Per als aficionats a l’art de carrer, Barcelona és una de les seves capitals mundials. Més enllà del vandalisme, dedicat a embrutar més que una altra cosa, aquestes imatges que assalten el vianant des de les parets s’han desvelat com alguna cosa més que art. Potser un dels casos més paradigmàtics el trobem en una obra que va esdevenir símbol idiosincràtic per al barri del Carmel, desapareguda fa dos anys i retrobada aquests dies passats. Evidentment, parlo del tauró de l’artista italià Blur.

A vegades, els astres es conjuminen perquè diferents persones s’interessin per un tema al mateix temps, com si els records poguessin surar en l’èter i influïssin en els aficionats a les bones històries de manera sincrònica. Això sembla haver passat aquest any, quan es compleix el seixantè aniversari de l’anomenat “crim dels existencialistes”. Un assassinat barroer i desmanegat, que el 1962 va tenir com a víctima el comerciant Francesc Rovirosa. I com a protagonistes un extravagant grup de nord-americans, que es trobaven al Jamboree de la plaça Reial per escoltar la música dels germans Hand, del gran Pere Farré, de Tete Montoliu o de la cantant Gloria Stewart.

Haver d’agafar un tren per desplaçar-se fins a un barri de Barcelona ja té la seva gràcia, com anar-se’n d’excursió sense motxilla ni brúixola, amb les mans a la butxaca. Entremig de passatgers que van cap a Manresa, jo baixo a l’estació de Torre Baró. Aquest matí de sol espaterrant vaig a dinar a un d’aquells llocs que abundaven en la meva adolescència però que avui són troballes improbables, i per això mateix tan excitants. He quedat amb l’amic Martí Sales, un dels exploradors més actius dels límits de la ciutat que conec, per visitar Vallbona.

Més que una plaça, sembla un xamfrà de l’Eixample amb casetes baixes. El seu aspecte actual el deu a les obres que, des de fa anys, s’emporten lentament l’antiga fesomia del districte de les Corts. Feta miques, la barriada del Camp de la Creu se sobreviu a si mateixa. I la plaça del Carme, d’antuvi el punt central d’aquest veïnat, s’arrapa a les modestes façanes que encara conserva.

Ha desaparegut la xurreria que hi havia al costat de casa meva. Com a molta gent, els xurros em porten records agradables d’un berenar al carrer Petritxol, d’una festa nocturna acabada amb una tassa de xocolata desfeta o de la cançoneta infantil sobre la xurreria del carrer Urgell cantonada Borrell, que són dos carrers que no es creuen mai. Tanmateix, la seva història segueix sent un misteri.

Ahores d’ara, a totes les cases on hi ha infants ja hauran arribat els regals. I entre tots ells, com cada any, les joguines hauran ocupat un lloc principal. A Barcelona, la joguina va arribar a ser una de les indústries més populars de la ciutat. Antigament, aquest producte era venut per artesans ambulants en fires com les de Sant Joan, la de Santa Anna o la de Nadal, nascuda l’any 1877 a la Gran Via i encara en funcionament.

Aquesta és una de les places més concorregudes de Gràcia. Inicialment havia estat dedicada a la reina Isabel II, però després de l’expulsió dels Borbons va passar a dir-se de la Revolució. Llavors hi funcionava el mercat del barri, que a finals del segle XIX es va traslladar a la Travessera de Gràcia i va canviar el nom pel de Mercat de l’Abaceria. La plaça viuria diversos canvis de nomenclatura a partir de la restauració borbònica, i durant la dictadura franquista es va dir de la Unificació, fins que a la Transició va recuperar el nom amb què sempre la van conèixer els veïns.

Aquest mes de novembre es compleixen cent anys de l’agregació de Sarrià, un dels últims capítols d’un procés que havia començat molt abans, quan l’organització de l’Exposició Universal del 1888 va propiciar la idea que la ciutat havia de créixer engolint les poblacions limítrofes. La gran Barcelona necessitava trencar les costures dels seus límits per projectar-se com una metròpoli moderna. Així, l’any 1897 s’hi incorporaven sis localitats del seu entorn: les Corts, Gràcia, Sant Andreu, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals i Sants, a les quals s’afegiria Horta l’any 1904.

Avui dia només els més grans recorden l’aforisme: “En Bernat Xinxola, que es tira pets a la cassola”. Però no fa pas tant, en Xinxola era la personificació del ximplet, els nens en feien broma i els adults creien que es tractava d’un personatge llegendari. El cas és que en Bernat Xinxola Roura va existir, i l’hauríem de veure com un exemple més del poder destructiu de la propaganda, capaç d’anorrear la memòria d’un enemic polític convertint-lo en motiu d’escarni.

Aquest espai ha canviat força amb el pas dels segles. Va ser un dels primers llocs habitats del pla barceloní, s’hi va aixecar un dels monestirs més antics i carismàtics de la ciutat medieval, i els seus horts van veure néixer la industrialització del Raval. Actualment, l’església de Sant Pau del Camp presideix el carrer de Sant Pau de manera visible i a l’abast dels vianants. Però, durant molt de temps, va estar amagada darrere una paret que impedia veure-la. Un procés que es va iniciar amb l’ocupació napoleònica, quan el llavors monestir de Sant Pau es va convertir en hospital militar, i després en caserna per a les tropes italianes de l’emperador.

Llegir és un mal vici, un costum que sovint s’adquireix de petit i ja rarament s’abandona. En el meu cas, com a lector m’he criat entre llibres d’ocasió. Les visites d’infantesa als dominicals encants de Sant Antoni, la descoberta adolescent de les llibreries de vell i en l’edat adulta els exemplars adquirits a la xarxa han dibuixat gran part del meu itinerari professional i sentimental. Fruit d’aquesta afició, quan arribava la tardor no podia faltar la visita preceptiva a la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern al passeig de Gràcia, un lloc on fer descobertes imprevistes i deixar-se portar com un flâneur sense presses.

Darrerament ha estat notícia el nomenament de Marta Marín-Dòmine com a nova directora d’El Born Centre de Cultura i Memòria. Aquest canvi coincideix amb l’exposició fotogràfica Born reivindicat 1971-2001, dedicada a les mobilitzacions veïnals en favor d’aquest espai, des del mateix instant que els paradistes es van traslladar a Mercabarna.

Acostar-se cansat a un banc públic i veure com algú s’hi asseu abans, a vegades fent un petit esprint i tot, pot ser una experiència descoratjadora. No obstant això, en aquest indret n’hi ha un que està permanentment ocupat. Som a la plaça Rovira i Trias, a Gràcia, un lloc que traspua una estranya melangia. Allí, en un senzill banc de pedra reposa una estàtua de bronze a mida natural de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, un senyor barbut i clenxinat sempre esperant una cita que mai no arriba.

Les superilles passaran a la història com la principal aposta urbanística de l’etapa Colau. Aquí, al costat del renovat mercat de Sant Antoni, les opinions es contradiuen. Segons el consistori, l’afluència de visitants ha pujat, mentre que alguns botiguers es queixen que s’ha complicat l’accés als seus negocis. Sigui quina sigui la realitat, sempre canviant segons a qui preguntis, a aquestes hores del matí sembla que hi ha molta gent disposada a seure en un dels seus bancs i deixar-se portar per la sensació, inèdita a l’Eixample, que el trànsit queda lluny de nosaltres.

La ciutat conserva llocs que han estat com els casinos de poble, centres neuràlgics de la vida pública d’una població. Molts d’ells, la majoria, han desaparegut amb el pas del temps. Per això mateix, establiments com el Versalles, malgrat els canvis experimentats al llarg dels anys, segueixen tenint aquella aroma que els fa únics, autèntics monuments a la identitat local. Som a Gran de Sant Andreu. Allà, a la cantonada amb el carrer Pons i Gallarza, just davant la plaça del Comerç, segueix obert aquest supervivent de la restauració que era molt més que un bar o una casa de menjars, perquè el veïnat s’hi trobava, i s’hi desenvolupava la vida cultural del barri.

Feia molts anys que no venia per aquí. És un dels paisatges de la meva infantesa, un túnel secret i fosc pel qual amb prou feines transitaven els automòbils, mentre els vianants circulaven per dos passos tan estrets que, si et creuaves amb algú, s’havia de passar de perfil, arrambat a la paret o a la barana que impedia precipitar-se a la calçada. Per damunt d’aquella volta tan baixa circulaven els trens, amb el seu brogit enferritjat. El pont de la Riera Blanca, porta de pas a la Bordeta per als que veníem de Sants, era compartit per Barcelona i l’Hospitalet, cada una de les seves voreres pertanyia a un municipi. Terra de ningú.

M’hi va convidar l’amic Andrés Paredes, un dels defensors més actius a la ciutat pel que fa a la conservació i catalogació del patrimoni que acumulen els cementiris de Barcelona. La cita era un diumenge al matí per visitar l’interior d’un panteó familiar al fossar de Montjuïc. Només arribar-hi ja les vam veure, llustroses gavines que ataquen els visitants per protegir els seus nius. Aquest fenomen s’ha fet tan alarmant, que l’empresa Cementiris de Barcelona recomana portar un paraigües per defensar-se d’unes aus que semblen sortides de la famosa pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Durant tota l’excursió les vam veure observant-nos, amatents a cada moviment que fèiem. 

El 29 de juny de 1821 atracava a Barcelona el bergantí Gran Turco procedent de l’Havana, amb un carregament de sucre, pebre de Tabasco, cotó i cafè. Prèviament, havia fet parada a Cadis i Màlaga, on s’havien produït els primers brots d’una malaltia tropical desconeguda, però el seu capità no ho va comunicar a les autoritats barcelonines. Així doncs, sempre s’ha assenyalat aquell vaixell com el portador de la febre groga a la capital catalana.

La notícia va sortir fa unes setmanes. Segons l’edició internacional de la revista Time Out, el passeig de Sant Joan de Barcelona és el segon millor carrer del món per viure-hi. Raons potser no n’hi falten, ja que aquesta va ser, després de la Rambla, la primera via amb arbres que es va fer a casa nostra, entre el 1796 i el 1802. No obstant això, aquell primer passeig de Sant Joan no era el d’ara, corresponia a l’antiga Esplanada, aproximadament on passa l’actual carrer Comerç. A més d’arbres, s’hi van construir fonts, de les quals només es conserva la d’Hèrcules, situada inicialment entre Comerç i el passeig de Lluís Companys. En aquell mateix lloc, durant el segle XIX es muntava la fira de Sant Joan, on es compraven petards, xiulets i tambors per a la revetlla.

El carrer Petritxol és conegut, entre altres coses, per les plaques que adornen les seves façanes, i que recorden els personatges que van viure en alguna de les seves finques. Una d’aquestes rajoles diu: “En un pis, no sabem quin, hi va viure Moratín”. Actualment, l’escriptor i dramaturg madrileny Leandro Fernández de Moratín no és un autor de qui es representin gaires obres, sinó que se’l recorda bàsicament perquè va ser un dels introductors a Espanya de la Il·lustració, i perquè va formar part d’aquell grup d’intel·lectuals que, en començar la invasió napoleònica, es van posar del cantó de les noves autoritats, confiant que modernitzarien el país.