Fa vint anys que el president català Pasqual Maragall va advertir el llavors cap de l'oposició, Artur Mas, amb una frase que va fer història. "Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%", va dir, acusant CiU de cobrar comissions il·legals en les adjudicacions d'obres públiques. En ple judici al president Jordi Pujol, a les Illes, Marga Prohens ha parafrasejat Maragall en una rèplica al PSIB.

Donar visibilitat a la realitat darrere l’Alzheimer, a través d’exposicions, llibres o fins i tot un documental –el guardonat Bicicleta, cullera, poma, dirigit per Carles Bosch– ha estat una de les principals ocupacions de la Fundació Pasqual Maragall, nascuda l’any 2008 i liderada actualment per Cristina Maragall, filla de l’expresident de la Generalitat.

Dues pomes, l’una devora l’altra, que representen la mateixa cosa i, alhora, en representen dues de molt diferents: les acompanya una anotació manuscrita que indica “poma sana i poma podrida”. Aquesta és la imatge que s’ha escollit per il·lustrar el cartell de l’exposició La captura del temps, que s’inaugurarà el pròxim divendres, 12 de setembre, al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany de Llucmajor. I no és casual, que hagi estat aquesta la fotografia la seleccionada, perquè podria ser una de les natures mortes signades pel fotògraf mallorquí, però és, en realitat, una instantània captada per Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) poc després d’haver estat diagnosticat d’Alzheimer. I és que la fotografia va ser una eina essencial en la seva relació amb les primeres etapes de la malaltia.

Aquest 2024 es compleixen 50 anys de la fundació dels dos partits polítics més dominadors de la política catalana recent. Tots dos han evolucionat i han patit alts i baixos, però són un exemple de continuïtat històrica. Parlo de les dues convergències: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Convergència Socialista de Catalunya (CSC), fundades el 1974, en vida del general Franco, i per tant en la clandestinitat, sense saber que estaven condemnades a repartir-se el poder electoral en una Catalunya democràtica i autònoma que encara estava per fer.

Quina és la raó principal de la profunda crisi de confiança en la política? Des del meu punt de vista, la manca de veritat. O si es vol, l’abús del recurs a la mentida. Fins i tot més que una suposada mala gestió de l’interès públic. Hi ha massa càlcul en el discurs polític, tant si és benintencionat com si és cínic. I si sempre ja s’havia dit que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, amb el paper de les Xarxes Socials, es pot dir que ja no cal atrapar-les, les mentides, sinó que ens venen a l’encontre totes soles. 

Pasqual Maragall va anunciar que es donava de baixa del PSC (que estripava el carnet del partit, d'acord amb la frase que solen fer servir els mitjans) l'octubre de 2007, un dia abans de fer públic, també –en una visita al pavelló de Neurologia de l'Hospital Sant Pau–, que patia Alzheimer: no van faltar veus que van voler relacionar, barroerament, les dues notícies. Qui havia estat l'alcalde dels Jocs Olímpics i el president del nou Estatut, però, no abandonava el seu partit de tota la vida perquè estigués malalt, sinó perquè l'havien decebut. El van decebre Zapatero (a qui Maragall havia donat suport quan ningú més ho feia) i Montilla, pactant amb Artur Mas contra ell. Maragall va trobar la manera d'escenificar la seva opinió sobre aquestes maniobres comprant a la llibreria Blanquerna de Madrid, en presència de Montilla, la novel·la de Leonardo Sciascia Els apunyaladors. Un any abans que es donés de baixa del PSC, ja ho havia fet la seva esposa, Diana Garrigosa, un referent per a Pasqual Maragall en tots els àmbits. Garrigosa va morir l'any 2020.

Fa setmanes que intento consolar-me, però no és consol el que vull. Soc conscient que vivim en l’era de la frivolitat i la desmesura. Escenifiquem molt, transformem poc.

Sergi Sabrià ha decidit plegar arran dels cartells contra els Maragall i l’estructura B d’Esquerra dedicada a fer contracampanyes. “No marxo perquè sigui culpable de res. És la millor aportació que puc fer a un projecte col·lectiu que s’està esberlant”, ha exposat aquest dijous en una compareixença a la seu del partit, visiblement emocionat i acompanyat per dirigents de màxim nivell que l’han acomiadat amb un llarg aplaudiment, com la vicepresidenta, Laura Vilagrà; la consellera Natàlia Mas, el mateix Ernest Maragall o la secretària general adjunta, Marta Vilalta.

“Fora Alzheimer de l’Ajuntament”, deia el cartell. I feia referència a Ernest Maragall, alcaldable per Barcelona, que és germà de Pasqual Maragall, que fou alcalde de la ciutat, i que pateix aquesta malaltia. Quan el vaig veure no m’hi vaig entretenir gaire. No en vaig fer cap article, precisament perquè era un atac massa gruixut i cruel, com aquells dibuixos de jueus per part dels nazis, en què se’ls pintava com a rates. Un atac així –vaig pensar– era poc intel·ligent, el producte d’un tarat, perquè era massa estripat. Ara sabem –pels periodistes de l’ARA– que és fals. El va fer algú d’Esquerra per, justament, moure a la indignació. I és lògic que posés “fora l’Alzheimer de l’Ajuntament”, perquè posar “fora els vells de l’Ajuntament” no hauria indignat ningú. Fent servir la malaltia, en canvi (una malaltia que afecta el germà de l'Ernest i que tothom associa a la vellesa), qui no havia de sentir-se compassiu i remogut?

Com li pot passar a algú pel cap que sigui una bona idea penjar cartells com els de l’Alzheimer i els germans Pasqual i Ernest Maragall? Imaginem algú pensant-ho i proposant-ho: "el que farem serà posar uns cartells, no gaires, atribuint al nostre candidat la mateixa penosa malaltia del seu germà per despertar l’adhesió indignada cap a ell i augmentar-ne la intenció de vot, perquè la gent deduirà que una barbaritat de tan mal gust només pot provenir dels nostres adversaris electorals, que hauran de sortir a dir «jo no he sigut»".

Aquests dies alguns hem rememorat el pacte del Tinell (PSC-ERC-IC) i, encara que el pas del temps desdibuixa la intensitat de les eufòries i dels dolors, els fets polítics són relatats segons conveniència dels protagonistes i jo no puc, ni vull, mostrar-me neutral. L’absència per malaltia del president Maragall sobrevolava tots els actes, però les seves paraules tenen avui més sentit que mai.

Quan vaig començar a informar de política, Ernest Maragall era el germaníssim de l’alcalde que havia conduït Barcelona fins a l’Olimp i l’única alternativa possible al regnat de Jordi Pujol. Per això, anys després, li van treure allò del tete. No concedia gaire entrevistes i tenia fama de viure a la sala de màquines de la Casa Gran, dispensant un tracte aspre i sense contemplacions amb els que li portaven la contrària. Semblava saber com s’exercia el poder, i s’ocupava personalment dels detalls: el diumenge al matí en què es van obrir al públic els nous parcs dins els interiors de les illes de l’Eixample, vam coincidir seient de costat en un banc, ell comprovant l’èxit de l’anar i venir de gent i jo vigilant la canalla.

Els presidents de la Generalitat es presenten de tant en tant a Madrid a recitar l’"Escolta, Espanya", en una versió adaptada a cada moment històric. Hi hem sentit Pujol i el seu "som una nació lleial a la Constitució però deixin d’acusar-nos de deslleials", Maragall amb "aprovin l'Estatut, que si no tant vostès com nosaltres hi sortirem perdent", Montilla i el cèlebre advertiment d’una "desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya", i ahir, la profecia complerta dels tres primers en boca d’Aragonès, que va parlar d’amnistia i referèndum. Quaranta anys de la nostra història resumits en aquests discursos.

Un cop confirmada la presència del president Aragonès a la cimera hispano-francesa, ara el dubte és quin paper li reservarà el govern espanyol en aquesta cita. I el més important: si li permetrà dirigir unes paraules als assistents, entre ells el president de la República Francesa, Emmanuel Macron. Mentre s'acaben de polir els detalls, que ni la Moncloa ni la Generalitat volen fer públics encara, hi ha dos precedents que permeten fer-se una idea de quins seran els marges que tindrà el president català. El primer, l'última cimera hispano-francesa a Catalunya, celebrada el 2006 a Girona. El segon, l'última celebrada a Espanya, el 2017 a Màlaga. Segons fonts de la Moncloa consultades per l'ARA, no preveuen que el paper d'Aragonès a Barcelona vagi més enllà de la salutació protocol·lària inicial.

Poc abans que comencés l'estiu del 1988, un grup reduït de persones –entre les quals alts càrrecs policials i fins i tot l'ambaixador del Regne Unit a Espanya– es reunien per començar a preparar un dels operatius de seguretat més importants dels últims anys: la visita de la reina d'Anglaterra Elisabet II –i també dels reis d'Espanya– a Barcelona. El viatge estava previst per al 21 d'octubre –l'únic que faria–, però els preparatius es van iniciar gairebé mig any abans. Les primeres rajoles que va trepitjar la monarca aquell dissabte d'octubre van ser les del Barri Gòtic. Persones que ho van viure en directe recorden que tot estava mil·limetrat i cronometrat. Tot menys un soroll de petards que es va sentir de fons. Alguns van pensar que el Barça havia marcat un gol. No era una mala hipòtesi, tenint en compte que aquell mateix cap de setmana es jugava un clàssic. El partit, però, era diumenge, i els petards no eren de celebració, sinó de denúncia.

1. Passat. Sempre que es mira el passat es fa pensant en i des del present. I els neguits de cada moment determinen les lectures que se’n fa. El 30è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona ha tingut un to discret, perquè a les noves generacions ja no els hi diuen gran cosa i perquè estem en un altre context que condiciona les mirades.

El 1962, ara fa seixanta anys, el dramaturg nord-americà Edward Albee estrenava Qui té por de Virginia Woolf? L’obra, que el 1966 va ser duta al cinema per Mike Nichols amb Elizabeth Taylor i Richard Burton com la parella protagonista, se situa en el món universitari i expressa agrament el conflicte entre realitat i il·lusió. El títol, que és una broma intel·lectual a propòsit de la cançó Qui té por del llop feroç? del film Els tres porquets (1933) de Walt Disney –un acudit que Albee hauria llegit en un grafit escrit sobre el mur d’un cafè del Greenwich Village–, m’ha vingut a la memòria en ocasió d’un llibre recent sobre la presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat, i que corre el risc de passar massa desapercebut. 

L’any 1987 Convergència i Unió, en el marc de l’aprovació de les lleis d’ordenació territorial al Parlament, va abolir la Corporació Metropolitana de Barcelona. L’enuig de Pasqual Maragall va ser majúscul. L’alcalde, que pretenia transformar l’estructura franquista en un govern metropolità, va demanar a l’executiva del PSC portar les lleis d’ordenació al Tribunal Constitucional. Es va quedar sol, amb el seu germà defensant-ho.

'Noticias del gran mundo'

Un 'western' on Tom Hanks fa olor d'Oscar

És ben insòlit l'ofici de Kyle Kidd (Tom Hanks), el protagonista d'aquest western de Paul Greengrass que adapta una novel·la de Paulette Jiles. Veterà de la Guerra Civil Nord-americana, ara es guanya la vida de poble en poble com a narrador de notícies. És, per tant, un pioner de la informació entesa com un relat apassionat que interessa a la gent perquè s'hi veu reflectida. Noticias del gran mundo reprèn un motiu habitual en la literatura de conquesta, el de la captiva recuperada dels “salvatges”, aquí una nena, Johanna (Helena Zengel), que ha conviscut amb els kiowes. El film recorre camins similars als de Valor de llei o Centaures del desert, però des d'una revisió de la figura de l'heroi. Segueix llegint. Estrena als cinemes.

]]>

“Quan jo tenia 8 anys un senyor molt important va venir a viure a casa meva. La primera nit va ocupar el meu llit i vaig haver de dormir a la sala d’estar”. Aquell senyor a qui li esclatava la bossa dels cereals d’esmorzar i que dormia en un pis humil de Nou Barris per prendre el pols de la ciutat era l’alcalde Pasqual Maragall. I qui relata l’anècdota és Lluna Pindado, avui una actriu d’Els Pirates Teatre, que la tardor del 1992 tenia tot just 8 anys i va viure al·lucinada un viatge amb cotxe oficial fins a la seva escola. La mirada d’admiració d’aquella nena serveix de fil conductor del documental Maragall i la Lluna, que arriba aquest divendres als cinemes Girona, Verdi, Renoir i Balaña.

]]>