Vist que l’esquinçament de vestidures del món per l’anorreament de Gaza i els més de 50.000 morts ha estat bàsicament declaratiu (amb especial contenció en la resposta dels països àrabs) i que Rússia té altra feina a Ucraïna, Israel ha convertit el Pròxim Orient en l’autopista dels desitjos més cobejats dels seus falcons: Gaza primer i ara l'Iran.

"Me fui cuando tuve la íntima convicción de que todo estaba perdido y ya no había nada que salvar, cuando el terror no me dejaba vivir y la sangre me ahogaba."

Arran d'un problema tècnic, el parapentista Peng Yujiang va acabar xuclat per un corrent ascendent que el va portar fins a 8.598 metres d'altura, segons el mitjà xinès Guangming Daily. Malgrat aquest viatge inèdit, el procés de congelació que va arribar a experimentar i la falta d'oxigen que va patir durant uns minuts, va poder aterrar sa i estalvi, perquè en cap moment va perdre el coneixement. Tot plegat va passar dissabte a la regió muntanyosa de Qilian, al nord-est de la Xina, i els vídeos enregistrats per la càmera de 360 graus que duia enganxada al parapent estan acaparant titulars als mitjans internacionals i vídeos a les xarxes. Però com va ser possible que arribés tan amunt i en tornés viu?

Bill Maher, el comediant de referència de la progressia nord-americana (la gent que allà s’anomenen liberals) ha sorprès la seva parròquia explicant una recent trobada amb Donald Trump a la Casa Blanca, amb sopar inclòs. Maher i Trump tenen un llarg historial d’insults creuats, fins i tot alguna demanda, però això no ha estat obstacle perquè Maher, en el seu xou, expliqués que el president havia estat “amable i mesurat” en la trobada, que va tenir lloc el 31 de març. En el sopar van intercanviar punts de vista, bromes i fins i tot alguna coincidència (com, per exemple, que Europa s’ha de fer càrrec de la seva pròpia defensa). “I si això molesta els haters de Trump, se me’n fot”, va afegir l’humorista, que a més va atacar els que “en lloc de dialogar prefereixen escriure el mateix editorial un milió de vegades”.

Pelegrins de tots els racons de l'Índia emprenen viatges que duren dies, amuntegats en autobusos i trens desbordats. L'etapa final del trajecte la fan en petits vehicles de pedals coneguts com a rickshaws o, en alguns casos, a peu. Per a ells, el més important és arribar al destí.

L'illa de Pasqua, la petita part de terra remota al mig de l'oceà Pacífic, està atrapada en un vòrtex oceànic de plàstic. Segons dades municipals de Rapa Nui –el nom local– aquesta illa rep unes cinquanta vegades més plàstics i microplàstics que les costes de Xile. Això es deu en gran part a la seva ubicació al gir del Pacífic Sud, que porta escombraries d'Austràlia, d'Amèrica del Sud i també de vaixells de pesca. "El microplàstic que trobem a les costes no és nostre", explica Moiko Pakomio, biòloga marina del govern local, que afegeix que en l'àmbit mundial la majoria de microplàstics provenen de vaixells pesquers que llencen els seus residus a l'oceà. "Aquests residus plàstics es descomponen a mesura que viatgen pels corrents i es degrada fins a convertir-se en microplàstics", denuncia.

Hi ha un racó al món, com molts altres, on la història mai farà net. On les paraules, els llibres o qualsevol obra no podran descriure els seus horrors i l'únic que ens quedarà serà un clot i una creu de fusta com a testimonis. Aquest lloc, a Ucraïna, es troba a la població d'Izium, a la província de Khàrkiv, on hi ha una de les principals fosses comunes de la història recent d'Europa. Fins a 451 persones hi van ser enterrades en un bosc amagat, per evitar la seva putrefacció als carrers, arran dels obusos i els esclats que els russos van fer servir per entrar en aquesta població, majoritàriament de camperols i treballadors, durant els primers mesos de la invasió. Les vergonyes a la guerra es tapen amb unes altres vergonyes i, després de la retirada de l'exèrcit, les forces armades ucraïneses van descobrir un terreny erm que encara avui resta intocable com a memòria de la barbàrie contemporània.

Ja fa trenta anys que va aparèixer La cultura de la queixa, l’assaig de Robert Hughes que satiritzava la correcció política. I heu-nos aquí, encara, queixant-nos tot el sant dia. No em refereixo només a l’anomenat wokisme, sinó també a la nova dreta, que ha fet un tirabuixó argumental queixant-se de les queixes alienes i formulant-ne de pròpies. Com a resultat, tothom se sent víctima i tothom pot promoure o rebre un linxament, gràcies a l’efecte multiplicador de les xarxes socials. L’opinió pública s’ha democratitzat, però la democràcia sempre té truc; en el cas de les xarxes el truc és que els debats estan orientats, que la major part dels debatents són bots o agitadors a sou, i que l’algoritme premia la bipolarització. Vivim en una societat d’agressors i agredits intercanviables, mentre els més assenyats tenen por de manifestar-se (aquesta era la gran amenaça que albirava Hughes) perquè la possibilitat de trepitjar un ull de poll, utilitzar un terme incorrecte o causar un dany col·lateral és tremendament elevada.

Arribo a Berlín i vaig directament a l’adreça on viu l’Ariane, una amiga a qui fa anys que no veig i que m’espera a la terrassa del restaurant grec que hi ha just al costat de casa seva. Comparteix taula amb dues persones més, que més tard sabré que són persones del barri amb qui no té una relació gaire més profunda que aquesta. El que els uneix és que viuen, de fet, en el mateix tros de carrer. Quan surt per la porta l’amo del restaurant, en Dimitri, i em veu, em saluda donant la mà i em pregunta el nom i si estic de vacances. Explico la història de com he arribat fins a Berlín, no ho tenia planejat, però aquí estic, recentment desembarcada i explicant la meva vida a desconeguts que, sense saber-ho en aquell moment, veuré i saludaré pràcticament cada dia durant la meva estada.

La ja ex primera dama de Corea del Sud, Kim Keon-hee, ha estat assenyalada com una de les principals responsables de la recent crisi política del país, que ha portat el seu marit, Yoon Suk-yeol, a perdre la presidència. El detonant va ser quan, el 2022, suposadament ella va acceptar com a regal una bossa de mà Lady Dior de 2.200 euros, violant la llei anticorrupció que prohibeix als càrrecs públics acceptar regals d’un valor superior a 750 dòlars. Un fet que xoca frontalment amb les intencions programàtiques del seu marit, d’acabar amb la corrupció política del país. Amb aquest episodi, la icònica bossa Lady Dior ha afegit un nou capítol a la seva ja curiosa història.

En cercle, a l'ombra d'un porxo abandonat, es presenten d'un en un davant del mar cristal·lí: "Soc en Salah [nom fictici], i vinc de Síria. Sé nadar bé", exclama amb orgull un jove de físic atlètic. Són gairebé trenta avui al curs de natació que organitza Yoga and Sports With Refugees, una ONG activa des de 2018 a l'illa grega de Lesbos. La platja reflecteix el sol de la tarda de juliol en un blanc encegador. Tots s'han posat el banyador, alguns porten les ulleres de natació. "Soc en Hussein [nom fictici], soc de l'Iran i no sé nedar", diu un jove alt i prim estrenyent els braços. "Soc en Hassan [nom fictici], soc de l'Afganistan i sé nedar més o menys bé", diu un altre somrient, amb un eloqüent gest amb la mà. Tots junts van a l'aigua acompanyats per instructors de natació, un parell d'ells ja amb aletes i fent bromes amb imitacions de pas militar. Es divideixen en grups segons els nivells, des de principiants que han de familiaritzar-se amb l'aigua fins a nedadors més experts que volen perfeccionar-se. Alguns es queden a la costa: "Entrem a poc a poc, no hi ha pressa", diu en Salah, ja dins l'aigua fins a la cintura, mentre segueix amb la mirada els passos insegurs dels seus companys.

L’aparcament és un descampat de terra enorme, ple de pols que aixequen els cotxes en arribar. Quan la pols s'esvaeix, deixa al descobert jocs de punteria i diverses atraccions de fira, de colors i llums que s’enlairen uns quants metres cap al cel. Aquesta gamma d’estímuls visuals –una mica de pel·lícula– es complementa amb una alternança entre reggaeton i música norteña mexicana, una capa transparent i sonora que envolta centenars de persones, la majoria vestides amb botes vaqueres, barrets, pantalons texans i camises de quadres. Se senten converses en espanyol, anglès, o una barreja de les dues llengües. Perquè som a Mèxic, però a poc més de dues hores en cotxe dels Estats Units. 

La vaca, sagrada per a uns i necessària per als altres, és sens dubte l'animal més polaritzador de l'Índia. Per als hindús, que representen el 80% dels més de 1.300 milions d'habitants del país, les vaques són sagrades. Són símbol de riquesa, força, abundància i prosperitat, i per tant sacrificar-les es considera un sacrilegi. Però per als musulmans, els cristians i les castes més baixes de l'Índia, la carn de vaca, més barata que la de pollastre i que el peix, és un aliment bàsic. Per a molts musulmans, a més, el bestiar boví ha representat durant molt de temps el seu suport de vida, ja que han comerciat amb la seva carn, tenint en compte que són propietaris de la majoria d'escorxadors i carnisseries del país.

Va arribar per restaurar la Cinquena República i ha quedat atrapat en el personatge que ell mateix s’ha anat construint. Sempre un pam per sobre dels altres, en un exercici permanent de vestir amb llustre nacional republicà unes polítiques en línia convencional amb el neoliberalisme econòmic imperant. El seu objectiu era restaurar unes institucions degradades i tornar el protagonisme de França al món. A la pràctica, dia a dia, s’ha anat allunyant de la realitat: treball, habitatge, inflació, immigració, desconfiança. De cara enfora, sempre ha entrat a contrapeu, incomodant els socis sense aconseguir gaires resultats. Les seves visites a Putin (recordin la distància que hi va posar d’entrada el president rus: un a cada punta d’una taula llarguíssima) van acabar com el rosari de l’aurora. Ara s’ha trobat amb la gran humiliació: l’extrema dreta l’ha doblat en vots a les eleccions europees. Un cop més, ha optat per una fugida endavant: unes eleccions en tres setmanes que costa imaginar que puguin donar una sortida raonable.

Viatjant cap al sud de l'Índia des de Calcuta, el caos de la jungla urbana ràpidament es transforma en un altre tipus d'ecosistema. Cada cop més estreta i sinuosa, la carretera s'obre pas a través d'un microcosmos de petites aldees, banians d'Índia, gossos, vaques, criatures, petits temples i botigues de queviures. Rius, canals, tolls i llacs de totes les mides es fan cada cop més presents. L'aigua s'imposa com a element dominant del paisatge. Després de més de tres hores, arribem a Nandakumarpur, una petita població a les profunditats del camp indi, envoltada d'arrossars i canals. La lluna plena brilla al cel deixant clar que ens trobem al seu regne. Per fi, silenci.

“Mira”, em diu la Thelma, i amb les puntes dels dits toca les fulles d’un arbre que està al costat del camí per on avancem. “Aquestes fulles curen el mal de cap. Te'n poses una al front i baixa el dolor”. La Thelma Pamela Pérez és la líder tradicional de San José de Tecate, un petit poblat kumiai, on ara quinze famílies tenen les seves petites cases, moltes fetes de cartró, fusta o làmines, enmig de camps, d’herbes altes i frondoses.

Després de la clara victòria a casa de la seva rival Nikki Haley, l’únic obstacle que pot impedir a Donald Trump ser candidat a president és una sentència judicial de gran severitat. Però si parlem de vots, Trump no ha tingut rival dins el Partit Republicà. Com més processos li han sortit, més suports ha guanyat. Fins i tot la possibilitat que fos la justícia i no les urnes la que li acabés impedint de presentar-se ja ha estat presentada per Trump com una prova que ell és un dissident, “com una mena de Navalni”, d’un sistema “comunista o feixista”, una comparació d’una obscenitat que es comenta sola però pretén convertir-lo en un màrtir de l’establishment.

Hi ha una paraula en paixtu que es fa servir per referir-se a les dones fortes i valentes: narakhaza. Significa, literalment, dona home, un reflex fidel dels rols de gènere patriarcals tan arrelats en les famílies que viuen al centre-est de l'Afganistan i al nord-est del Pakistan. En aquest procés de socialització inconscient que implica criar-se en una llengua determinada, les criatures paixtus aprenen que l'emprenedoria i la gosadia són característiques inherents als homes i que l'honor, l'obediència i l'abnegació són les virtuts més importants de les dones.

Examen. Comença un any completament obert. Convuls, violent i amb el poder en transició, on més de la meitat del món votarà qui ha de liderar tanta inestabilitat. El 2024 serà un any d’urnes i armes. Més de 4.000 milions de persones estan convocades a un cicle electoral sense precedents. Fins a 76 països arreu del món tenen eleccions. Serà un examen global tant per al sistema democràtic com per a la multiplicitat de conflictes que alimenten la incertesa creixent en un món on, en només dotze mesos, la violència política ha augmentat un 27%.