Superar el 50% dels vots es va convertir en l’obsessió de l’independentisme durant bona part del Procés. Una garantia més de legitimitat després d’haver aconseguit la majoria absoluta dels escons al Parlament tant el 2015 com el 2017 (fins i tot el 2012, quan CDC començava a abraçar el dret a decidir). Era un objectiu tan desitjat que va passar a ser una fita en si mateix, sense definir què hauria de venir a continuació. El 2021 ERC, Junts, la CUP i les forces independentistes que es van quedar fora del Parlament van superar el 51% dels vots, enarborant l’eslògan que va fer fortuna durant els primers mesos de la legislatura: “La majoria del 52%”, que aviat s’evidenciaria impracticable.

Cinc dies de reflexió podrien valer tres diputats a Catalunya. Almenys aquest és l'efecte de la decisió de Pedro Sánchez que detecta l'enquesta de l'ARA, elaborada per Yougov, i que es publica aquest cap de setmana. De 36 diputats ara fa una setmana a 39 (37-41 en la forquilla), que impulsen el candidat del PSC, Salvador Illa, a la primera posició, tot i que queden lluny de desbrossar-li el camí per ser president. Els socialistes s'aprofitarien de l'estancament en la segona posició de Junts, que es manté avui amb 32 diputats i encapçala el bloc independentista. La irrupció de Carles Puigdemont com a candidat a la presidència de la Generalitat va ser en un primer moment fulgurant, segons els sondejos publicats abans de l'inici del període electoral, però l'enquesta de l'ARA no detecta moviments rellevants en l'última setmana i, a falta d'un revulsiu, hi ha indicis que Junts podria haver mobilitzat ja la major part del seu electorat.

La pandèmia va interrompre la ratxa del Pacma a Catalunya: des del 2006 s’havia presentat a totes les eleccions catalanes amb una tendència de vot ascendent –sense sobrepassar mai l’1%– que l'ha consolidat com el partit extraparlamentari per excel·lència. De fet, s'ha convertit en la formació amb qui tothom compara els partits que queden fora de l'arc parlamentari. En les últimes eleccions catalanes a les quals es va presentar (el 2017) va ser el partit més votat dels que es van quedar sense escó, i en les eleccions generals del 2023, per exemple, va superar el PDECat per 4.000 vots (en les del 2015 es van quedar a 20.000 vots d'Unió).

Sovint, a l'hora de predir com anirà el futur, ens fixem en les grans variables macroeconòmiques. Què ha dit l'EPA de la taxa d’atur? Quin tipus d’interès fixarà el Banc Central Europeu a la pròxima renovació? Què estima el Fons Monetari Internacional sobre creixement de la nostra economia? Com ha evolucionat la inflació? 

La nit del 12 de maig el PSC molt probablement podrà revalidar i fins i tot ampliar la victòria en vots que ja va aconseguir fa tres anys a Catalunya. Però ¿podrà governar? Aquesta és, de fet, la principal incògnita en una de les eleccions al Parlament més incertes de la història. Per què? Perquè els blocs estancs amb què s’havien distribuït els partits des de l’eclosió del Procés podrien quedar curts, tots. L’enquesta de l’ARA, que porta el segell de YouGov, dona les claus per saber cap on va el país després d’anys marcats per la inestabilitat.

L'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont es podrà presentar a les eleccions catalanes del 12 de maig. La confirmació ha vingut a través d'una resolució d'aquest dimarts del Tribunal Constitucional, que ha rebutjat el recurs de Ciutadans contra la seva candidatura. La sala segona de l'alt tribunal ho ha acordat per unanimitat "atesa la inexistència de vulneració d'un dret fonamental tutelable d'empara", segons ha fet públic en un comunicat. Aquesta decisió ratifica el que ja havia dictaminat el tribunal contenciós administratiu de Barcelona, que, al seu torn, avalava la decisió presa per la Junta Electoral Provincial.

El raper mallorquí Valtònyc ha explicat aquest dijous els motius que l'han portat a signar un manifest que dona suport a la llista del candidat de Junts per Catalunya a la presidència a les pròximes eleccions del 12 de maig. En un fil publicat a través de la xarxa social X, Valtònyc assegura que ell mateix va desaconsellar a Puigdemont que es presentàs a la reelecció: "Tant de bo no topi dues vegades amb la mateixa pedra".

1. D'aquí un mes ja haurem votat. D’aquí deu dies comença la campanya electoral. Des que el president Aragonès va firmar el decret de convocatòria, el tema de més disputa pública entre partits ha sigut la matraca dels debats. De l’extrema esquerra a la dreta extrema, totes les formacions polítiques s’han tirat els plats pel cap per aquest tema. Quins debats? Quants debats? Un debat a Perpinyà? A la tele pública? I què més? I un debat a quants? Si hi va aquell, no hi vaig jo. Si aquell no hi va, jo tampoc. Tot plegat, baralles de pati de col·legi. Una vergonya. Davant d’un faristol, de dos micròfons o de tres periodistes, qualsevol polític amb càrrec parla d’aquests debats com si a la població ens hi anés la vida. I ens importen un rave perquè, arribat el moment, els presumptes líders reciten l’argument de partit, els veiem el llautó i no acostumen a resoldre cap vot de cap indecís. Que deixin de fer pena enrocant-se en els debats i les seves línies vermelles. L’habitatge és un problema. La sequera provisional i el canvi climàtic definitiu també. I el retrocés del català, i Rodalies, i la seguretat, i les addiccions a les pantalles i l’infrafinançament de Catalunya. Parlin-nos d’això, donin solucions i deixin de fer la puta i la Ramoneta amb els debats.  

Les enquestes preelectorals mostren un alt percentatge d’indecisos, un cert gruix potencial d’abstencionistes, i un possible vot ocult a les formacions més castigades a les xarxes socials. Molta gent, doncs, es pregunta: a qui he de votar? No tinc cap pretensió de respondre'ls. Però sí que em veig amb cor de contestar un interrogant una mica més abstracte, però potser més rellevant: què vull que passi a Catalunya els propers quatre anys?

Carles Puigdemont tornarà tant sí com no a Catalunya pel debat d'investidura posterior al 12-M. Ho farà tant si guanya les eleccions i té opcions de ser investit president com si no guanya, i en tots dos casos la seva intenció és participar en el debat al Parlament, segons ha assegurat aquest dimarts en una entrevista a RAC1 des de Perpinyà, la primera des que va anunciar la seva candidatura. Llavors, en un gran acte a Elna, va prometre que tornaria si tenia una majoria per "restituir" la seva presidència de la Generalitat, una aposta que ara ha decidit apujar, ja que també ha anunciat que si no pot ser president deixarà la política. "En absolut em veig de cap de l'oposició [...]. No puc fer política activa si no tinc la responsabilitat de la presidència", ha afirmat. I és que creu que tindria "poc sentit" tornar al Parlament per "controlar" un altre president o marxar a "escalfar una cadira" al Senat. Tampoc preveu acabar al consell d'administració d'una gran empresa.

Hi haurà debats electorals a Catalunya, i per a què serviran? Compto que tindrem el preceptiu debat de TV3, amb vuit candidats: una polifonia que rarament resulta útil per a l’espectador i que, en aquest cas, a més, tindrà un candidat de més (Carlos Carrizosa, que ja està amortitzat) i potser un de menys, Carles Puigdemont, que per raons legals farà tota la campanya des d’allò que la premsa espanyola anomena “el sur de Francia”. Segur que TV3 li oferirà la possibilitat de participar en el debat telemàticament, però l'última paraula la té la Junta Electoral i això no augura res de bo.

La decisió del president Aragonès d’avançar les eleccions, junt amb la fi de la legislatura europea, comporta que els catalans tinguem una doble cita electoral en menys d’un mes. Com a demòcrates, més enllà del nostre estat d’ànim o del nostre grau de satisfacció amb la política, sempre hem de veure les eleccions com una oportunitat. Sabem que un vot canvia poques coses, però també sabem que molts vots en una mateixa direcció poden canviar escenaris. Recordem que l’abstenció, tan legítima com el vot, no només no influeix per a res, sinó que pot engreixar les opcions que menys desitgem. En política, els espais buits no existeixen. Els que no ocupem nosaltres, els ocupen uns altres. És una regla que no falla mai.

El Govern és crític amb la proposta de finançament singular de Catalunya. El vicepresident, Antoni Costa, va advertir en el ple de dimarts passat que si el president espanyol, Pedro Sánchez, accepta implementar aquest model, “les Balears en serien un dels principals perjudicats”. Però segons diversos experts consultats, les Illes només podrien sortir-hi perdent en cas d’immobilisme: és a dir, si el sistema només es canviàs per als catalans. Si les Balears reclamassin que se’ls aplicàs una quota similar a la que proposa Catalunya, podria ser una bona oportunitat per millorar el seu finançament. Ara bé, el Govern de Marga Prohens ho rebutja perquè considera que, si aquest model s’implementàs a totes les comunitats, “l’Estat quedaria destruït”, tal com va assegurar Costa al Parlament.

Som a un mes i mig de les eleccions al Parlament. La legislatura catalana s’esgota, amb el govern d’ERC esforçant-se per apagar els conflictes amb la pagesia i amb els funcionaris de presons. Abans n’havia tingut amb el personal mèdic i amb els mestres. Potser a l’executiu de Pere Aragonès li ha faltat traça, i segur que li ha faltat múscul parlamentari per fer front a aquests incendis sectorials. Però la crisi de la funció pública és un fet global i perllongat en el temps. I, a més, ja se sap que és en període electoral quan els governants se senten més febles i els sindicats ensumen la sang. Per tant, res de tot això s’escapa del guió previst, excepte la malaurada mort de la cuinera Núria López a la presó de Mas d’Enric, un fet prou greu per exigir que s’incrementi la seguretat del personal penitenciari, però potser no tant per conculcar els drets dels presos ni per posar en qüestió el model penitenciari català, que ha estat defensat per exresponsables de tots els colors polítics en un article conjunt en aquest diari.

El PP es vol convertir en aquestes eleccions en el "vot útil" constitucionalista. Aquest ha estat el missatge principal de l'acte d'aquest dimecres per ratificar Alejandro Fernández com a candidat a la Generalitat, en què tant el presidenciable com el dirigent estatal, Alberto Núñez Feijóo, i la presidenta del comitè de campanya, Dolors Montserrat, han fet pinya per aglutinar el vot unionista i deixar enrere els retrets interns de les darreres setmanes. La junta directiva autonòmica, reunida a l'Hotel Grand Marina, ha sigut el tret de sortida de la precampanya catalana: l'objectiu, segons Feijóo, és "concentrar el vot en el PP" per garantir que "la unió de Catalunya [amb Espanya] seguirà segles i segles com els darrers 500 anys".

Malgrat el ball de noms dels últims dies i els aires de canvi que es respiraven a la direcció estatal del PP, hi ha hagut un gir d'última hora. El líder del partit, Alberto Núñez Feijóo, ha acabat apostant per Alejandro Fernández, el president del PP català, com a candidat a la Generalitat tot i les diferències que hi té. I això que la formació havia sondejat diversos noms per rellevar-lo, entre els quals el de l'eurodiputada Dolors Montserrat. La decisió arriba després que aquest dilluns a la tarda Fernández mantingués una reunió amb Feijóo en què van abordar el procés per a les eleccions al Parlament i el català va mostrar predisposició per liderar la candidatura.

El president espanyol, Pedro Sánchez, ha decidit no fer la bola grossa amb l'anunci de la candidatura de Carles Puigdemont a les eleccions del 12 de maig. Preguntat un dia després per la decisió que l'expresident i líder de Junts va fer pública aquest dijous a Elna, el socialista ha restat importància a l'impacte que això pot tenir en els comicis catalans. "És la tercera vegada que es presenta", ha dit en declaracions des de Brussel·les, i s'ha mostrat convençut que "la ciutadania catalana el que vol és passar pàgina" del Procés.

Sis anys i mig després de l'exili, Carles Puigdemont vol tancar el cercle: en una conferència a Elna, ha anunciat la seva candidatura a les eleccions al Parlament del pròxim 12 de maig per “restituir” la seva presidència de la Generalitat, destituïda “il·legalment”, ha dit, per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució l'any 2017. Per aquest motiu, ha decidit deixar de banda la pretensió d'anar a les eleccions europees del 9 de juny i “sumar tots els esforços” per articular una “majoria” per “acabar la feina” de l'1-O. “No defugiré aquesta oportunitat per raons de benestar personal”, ha declarat l'expresident pel fet que perdrà la immunitat europea. Puigdemont ha anunciat, així, que comença el compte enrere per al seu “retorn”: s'ha compromès a tornar a Catalunya si té la majoria per ser investit després de les eleccions. Per aquelles dates, l'amnistia ja hauria entrat en vigor i, per tant, el risc de ser detingut hauria de ser limitat si el Tribunal Suprem assumeix la llei.