Santos Cerdán podria estar representant (si el condicional acaba sent sobrer, ho haurà de demostrar la justícia) l’escandalós i alhora vell episodi de corrupció econòmica de quan algú veu passar milions per davant i es creu que ha trobat la manera d'untar-se els dits ell, el partit o tots dos, fins que al final l’enxampen. De moment, d’indicis n’hi ha hagut prou perquè Pedro Sánchez continuï penjant d’un fil. El seu criteri triant secretaris d’organització és dubtós pel cap baix, i si apareixen proves sòlides de finançament il·legal, el fil es trencarà.

Des del segle XIX fins a l’actualitat es constata una greu manca de cultura política genuïnament “liberal” a l’estat espanyol. Especialment a les institucions de la cúpula judicial. El periple s’inicia amb la Constitució de Cadis de 1812, en la qual ni tan sols es parla de poder judicial, concebut com una instància subsidiària del poder executiu. En el franquisme els tribunals constitueixen el braç legal de la dictadura. De fet, els jutges de les més altes institucions han estat més lleials als objectius de permanència de l’Estat (unitat i monarquia) que als objectius del liberalisme polític i de l’estat de dret (drets i llibertats individuals i col·lectives, imparcialitat judicial, separació de poders). 

Una de les coses més abracadabrants de la darrera enquesta del CIS és que el poder judicial és la segona institució espanyola més ben valorada i que totes les suspicàcies sobre la seva falta de neutralitat es concentren en la seva actuació sobre els partits polítics. Ho hem sabut precisament la mateixa setmana que el Tribunal Suprem ha denegat, en primer lloc, l’amnistia a Carles Puigdemont, sostenint de forma delirant que va obtenir amb el Procés un “benefici personal de caràcter patrimonial” i que això encaixa de forma molt retorçada dins de la malaurada i evitable excepció que preveu la llei d’amnistia en el delicte de malversació. En segon lloc, el mateix alt tribunal ha informat en contra d’un indult a Oriol Junqueras, que podria exonerar-lo de la condemna d’inhabilitació perquè, a parer de tan savis togats, i en contra de l’opinió de la Fiscalia, això seria tant com substituir l’indult parcial i irrevocable a la pena de presó atorgat al seu dia per un altre de total, i això contravé una llei que és de 1870.

La justícia és la ultima ratio, el darrer argument, del sistema democràtic. És el lloc al qual els ciutadans, les empreses o altres agents recorren quan se senten maltractats o són víctimes d’un abús o una agressió. De la justícia n’esperem reparació i, també, càstig per als culpables. La justícia és fonamental per dotar el sistema de sentit. Si no hi ha justícia, no hi ha democràcia. I si funciona de manera pobra o defectuosa, és el conjunt el que es veu irremeiablement deslegitimat. És la democràcia qui es devalua a ulls de la gent. És justament per aquest motiu, per la importància fonamental que, en termes democràtics, però també morals, té la justícia, que mai no he entès l’abandonament palmari a què se l’ha sotmès a Espanya.

El perfil de persones que sol·liciten el servei de justícia gratuïta, així com el d’un advocat d’ofici, ha canviat els darrers anys. “Ens trobam que la classe mitjana està desapareixent, i per això de cada vegada hi ha més usuaris que necessiten els nostres serveis”, explica Carmen López, presidenta del torn d’ofici de les Balears. Segons les darreres dades del Col·legi d’Advocats de les Illes Balears (ICAIB), la quantitat de persones que sol·liciten el servei ha augmentat anualment, fins a arribar a apujar un 30% el primer semestre de 2024 respecte al mateix període de l’any anterior. En moltes ocasions, els sol·licitants d’aquest servei no poden accedir-hi perquè els seus ingressos superen els màxims establerts per rebre’l, encara que es trobin en situació de vulnerabilitat econòmica.

Aquesta setmana hem pogut veure un clar exemple de com no hauria de ser l'interrogatori d’un jutge a una víctima de violència sexual. Adolfo Carretero ens ha fet una classe magistral de què és la violència institucional i en què consisteix la revictimització. 

Pas important del govern espanyol per "democratitzar" l'accés a la carrera judicial. L'objectiu és reduir les desigualtats que d'entrada tenen aquelles persones que no es poden permetre econòmicament dedicar una etapa de la seva vida a estudiar unes oposicions. En conseqüència, acaba sent la classe mitjana i alta la que pot accedir a ser jutge i fiscal. "No pot ser un impediment la baixa renda de la família. Si t’esforces i estudies, pots ser-ho", ha subratllat el ministre de Justícia, Félix Bolaños, en roda de premsa posterior al consell de ministres. Per respondre a aquesta realitat, l'executiu ha presentat la seva mesura estrella: blindar per llei un sistema de beques —ara ja s'estan concedint— equivalent al salari mínim interprofessional durant quatre anys. Aniran destinades a persones amb rendes baixes o mitjanes que vulguin accedir a la carrera judicial, fiscal, de l'Advocacia de l'Estat i lletrat de l'administració de justícia.

La democràcia s’estén al món, malgrat que dir això ara mateix pot ser considerat una bajanada. Però és una tendència general imparable –amb alts i baixos, esclar: ara estem certament en un moment baix, després de l’arribada de Trump al poder.

Que l'aprovació de la llei d'amnistia és un gran èxit democràtic sols es pot negar des de l'ofuscació ideològica o des dels interessos de partit, des de la ignorància o la mala fe. Arribar a aquest moment era imprescindible si es volia mantenir un estat de dret que ha estat violentat, trencat i/o posat en màxim risc moltes vegades en els darrers anys. Però no ho ha estat perquè els independentistes catalans fossin una colla de criminals, sinó perquè els suposats defensors de la democràcia han actuat de formes profundament i violentament antidemocràtiques.

Quan la política entra per la porta del tribunal, la justícia salta espantada per la finestra. Aquesta cèlebre frase de Francesco Carrara, jurista italià del segle XIX, resumeix perfectament el que s’ha viscut a Catalunya i a Espanya en els darrers anys. Per combatre l’independentisme català, el govern de Mariano Rajoy va decidir externalitzar als tribunals un conflicte de naturalesa exclusivament política, en una etapa de lawfare sense precedents en un estat democràtic. S’ha retorçat el dret i s’ha instrumentalitzat la justícia per perseguir i condemnar els adversaris polítics blanquejant qualsevol actuació de legalitat discutible. Contra els independentistes, la fi justificava els mitjans. Presó, inhabilitacions, embargaments, espionatge i campanyes de deshumanització han estat pràctiques habituals fetes des de l’absoluta impunitat. I qualsevol denúncia d’aquests abusos sempre acaba en un calaix.

Si no portéssim ja temps assistint a un reguitzell de decisions massa qüestionables per part d’alguns –pocs– jutges, que un president del govern digués el que va dir ahir podria sonar a intervencionisme del poder executiu sobre el poder judicial; és a dir, a trencar la separació de poders, que és la base principal de les democràcies juntament amb la protecció dels drets fonamentals, que deriva en part d’aquesta mateixa separació.

"Ara que som junts / Diré el que tu i jo sabem / I que sovint oblidem" cantarà sempre Raimon. De tot el que s’ha dit sobre la carta de Pedro Sánchez publicada a les xarxes socials, em quedo amb un tuit de dijous d’uns dels afectats per la causa contra els indignats del 15-M, rere el mal anomenat setge al Parlament. El setge real, a criteri del sotasignat, eren aquells pressupostos que passaven la serra elèctrica de les retallades per una sanitat, una educació i uns serveis públics que encara avui en paguen les conseqüències i que no tenien cap responsabilitat en la crisi financera-especulativa. El conseller d’Interior del moment lluïa, a vegades, de forma macabra, un bat de beisbol. El pedagògic missatge de l'exjove indignat –que avui és menys jove, però molt més indignat– anava educadament adreçat al PSOE, a una part de l’independentisme i al món de Podem. Era un brevíssim recordatori on sostenia, en carn pròpia, que el fang judicial i el femer repressiu no va començar amb cap d’ells ni tampoc amb ell. Recordin el cas, perquè són vuit joves condemnats a presó i onze anys de càstig informal, que acabarien en no res i de la forma més agònica. Perquè el govern més progressista de la història no va moure mai cap peça des de 2018. Tot es va tancar de sobte el maig de 2022 per prescripció de la pena i l’endarreriment en la resolució d’un indult que mai no va arribar. I cap a casa, després de quatre mil dies de tensa espera quotidiana.

Un punt clau de la llei d’amnistia és l’aixecament de les mesures cautelars i deixar sense efecte les ordres de cerca, captura i detenció relacionades amb els processos penals del Procés. La rellevància d’aquesta qüestió s’ha incrementat després de l’anunci fet per Carles Puigdemont de presentar-se a les properes eleccions al Parlament amb l’aspiració de ser investit president de la Generalitat.

Veient les darreres maniobres descarnades del PP per fer descarrilar la futura llei d’amnistia, exhibint un filibusterisme de la pitjor espècie al Senat, no és d’estranyar que de tant en tant algú equipari Espanya amb algunes democràcies il·liberals de l’estil hongarès. El conflicte d’atribucions que aviat plantejarà el ple del Senat contra el Congrés dels Diputats és tan surrealista que només cal recordar que va ser el mateix Senat, controlat pels conservadors espanyols, el que es va fumar la decisió legítima de la cambra baixa de tramitar la proposició de llei per la via d’urgència en vint dies, cosa que constitucionalment correspon en exclusiva al govern de l’Estat o al mateix Congrés dels Diputats, per la via de reformar el reglament del Senat per assegurar-se d’allargar una tramitació agònica de dos mesos, que és el màxim que permet la Constitució. Dit amb altres paraules: si no fos perquè no hi havia temps per perdre, qui hauria d’haver plantejat el conflicte era el Congrés dels Diputats i no al revés. En fi. 

Democràcia espanyola: en alguns àmbits, caldria tornar a començar. Fer una segona Transició. Sobretot en aquells àmbits més necessitats de superar l’estadi predemocràtic i preliberal en què encara es troben. El més flagrant és l’àmbit del poder judicial.

El president del TSJC ha criticat el projecte de llei d’amnistia perquè “privilegia només uns quants” i, per tant, “mai podrà ser esgrimida com un element de pacificació, sinó de discòrdia”.

La fiscalia del Tribunal Suprem, a través de la magistrada María Ángeles Sánchez Conde, ha arribat a la conclusió que no hi ha indicis de terrorisme contra Puigdemont. Un tema que fa dies que marca l’agenda amb destacat protagonisme de Manuel García-Castellón i altres jutges abanderats del transcendentalisme judicial. Barrejar terrorisme i procés d'independència és una temptació per la qual alguns es deixen arrossegar amb massa facilitat. La nació com a realitat que transcendeix la política no deixa de ser una herència del sagrat: la definició d’un àmbit de pertinença que se situa per sobre de la condició humana i opera imperativament sobre ella. Com tot referent transcendental serveix per justificar el millor i el pitjor.

"No hi ha cap dubte que els fets encaixen perfectament en el delicte de terrorisme", afirmen els fiscals del Suprem referint-se al Tsunami. Ben mirat, no es podia esperar una altra cosa dels mateixos acusadors que van considerar que els presos polítics havien comès un delicte de rebel·lió, malgrat l’evidència que en cap moment del Procés hi va haver cap aixecament armat. Més d’un centenar de catedràtics de dret espanyols van firmar un informe en què afirmaven que aquella acusació no se sostenia. No els van fer cap cas, els presos polítics van ser jutjats per rebel·lió i al final, rendit a l’evidència, el tribunal presidit per Manuel Marchena els va condemnar per sedició (que tampoc no ho era), una decisió que, per cert, li va costar uns quants xiulets dels seus per tou.

El rei Felip de Borbó va venir a Barcelona a presidir l’acte de lliurament de diplomes als nous jutges i m’ha cridat l’atenció que la majoria de comentaris –tant aquí com a Madrid– han girat al voltant de la seva figura, per raons previsiblement oposades. Els mitjans s’han aferrat a un desplegament marca de la casa: inexpressiu, poc empàtic, ple de tòpics sense cap sorpresa: “Sense justícia independent no hi hauria veritablement el concepte de comunitat democràtica”, “Tots hem de preservar i respectar la independència de la justícia”, “Els jutges han de ser independents, inamovibles, sotmesos a l’imperi de la llei”. I no segueixo per no avorrir-vos, un compendi de retòrica institucional. Naturalment, segons el lloc des del qual es llegia, la interpretació variava: a Madrid predominaven els elogis, atribuint-li una defensa incondicional de la justícia, i aquí s’insistia a posar en dubte una retòrica de suport sense fissures al poder judicial, en un moment que n’hi ha moltes d’obertes. Tot previsible.

En l'acte d'entrega de despatxos als nous jutges que han completat la seva formació a l'Escola Judicial de Barcelona, el rei d'Espanya va complir el que ja ve a ser una rutina, o una tradició, en el seu regnat: a saber, sortir en defensa de poders i institucions de l'Estat que es troben en fals o en evidència, començant per la mateixa Corona i acabant, en aquest cas, pel poder judicial, sense oblidar-se dels cossos i les forces de seguretat.