El món de les clàssiques està de dol per la mort de Margalida Capellà Soler, natural de Campanet, catedràtica de grec de Secundària i una de les veus més influents en la modernització de l’ensenyament del grec i el llatí a Catalunya.

En català, i en general en les llengües romàniques, el verb duu incorporada tanta d’informació que no ens cal dir el subjecte. Quan deim “treballam”, ja sabem que som nosaltres. Tenim el sistema tan automatitzat que no en som conscients, però cada verb del català carrega, tot sol, informació sobre qui n’és el subjecte. Ara bé, si canviam de llengua, les coses poden ser ben diferents. Els parlants d’anglès, per exemple, necessiten sempre el pronom: ‘we work’. Sense aquest element, la frase quedaria incompleta. El verb és el mateix per a gairebé totes les persones i només la tercera persona del present hi afegeix una ‘s’: ‘he/she works’ (literalment, ‘ell/a treballa’). És per això que el pronom és obligatori.

Charles Darwin, al seu llibre La descendència de l’home i sobre la selecció en relació amb el sexe (1871), afirmà que “la formació de diferents llengües i d’espècies diferents, com també les proves que ambdues s’han desenvolupat mitjançant un procés gradual, són curiosament les mateixes”. Al segle XIX es comparava una llengua a un organisme viu: neix, creix i mor. I també, com certs organismes, es pot multiplicar i es pot expandir. Això pot passar de manera més o manco ràpida, o de manera més lenta.

Aquest dimarts a les 9 h s'ha obert el procés d'admissió als ensenyaments d'idiomes de règim especial per al curs 2025-2026 a les escoles oficials d'idiomes de les Balears. El termini acabarà el 13 de juny a les 23.59 h i la preinscripció s'ha de fer íntegrament per via telemàtica a través de la pàgina web de cada escola oficial d'idiomes de les Illes.

M'encanta l'anàlisi etimològica. Més que res perquè, sovint, ens adonem de la simplicitat amb la qual podem crear paraules els humans per enriquir el nostre llenguatge. De tant en tant em sorprenc a mi mateix descobrint etimologies que m'havien passat totalment desapercebudes. Fa uns dies em vaig adonar que ascensor prové d'ascendir. L'ascensor és el que t'ascendeix. Els semblarà una ximpleria i potser molts lectors ja n’eren conscients. Però jo no.

Una de les dèries dels ciutadans del món actuals –i sobretot dels seus pares– és parlar molt bé diverses llengües, sobretot l’anglès, i també altres idiomes globals. En l'últim Eurobaròmetre, el 86% dels europeus deien que tothom hauria de parlar una segona llengua, i pràcticament la meitat optava per anglès. Parlar bé un idioma estranger en general s’identifica no només amb tenir una alta fluïdesa sinó també un accent nadiu. Però aquesta fita, malgrat tots els esforços, la majoria de vegades es resisteix als nous parlants, fins i tot encara que se’n vagin a viure a al país estranger. Per què?

Ahir al matí, sentia, a la ràdio, un comentarista de sèries que parlava del canal Disney Plus. Ho pronunciava a l’anglesa. “Disney Plas”. Plas. No va dir “Desney plas”, en canvi, perquè de vegades, quan dius dues paraules en anglès, el que fas és pronunciar-ne una de bé i una de malament. Tothom, per pronunciar la marca de whisky White Label, diu “wait label” però no “wait leibel”. I tothom, per parlar de la plataforma de continguts YouTube, diu “yutub”, però no “yutiub”. 

A primera hora del dia, pels conductes reglamentaris, es donava a conèixer la notícia de l'acord de govern entre el PSOE i Sumar, que no per previsible deixava de ser un pas necessari per seguir amb la part difícil de l'acord, els equilibrismes amb els independentistes bascos (que negocien des del seu habitual silenci) i els catalans (que es passen el dia gesticulant i fent rebombori). El PP de seguida va reaccionar amb un tuit en què intentaven fer gràcia sobre la “sorpresa” que els produïa un acord “contra tot pronòstic”. En la mateixa línia ludicohumorística, algú dins el PP va ironitzar sobre “la capacitat negociadora de Yolanda Díaz”, etc. 

La portaveu del grup parlamentari Vox, Idoia Ribas, ha estat clara: "Per descomptat que els nostres vots són fonamentals. El PP no té majoria absoluta en aquest Parlament i quan vulgui treure alguna iniciativa endavant haurà de comptar amb nosaltres". Aquestes paraules arriben després del desacord públic entre els dos socis de govern, en una jornada parlamentària plena de controvèrsia i sorpreses, que s'ha iniciat amb el PP impedint aprovar la proposta de Vox sobre la lliure elecció de llengua, i ha acabat amb el vot de la ultradreta amb l'oposició que ha tombat la proposta de sostre de despesa dels populars, la primera passa per a l'aprovació dels pressupostos.

Molts ciutadans tenen la sensació angoixant que el català se sent cada vegada menys espontàniament pel carrer. I, tot i això, pot ser que els mateixos ciutadans que se’n lamenten, sense pensar-s'ho gaire, prescindeixin del català en la seva vida diària, al mercat, al bar o al whatsapp de l'escola. "Ho faig per educació", "igualment no m’entendran", "em surt automàtic", solen dir.

Quan havia de néixer la Jana, l’Hèctor tenia clar que li parlaria en anglès. A ell li havia costat anys de classes particulars amb professors nadius i va pensar que, com que el sap prou bé, podria ensenyar-l'hi fàcilment a la nena. "Com més d’hora l'aprenen, millor, els hi fas més fàcil. Ho aprenen sense esforç, que és la millor manera d’aprendre un idioma. A mi m’hauria agradat aprendre xinès per no haver-lo d’estudiar ara", assegura per telèfon des de la Xina. L’Hèctor Pavia dirigeix una empresa familiar que s’ha encarregat d’internacionalitzar: produeix a la Xina i ven a tot el món des de Barcelona, i per això, a més del català i el castellà, ha après anglès, portuguès, francès, italià i ara va pel xinès.

Fa poc, i no us sabria dir ben bé on, vaig llegir que el català és la dotzena llengua més influent del món. Costava d’entendre, el titular. Per inversemblant, segurament. Per complaent. Per aquesta cosa tan nostra de lloar l’engruna gratificant que oxigena l’estat crític d’una llengua. Recordo que l’article feia referència a un estudi del ministeri de Cultura francès –ço és: el mateix govern que mutila llengües com l’occità o el bretó– i celebrava l’ascens de posició del català des del darrer estudi realitzat fa més de cinc anys –les llengües, ara, són cavalls veloços a la recerca del podi–. Un competeix sense saber-ho, un s’aproxima a la meta –o al final, a l’acabament– de manera inevitable. 

La cimera entre la Comissió Europea i el govern d'Ucraïna del 3 de febrer va deixar ben palès que una cosa és l'accés meteòric a l'estatus de país candidat i una altra de ben diferent és l'inici exprés de les negociacions d'ingrés i, per descomptat, l'ingrés exprés a la Unió Europea.

Més que una circumstància, sembla una condemna, una llosa pesant que he de carregar a l'esquena encara que passin els anys. Des de petita que sento que em diuen “la teva cultura”, una expressió que encara em desconcerta com la primera vegada. Què deuen voler dir quan empren aquesta paraula per situar-me al món d’una manera tan definitiva? Com una sentència. Com es defineix i es delimita una cultura? Com se sap on acaba una i en comença una altra? On és exactament la frontera? Envejo els qui hi veuen clar (desperts i tot) i no dubten a l’hora de traçar línies clares per classificar una realitat enormement heterogènia, canviant, alegrement bastarda.

Que passin a la història els episodis en què els diputats que parlen català a la tribuna del Congrés siguin advertits i, en el pitjor dels casos, se'ls retiri la paraula. Aquest és l'objectiu de la proposta de reforma del reglament que han presentat Unides Podem i les formacions sobiranistes i nacionalistes de la cambra baixa: Esquerra, Junts, el PDECat, la CUP, el PNB, EH Bildu, el BNG, Més País i Compromís. "Els diputats tindran dret a intervenir en les sessions del ple del Congrés i de les comissions en qualsevol de les llengües oficials i reconegudes estatutàriament en les seves comunitats autònomes. Així mateix, tindran el dret de presentar els escrits i documents parlamentaris en qualsevol d'aquestes llengües", diu un dels punts.

Entitats en favor de les llengües –entre elles, l'Obra Cultural Balear i la Plataforma per la Llengua– han criticat que els canvis introduïts a la llei de l'audiovisual són "clarament insuficients" perquè la presència de les llengües minoritàries és "testimonial": representen entre el 0,35% i el 2,55% del conjunt. Al mateix temps, remarquen que "la pressió política i social exercida per les entitats ha estat determinant per incloure mínims per a totes", tant en les quotes de catàleg de plataformes i emissions de TVE com en el prefinançament.