el mateix mes de 2023. Actualment, a l'Arxipèlag hi ha 31.297 a l'atur, la xifra més baixa en un mes de novembre des que hi ha registres.

A les Balears, que els treballadors facin hores extraordinàries és molt habitual, i així ho demostren fins i tot els indicadors oficials. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 47,2% dels treballadors fa jornades laborals d’entre 40 i 48 hores. De fet, les Illes lideren la taula de les autonomies, per damunt del 41,7% de la mitjana estatal (+5,5 punts). Les dades de l’INE –avisen els experts–, només preveuen les hores declarades, però n’hi ha moltes que no es registren i, en molts casos, tampoc no es paguen. És el cas de Manuel, qui treballa a una coneguda cafeteria del centre de Palma. El seu contracte és de 30 hores, perquè en teoria no hi va cada dia.

Remedios Zafra va néixer a un petit poble de Còrdova on la majoria de persones treballaven al camp. El seu pare, de fet, mai va anar a l’escola. I la mare ja treballava amb nou anys. Ella va estudiar antropologia, es va doctorar en belles arts i avui és investigadora del CSIC. Als seus assajos reflexiona sobre el concepte vida-feina.

A l’Europa oriental, una dona intel·ligent i sensible m’explica que li ha sortit una nova feina, que deixa la que té ara, i que entre l'una i l’altra té unes setmanes lliures. Em pregunta què en faria jo, d’aquestes setmanes lliures.

Amb les vacances és quan ens plantegem si té sentit tanta dedicació laboral durant l’any. ¿És vida això que tenim?, ens preguntem. ¿Què és més important, la feina o el temps per a nosaltres, per als amics i la família? Ens podríem organitzar millor? La pressió social per al triomf professional, l’afany de guanyar diners –que sovint després no tenim temps per gastar–, la tecnologia que ens permet dur sempre la feina al damunt, la precarietat laboral que obliga a molts a fer més hores que un rellotge, la por a perdre el lloc de treball, la condició d’autònom autoexplotat... Fa temps que el treball ha reconquerit espai i temps en les nostres vides.