El Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, una de les estances institucionals més solemnes del país, ha tingut molts usos al llarg dels seus més de quatre-cents anys d’història: es va construir per ser una capella amb funcions litúrgiques i polítiques, però ha sigut també seu d’actes i reunions diverses, un museu i fins i tot l'habitatge del regent de l’Audiència borbònica. El pas del temps i el context històric i polític el van anar modificant fins a arribar a perdre l’essència amb què l'havia dissenyat i construït entre 1596 i 1620 l’arquitecte Pere Blai. Finalment, després de setze mesos de treballs de restauració, el Saló de Sant Jordi ha recuperat la seva identitat arquitectònica i pictòrica original, amagada durant gairebé un segle sota 860 metres quadrats de pintures encarregades pel règim de Primo de Rivera el 1925.

Malgrat que els professors de Ciències Polítiques generalment el passin per alt, el factor humà resulta en política, com en totes les dimensions de la nostra existència, transcendental, clau. Les mateixes situacions, els mateixos problemes o conflictes, protagonitzats per persones diferents, produeixen indefectiblement resultats també diferents, mai iguals. Si de la Catalunya agitada, imprevisible, ciclotímica, dels darrers anys n’hem d’assenyalar dos protagonistes, aquests són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Tant és així que podríem arribar a escriure la història recent de Catalunya a partir de la competència, la desconfiança i la rivalitat entre els que han estat els líders de les dues grans forces independentistes del país, Junts i ERC.

L'endemà de la desfeta del 12-M, Pere Aragonès es responsabilitzava en primera persona de la derrota i anunciava que abandonava la primera línia política. L'encara president de la Generalitat subratllava que a partir de llavors els seus esforços se centrarien en "facilitar la transició" cap al nou govern i que, per tant, la seva tasca al capdavant de la Generalitat seria eminentment la d'un president en funcions: perfil baix i gestió dels mesos que quedin fins a la investidura d'un nou president –sempre que s'eviti una repetició electoral–. En les últimes setmanes, la seva agenda s'ha buidat relativament i només hi figuren els actes imprescindibles d'un president que ja té un peu fora del Palau de la Generalitat.

1. Una setmana després de les eleccions, i sense saber com s’ho farà Salvador Illa per ser investit president, m’ha interessat veure amb quina pressa s’ha imposat la idea que Catalunya, ara, està molt més espanyolitzada. Més? El mantra de l’espanyolització s’ha repetit a totes hores, però els números no em quadren. Entre PP, Vox i Ciutadans sumen 26 escons de 135. Han aconseguit aplegar 610.086 vots absoluts. El 2017, en el moment de màxima tensió Catalunya-Espanya, Ciutadans i PP sumaven 40 diputats (14 més que ara) i van arreplegar 1.295.402 vots, el doble de paperetes a les urnes que una setmana enrere. No sembla, doncs, que l’abstenció sigui una exclusiva dels sobiranistes catalans. Aquests comptes de la lletera, però, sempre tenen una nota a peu de pàgina. A quin costat de la balança pesem els vots del PSC? En política en diuen centralitat. En el periodisme en deien equidistància. Aquesta setmana ha fet riure veure com columnistes i mitjans que durant el Procés jugaven a la puta i la ramoneta per no perdre lectors, així que l’independentisme no ha sumat majoria han aprofitat per trinxar el Procés, ERC i Puigdemont i els deu anys d’enganyifa sobiranista. 

Reflexionar és el verb del moment. Sánchez va reflexionar durant cinc dies si havia de dimitir, reflexionarà Junqueras després de les europees, han reflexionat el president Aragonès i la secretària general Rovira i han plegat, mentre s’enfronten a la delicadíssima reflexió sobre què ha de fer Esquerra quan arribi la investidura del nou president de la Generalitat. I al moment en què escric aquest article, Joan Laporta està reflexionant sobre si Xavi Hernández ha de continuar entrenant el Barça, després que l’entrenador convidés el barcelonisme a reflexionar sobre les limitacions que tindrà l’equip per competir la temporada que ve, donada la precària situació econòmica del club.

Oriol Junqueras dimitirà de president d'ERC després de les europees per iniciar "un procés de reflexió". La decisió s'ha pres aquest dimecres en una executiva maratoniana del partit –ha durat més de quatre hores– en què també s'ha convocat un congrés per al 30 de novembre per "fixar la nova estratègia de la formació i buscar la millor manera de recuperar la confiança del país després dels resultats de les eleccions del 12-M", segons ha informat ERC en un comunicat. La decisió de l'actual president republicà de fer un pas endavant i postular-se per continuar liderant el partit havia generat malestar entre alguns quadres de la formació, especialment per la carta que havia fet pública dimarts, segons diverses fonts consultades. Després dels comicis europeus Junqueras decidirà "el seu futur", és a dir, si es torna a presentar, però la secretària general del partit, Marta Rovira, es desmarca de les intencions de Junqueras i ja ha decidit que no ho farà.

Les fugides endavant acostumen a complicar les coses, i Pere Aragonès ha optat per assumir la derrota i acceptar-la de manera honesta. El president de la Generalitat en funcions sap que l'avançament electoral es va cuinar a Palau i que la decisió va ser discutida des del primer moment pel sector junquerista del partit. L'aposta del tot o res, que va fer després del fiasco dels pressupostos, ha quedat en res, i el president de la Generalitat assumeix la derrota i abandonarà el Parlament. Esquerra comença així la reflexió interna que decidirà si mira al futur o recupera el lideratge d'Oriol Junqueras. Per recuperar decència en la política, el primer pas és acceptar els resultats electorals, admetre que el sobiranisme ha perdut la majoria del país, que en bona part s'ha quedat a casa. El primer pas per liderar alguna cosa requereix reflexionar i reordenar-se. Amb uns resultats molt millors, però insuficients per complir els objectius de la "restitució" i la tornada, el president Carles Puigdemont s'aferra a l'ombra d'una investidura molt incerta i potser algú del seu entorn pensa que es podria beneficiar encara d'una major polarització si es repetissin les eleccions. El sobiranisme ha optat massa vegades per les fugides endavant i la lectura parcial de la realitat. La unitat independentista va saltar pels aires la legislatura passada, i ara no tindrà més remei que renovar persones i estratègies.

La melancolia o malenconia acostuma a associar-se a estats d'ànims apagats o fins i tot tristos, i pot contraposar-se fàcilment a la bilis, és a dir, a l'enervació, a la manca de control emocional, etc. No té gaire sentit, això. En grec, melancolia vol dir literalment "bilis negra" ("còlic" té la mateixa arrel). La medicina antiga, i en concret l'anomenada teoria dels humors, identificava l'excés de bilis amb allò que avui anomenaríem depressió. Hi ha un estudi molt bonic de Michael Screech sobre la presència d'aquest concepte en l'obra de Montaigne i al Renaixement en general, que vaig llegir fa força anys quan redactava la tesi doctoral. Explico tot això perquè per primera vegada a la meva ja llarga vida d'espectador de declaracions postelectorals l'atmosfera era essencialment melancòlica. Directament o indirectament, la majoria de candidats no van parlar del futur, sinó del passat. Per què? Doncs perquè com explicava l'Esther Vera, no estem simplement davant de l'ensopegada, o bé de la victòria, d'aquest o d'aquell altre, sinó d'un veritable canvi de cicle, amb unes conseqüències que encara són molt difícils d'avaluar. Això, evidentment, en el cas que s'arribin a concretar en alguna cosa i no siguin el tret de sortida d'una gens improbable repetició electoral.

Pere Aragonès assumeix en primera persona la desfeta d'ERC d'aquest 12-M i farà un pas al costat. L'encara president de la Generalitat en funcions no recollirà l'acta de diputat i abandonarà el Parlament, i també deixarà les seves responsabilitats al partit, on iniciarà una "transició" per ser rellevat del seu càrrec de coordinador nacional. "No formaré part del proper Parlament, abandonaré la primera línia política", ha anunciat el president de la Generalitat en funcions en una compareixença des de la seu del partit. Aragonès es desdiu, doncs, del que havia dit en campanya, quan va assegurar que si no podia continuar sent president es quedaria al Parlament com a cap de l'oposició, i finalment deixarà la cambra catalana. La patacada d'Esquerra ha deixat el partit amb tan sols 20 diputats al Parlament, 13 menys dels que tenia fins ara, i la formació ha quedat tocada, cosa que l'obliga a obrir un procés de reflexió per digerir el daltabaix.

1. Poques sorpreses. Ens coneixem massa. El nas ens deia, des de feia setmanes, allò que les urnes han acabat per ratificar. Al país del vol i dol, l’independentisme ha quedat molt lluny de la seva hora sublim i Salvador Illa ha aconseguit xifres de Pasqual Maragall. Després del 12-M, ens queda un Parlament més d’esquerres que de dretes, menys independentista que anys enrere, més racista que mai. Aquesta és la foto de Catalunya, on la primera força, amb diferència, és l’abstenció.

Dilema. Hi ha dos tipus d'éssers humans: els caçadors recol·lectors (éssers essencialment lliures i tirant a feréstecs) i els sedentaris (éssers raonables, formiguetes, prudents). Els primers alegren la vida; els segons fan avançar el món pas a pas. En la tria d’aquest diumenge hi ha part d’això: l'eterna disjuntiva entre audàcia i eficàcia. ¿Escollim un president lliure o un de raonable?

D’acord amb la majoria d’enquestes publicades fins ara, al PSC, que va primer, semblava que li convenia fer el paper de força tranquil·la (el tarannà d’alt funcionari del candidat hi ajuda cosa de no dir) i que al final sortís a escena el president espanyol Pedro Sánchez a fer la màgia habitual en forma de promesa de millora del finançament de la Generalitat. Però després de l’anunci de Sánchez, acabi com acabi, el PSC es veurà abocat a posar-hi més emotivitat perquè, ara més que mai, un vot a Illa és un vot a Sánchez.

Amb Puigdemont hi ha el factor emocional. Si voleu, diguem-ne humà. L’acompanya una aurèola d’il·luminació macianista. Elna és el Prats de Molló del segle XXI? El paral·lelisme simbòlic és plausible. El factor epidèrmic, de pell de gallina, pot ser addictiu. Perfectament real. L’emocionalitat forma part de les nostres vides. Tant o més que la racionalitat. També, i especialment, en política.

La Fiscalia ha demanat a l'Audiència de Barcelona que arxivi la causa contra l'exdirectora del CNI Paz Esteban per l'espionatge al mòbil del president de la Generalitat, Pere Aragonès. Segons l'agència Efe, el ministeri públic considera que els atacs amb el programa informàtic Pegasus van comptar sempre amb aval judicial. D'aquesta manera, la Fiscalia s'afegeix a la petició que ja va fer l'Advocacia de l'Estat, que defensa Paz Esteban: va presentar un recurs en contra de la decisió del jutge instructor de mantenir com a imputada l'exdirectora del CNI mentre aclaria si l'espionatge a Aragonès va ser avalat en tot moment pel Tribunal Suprem. Ara bé, el magistrat Santiago García va rebutjar aquesta petició.

Les paraules d’Isabel Díaz Ayuso al Senat no poden ser més certes: “El que sigui de Catalunya és cosa de tothom", perquè "no és una nació sobirana".

La llengua catalana ha entrat en la precampanya electoral. I no ho ha fet per les diverses crisis que arrossega els últims anys (els mals resultats escolars, la sentència del 25% de castellà, la desfeta en l'ús social, etcètera) sinó per la proposta del president Pere Aragonès de crear una conselleria específica de Llengua la legislatura que ve. És el que han fet alguns ajuntaments després de les municipals, com el de Girona, Vic, Sant Cugat o la Garriga. El govern d'Esquerra ja havia elevat el rang de l'àrea de Política Lingüística, que va passar de direcció general a secretaria, però continua penjant de la conselleria de Cultura. Ara Aragonès proposa dedicar-hi una conselleria específica davant la "preocupació" que considera que el país té per l'ús social de la llengua. El català és el "nervi de la nació", a més d'un factor de "cohesió social", va afirmar dimecres.

El president Pere Aragonès portarà novament la defensa de l'amnistia al Senat. El cap del Govern assistirà dilluns a la comissió convocada pel PP per debatre l'informe sobre l'impacte autonòmic de la norma i ho farà amb el convenciment que la llei per a l'oblit judicial del Procés s'ha de defensar "a tot arreu", segons ha explicat en una entrevista aquest matí a SER Catalunya. En la seva argumentació, però, encara hi ha afegit un altre motiu: "Com a independentista, republicà i d'esquerres, trolejar el PP sempre ve de gust".

Després d’haver escrit en aquest diari un suggeriment públic al president de la Generalitat per a la creació d’una conselleria de la llengua catalana (igual que altres persones que s’han expressat en el mateix sentit) es pot comprendre l’agradable sorpresa que ha significat sentir Pere Aragonès formulant ara aquesta mateixa proposta.

L’acord de claredat havia quedat al congelador fa tan sols dos mesos, quan el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va decidir que no portaria a la taula de partits l’informe sobre l’acord de claredat perquè va considerar que els partits estaven actuant de forma “curtterminista” mentre hi havia obertes les negociacions de pressupostos de la Generalitat i la de la llei d’amnistia. Ara, en plena precampanya electoral, Aragonès reviu aquest projecte per presentar una altra de les qüestions que havien quedat pendents: l’informe de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA) que el president havia encarregat perquè dibuixés les vies jurídiques per celebrar un referèndum acordat. El camí que proposa l’organisme que dirigeix Joan Ridao és el de l’article 92 de la Constitució: un referèndum acordat amb l’Estat amb aquesta pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent?”. La Moncloa ja hi ha tancat la porta.

Pere Aragonès no tenia cap intenció de convocar eleccions: venia de fer una crisi –més aviat uns retocs quirúrgics– de l'executiu que havia consistit a reforçar Laura Vilagrà –que va passar de ser consellera de Presidència a vicepresidenta– i treure Sergi Sabrià de la dita Oficina d'Estratègia i Comunicació del President i incorporar-lo a la primera línia, com a viceconseller de la mateixa matèria. L'objectiu d'aquestes decisions, segons Aragonès, era “reforçar el tram de govern que queda fins a febrer de 2025”. I també, donar al Govern un cert perfil polític que fes la feina de posar en valor la tasca de govern, com a argument electoral.