Al cor del Raval, un pis de planta impossible s’ha convertit en un habitatge-taller que prioritza l’art —o la feina de l’art— per sobre del descans. És el projecte d’interiorisme d’Agustí Costa per a una artista que vol viure treballant, no treballar per viure. Al carrer del Carme de Barcelona, a l’última planta d’un edifici modernista del 1870 reformat per Josep Pujol i Brull el 1911, el pis fa només 1,25 metres d’ample en alguns trams i arriba fins als 6,45 en d’altres, passant per almenys vuit amplades diferents, això al llarg de 35 metres lineals i 133 m^² útils. L’espai, llarg i estret, amb quatre patis interiors i molts records estructurals, havia de deixar de ser una llar convencional. Ara és un taller amb dormitori, cuina i estar.

La reforma d’una casa entre mitgeres, petita i senzilla, al centre de Badalona, es va afrontar com un exercici de buidatge per poder repensar la manera de viure-hi i la distribució de l’interior, i sobretot per obtenir espais més oberts i molt més lluminosos. Així, buidant i redistribuint, ho van fer els arquitectes Anna Prats i Joan Valls, fundadors de l’estudi que porta els seus noms, en una col·laboració amb el també arquitecte Pol Viladoms. Havien de buidar aquella casa, que feia anys que no estava habitada i havia condensat força humitat perquè estava tancada, compartimentada, sense ventilació i sobretot sense llum natural. Ara bé, l’exercici que hi van fer va anar molt més enllà d’un simple buidatge.

L’escala de maons nus que dona accés a Ca na Catalina i en Joan, als afores de Llubí, anticipa la importància que hi tenen el material –material local– i l’exercici constructiu. Els arquitectes de TEd’A, estudi encapçalat per Irene Pérez i Jaume Mayol, fa molts anys que investiguen les maneres de traslladar la construcció tradicional al present per obtenir la millor resposta climàtica, la més natural i sostenible, i que d’aquesta manera la casa també proporcioni el màxim confort als qui l’habiten. Saben que “les tipologies tradicionals són respostes climàtiques perfeccionades infinitament al llarg del temps”, i així ho diuen, però alhora fan un pas més cap a l’actualitat conscients que la vida avui requereix altres solucions i compta amb altres recursos.

Hi volia experimentar “una manera de viure”. Ignacio Morente Gemas confessa que quan estudiava arquitectura ja mirava la façana d’aquell vell magatzem de palla al nucli antic d’un municipi del Baix Llobregat. Construït el 1924, feia més de vint anys que estava abandonat i, quan en temps de la pandèmia el va poder comprar, no ho va dubtar. Ara del projecte en diu El taller dels somnis, perquè aquella nau fosca, en mal estat, s’ha convertit en la llar que comparteix amb la seva parella i també en la seu d’IMG Taller d’Arquitectura, l’estudi que porta les inicials del seu nom. A més, és el lloc on ha pogut experimentar no només una altra manera de viure, sinó qüestions tan arquitectòniques com la concepció de l’espai, l’ús dels materials, la penetració de la llum, la ventilació i, entre d’altres i sobretot, l’aprofitament dels recursos ja existents.

Aquest aljub té molta història. I no ens referim tant al temps transcorregut des que es va construir, a principis dels anys 40 del segle XX per recollir i emmagatzemar l’aigua que baixava dels carrers del poble de Campanet i poder abastir les terres de la possessió de Son Gener, que després es parcel·larien i es van vendre. Parlem sobretot d’una història familiar: la de l’arquitecta Maria Gelabert Paris, el pare de la qual, treballador del camp, va comprar una trinxa d’aquella possessió on havia viscut de petit perquè els seus pares n’eren els amos -amos, a Mallorca, són els pagesos que gestionen la possessió d’uns senyors que en són els propietaris-. Sí, el pare de l’arquitecta va comprar aquell solar on hi havia una terrassa que sobresortia un metre i mig del nivell del terra. Sabia o havia sentit dir tota la vida que allà hi havia l’aljub de la possessió, però no tenia entrada, només se’n veia una arqueta. La van obrir, s’hi van ficar, van descobrir aquell aljub, semisoterrat, d’uns 90 metres quadrats de superfície i amb una volta de canó bastant impressionant. I van començar a somniar.

Aquesta casa de Begur, una edificació nova que és obra dels arquitectes Emiliano López i Mónica Rivera, recull aquell ideal de mediterraneïtat que hi havia als anys seixanta per a les cases d’estiueig o de jubilació, sobretot dels estrangers. De fet, l’habitatge envoltat de pins i amb vistes a la cala d’Aiguablava és d’una família estrangera que ara, per als seus períodes d’esbarjo al llarg de l’any, i de cara a una futura jubilació, precisament volien fer-se una d’aquelles cases tradicionals del Mediterrani, més aviat senzilla, fàcil de viure-hi, però que tingués tot el confort –un aïllament òptim, una bona ventilació, una temperatura agradable– que pot oferir la contemporaneïtat.

Les noves línies són tan senzilles com alegres, i també són molt gràfiques. Aquest primer pis de Mataró que ara es veu diàfan, lluminós i optimista abans era un habitatge que patia, i molt, el fet d’estar enclotat, a més de la manca de llum natural a la qual contribuïa una distribució de l’espai compartimentat en múltiples habitacions petites. Amb la reforma projectada i dirigida per l’equip de MACH –un estudi amb seu a Barcelona i Madrid fundat pels arquitectes Laia Gelonch i Marc Subirana–, l’habitatge s’ha transformat absolutament, ha passat de la nit al dia.

Parlar de cases que tenen cura de les persones pot semblar obvi, però no ho és i, en tot cas, no és tan general com pugui parèixer. Això sí, cada vegada són més nombrosos els habitatges que es promouen des de les administracions públiques amb uns criteris de protecció social en sentit ampli i no només de cedir a qui ho necessita un habitatge amb un lloguer assequible. Pensar en les persones va més enllà d’això, i aquí hi entra el criteri de les institucions públiques, però també el dels arquitectes que conceben i executen el projecte.

Els arquitectes de MH.AP Studio, Marina Huguet i Andy Peñuela, tenen el costum de posar als projectes el nom dels clients. Ho fan molts arquitectes; no és una qüestió arbitrària. Si la reforma d’aquest pis de l’Eixample de Barcelona porta el nom Sílvia & Diego és perquè els arquitectes reconeixen –i així ho remarquen– que els propietaris, una parella jove que treballa des de casa en el món digital, s’han implicat, i molt, en les decisions que s’han pres durant la concepció del projecte i també durant l’obra.

Tenien una casa per reformar al poble d’Esporles, una casa entre mitgeres, amb planta baixa, pis i golfes. Amb un problema: està encaixonada entre un carrer estret i un carreró encara més estret que, a més, era l’única sortida de la casa. Més ben dit: en tenien dos, de problemes, perquè com a la gran majoria de les cases entre mitgeres dels pobles, s’hi suma la manca de llum natural a la pràctica totalitat de l’interior. Però els problemes són reptes per a l’arquitectura. O així sembla que ho entenen els arquitectes d’Isla, un estudi amb seu a Palma encapçalat per Marta Colón de Carvajal i Juan Palencia, responsables d’aquesta obra, que és un exercici d’equilibri entre la tradició constructiva de la zona i una modernitat vital senzilla i lluminosa alhora.

Van trobar una solució inesperada. Quan Anna i Eugeni Bach, de Bach Arquitectes, van assumir la reforma d’una planta baixa i pis a Barcelona, els propietaris només els van demanar una cosa: necessitaven una sala d’estar. L’habitatge entre mitgeres, de 150 metres quadrats sumant les dues plantes, tenia cuina i menjador a la planta baixa, però no comptava amb una sala, més enllà d’una petita saleta al pis de dalt, on se situen els dormitoris. Això sí, la casa tenia un pati, de dimensions modestes, però suficient per portar una certa vida a fora i, sobretot, per guanyar espai per a aquesta sala fins aleshores inexistent.

Es van ajuntar abans i tot d’adquirir el pis. Qui ara n’és el propietari, un jove sense parella, va confiar en l’interiorista Rocco Bibbiani, fundador de Not~A Studio, a Barcelona, perquè l’ajudés a buscar un habitatge que li permetés viure sol i deixar de compartir, que és el que havia fet fins aleshores. És a dir, fins que Bibbiani li va fer veure les possibilitats que tenia un pis vell de 52 metres quadrats al cor del Poble-sec que es venia en una plataforma digital per un preu molt assequible. Requeria una reforma, esclar, però també això es podia afrontar amb el pressupost ajustat que tenia el ja nou propietari, per sota dels 1.000 euros el metre quadrat.

Sabien que podrien veure el cel des de pràcticament qualsevol punt de la Casa Sitges. I és el que volien. Sovint no es té l’altura perquè el que entri a formar part de l’habitatge, tant o més que els verds de la natura, siguin els canvis de blaus, el moviment dels núvols, la transformació constant de la llum. L’arquitecte Roman Izquierdo Bouldstridge, fundador de l’estudi de Barcelona que porta el seu nom, es va adonar de seguida que la reforma d’aquella casa original del 1975 i situada a les portes del Parc Natural del Garraf s’havia de concebre en funció sobretot de les vistes espectaculars del cel però també de les muntanyes, les pinedes i el mar.

Els estudis de l’arquitecte Jorge Vidal i del dissenyador i interiorista Marcos Catalán, tots dos ubicats a Barcelona, van unir esforços, i sobretot coneixements i idees, per respondre a la voluntat d’uns clients privats de donar una nova vida a unes cases i una explotació agrícola i ramadera que havien quedat en desús. En una finca al municipi de Garciaz, a Càceres, en el context del buidatge de l’Espanya rural, la motivació d’aquest projecte per als propietaris –i també per als autors– era que la rehabilitació d’aquell vell mas servís com a refugi entre la immensitat del paisatge; però també com a finestral des del qual contemplar com reviu tot aquest camp que té al voltant. Ho han aconseguit amb escreix, perquè el projecte, que du per nom Cortijo Jamonero, ha obtingut ja nombrosos reconeixements i alguns premis tan significatius com el FAD d’interiorisme 2023 i el BEAU XVI de la Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme.

Tenia l’estructura típica de les torres de certes barriades residencials de Barcelona: dues plantes, un habitatge per planta, i el de dalt amb accés per una escala exterior i torreta. Era així segurament perquè els propietaris que la van construir van pensar en el pis de dalt per a la independència d’un fill, o bé per llogar-lo a algú altre. A la Floresta, que és on se situa aquesta torre construïda damunt terrasses pel fort pendent del terreny, n’hi ha moltes amb una tipologia similar.

La van voler ben oberta. Des d’aquell lloc, dalt del turó del Coll, amb una “casa finestra”, que és com en diu l’arquitecta Anna Noguera —fundadora de l’estudi AAN i responsable del projecte—, podrien gaudir de l’amplitud de les vistes de Barcelona, sense sortir de Barcelona; de la natura, que la tenen a tocar; i del mar, des de les altures. Era, és, un dels llocs privilegiats de la ciutat, això sí, si se sabia identificar i valorar. 

No hi ha maquillatge, i si n’hi ha és mínim. A la casa del centre de Terrassa a la qual diuen Sant Marian, els seus autors no han amagat gairebé res, ni dels materials ni sobretot dels treballs que s’hi han fet. No han amagat que l’habitatge resultant és la unió de dues cases de cos: mirant-les de fora, des del carrer o des del pati del darrere, es veu que van ser dues cases veïnes unides per una paret mitgera. Tampoc no amaguen, sinó que exhibeixen amb honestedat, tot el que queda d’aquelles velles cases –les preexistències– i cada element nou que hi han incorporat per aconseguir una millor habitabilitat. A tot arreu de les cases es mostren les ferides i també els pegats; es mostren les coses tal com eren i tal com són, i es mostra com conviuen entre elles, sigui de manera harmònica o sigui xocant.

Escriuen els creadors de la casa mòbil MO.CA que “al llarg de la història, les persones han exercit el seu dret humà fonamental de llibertat combinant l’autosuficiència amb la mobilitat, i això ho han fet des de les tribus migratòries fins als exploradors interestel·lars”. Els autors de la MO.CA són els alumnes i els investigadors del Master in Advanced Ecological Buildings & Biocities (MAEBB) que es fa al campus Valldaura Labs de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), en un treball dirigit per Vicente Guallart, Daniel Ibáñez i Michael Salka. 

És austera i de dimensions molt discretes. Els 67 metres quadrats que té l’espai destinat a habitatge de la Casa Retina ofereixen tot allò que necessita per viure una parella i els seus dos fills. Es podria dir que són metres quadrats molt generosos perquè la mateixa concepció de la casa, molt pensada per al lloc on s'aixeca, multipliquen infinitament l’experiència que és viure-hi. 

Els Harquitectes solen dir que la seva "obsessió" –amb aquest terme ho definien a l’ARA– és "la qualitat" i, en concret, "la qualitat de l’experiència, que sigui màxima". Per fer la Casa 1736, una obra que l’equip d’arquitectes de Sabadell va acabar el 2023 al centre de Barcelona, de seguida van entendre que aquesta qualitat s’havia de conquerir des del centre de l’habitatge, des del seu cor, i que seria a partir d’aquest que funcionaria la resta.