Si el bon metge ataca les causes de la malaltia i no només els símptomes, el bon polític hauria d’estudiar les arrels d’un conflicte i no limitar-se a reprimir-lo per després concedir la gràcia del perdó. No existeix a Espanya aquest polític, o està en l’ostracisme, i per tant el cas dels catalans, com se’n deia al segle XVIII, continua ben vigent malgrat que el PSOE proclami que el conflicte conegut com el Procés es pot donar per tancat. El Procés no estarà tancat fins que l’amnistia s’hagi aplicat a tothom. Però el que és segur és que el conflicte roman, i els qui ho creiem tenim deures per fer.

El termini per sol·licitar plaça al segon cicle d'Educació Infantil, Primària i ESO acaba dimarts, 20 de maig, a les Balears. En una nota de premsa, la Conselleria d'Educació i Universitats ha informat que tancarà dimarts el procés d'escolarització per al curs 2025-2026, destinat a sol·licitar plaça a 4t, 5è i 6è d'Educació Infantil, Educació Primària, educació especial i Educació Secundària Obligatòria (ESO).

El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha estat entrevistat aquest diumenge al programa de La Sexta Lo de Évole, on ha reflexionat sobre la seva carrera i la situació política. En un avançament, el dirigent republicà ja va lamentar que l'independentisme i ell mateix haguessin repartit "carnets de puresa". Unes paraules que van caure molt malament en alguns sectors de l'independentisme. Aquestes són les deu frases més destacades que ha dit el dirigent republicà.

Per si algú en tenia cap dubte, Trump ha acabat de deixar-nos clara i diàfana la seva identitat de xèrif dur sense escrúpols. Tot pels meus, si cal humiliant el més dèbil dels europeus. Aquesta és la seva refotuda identitat. Això és el que excita els milions de nord-americans que l’han votat. Sense compassió amb els que no facin el que ell vol. Una recepta que s’està escampant com la pólvora. La diplomàcia de l’amenaça.

Que sigui un tribunal que s’anomena "de Drets Humans" el que estableixi que és proporcionat vetar un debat i una votació en seu parlamentària sobre el dret a l'autodeterminació i la monarquia és el més semblant a una contradicció. Segur que, per avalar la seva sentència, els jutges europeus han trobat fonaments de dret més sòlids en la Constitució d'un estat preexistent i en la jurisprudència del seu màxim òrgan interpretador que en les pretensions de desconnexió d'un Parlament regional amb gens dissimulades intencions constituents. Però la paradoxa es manté: hi ha el dret que l'autodeterminació o la monarquia puguin ser votades pels ciutadans en un programa electoral però no que puguin ser votades pels seus representants, encara que hi estigui a favor una majoria parlamentària sorgida de les urnes.

Aquest 2025, que farà cinquanta anys de la mort de Franco, és un bon moment per conversar amb Magda Oranich Solagran (Barcelona, 1945), l’advocada que va defensar l’últim condemnat a mort pel franquisme –el militant d’ETA Jon Paredes, Txiki– i que en va presenciar l'afusellament a Cerdanyola, el 27 de setembre de 1975. Oranich, a punt de complir vuitanta anys, continua a dia d’avui exercint d’advocada amb el seu ímpetu característic. En aquesta entrevista repassa una vida de lluita feminista, catalanista i animalista, viscuda entre la dictadura i la democràcia.

L’escriptor Antoni Puigverd (la Bisbal d’Empordà, 1954) és un home de veu dolça i pensament sòlid. Nen a l’Escolania de Montserrat, jove antifranquista i, ja d’adult, catedràtic d’institut, poeta, narrador i articulista habitual a La Vanguardia. La seva posició contrària al Procés li va fer perdre algunes amistats, entre elles la del president Puigdemont. Acaba de publicar Ocell de bosc, un llibre a mig camí entre el dietari i les memòries, on parla de política, però també de cuina, de música, de literatura i on, sobretot, radiografia el món d’avui. Una frase, com a exemple: “Nedem en un mar d’àcid que corrou sense parar els lligams socials i culturals”.

Quan s’ha cavalcat la utopia, l’aterratge sempre és difícil, i més quan el final ha estat un xoc frontal amb la realitat, un mur tan espès que esmicola les forces que s’hi han anat a estampar. I cal valorar i donar suport a qui és capaç de reconèixer els fets, de recollir els fragments escampats i començar a reconstruir sobre una base més realista i més sòlida.

Si tot va bé, el dia 20 d’octubre aniré a veure Mar i cel. No serà la primera vegada que veuré el musical, com segurament molts dels que m'esteu llegint. En el meu cas, hi vaig anar quan el van estrenar, l’any 1988; hi vaig tornar amb els meus fills quan eren petits, l’any 2004, i ara hi torno amb els companys de la coral on canto.

L’escena, durant les últimes setmanes de la pandèmia, em va semblar simptomàtica: un grup de vianants s’aturava davant d'un semàfor en vermell al carrer Aragó, pel qual no passava ni un sol cotxe a quilòmetres i quilòmetres a esquerra i a dreta. La paràlisi física era també anímica, mental, espiritual: simplement aquella gent no gosava desobeir una norma, fins i tot si fer-ho no comportava cap risc per a ningú. Simplement, quan és vermell, és vermell i punt. Jo no havia vist mai res així a Barcelona. Crec que el que vam viure els anys anteriors hi té, si som honestos, alguna cosa a veure. Em refereixo, per ser més directe, a una repressió general (superior per als independentistes, però general en termes democràtics) que desembocava en la idea que la llei s’ha d’obeir peti qui peti i punt. Manifestar-se, organitzar-se, les escletxes per a l’expressió individual o col·lectiva, fins i tot l’alegria o la transgressió, tot això quedava sotmès a la primacia de “la llei”. Un innegable estat d’excepció molt superior, i previ, a l’estat d’excepció que vam viure durant la pandèmia. Un abús d’autoritat inèdit dins d’Europa, escandalós, gravíssim. I tot això, evidentment, té seqüeles.    

Com es veurà demà el Procés, i el procés que va dur al Procés? Com seran recordats els seus principals protagonistes? És impossible saber-ho. De moment, sabem que els resultats són els que són. En les presents circumstàncies, és lògic suposar que, de Pujol a Puigdemont, passant per Mas i altres, alguns –si no tots–, es deuen demanar com serà recordada la seva petja.

Tres segles després, dia per dia, de l’Onze de Setembre fundacional, la idea de Catalunya bategava amb tanta energia que el país es veia capaç de capgirar la història. En paraules de Muriel Casals: “Catalunya ha deixat de ser un poble que recorda derrotes militars per ser una societat que construeix una victòria de manera pacífica”.

Què us diré?, com deia el cronista. Doncs que el nou president de la Generalitat, sota una aparença reposada i vaticana, està resultant ser un temerari. No pas per vocació, esclar, sinó mogut per les circumstàncies. En les democràcies parlamentàries, sovint són els socis menors els que posen els adjectius. El govern Aragonès era un govern independentista castrat pel suport del PSC; un govern que de cap manera s'hauria marcat l’objectiu d’un pseudo concert econòmic. El govern d’Illa, teòricament més moderat, més conformista i més espanyol, té com a pedra de toc un acord fiscal que, de moment, només per l’enunciat, ha posat cap per avall l’edifici autonòmic. El PSC és el gran prescriptor, Catalunya enllà: el que els independentistes proposen sempre és una barrabassada, fins que el PSC ho assumeix, sisplau per força, i aleshores esdevé una aposta racional que fa que desenes d’oportunistes, cofats amb el barret federal, en diguin meravelles. En tindrà prou, el PSC, per tirar endavant la legislatura, per fer-nos tornar a la (seva) “realitat”? El mantra del socialisme català és que el procés català va ser un malson sense afectació real sobre la terra i la gent d’aquest país. El cert, però, és que només l’ensurt del Procés explica que avui es parli en veu alta de la possibilitat que Catalunya surti del règim comú, un objectiu que Aznar, Zapatero i Rajoy van rebutjar com un insult de lesa pàtria, contribuint així al voleiar de les estelades. Als independentistes de pedra picada, esclar, un concert econòmic els sembla menys que poc. Però l’independentisme s’ha equivocat tantes vegades des del 2017 que faria bé de no tornar-hi desmereixent la construcció d’una hisenda pròpia (sense la qual, per cert, i com s’ha demostrat, no és possible plantejar un embat a l’Estat).

En els seus 150 anys d’història, el catalanisme polític ha passat per situacions difícils i els seus dirigents no sempre han sabut donar la resposta més adient. Sovint les divergències entre els sectors “puristes” i els “pragmàtics” van comportar retrocessos importants. Repassar alguns moments del passat pot ser-nos d’utilitat per prendre les decisions del present.

Els magistrats del Tribunal Constitucional signen cada cop menys sentències sobre el Procés. Això és el que es desprèn de l’informe anual de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern d'aquest any, que constata que només cinc de les gairebé 200 sentències signades l’any 2023 resolen litigis relacionats, directament o indirectament, amb el dret a decidir i el procés independentista. Aquestes cinc sentències, emmarcades en un total de vuit interlocutòries dictades sobre aquests litigis, van fer que el 2023 fos un dels anys amb menys activitat del TC relacionada amb el tema. Des d’abans del 2017 –quan encara s’havien de resoldre gairebé totes les qüestions al voltant del referèndum del 9-N del 2014– que no tenia tan poca feina vinculada al Procés. L'any 2019 el nombre d'interlocutòries es va enfilar fins a 53 i el 2020 fins a 51.

El primer impacte emocional davant la repressió policial, judicial i política contra l’independentisme es va traduir inicialment en uns estimables resultats electorals i la possibilitat de construir les corresponents majories polítiques. Tanmateix, aquell efecte s’ha anat diluint. I les causes del retrocés electoral posterior encara no han estat completament avaluades. 

El MHP Quim Torra, al seu darrer llibre Armand Obiols, d’una fredor que crema (Empúries, 2024), relata el moment en què l’intel·lectual sabadellenc es fa càrrec de la direcció de la Revista de Catalunya –que ara celebra el seu centenari– reapareguda el gener de 1938, en plena guerra d’Espanya. ITreball, l’òrgan central del PSUC, li fa una entrevista el mateix 23 de gener en la qual Obiols en justifica el sentit: “per la llibertat i per la vida de la Pàtria”.

Què hi ha anat a fer, Felip de Borbó, a Estònia, vestit de militar? Sentim-ne el discurs: “Potser Espanya és a l’altre extrem d’Europa, però creieu-me, ens sentim molt a prop vostre. Podeu comptar amb Espanya com a amic, com a soci a la UE i com a aliat a l’OTAN”.

Les eleccions a Catalunya han suposat un retrocés de l’independentisme. L’abstenció, d'un 42%, ha estat alta. La participació a Girona, Tarragona i Lleida ha estat un 2% més baixa –57%– que a Barcelona, 59%. Són les circumscripcions amb un vot més alt a Junts, 29%, i més baix al PSC, 23%. A Barcelona és el contrari: 19% Junts i 30% PSC. La conclusió és que l’abstenció s’ha concentrat on l’independentisme és més fort, i globalment ha estat alta. De 1984 a 2021, a les eleccions autonòmiques, l'abstenció va ser de mitjana del 37%, un 5% menys que el 2024.