Un grup de ciutadans s'han acostat aquest dijous al migdia al memorial soviètic de la Segona Guerra Mundial situat al Tiergarten, el cor de Berlín, geogràfic i emocional, per fer onejar banderes d'Ucraïna. Un gest simbòlic que posa l'accent en allò que ha marcat a les capitals europees les commemoracions del 80è aniversari del VE Day, el dia de la victòria i la fi de la Segona Guerra Mundial al continent. I és que tant París, com Londres com el mateix Berlín, la Haia o Varsòvia han commemorat la capitulació de l'exèrcit nazi mirant de reüll Moscou i l'amenaça russa arran de la invasió russa del país veí d'ara fa més de tres anys.

Potser amb més motiu que mai, els protagonistes de l’ascens dels nazis al poder continuen sent objecte d’anàlisi i de debat. És el cas de Leni Riefenstahl (Berlín, 1902 - Pöcking, 2003), la cineasta per excel·lència del Tercer Reich, que protagonitza el documental que inaugura el DocsBarcelona aquest dijous, precisament el dia en què es compleixen vuit dècades del final de la Segona Guerra Mundial a Europa. Riefenstahl, d’Andres Veiel (Stuttgart, 1959), es capbussa durant prop de dues hores en els arxius de la directora d’El triomf de la voluntat i Olímpia, un fons de més de 700 caixes de documents, cartes, pel·lícules i prop de 200.000 fotografies. “Va ser un repte perquè ella era molt manipuladora i, abans de morir, va netejar l’arxiu de documents incriminadors i, per tant, hi faltaven coses”, explica Veiel.

Actriu admirada i icona d'estil, a Audrey Hepburn sempre se l'ha vist envoltada de glamur. La seva infància, un dels episodis més desconeguts de la seva biografia, està força lluny d'aquesta imatge. La guerra, la gana i una mare tirànica i simpatitzant nazi són tres dels elements que van marcar la seva joventut, tal com explica la novel·la gràfica La guerra de Audrey (Planeta Còmic), escrita per Salva Rubio i il·lustrada per Loreto Aroca. El relat arrenca quan l'actriu rep l'oferta d'interpretar Anna Frank a la ficció, una proposta que connecta Hepburn amb les seves pròpies experiències durant la Segona Guerra Mundial als Països Baixos. Tot i que el pare d'Anna Frank, Otto Frank, va suplicar a l'actriu que acceptés el projecte, ella s'hi va negar: no volia reviure els horrors de la seva infància.

El juny de 2020 l'editorial Arcàdia va publicar un recull de textos de la filòsofa hongaresa Ágnes Heller (1929-2019) que duia per títol El món, el nostre món, traduït per Joan Vergés i M. Vicenta Lucas. Amb relació al nostre present immediat, a l'actualitat, hi ha un capítol que em sembla especialment rellevant. Es diu "Els metarelats europeus sobre la llibertat". Tota cultura reposa sobre un conjunt de narracions fundacionals que, amb el temps, acaben tenint un valor quasi axiomàtic. En general fan referència a la manera com ordenem les nostres jerarquies de valors. Com que això ens duria a un ex cursus inacabable ho reduiré a un exemple. La majoria de col·lectius i de persones concretes acostumen a valorar positivament coses com la llibertat i la seguretat, però no tots interpreten que primer va la llibertat i després la seguretat, o a l'inrevés. És només un exemple. Heller té presents els dos pilars de la tradició occidental, l'herència judeocristiana i la grecollatina, i identifica alguns d'aquests metarelats amb relació a la llibertat. El més remot, i també el més decisiu a l'hora de configurar una mentalitat, és el relat del Gènesi bíblic: Déu ens fa lliures perquè, en cas contrari, la moralitat resultaria inconcebible. Pel que fa a la tradició grecollatina, sobre nosaltres graviten les peripècies de la democràcia grega o de la República romana, entre d'altres. Tot plegat ens ha fet ser com som. I ara cal afegir immediatament: per a bé i per a mal...

"Estimada Bianca, finalment se'm presenta l'oportunitat de comunicar-me amb Itàlia amb una certa garantia d'arribada al meu destí", escrivia Primo Levi (Torí, 1919-1987) a la seva amiga Bianca Guidetti Serra quatre mesos després de ser alliberat, per part de l'Exèrcit Roig, del camp d'extermini d'Auschwitz, on va passar deu mesos que després van motivar la seva futura i celebrada trilogia autobiogràfica formada per Si això és un home (1947), La treva (1963) i Els enfonsats i els salvats (1986), reunits en català a Trilogia d'Auschwitz (Edicions 62, 2005; traducció de Francesc Miravitlles). "Igual que els pocs companys italians supervivents, soc viu de miracle", continua la carta, enviada des de Katowice (Polònia). Levi, que en aquells moments tenia només 25 anys, hi explica per primera vegada com se sent havent sobreviscut a l'experiència al camp de concentració nazi.

"És el jugador més estrany que ha jugat mai a beisbol", deia Casey Stengel, un dels millors entrenadors i dirigents de la història del beisbol dels Estats Units sobre Morris Moe Berg. No li faltava raó. Quan estava de viatge amb el seu equip, comprava tota la premsa local i cada dia llegia uns deu diaris. Portava llibres en grec clàssic i va guanyar concursos de ràdio en què calia respondre preguntes de coneixement general. Moe Berg era un jugador de beisbol tan diferent dels altres que va acabar fent d’espia i saltant en paracaigudes darrere de les línies enemigues durant la Segona Guerra Mundial.

El 24 d’agost del 1944, quan passaven pocs minuts de les nou del vespre, La Nueve, una unitat d’uns 160 homes, la gran majoria espanyols i integrats en la 2a Divisió Blindada del general Leclerc, va arribar a la plaça de l’Ajuntament d’un París ocupat pels nazis. Van ser els primers. Aquest dissabte i diumenge, la capital francesa els ret homenatge amb desfilades, concerts i actes institucionals amb la presència de l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, i el president Emmanuel Macron.

Integrant de la marina italiana ja des dels anys 30, Salvatore Todaro va comandar diferents submarins feixistes dels que atacaven posicions republicanes durant la Guerra Civil Espanyola. Una part de la seva biografia que no s'explica a El bon italià, la pel·lícula d'Edoardo De Angelis que recorda la gesta clau d'aquest militar: durant la Segona Guerra Mundial va arriscar la integritat de la seva tripulació per salvar els nàufrags d'unes naus enemigues que ell mateix havia manat torpedinar. Interpretat per Pierfrancesco Favino, un dels actors més rotunds del cinema italià contemporani, el personatge de Todaro s'erigeix en un heroi moral que roman fidel a uns principis, els de la llei del mar, per sobre d'interessos patriòtics, posicionaments ideològics o ordres dels seus superiors.

El ministerio de la Guerra Sucia s’obre amb un cartell en què se’ns informa que el que veurem a continuació està basat en fets reals. I, en un sentit estricte, no menteix: el nou film de Guy Ritchie té el seu punt de partida en els documents de Winston Churchill desclassificats el 2016, en els quals es confirmava que, a l’inici de la Segona Guerra Mundial, el primer ministre britànic va ordenar la creació d’un esquadró clandestí per dur a terme missions que no s’ajustaven als paràmetres de la diplomàcia internacional. El mateix Churchill apareix com un personatge, igual que Ian Fleming, que suposadament es va inspirar en el líder d’aquest escamot per modelar el seu James Bond.

El silenci encara glaça la sang. Al carrer principal només queden edificis enrunats. Al mig de la vorera hi ha la ferralla del que un dia va ser un Citroën. També es poden veure gairebé intactes algunes màquines de cosir, oxidades pel pas del temps. A un extrem del poble s'alça l'església, que ha estat reconstruïda per evitar-ne l'ensorrament. A dins hi van morir cremats vius el 1944 el Llibert, l'Harmonia, el Miquel, l'Angelina, l'Emília i la Núria, sis infants catalans de famílies republicanes exiliades.

L'emocional abraçada d'un veterà de la Segona Guerra Mundial amb el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, s'ha fet viral a les xarxes. L'home, assegut en una cadira de rodes, estreny la mà del president ucraïnès i se li acosta per fer-li un petó: "Ets el salvador del poble", li diu, a la qual cosa el president ucraïnès respon: "No, vostè va salvar Europa". Però el veterà insisteix: "Tu ets el nostre heroi".

Un dels veterans que va viure en primera persona el Desembarcament de Normandia fa 80 anys, el nord-americà Robert Persichitti, ha mort quan viatjava en vaixell cap a França per participar en els actes de commemoració del Dia D. Persichitti tenia 102 anys i patia problemes cardíacs, però la seva família ha explicat que no volia renunciar a ser avui a Normandia. Uns 200 exsoldats americans, britànics i canadencs han viatjat a França per recordar el dia que va canviar la història d'Europa. Cada vegada en són menys.

El 6 de juny del 1944 va culminar l'operació militar amfíbia més gran de la història, que va rebre el nom de Neptune/Overlord. Neptú va ser el que va rebre el desplegament naval, per transportar i desembarcar les forces a terra, i Overlord es va referir a la campanya posterior, ja en territori francès. El Dia D va propiciar l'inici de la batalla de Normandia, que va suposar el principi de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, i que va tenir punt final d'una primera fase en l'alliberament de París, el 25 d'agost d'aquell any.

El sol primaveral il·lumina l'escena. És un dimarts del mes de maig i, com cada any en aquesta època, unes 200 persones es reuneixen als afores de Saint Helier, a l'illa anglesa de Jersey, per recordar i commemorar els estrangers que el règim nazi va obligar a treballar en condicions de semiesclavitud en la construcció del Mur Atlàntic a Jersey, Guernsey i Alderney, tres de les illes Anglonormandes, l'únic territori del Regne Unit que l'Alemanya de Hitler va ocupar. Obligats a treballar en condicions molt dures, més de 100 homes van morir a Jersey i 800 a Alderney entre el 1942 i el 1945.

En plena ocupació alemanya de França, el 21 de febrer del 1944, vint-i-dos membres de la Resistència d'una xarxa formada per combatents estrangers comunistes, liderada per l'armeni Missak Manouchian, morien afusellats per oficials nazis. L'única dona del grup, la romanesa Olga Bancic, moriria setmanes després decapitada. Aquella unitat d'immigrants compromesos amb la llibertat de França esdevindrien herois al país pel qual van lluitar contra els nazis, sobretot gràcies a un cartell imprès pels alemanys, "l'affiche rouge", distribuït per tot París, en què el règim d'Adolf Hitler denunciava que els estrangers eren un perill per a França. La poesia que els hi va dedicar el poeta Louis Aragon i una cançó que va popularitzar Léo Ferré van fer dels joves comunistes executats un símbol.

Durant gairebé 50 anys, la novel·la A passes cegues per la terra va quedar pràcticament enterrada en l'oblit. El seu autor, el periodista i escriptor jueu Leib Ròkhman (Mińsk Mazowiecki, Polònia, 1918 - Jerusalem, Israel, 1978), va construir una obra literària profunda sobre l'experiència dels supervivents després de la Segona Guerra Mundial, que entronca amb la idea de la banalitat del mal de Hannah Arendt i amb la gran pregunta d'Adorno sobre com fer poesia després d'Auschwitz. Què va enviar la novel·la de Ròkhman als llimbs de la desaparició? La llengua en què va ser creada.

Els catalans som japonesos. Sí... D’acord... Almenys un tipus de japonès. Aquest: Hiroo Onoda. El coneixeu, oi? És aquell soldat de l’exèrcit nipó que no es va rendir el 1945. Sí, nois, la Segona Guerra Mundial. I va aguantar 29 anys lluitant, sense defallir, a l’illa de Lubang, a les Filipines. Fins al 1974! Que li van dir: paio, prou! Com? Què passa? Que la guerra s’ha acabat ja fa anys i panys. Això passa a Catalunya amb la sequera. Banzai!

La foto és en blanc i negre perquè va ser feta durant la Segona Guerra Mundial. Sis soldats de les forces de la Unió Soviètica, armats amb fusell i destral, es preparen per creuar el riu Dnipró. Al seu voltant, algú ha plantat un cartell: “Allibera Kíiv”. A l’altra riba, les tropes nazis els esperen per massacrar-los quan entrin a l’aigua. Era un dia fred de tardor com avui, fa exactament 80 anys.

Ricardo Dudda (Madrid, 1992) volia explicar la història del seu pare, Gernot Dudda, que era un nen quan va fugir de Prússia després de la Segona Guerra Mundial i va malviure en camps de refugiats durant bona part de la seva infància. Tanmateix, mentre parlaven i remenava els arxius familiars que li havia deixat la vídua del seu oncle, es va topar amb un passaport amb una esvàstica i unes taques de sang. Era del seu avi, Richard, amb qui comparteix el nom. Indagant va descobrir que va participar en l'Holocaust a Bielorússia, Rússia, Letònia i Lituània entre 1943 i 1944. "Intuíem que hi havia alguna cosa, però no fins a aquest punt. No només va estar involucrat en la guerra sinó també en la part més fosca de l'Holocaust, en la persecució de jueus i en la neteja ètnica", explica Dudda, que parla del pare, de l'avi, de la culpa i també de les víctimes que hi va haver a Alemanya a Mi padre alemán (Libros del Asteroide).