Tot i estar convençut que tenia entrades per al TNC on estrenaven una òpera contemporània en coproducció amb el KVS de Brussel·les i altres teatres europeus, la repetitiva música electrònica que a través de les portes obertes de la Sala Gran es bolcava sobre el foyer quinze minuts abans que en teoria comencés la funció, em feia dubtar si el Sónar havia envaït el teatre o era jo el despistat. Però no. Es tractava del primer tema d’aquesta elemental i anecdòtica aproximació històrica al general cartaginès convertit en epònim dels conqueridors que portaven la guerra, i la mort, per tot el món, tot barrejat amb una presumpta revisió de l'argument de l'òpera Dido i Enees de Henry Purcell. A la fi, l’objectiu de la proposta és denunciar la guerra i els que la practiquen (no hi ha res actual) en una posada en escena rabiosament contemporània on trobem text, cant, dansa, projeccions i fins i tot pintura en directe.

S’hereta l’ànsia pel suïcidi? Una mare pot transmetre a la seva criatura aquesta ànsia? Hi ha res genètic en el suïcidi? A partir d’aquestes preguntes, i poc després de ser mare, la dramaturga britànica Alice Birch escriu Anatomia d’un suïcidi, estrenada el 2017 al Royal Court de Londres amb direcció de l'aclamada Katie Mitchell, i que ara arriba al TNC en una cuidada direcció de Glòria Balañà.

El trauma pot ser transmès genèticament? Com podem trencar amb els patrons heretats perquè el cicle no esdevingui inevitable? Com recollim el llegat dels nostres pares i mares? Com ens sobreposem al patiment d'unes vides massa fràgils? La dramaturga Alice Birch (Malvern, Regne Unit, 1986) va escriure Anatomia d'un suïcidi el 2017 en quatre setmanes, poc després d'haver estat mare per primera vegada. El text, que recull totes aquestes preguntes, va ser un cim professional per a la dramaturga britànica, autora d'espectacles com Revolt. She said. Revolt again. (2014), guionista del film Lady Macbeth (2016), inspirat en el relat de Nikolai Leskov, i coadaptadora de la novel·la Gent normal de Sally Rooney a la televisió. Ara la directora Glòria Balañà ha assumit el repte de portar una obra de Birch a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb una companyia formada per 10 actors. Anatomia d'un suïcidi s'estrena dijous i serà al TNC fins al 8 de juny.

Al món del teatre hi ha un cognom de rei shakespearià que no es pronuncia perquè porta mala astrugància. No sé si Victoria Szpunberg el va esmentar durant els assajos de La tercera fuga, però el seu debut a la Sala Gran del Teatre Nacional va estar amenaçat per l’endarreriment de l’estrena per la malaltia d’un actor i, per acabar-ho d'adobar, per la gran apagada de dilluns amb l’assaig general. I malgré tout, l’estrena va assolir un èxit com pocs: és la confirmació definitiva del talent de l’autora i directora catalana d'origen argentí.

La història familiar de Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) s'explica a través de la fugida. Els seus avis paterns, jueus, van marxar de la ciutat ucraïnesa de Berdítxiv a principis del segle XX per escapar dels pogroms. Cinc dècades després, els pares de la directora i dramaturga van fugir de la dictadura militar de l'Argentina i van aterrar a Barcelona. Szpunberg tenia quatre anys i va fer del Masnou casa seva. La directora i dramaturga, premi Ciutat de Barcelona per L'imperatiu categòric (2024) i autora d'espectacles com El pes d'un cos (2022) i La màquina de parlar (2007), imagina a La tercera fuga una família desarrelada i desterrada que s'inspira en la seva i que comença una vegada i una altra en un nou país. Protagonitzat per Clara Segura, l'espectacle ha convertit Szpunberg en la primera dona que dirigeix i escriu una obra a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Hi serà des del 24 d'abril i fins a l'1 de juny.

Quan el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va decidir que dedicaria un cicle d'arts escèniques a Palestina, la guerra amb Israel de l'octubre del 2023 encara no havia esclatat. Amb l'inici de l'ofensiva a Gaza, la directora del TNC, Carme Portaceli, va preguntar a la conselleria de Cultura què havia de fer. "Ens van dir que ho tiréssim endavant igualment, que ens donaven suport", diu Portaceli, i així ho van fer. El cicle Barcelona calling Palestina portarà deu propostes artístiques del 9 al 13 d'abril al TNC, amb l'objectiu de "trencar clixés sobre el món àrab" i "convertir l'art en una forma de resistència", afirma Portaceli. Aquesta és la segona edició del cicle, que vol unir diverses ciutats de la Mediterrània a través de les arts escèniques i que el 2024 va estar centrat en artistes de Beirut.

Març és temps de dansa. La Quinzena Metropolitana de la Dansa és un festival impulsat per l’Ajuntament de Barcelona en el qual col·laboren fins a dotze municipis de l'àrea metropolitana per difondre la dansa arreu. La vuitena edició ha arribat amb una proposta de més de 100 actuacions a teatres, places i carrers, a més d’altres activitats paral·leles programades del 14 al 30 de març. El Teatre Nacional (TNC) hi col·labora amb dues interessants i molt diverses propostes.

Una de les obligacions (ho diem així perquè figura al contracte programa que assumeix la directora o el director de torn) del TNC és la recuperació de la dramatúrgia catalana històrica. A instàncies de l'escriptor Julià Guillamon, aquesta temporada s’ha posat la mirada sobre la també escriptora, periodista, dramaturga i activista Rosa Maria Arquimbau (1909-1992), considerada una referència com a "dona de lletres" i una de les sis millors novel·listes catalanes dels anys 30 del segle passat juntament amb Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Anna Murià.

Rosa Maria Arquimbau (Barcelona, 1909-1992) va ser una de les veus feministes més rellevants de mitjans del segle XX a Catalunya, però pràcticament tota la seva obra teatral va quedar enterrada en l'oblit. El seu espectacle més destacat, Marie, la roja, va estrenar-se el 1938 a Barcelona, tot i que en aquells moments "el president Lluís Companys va demanar als catalans que no anessin al teatre, que atenguessin la Guerra Civil", recorda el documentalista Bernat Reher. Gairebé tres dècades després de la seva mort, la figura d'Arquimbau ha viscut els últims anys un retorn a les llibreries, amb volums com el Teatre reunit (Arola, 2020) i el recull d'articles periodístics Film & Soda (Comanegra, 2022). Ara, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) vol contribuir-hi tornant-la a col·locar a dalt de l'escenari amb la producció de Marie, la roja, que s'estrena aquest dijous i serà a la Sala Petita fins al 6 d'abril.

"Àngel Guimerà era homosexual. No sé per què ens costa encara avui dia tant d'admetre-ho públicament", afirma el dramaturg Jordi Prat i Coll. Aquest fet marca la seva obra i l'escriptura de L'aranya, diu, un text en què "per primer i únic cop parla de manera radical del tema de la no descendència, de la infertilitat". Una botiga de queviures és el micromón on Guimerà representa una societat estancada, en què conviuen el fantasma del desig i la pressió social de la paternitat.

“Pleguem, que ara anirem a sopar”, li diu el guitarrista Pau Matas mentre li ofereix un got amb un Alka-Seltzer. “Això sí que no”, respon Oriol Pla, i provoca l'última de les moltes grans riallades que han saludat l’estrena de Gola i que acaba amb el públic dret i un dels aplaudiments més entusiastes i llargs que recordem a la Sala Petita del TNC, i anuncia el naixement d’un gran pallasso.

No, no s’han equivocat d’obra ni de teatre per més que els pugui sorprendre que la versió d’aquesta Anna Karènina arrenqui amb la primera i famosa frase de la cèlebre obra de Lev Tolstoi dita en anglès per una actriu belga d’origen ruandès (Andie Dushime). Ella és una mena de narradora que al llarg de les tres hores de funció puntuarà alguns dels sentiments o de les reflexions dels personatges (convenientment sobretitulats). Per què? Doncs perquè es tracta d’una curiosa i diuen que necessària aportació a la dramatúrgia vinculada a la gira internacional de l’espectacle.

Gola comença a gestar-se el 2018, quan els artistes Oriol Pla Solina i Pau Matas Nogué van aixecar junts Travy, però en realitat la primera llavor es va sembrar fa molts més anys. El nou espectacle d'aquest duet creatiu té les arrels en els dies que van viure tocant la guitarra en terrasses de la Costa Brava i passant el barret, quan tot just eren majors d'edat. Pla i Matas es van conèixer a l'IES Montserrat de Barcelona i junts han treballat en muntatges com La calavera de Connemara (2017) i Ragazzo (2017). Ara tenien ganes d'explorar l'univers que comparteixen i que trepitja un bon grapat de disciplines, des de la música i la dansa fins al teatre i el clown. De l'experimentació i del seu caràcter juganer n'ha sortit Gola, que s'estrena el 15 de novembre al Canal de Salt dins el festival Temporada Alta. L'espectacle farà estada al Teatre Nacional de Catalunya del 28 de novembre al 22 de desembre.

La història del ferrocarril espanyol està íntimament lligada a la saga borbònica que mana en aquest territori de la península Ibèrica. Així ho ha vist Joan Yago, el dramaturg de la companyia La Calòrica, que després d’una residència artística al Centro Dramático Nacional (CDN) va abocar els seus descobriments en l’obra de teatre documental estrenada al CDN el 2022 i que acaba la seva petita gira espanyola al TNC amb les localitats exhaurides.

Jan Vilanova ha investigat l’origen i desenvolupament d'una part de la bruixeria a Catalunya tot seguint, imaginem, les passes d’altres investigadors com Carmen Espada Giner i Jaume Oliver Bruy, que van publicar el 1999 Les bruixes al Pallars: processos d'inquisició a la varvassoria de Toralla (s. XVI), els estudis de l'historiador Pau Castell i segurament visitant l'exposició permanent sobre el tema a l'ecomuseu d’Esterri d’Àneu i la del Centre d’Interpretació de la Bruixeria de Sant Feliu Sasserra. Una investigació que ha volgut abocar al teatre servint-se de la documentació existent sobre els processos judicials i execucions que va haver-hi sobretot al Pirineu als segles XV i XVI que, de ben segur, entraria en les coordenades editorials de revistes com Historia y Vida.

“Ànima és un crit a la llibertat creativa i individual de les dones en forma de musical”, diuen les creadores del primer musical de gran format (o hauríem de dir-ne opereta?) amb llibret i música original que fa el TNC. I certament que l’argument ens parla de Greta Edwards (Paula Malia), una noia nord-americana a qui li agrada molt dibuixar i que vol convertir-se en professional del cinema d’animació. Per això deixarà la família i marxarà cap al Hollywood somiat dels anys 30, on haurà de lluitar de valent per imposar el seu talent enfront d'una societat i un món artístic que margina les dones. Es titula Ànima, però es podria titular Walt, títol potser menys inspirat però també menys retòric, perquè tan important com la vida d’aquesta jove heroïna és la de Walt Disney, perquè la Greta truca a la porta del dibuixant i productor convertit, doncs, en coprotagonista, tot i que en cap moment se'n digui el cognom. Per això i perquè tant l’argument com el text tenen l’olor i la textura dels contes de la famosa productora.

"Quan vaig conèixer com van ser els processos judicials, se’m van trencar els esquemes. No imaginava que hagués anat com va anar, i per això em sembla important visibilitzar-ho", reconeix Alícia Gorina, que dirigeix Vosaltres, les bruixes, que es podrà veure a la Sala Petita del TNC des del 2 d’octubre fins al 3 de novembre. L’obra escrita per Jan Vilanova, amb documents històrics que provenen de la recerca de l’historiador Pau Castell Granados no vol ser tan sols un homenatge a les persones que van ser víctimes de la persecució: "No volem que l’espectacle es quedi només en el paper de les víctimes, sinó també posar el focus en la mirada de les persones acusadores. Volem que el públic reflexioni sobre la responsabilitat que tenim tots plegats en allò que va passar i també en el que passa ara, perquè això implica possibilitat de canvi", assegura Gorina.

La platea dreta ratificava un nou èxit de Peeping Tom tot i tractar-se d’una proposta molt diferent de la dansa-teatre a la qual ens tenien acostumats. “Però això no era una companyia de dansa?”, diu Chey Jurado, el ballarí de danses urbanes extremeny en qui es concentren quasi totes les frases coreogràfiques d’aquest espectacle. Ho era. I és que la parella artística i sentimental que van fundar Peeping Tom, Gabriela Carrizo i Franck Chartier, i sobre la qual es van aixecar els grans èxits de la companyia, ja no treballen junts.

El TNC recupera (per què?) una obra que es va representar al Teatre Romea l'abril de 1931 de l’escriptor austríac Ferdinand Bruckner (1891-1958), molt més conegut per El mal de la joventut, obra de la qual Juan Carlos Martel va dirigir-ne una versió el 2021 al Teatre Lliure i escrita el mateix any 1929.

Joan Yago és un dels dramaturgs més interessants del teatre català. I no només quan escriu per a La Calòrica. ¿Recorden la magnifica Tot el que passarà a partir d’ara (Teatre Lliure, 2023)? Com deien dels grans tiradors al salvatge Oest, on posa l’ull posa la bala. És directe, precís i, ai las, deliciosament irònic en la mirada sobre el món i la societat. Una ironia que en aquest cas es desferma en el títol mateix, perquè les dones que ens presenta Yago són certament excepcionals però no en el sentit d’excel·lents, estupendes, extraordinàries, superbes o admirables, sinó en el de peculiars, inusuals, insòlites, rares i, fins i tot, extravagants. Yago furga en actituds contemporànies amb una gúbia esmolada que treballa els perfils amb la intel·ligència del que exposa, no del que sentencia, i dona credibilitat a l’absurd amb la fina mà de la ironia.