Ahir va fer cinquanta anys que una obra mestra es va estrenar als Estats Units. L’any 1971, una obra mestra? Doncs sí, recordo que fa anys llegint segons quines revistes de cinema puristes, encarcarades i elitistes a més no poder, semblava que els anys setanta haguessin sigut un erm, una dècada perduda, una ximpleria. I si parlaven dels vuitanta ja no us dic res. Doncs sí, el mateix any d’altres obres mestres com La taronja mecànica, French Connection, Mort a Venècia i Harry el Brut, es va estrenar El diable sobre rodes, la primera pel·lícula del gran, l’immens Steven Spielberg. El títol original és Duel, però per a nosaltres, per obra i gràcia d’un distribuïdor ocurrent -Filmayer la va estrenar a casa nostra- sempre serà El diable sobre rodes. La història del conductor d’un cotxe assetjat sense fre ni compassió per un tràiler gegant el conductor del qual s’ha sentit ofès quan el cotxe ha tingut la gosadia d’avançar-lo. Quina sensació tan genial poder descobrir per primera vegada aquesta obra de culte, influent i mítica, rodada en només tretze dies i que ha esdevingut un símbol. Tal vegada una de les cinc o sis opera prima més icòniques de la història del cinema.

Escriure sobre cinema, cada vegada n’estic més convençut, és escriure pensant en els altres, els que et llegiran. Has de ser natural, explicar el que tu creus, sabent que són sensacions i no certeses, ombres més que no pas presències, i fer-ho amb la màxima generositat, sense escarafalls, sense elitismes estèrils i absurds, comparant el cinema amb la vida, el cinema amb la resta d’arts, posant exemples, fent allò que ara en diuen links i connectant referents, que és l’exercici més genial que et permet l’escriptura de cine.

Aquesta setmana a TV3 s’ha fet un gran homenatge a Àngel Casas. Dimarts a la nit, Sense ficció dedicat a la seva figura i un Àngel Casas Show especial per fer memòria d’aquell programa fundacional i fonamental de la televisió pública catalana. Veient l’especial, els que vam gaudir del Casas Show -així l’anomena ell sempre- en el seu moment i els que han descobert ara que aquest programa va existir ens vam fer cabal d’una nòmina impressionant de convidats, de figures internacionals de l’espectacle que van adornar, fecundar i engrandir aquella tele que estava naixent. Les estrelles de Hollywood i del cinema europeu passaven pel programa com si fos el més normal del món. Richard Gere, Alain Delon, Anthony Quinn, Joan Collins, Robert Mitchum, Anthony Perkins, Silvia Kristel, Roger Moore, Rock Hudson... Tots els actors del cinema espanyol i català, els músics de la Nova Cançó i de la chanson francesa, grups de pop i rock internacionals i un grapat de personatges acòlits de la premsa rosa. Tothom hi passava.

Que un actor de vuitanta-vuit anys es retiri entra dins de la total normalitat. Ara les xarxes socials amplifiquen i distorsionen aquesta mena de notícies, quintupliquen la seva transcendència, li afegeixen dramàtica, lament i reverberació. Quan fa uns dies vam saber que el gran Michael Caine es retirava, caram, quin cop. És un actor estimat, molt estimat, per públics de tota mena des de fa dècades, més de mig segle. És un actor fabulós, acumula un bon grapat de papers memorables, ha calat en la memòria i el subconscient del cinèfil i del que no és cinèfil però té el bon gust d’agradar-li el cinema. Molts ens vam esverar i afanyar de seguida a fer els nostres rànquings particulars de les pel·lícules i personatges que més ens agraden de Caine. Que si L’home que volia ser rei, que si Les normes de la casa de la sidra, que si Alfie o L’empremta o Funeral a Berlín o el seu Alfred a la saga Batman de Christopher Nolan... Jo ho tinc clar, em quedaria amb L’home que volia ser rei i, sens dubte, amb Hannah i les seves germanes, que deu ser la pel·lícula de Woody Allen que més vegades he vist i que sempre em commou, em diverteix i m’emociona de la mateixa manera.

El títol d’aquest article és el títol d’un desig impossible. El dia 10 de desembre s’estrena West Side story, el film de Steven Spielberg que reinventa la història imaginada fa seixanta anys per la conjunció meravellosa de les ments brillants i fecundes de Leonard Bernstein, Stephen Sondheim, Jerome Robbins, Ernest Lehman i Robert Wise. Quines ganes boges tenim tots de veure-la. I que bonic seria poder-la gaudir a la pantalla de la sala gran del cinema Aribau de Barcelona, la sala on es va estrenar el film original, el dia 28 de febrer de 1963. Tindria alguna cosa màgica, un homenatge al cinema, al temps transcorregut, a la vigència de les sales de cinema, a la necessitat de mantenir-les, de gaudir-les, d’omplir-les de llum. Seria com una llicència poètica, un llampec d’esperança, una treva humanista. Però, llàstima, llamps i trons, això no serà possible perquè, si tot va com ha d’anar, la primera setmana de desembre la sala gran de l’Aribau s’haurà reconvertit en un teatre on s’hi representarà el Hamlet dirigit per Oriol Broggi.

He revisionat fa poc 007 al servei secret de Sa Majestat (1969) per desena o potser catorzena vegada i m’ha tornat a captivar. És la més rara, la més romàntica, la més trista de totes les pel·lícules de la saga Bond. La seva particularitat principal és molt coneguda: és l’única que va protagonitzar l’actor George Lazenby en el que va ser un impàs abrupte i una mica traumàtic entre Sean Connery i Roger Moore. Com deveu haver endevinat, me la sé de memòria -aquesta i tota la resta de la saga-, i aquest últim visionat ha fet que l’elevés a dalt de tot del meu particular rànquing bondià. I no és qualsevol rànquing: la saga Bond travessa de principi a fi la meva passió cinèfila, gràcies a ella em vaig aficionar -de molt petit- al cine i, per tant, no cal dir que l’estrena aquesta setmana de Sin tiempo para morir és un esdeveniment.

Fa pocs dies va morir Mario Camus, creador fonamental del cinema espanyol dels últims seixanta anys. La seva pel·lícula més coneguda és Los santos inocentes, adaptació de la novel·la de Miguel Delibes, una història colpidora sobre la vida al camp i les desigualtats terribles entre els senyors i els criats. Són fascinants les creacions d’Alfredo Landa i Paco Rabal, guardonats amb el premi d’interpretació al festival de cinema de Canes. És fascinant la poètica que travessa el relat, la capacitat de Camus de posar imatges en moviment a les paraules imaginades per Delibes. I és fascinant també el profund contingut metafòric del film, la relació entre privilegiats i desafavorits, entre amos i servents. És una metàfora molt clara i intencional de les conseqüències de la Guerra Civil, dels vencedors i dels vençuts.

Sempre vull tornar a L’última nit, de Spike Lee. Hi tornaré aviat, he sentit de nou la pulsió de veure-la una altra vegada. Per què? No calen motius, però aquesta vegada n’hi ha un, els vint anys de l’11-S, esclar. Aquella història del traficant condemnat a presó que aprofita les últimes hores en llibertat per passar-les en companyia de la seva parella i els seus dos amics íntims. I Manhattan, retratada per Lee com una companya fidel, ferida, commoguda, colpida pels recents atemptats. Una ciutat en silenci, amb la zona zero just iniciada la reconstrucció, les ferides obertes en canal, la tristesa ho impregna tot. Quina pel·lícula tan extraordinària, tan subtil, quins silencis, quina tendresa en tots i cada un dels plans. Els tres amics passejant per Battery Park amb el cap cot, sense saber molt bé on van, entrant en una discoteca, jurant-se amistat eterna. Edward Norton i Rosario Dawson a la banyera, aprofitant els últims instants d’amor. Philip Seymour Hoffman, avergonyit perquè la seva alumna el provoca i ell és un passerell que no sap què fer. Quin actor tan impressionant i com el trobo a faltar.

Que aixequi la mà el cinèfil -o no cinèfil- que no hagi pronunciat mai una frase més o menys com la següent: “Aquesta pel·lícula ha envellit malament”. Jo mateix diria que l’he pronunciat alguna vegada. De fet, fa poc ho he pensat, quan he revisat els James Bond de Pierce Brosnan, per exemple. M’han decebut, les he trobat un pèl arnades, passades de rosca i avorrides. La primera reacció és pensar en el seu envelliment, “Mor un altre no ha envellit bé”, però si hi penses una mica, el raonament marxa cap a una altra banda, més meditada, més madura.

Durant uns mesos era quasi habitual trobar-se Daniel Brühl a Gràcia. El recordo a la botiga Cinemascope mirant-se per accident a ell mateix en un cartell de Goodbye Lenin. També a la contrabarra de La Baignoire, el bar de copes de baix de tot del carrer Verdi, escurant la nit en bona companyia. D’això deu fer uns deu anys, o potser una mica més i tot. Brühl manté avui el seu pis del carrer de Ramon y Cajal però està més aviat instal·lat a Berlín. Per a qui no ho sàpiga, es diu Daniel Brühl González,és mig alemany i mig català i va néixer a Barcelona el mes de juny de 1978. Ha sigut Salvador Puig Antich i Nikki Lauda i ha treballat amb Tarantino en un paper protagonista de Maleïts malparits. Des de fa uns anys la seva carrera cinematogràfica sembla haver-se encallat una mica, transcorre entre papers més episòdics que no pas memorables. Ha concentrat les forces i els esforços en la sèrie de Netflix L’alienista, situada al Nova York de finals del segle XIX, on interpreta un psicòleg que juntament amb un policia investiga un assassí en sèrie que mata prostitutes.

Costa molt entendre el paper de Simón Andreu a Mor un altre dia. Però forma part de l’encant, esclar. ¿Algun cop un dolent de la sèrie Bond ha tingut una missió no estrambòtica? Encara que sigui un paper petit, el del gran Simón havia d’estar a l’altura, complir amb aquesta mítica no escrita: la megalomania per davant de tota ombra de versemblança. El doctor Álvarez té una clínica clandestina en una illa anomenada Los Órganos, a prop de Cuba, i és una eminència en la poc edificant especialitat clínica de transformar les persones negres en blanques a través de modificar el seu ADN. Impactant, oi? Aquest tema és un clàssic indispensable a les entrevistes a Andreu. Als seus vuitanta anys viu a Madrid i no està pas jubilat. Tot i això, continua anant a la seva sa Pobla natal. Quasi dues-centes pel·lícules al llarg de més de cinquanta anys d’intensa i fascinant carrera. Un clàssic del cinema espanyol que ha fet de tot: cinema d’autor, destape, spaguetti western, moltes sèries... Està content de les pel·lícules, arriscadíssimes, que va protagonitzar per a Eloy de la Iglesia durant els durs anys de la Transició. Cinema amb un fort component polític i LGTBI que avui colpeixen i t’interpel·len: com nassos devia ser possible rodar allò en aquells anys?

La carrera i la vida d’Assumpta Serna donen per un bonic llibre de memòries. O de records, que queda millor i no és tan ampul·lós. El relat podria començar el 1988 al plató de Falcon Crest, la mítica sèrie amb la no menys mítica Angela Channing –la gran Jane Wyman– tallant el bacallà a les vinyes de la vall del Tuscany. Serna va intervenir en una dotzena d’episodis i sempre que li pregunten ho recorda amb molta estima, glossa la professionalitat i calidesa de Wyman –als antípodes del seu cínic personatge– i com va aprendre mil coses útils cada dia de rodatge. No té tan bon record de la nit que, en una festa, li van presentar Harvey Weinstein. El va veure assegut envoltat de noies i ho va tenir claríssim: “Fugir”. La mateixa actitud del dia en què li van ensenyar una llista d’estrelles de Hollywood amb qui tenir una aventura a fi i efecte de grimpar dins la competitiva indústria del cinema. Qui hi havia a la llista? Doncs, per exemple, Tom Cruise i Warren Beatty. Altre cop, fugir.

Ensopego sense voler amb Presoners, la fabulosa pel·lícula de Denis Villeneuve. No l’havia tornat a veure des de la seva estrena i m’hi quedo enganxat, impossible marxar a mitges de la seva trama magnètica i addictiva, rodada amb mestria; t’agafa pel coll i no et deixa anar durant dues hores i mitja. Què passa amb les nenes desaparegudes? On són? Qui les ha raptat i per què? Què està disposat a fer el pare per trobar-les? El que explica el film no és un cas real sinó una ficció, però no pots evitar que el cap et marxi cap al gènere de moda: la crònica negra, eltrue crime, la narració recreada o seriada de casos d’assassinat, de segrest, d’abús, de desaparició. Les plataformes en van plenes i la inspiració és relativament fàcil: els casos reals proporcionen material de primera per generar espectacle. Fa pocs dies vaig veure a Netflix el documental El caso Wanninkhof-Carabantes i poc abans també la docusèrie Los hijos de Sam. El primer proposa una mirada sobre la impactant figura del fals culpable que Alfred Hitchcock tan havia abordat al seu cinema. El personatge troncal és Dolores Vázquez, injustament acusada de matar Rocío Wanninkhof, condemnada i finalment absolta gràcies a les proves d’ADN obtingudes del cos sense vida de Sonia Carabantes, morta pel mateix assassí de Rocío. El segon es capbussa en una història ja tractada per Spike Lee a la seva fascinant pel·lículaSummer of Sam: els assassinats en sèrie l’estiu de 1977 a Nova York a càrrec d’un home que assegurava que estava instigat pel seu gos.

Aquesta setmana ha mort Richard Donner, a qui molts cinèfils devem un bocí fonamental del nostre imaginari. És bèstia haver sigut el director de Superman, Els Goonies, La profecia, Lady falcó i Arma letal. Donner és un creador fonamental dels fonamentals anys vuitanta i principis noranta, aquells anys que avui estan tan revisats i mitificats i que expliquen tan bé com som i com sentim les persones que els vam viure, que vam créixer amb ells. Pensant en ell i en la seva fabulosa trajectòria, voldria destacar un detall especial: va dirigir les quatre entregues d’Arma letal. No és un fet gaire habitual que un mateix director signi tota una saga de pel·lícules i menys quan són films de gènere, d’acció o de terror. La primera i la segona d’Arma letal són dos clàssics, dues pel·lícules robustes i trepidants, dos paradigmes de bon cinema d’entreteniment i evasió, sense que això els resti ni un gram de qualitat fílmica. Les altres dues són més senzilles, més autoparòdiques, divertides però inferiors.

El Festival de Cinema de Sant Sebastià ha anunciat aquesta setmana un canvi en la seva política de premis. Se suprimeixen els guardons a millor actor i millor actriu i es creen els de millor interpretació principal i millor interpretació de repartiment. Sense distinció de gènere. Justificació? “El gènere, una construcció social i política, deixa de ser un criteri per a la distinció d’una actuació”, diu el director del festival, José Luis Rebordinos. I afegeix: “Així s’obren els premis d’interpretació al gènere no binari”. El festival de cinema de Berlín ja va adoptar en la seva última edició una decisió molt similar. La inspiració ve, encara que sembli mentida, dels premis MTV, els primers a prendre la iniciativa.

“Com desitgis”, em ressonen les paraules del mosso Westley responent als capritxos de la Buttercup, la seva mestressa, de qui s’ha enamorat perdudament. “Com desitgis” és la resposta que li diu sempre per respondre a les seves demandes. A tota una generació de nens se li va ficar a dins, aquesta rèplica. I també aquella altra frase: “Hola, em dic Íñigo Montoya, tu vas matar el meu pare, prepara’t per morir”. Històrica, oi? No cal afegir-hi gran cosa més quan la sents. Ha passat a la història igual que el “Rosebud” de Ciutadà Kane o el “Carpe diem ” d’El club dels poetes morts o el monòleg final de Blade runner o l’Escarlata assegurant que mai més tornarà a passar gana. Parlem de La princesa promesa, sí, la pel·lícula que l’any 1987 va dirigir Rob Reiner i que acumula més de trenta anys de passions cinèfiles adherides, de revelacions sentimentals renovades. És una d’aquelles obres que es guarden dins del cor i dins de l’ànima. Per què? Doncs potser perquè tenies deu anys quan la vas veure per primer cop i et va colpir i quan en tens trenta la segueixes estimant i recordant. I tens ganes que el teu fill la vegi com abans l’han vista els fills de tantes persones que la van veure quan tenien deu anys i no l’han oblidada.

Aquests dies a la Filmoteca hi ha un cicle fabulós dedicat a la fabulosa Colita. Una selecció dels films en què va fer la foto fixa i també alguns altres on no va treballar, però que li encanten. També hi ha una exposició de fotos al vestíbul. La gran fotògrafa seria la nostra Fran Lebowitz ideal. És culta, llenguda, eloqüent, té mirada crítica, experiència de la vida, molt sentit de l’humor, sap comunicar, posseeix el do de la paraula i, el més important, un coneixement capaç de connectar arts i parlar-ne amb garanties d’èxit. Domina allò que ara se’n diu “fer links ” i que abans es deia curiositat universal. És observadora, treu conclusions amb tan sols un cop d’ull, té bones intuïcions i és un brollador d’entusiasme. La sèrie de Netflix Supongamos que Nueva York es una ciudad ens ha permès descobrir Lebowitz i m’imagino Colita en una sèrie similar a casa nostra, o com a mínim en un capítol o un documental, opinant, dient-hi la seva sobretot, sobre la seva vida, les seves fotos, els seus amics... Parlaria de la Gauche Divine, esclar, que tan bé va retratar; de Bocaccio, on s’hi passava la vida, però seria perfectament capaç de projectar-se molt més enllà, cap als nostres dies, cap a la joventut que tant li interessa, cap a la política que tant la fastigueja, explicaria per què va refusar el Premio Nacional, sabria explicar-nos detalls, anècdotes, instants capturats amb l’objectiu de la seva mirada àmplia. Colita té deu anys més que Lebowitz, ha conegut tothom qui ha sigut important al país dels últims seixanta anys. Ha caminat i fecundat Barcelona, l’ha retratat, l’ha compartit amb companys de viatge al·lucinants i junts l’han transformada incomptables vegades. Ja li han dedicat exposicions a tot arreu, ha fet llibres, l’han homenatjat, Ventura Pons va dedicar-li un petit regal fílmic, però encara queda corda per explicar-la i que ella se’ns expliqui bé i ens expliqui bé.

Aquesta setmana al Sense ficció de TV3 han emès el documental Hannibal Hopkins i Sir Anthony. Estava programat des d’abans que l’actor guanyés, per sorpresa, el seu segon Oscar la matinada de diumenge a dilluns per la seva al·lucinant, preciosa, creació a El pare. És més que probable que al programa tinguessin enregistrada des de feia temps l’habitual presentació prèvia de Montse Armengou, però van tenir el bon criteri de fer-ne una expressament per a l’ocasió, ressaltant el recentíssim guardó de Hopkins. El documental és molt senzill, repassa la carrera de l’actor i rescata fragments d’entrevistes fetes al llarg dels anys. Li falta una injecció de relat, una actualització més severa, una intenció més clara i seductora. Però tot i així és interessant.

Fa pocs dies vaig ensopegar en un canal digital amb Vicky Cristina Barcelona. M’hi vaig quedar escarxofat una vegada més. Ja sé que molta gent li té una mania terrible. Per allò de les postaletes de Gaudí, les vistes de la ciutat, els escenaris turístics, etcètera. Sembla mentida que ja hagin passat tretze anys des que es va estrenar, i tot i això de seguida va córrer aquesta brama. Mai he acabat d’entendre aquesta tírria que des d’aquí se li té. ¿És tan important que surti la ciutat i es vegin llocs emblemàtics? Per què molesta, això? Les protagonistes són dues turistes que venen a Barcelona. On havien d’anar? A dalt de tot del Carmel? ¿A passejar per la Zona Franca? ¿A dinar en un restaurant de la Travessera de les Corts? Més enllà d’això, el de menys a Vicky és on passi, el que importa és la història, el relat, els personatges. És cert que el personatge de Javier Bardem és un mascle alfa una mica massa exagerat i que l’enamorament que provoca en la Vicky i en la Cristina resulta xaró. Però la profunditat va per un altre lloc: Woody Allen ens explica coses sobre com pot arribar a ser d’absurd l’enamorament a primera vista, sobre la insatisfacció perpètua, sobre l’ego, sobre la toxicitat. És amarg, el pòsit que deixa. I Barcelona? Doncs l’intangible irracional de veure-la i copsar-la com a escenari d’Allen és més satisfactori que no pas fastiguejant. Percebem la ciutat com un espai entre idíl·lic i fantasmagòric, ple de colors i de paranys, de futilitat i de capacitat evocadora.

Estic enamorat dels cinemes Arinco de Palamós. Són tres sales i en total hi caben vuit- centes vint-i-cinc persones. Aquesta setmana s’hi ha pogut gaudir de Godzilla vs. Kong, Nomadland, Raya i l’últim drac, L’agent talp, Tom i Jerry, Un efecto óptico i també dos enregistraments operístics. La història recent dels Arinco és, com tantes altres de tantes altres sales de cinema, una història discontínua de resistència. El novembre del 2017 va tancar les portes d’imprevist, sembla ser que degut al cansament que arrossegaven els encarregats de gestionar-lo. Portava obert des del 1961, i el 1990 es va conver- tir en multisales. Un any i mig després, l’abril del 2019, l’Arinco reobria gràcies a l’empenta de l’empresa Picking, però un any després, una nova garrotada. Després del tancament forçat degut al covid, el cinema no podia reobrir, ja que l’empresa i els propietaris no van poder pactar una rebaixa del preu del lloguer que permetés afrontar millor els efectes perniciosos de la pandèmia. La bona notícia, esperem que definitiva, va arribar el setembre passat: la cooperativa Cinema 4 You n’agafava les regnes i el reobria una altra vegada.