L’artesania està històricament relacionada amb el treball manual, i molt vinculada amb una tradició heretada dels mestres avantpassats. Cistellers, terrissaires, ebenistes, ferrers, vidriers i teixidors són alguns dels oficis artesans més popularitzats al llarg de la història. Avui dia, una bona part d’aquests mestres reivindiquen un revulsiu que permeti la seva supervivència en un món primordialment tecnificat i que obri les portes a l’experimentació i a la innovació.

A Bovera, a l’extrem sud de les Garrigues, hi ha una casa de quatre habitacions amb un forn de pa que es lloga per 250 euros al mes. L’oferta la va anunciar l’Ajuntament el 2020 per atraure nouvinguts que volguessin coure pa per als seus 200 habitants. L’any passat, una família va adquirir aquesta ganga, però uns mesos després va repensar-s’ho i va acabar marxant a Barcelona. I ara Bovera torna a estar sense fleca, cosa que obliga la gent a desplaçar-se a la Granadella (a set quilòmetres) per comprar el pa. La proposta de l'Ajuntament continua en peu, però el seu alcalde, Òscar Acero, se sent pessimista. “Ningú vol venir a viure als pobles”, es lamenta. Tot i oferir aquest negoci sense impostos municipals, continua sense pretendents.

No anava a Madrid des d’abans de la pandèmia. Aprofitant que participava en l’acte de presentació del cicle Catalunya-Espanya, del conflicte al diàleg i la negociació política?, organitzat per la Delegació de la Generalitat, m’hi vaig quedar tres dies visitant amistats i coneguts. El que més em va sorprendre va ser el fet que entre sectors progressistes i liberals de la capital del regne pesa de manera generalitzada la convicció que PP i Vox sumaran l’absoluta. Aquest mal auguri s’explica per dos factors. El primer, les enquestes. Els digitals de dretes van publicant (pseudo)dades dia sí dia també que acaben construint un cert imaginari de victòria. A més, la devaluació de la credibilitat del CIS en mans de la presidència de Tezanos dificulta calibrar la temperatura real de l’opinió pública. El segon, els ànims. La popularitat de Díaz Ayuso i l’efectivitat política de Vox generen un cert sentiment d’incomprensió i desesperança.

Ton Lloret viu des de fa 15 anys en un dels nuclis que formen Argençola (Anoia), un poble de poc més de 200 habitants. Enamorat del món rural i coneixedor de la difícil realitat del despoblament que castiga moltes zones del país, a l’agost va decidir obrir un compte de Twitter amb un nom ben il·lustratiu: Repoblem. “El meu objectiu era reproduir a Twitter la xarxa humana que hi ha als pobles i que s’activa quan algú necessita alguna cosa”, explica Lloret, que el que fa és aglutinar les ofertes de feina, allotjament i serveis dels pobles que busquen habitants i les presenta a la xarxa perquè les persones que vulguin marxar a viure fora de les ciutats tinguin un lloc on la informació està centralitzada. I el nombre de gent que vol marxar fora de les urbs s’ha disparat des de l’inici de la pandèmia.

El dispensari és a la planta baixa d’un edifici d’habitatges. A l’entrada unes lletres grosses impreses sobre el vidre diuen: “Consultori municipal”. El vestíbul està habilitat com a sala d’espera, amb una filera de cadires col·locades contra la paret, i un passadís llarg desemboca en dues àmplies consultes, amb les seves corresponents lliteres, taules i altre mobiliari. “D’espai no ens en falta”, admet la doctora Vanesa Gallego. En canvi, el que sí que els falten són equips, i sobretot mans. Ella està completament sola en tot el dispensari. També hi hauria d’haver una infermera, però està de baixa des de mitjans de desembre. “Aquí les baixes es cobreixen d’aquella manera...”, comenta la doctora amb resignació. És igual que estiguem enmig d’una pandèmia.

Hi ha onze comarques de Catalunya que tenen menys de 20.000 habitants. Algunes –l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà o el Priorat– ni tan sols arriben als 10.000. Totes són comarques interiors. La població catalana es concentra a la regió metropolitana barcelonina, a la costa (amb Tarragona-Reus, Girona-Empordà i tot l’atractiu turístic) i al voltant de Lleida ciutat. La somiada Catalunya ciutat noucentista no s’ha fet realitat, ni tampoc el precedent esperit d’Ildefons Cerdà de ruralitzar (naturalitzar) la ciutat i urbanitzar el camp. El país segueix desequilibrat. De fet, després de l'onada inicial d’emigració del camp a la ciutat durant la primera revolució industrial (segle XIX), el moment de l’autèntica despoblació de les zones rurals va iniciar-se en la postguerra franquista i pràcticament no s’ha aturat fins avui. Ara fa un segle la Mancomunitat va voler dotar de serveis moderns els pobles (carretera, telèfon, escola, cooperativa agrícola...), un projecte estroncat que la Generalitat republicana no va tenir temps de reprendre. El franquisme va empobrir encara més el camp. El desarrollismo va ser un fenomen urbà.

Adquirir una segona residència per passar les vacances a Itàlia és el somni de molta gent. Roma, Venècia, Florència i les ciutats costaneres de la Península són el destí preferit de milionaris europeus, americans o russos. Però d’uns anys ençà aquesta possibilitat està a l’abast també de les butxaques més modestes. De nord a sud, molts pobles transalpins s’han proposat repoblar-se posant a la venda cases a preus simbòlics. L’últim a sumar-se a la iniciativa ha estat Cinquefrondi, a la meridional regió de Calàbria, que ofereix cases a només un euro amb el gran avantatge, a més, de ser un poble lliure de covid-19 en el país que es va convertir en epicentre de la pandèmia a Europa.