Felicitem-nos, sembla que l’època de Governs en què tant se val si l’ús social del català recula s’ha acabat. Encara que a uns quants el català “els doni igual”, el nou executiu, almenys d’entrada, sembla disposat a arromangar-se.

Al Madrid postelectoral n’hi ha uns quants que han hagut de plegar. Que se n’han anat a pique, al traste, al garete… Que han fet la fi del cagaelàstics, parlant clar!

La correcció política està arribant a uns nivells, arran de l’anomenat “llenguatge no sexista” o “llenguatge inclusiu”, que fan que les dones hàgim d’aguantar estoiques que un home ens digui: “Jo de tu li hauria dit «Demà m’afaitaràs»! Ai, no, bé, no sé, haurem de buscar una frase per a vosaltres”. Però quina mena de paternalisme tronat és aquest? Qui m’ha de buscar res a mi?

Els que tenim els pares i els amics més propers en una altra comarca ja ens en vam acomiadar per uns mesos tot just acabar la mona. Sabíem que ens tornarien a tancar. ¿Era de calaix, doncs?

“Conde niño por amores, / es niño y pasó la mar, / va a dar agua a su caballo / la mañana de San Juan ”. Això és un romance. De romanç(o) no me’n sé cap de memòria, ho reconec. Vaig tenir una mestra de literatura castellana bastant més eficient que la de catalana. Coses que passen.

Aquests dies a Madrid (i a Múrcia) segur que els ha fet falta aquesta frase feta. Per allà el carro ha anat pel pedregar i tot plegat ha acabat anant de mal borràs (podria haver titulat l’article “ir de mal estopón ” també!). Bé, ha acabat als tribunals, que és on acaba tot al nostre regne.

Aquesta setmana el rei emèrit ha tornat a “regularitzar” diners. És com si fos un colom que va deixant anar cagaradetes (de milions d’euros) i tots plegats les anéssim recollint obedients i satisfets. Es deu pensar que així dona el pego. Però no farà passar bou per bèstia grossa, no (encara que sigui especialista en animals pesants).

Sabem que els polítics són polítics, però volem que actuïn sense tenir en compte interessos partidistes. ¿Algú es creu que els partits es van posicionar respecte a la decisió d’ajornar o no les eleccions pensant en cap altra cosa que no fos si els convenia electoralment o no? No. I, tot i així, continuem esperant que no sigui així. Persistim. Malgrat que sabem que no podem demanar peres a l’om. O sí?

Així és com avancem. Catalunya, el català (a l’escola i en general), però també bona part del món. Ara mateix, només el coronavirus avança imparable. Ja podria fer algun trompicó de tant en tant!

Em trec el barret davant dels que continuen manifestant-se contra el rei al carrer, els que surten l’11 de setembre, l’1 d’octubre, el 3 d’octubre i sempre que cal (que és massa sovint). Si no fos per ells, apaga i anem-se’n. Ai, no, que aquesta es diu directament en castellà, sí, apaga y vámonos.

“Hem de sortir endavant. No queda una altra”. Una altra què? Sortir d’on? De què? Sortir cap enrere és possible?

Ajudeu-me a convèncer les meves filles que no podem tenir un gat (ni cap animal més enllà d’un peix). Ja sé que en tota negociació s’acaba cedint en alguna cosa, però en aquesta no volem deixar-nos cap pèl a la gatera. Heus aquí la nova expressió de moda en els cenacles político-periodístics.

Llegeixo en una fantàstica exposició sobre Modest Urgell que la seva tossuderia per pintar sempre marines, carrers de poble i paisatges desolats “li va valdre el qualificatiu de pintar «més del mateix» o «el de sempre»”. Bingo! Ple de traduccions literals del castellà!

Que més de mig món critiqui Donald Trump ja no sorprèn a ningú. Però sí que n’hi ha uns quants que ens quedem de pasta de moniato si “el deixen de volta i mitja”. I no pas fent la típica broma de bar tipus “no és moc de pap”, no, sinó en emissores públiques que paguem tots.

Les repercussions de la mort de George Floyd s’han allunyat del més estricte problema del racisme per derivar en la iconoclàstia. Tant de bo no es perdi el debat important. De fet, no cal patir, perquè segur que “la xacra del racisme” torna amb la pròxima mort per abús policial (sempre que algú la gravi, esclar).

Des de Madrid costa creure que aquí preferim el desconfinament per regions sanitàries i no per províncies. Es pensen que ens hem begut l’enteniment. Hem sentit com tertulians, per exemple de la televisió pública espanyola, asseguren que ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat ningú en té ni “pajolera idea ”, de com es distribueixen aquestes regions, cosa que evidencia que n’hi ha que encara no han entès res, perquè deu ser dels únics temes en què hi ha enteniment. O entesa?

Des del govern espanyol fa dies que demanen a l’oposició que els faci costat i els ajudi. Diuen que “és hora d’acostar l’espatlla”, llegeixo en alguns mitjans. Deu ser per poder plorar-hi ben fort, penso jo. Perquè quan algú ens deixa la seva espatlla normalment és perquè hi ofeguem les penes. En aquest cas, les lingüístiques.

Algun lector m’ha retret que de vegades dono per fet que es diu tal o tal cosa i ell no l’ha sentit mai. És veritat que sovint agafo frases al vol que em trobo en llengua escrita, i que el llenguatge periodístic que em serveix de primera matèria sovint no és la vida real. En l’últim article parlava d’ aixecar ampolles perquè és una frase molt habitual en la premsa en català (la que no passa per ningú del correctorat, que n’hi ha) i també en tertúlies (de cafè i, alerta, també de ràdio, que, per motius obvis, no hi passen mai).

No vull fer pujar la mosca al nas a ningú. Res més lluny de les meves intencions. Perquè sí, de vegades penso si no faig més mal que bé denunciant castellanismes cada setmana. Si això no farà que els que em llegeixin guanyin inseguretat, pensin que parlen malament i es reafirmin en allò del “Veus com el català és difícil!”

La cosa no ha passat d’una estirada d’orelles. La CE va recordar divendres a Espanya que les decisions del TSJE “s’han de respectar”. Els que auguraven un rapapolvo que s’esperin asseguts...