Carreteres estretes per on costa orientar-se, camins de sorra que travessen arrossars i que es creuen amb més carreteres que fan del Delta un autèntic laberint. I tot això, en una zona molt extensa però amb pocs accessos, que permeten controlar fàcilment qui hi entra i qui en surt. Les característiques del Delta de l’Ebre són un caramel per al tràfic de drogues i el contraban i fa anys que els grups criminals ho intenten aprofitar. Tabac, droga i altres productes entren per cales discretes o fins i tot pel riu. L’accés per la desembocadura no és fàcil per a algunes embarcacions, però les narcollanxes dels traficants i la destresa dels seus pilots els permeten això i molt més.

Afegir el cranc blau als arrossos, fumets i altres receptes culinàries ha servit per fer front a una plaga que amenaça els ecosistemes al delta de l'Ebre. La lluita contra el crustaci que fa anys que duen a terme els pescadors podria guanyar un nou aliat que també troba en aquest crustaci una delicatessen: el pop. Les proves que han fet investigadors de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) han constatat que els pops són depredadors naturals del cranc blau, del qual són capaços d'ingerir-ne en grans quantitats si cal: "Un sol pop es pot arribar a menjar fins a un 33% del seu pes en carn de cranc en un sol dia", explica la coordinadora del projecte, Patrícia Prado.

El zoòleg, naturalista i escriptor Andrés Cota Hiriart (Ciutat de Mèxic, 1982) acaba de publicar Fieras familiares, obra finalista del Primer Premi de No-Ficció de Libros del Asteroide. El llibre recull la seva passió pels animals: de petit va sentir tanta fascinació per la natura, els insectes, els rèptils i els amfibis més diversos, que va convertir casa seva en un zoològic a petita escala. De gran, ha viatjat per mig món a la recerca d'axolots, orangutans, dracs de Komodo i tarsers. Amb aquest historial, no és estrany que més d’un crític literari l’hagi definit com el nou Gerald Durrell, l’autor de La meva família i altres animals, mestre en l'amor a la natura, en la passió pel viatge i en la divulgació científica a través de la literatura. Si els textos de Durrell es recreen en la flora i la fauna de l’illa de Corfú dels anys trenta, aquesta setmana Andrés Cota ha decidit recrear-se en el paisatge d’algunes illes una mica més properes, les que hi ha al tram final del riu Ebre. I no ho ha fet sol. L’escriptor mexicà forma part d’una caravana d’artistes –carregats amb càmeres i llibretes de notes– que des de dimarts i fins dijous ha recorregut el delta de l’Ebre aprofitant les rutes ramaderes de la transhumància.

Les nacres poblaven no fa tants anys amb alegria el mar Mediterrani. Mol·luscos en forma de vanos gegants que poden arribar a fer més d'un metre d'alt vivien als fons marins de Catalunya, les Balears, Alacant, Múrcia o Almeria. La situació de l'espècie, que tenia milions d'exemplars, ha fet un gir fatídic i avui no crida l'atenció per una aparença icònica sinó perquè es troba en una mena de contrarellotge per assegurar la seva supervivència. L'aparició d'un paràsit fa tot just sis anys ja ha esborrat l'espècie de quasi tots els indrets on els científics la tenien documentada. "Una pandèmia molt bèstia", resumeix la investigadora de l'IRTA Patricia Prado. Avui, les nacres sobreviuen en dos petits reductes, el delta de l'Ebre i el Mar Menor, on la salinitat de l'aigua els fa d'escut, però on també afronten altres perills, com la pèrdua dels seus hàbitats i les crisis ambientals, que han reduït encara més les poblacions fins a xifres quasi testimonials en alguns casos.

Sovint parlem del canvi climàtic com un procés a llarg termini, abstracte. Un problema que, erròniament, podem pensar que ens és aliè pel simple fet que no en veiem els efectes directes sobre el nostre dia a dia. Aquest defecte de percepció crea un excés de confiança molt perjudicial i provoca que no s'abordi de forma urgent allò que és una emergència.

Abans que la pandèmia ho capgirés tot, les Terres de l’Ebre ja havien rebut l’embat del temporal Gloria. Després ha vingut la incertesa d’aquest 2020 de la punyeta, i així i tot ajuntaments ebrencs com el de Sant Carles de la Ràpita no han girat l'esquena a propostes culturals tan tossudament arrelades al Delta com el Festival Eufònic, que aquest diumenge ha tancat la novena edició superant adversitats de tota mena (pandèmiques i meteorològiques) i amb el suport d’un públic, tant local com visitant, que va exhaurir les entrades per a totes les propostes i va entomar amb bon esperit l’aiguat de divendres. La pluja, però dissabte, també va aparèixer al final del concert de techno-pop per a gent asseguda d’Algora, que es va fer en un clar del bosc al costat de les surgències d’aigua dels Ullals de Baltasar, una de les mil meravelles del Delta.

Entre les meravelles que té Catalunya destaca el fet que en un espai relativament petit hi trobem indrets tan contrastats com els Pirineus, la ciutat de Barcelona o el delta de l’Ebre. A aquest últim hi ha moltes maneres d’acostar-s’hi, però cap de tan genuïna com allotjant-se en una barraca, la construcció típica de la zona, feta de fang i canyes i pintada tota de blanc per combatre el sol intens dels arrossars.

En diuen l'Ala d'Extinció. Situada en un racó fosc del Museu d'Història Natural de París, alberga una col·lecció inquietant d'espècies que van desaparèixer fa molt de temps del món natural. Amb la biodiversitat en el seu moment de declivi més ràpid de tota la història humana, ¿quina mida hauran de tenir els museus que visitin les generacions futures?

"En general, la gent que vivim al delta de l’Ebre fa temps que hem pres consciència de la seva extrema vulnerabilitat. Ara els efectes d'aquest temporal faran que el problemes es visibilitzin molt més enllà. De totes maneres, hem d’explicar bé les solucions a curt, mitjà i llarg termini, amb arguments científics per evitar l’alarmisme desmesurat. Cal pressionar les institucions catalanes i espanyoles perquè d’una vegada per totes es prenguin el tema seriosament i apliquin mesures transversals i efectives", explica Sofia Rivaes, responsable de l’oficina tècnica de SEO/BirdLife al delta de l’Ebre, una entitat científica i conservacionista que treballa per la protecció d’espais naturals arreu del planeta.

Vaig néixer a la Granja d'Escarp, on el riu Cinca conflueix amb el Segre i, només set quilòmetres més cap a l'oest, amb l'Ebre. El lignit que s'extreia de les mines del meu poble i de les de Mequinensa –moltes estan connectades subterràniament– baixava Ebre avall amb llaüts de vela llatina. De tornada, si el vent no acompanyava, la remuntada fluvial es feia gràcies als camins de sirga. Qui millor va recrear aquest món, òbviament, va ser el meu bon amic Jesús Moncada: vam ser veïns de riu, i a Barcelona, a l'antiga Vila de Gràcia, també de carrer (víviem a vint o trenta metres de distància). Moltes expressions literàries de Moncada que a Barcelona es consideren exòtiques són ben comunes al baix Segrià: "Menja com una vora de riu". Això es diu d'algú que és un golafre. Perquè resulta que els rius erosionen determinats trams i n’arrosseguen els sediments a altres llocs. Per descomptat, si hi ha una acció humana contundent, com ara un procés de desforestació important, el volum d'aquests llims pot arribar a transformar el darrer tram del riu i crear illes.

Un equip de 250 voluntaris va anellar diumenge passat 400 polls de flamenc nascuts a la Punta de la Banya, al municipi de Sant Carles de la Ràpita (Montsià), dins del Parc Natural del Delta de l'Ebre, segons ha informat el departament de Territori i Sostenibilitat. Aquesta jornada s'organitza des de fa 11 anys per facilitar el seguiment i el control biològic de la població d'aquesta espècie, que a Catalunya només es reprodueix en aquest espai.

El delta de l'Ebre és una de les zones costaneres més vulnerables al canvi climàtic de la Mediterrània i de la Unió Europea. Cada any, la seva costa es retalla 10 metres a causa de la manca de sediments fluvials, que queden retinguts als embassaments de la costa. Per evitar que la pujada del nivell del mar acabi reduint un 50% la seva superfície, les proves pilot fetes pel projecte Life Ebro Admiclim al curs baix del riu conclouen que l'aportació de sediments i materials orgànics és essencial.

“L’Eufònic és imprescindible”, afirma contundent el pianista Carles Viarnès, encarregat d’encetar la programació del festival del delta de l’Ebre. “Els festivals més grans i enfocats a l’entreteniment estan molt bé, però calen aquestes propostes més petites que et fan descobrir nous mons i noves tendències”, explica.