Torna al Gran Teatre del Liceu Manon Lescaut, de Puccini, i ho fa amb un cap de cartell segurament insuperable, com és el fet que la protagonista sigui una Asmik Grigorian esplendorosa, amb un muntatge que signa Àlex Ollé i dirigeix des del fossat Josep Pons. La segona versió musical de la novel·la d’Antoine François Prévost, que amb el títol de La història del cavaller des Grieux i Manon Lescaut, el mestre de Lucca va aconseguir el primer gran èxit de públic. Un èxit que la cúpula de Ricordi, menys el seu cappare i l’amo, no veia clar per tractar-se de la mateixa història que deu anys abans havia pujat als escenaris Jules Massenet amb no poca acceptació. Tot i que encara hi ha qui diu que Manon només n’hi ha una i no es refereixen a la que ens ocupa, indubtablement aquesta ja té el seu lloc entre les que no han quedat fora dels grans circuits. Que Manon sigui la Grigorian és un valor afegit, tant pel que fa a la part dramàtica, en aquest cas imprescindible, com per la vocal, amb una interpretació, excelsa, impecable. 

Podríem posar molts exemples que constaten la certesa del títol, però tan sols amb les tres darreres òperes que he pogut veure aquests dies qualsevol dubte s’esvaeix de seguida. Primer va ser el Gotterdämerung de Wagner, on queda clar que la tràgica i cabdal protagonista és ella, Brünhilde. No ho és més ni menys que Senta, qui encapçala el repartiment de L’holandès errant, que vàrem poder gaudir al teatre Principal de Ciutat. Per arrodonir la setmana, al Gran Teatre del Liceu, qui duu l’estendard és qui dona títol a l’obra, La Gioconda. Una composició, l’única coneguda d’Amilcare Ponchielli, però, així i tot, una indiscutible obra mestra que necessita sis veus de primer nivell per arribar a port sana i estàlvia, com així va ser pel que fa a la producció entre el Liceu i el Teatro di San Carlo di Nàpols, dirigida escenogràficament per Romain Gilbert. Basada en un drama de Victor Hugo, Angélo, tyran de Padoue, a la qual Arrigo Boito, autor dels llibrets de les darreres i entre les millors valorades òperes de Verdi, sota el pseudònim de Tobia Gorrio, va traslladar a Venècia. Un aspecte que Gilbert ha configurat amb total i absoluta fidelitat, afegint unes pinzellades de la commedia dell’arte, amb la inclusió de l’Arlequí, Pantaleó i Colombina, a més d’alguna llicència argumental, com és ara i entre d’altres, l’aparició final de La Cieca, a càrrec d’una Violeta Urmana que encara conserva no poques de les seves qualitats i sobretot l’eficàcia per dibuixar amb precisió les indispensables característiques del personatge.

La Guineueta astuta, de Leoš Janáček, podia semblar una òpera menor per inaugurar una temporada, la del Gran Teatre del Liceu. En llengua txeca, de menys de dues hores de durada i cap de les veus gens mediàtiques, que, per una altra banda, enramellaran la majoria de títols que la conformen. Però qui hagi pensat d’aquesta manera erra de valent i no per poques raons. Per començar, per la música de Leoš Janáček, un collage de deliciosos i molt variats factors i circumstàncies, els quals fan que cada moment sigui del tot adient amb el que està succeint sobre l’escenari. I de bell nou, tot i que no és notícia, de la batuta de Josep Pons sorgiren tots els colors d’una partitura farcida de milers de matisos i detalls d’una complexa i exquisida senzillesa. Tan sols un petit emperò, en algun moment del soliloqui del guardabosc, el protagonista masculí, el fragment que va elegir el compositor perquè sonàs el dia del seu funeral, interpretat pel baríton Peter Mattei, fou solapat per l’orquestra. Tot i així, l’explosió cromàtica fou un inabastable calidoscopi musical que situà aquesta petita gran òpera al lloc que li correspon.

El musical Mar i cel; l'òpera Carmen; Tres danses espanyoles, d'Enric Granados, i El somni d’una nit d’estiu, de Felix Mendelssohn seran les protagonistes dels concerts gratuïts que es faran els dies 9 i 10 de juliol (21 h) a la platja de Sant Sebastià, a Barcelona. Es tracta d'una nova edició de Clàssica a la platja, una iniciativa de L'Auditori, el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música i l'Ajuntament de Barcelona, amb el patrocini de la Fundació la Caixa i el suport de Casa Seat-Cupra, Hutchison Ports Best, El Corte Inglés i Aigües de Barcelona.

En dos cèlebres assaigs literaris, Bruno Bettelheim, d'una banda, i Gianni Rodari, de l'altra, van explorar les claus psicoanalítiques de la rondallística infantil. Per al seu muntatge de Rusalka, Christoph Loy sembla haver-ho tingut present, perquè l’espectacle s’allunya de l’imaginari fantasiós inherent a La sireneta d’Andersen per endinsar-se en una lectura en què el subconscient i molts dels seus tabús desvelats contribueixen a fer entendre el rerefons ocult de l’òpera d’Antonín Dvořák. El muntatge, coproduït entre Dresden, Madrid, València i Barcelona, no deixa indiferent, i és dels que fan pensar, a banda de la seva bellesa plàstica gràcies a l’escenografia de Johannes Leiacker i a la il·luminació de Bernd Purkrabek. A tot això cal afegir-hi algunes picades d’ullet, com els peus de la ballarina que no responen i que evoquen en certa manera la protagonista de la chapliniana Limelight, mentre que els papers de Hajny i Kuchtik es troben també entre Chaplin i Beckett. En el seu conjunt, l’espectacle cisella bé el retrat dels personatges i és un prodigi d’acció i de moviment escènic, gràcies a la coreografia de Klevis Elmazaj.

No és senzill adjectivar amb tanta contundència com ho fa el titular d’aquesta contarella, la d’una vetllada molt difícilment superable, però, en qualsevol cas i sens dubte, inoblidable, com va ser aquesta Rusalka, d’Antonín Dvořák, per moltes i variades raons. Segurament la més important la trobam al repartiment, però per a l’ocasió crec que és de justícia posar per davant un Josep Pons, que ens va regalar una fi de festa d’una qualitat i calidesa incontestables. No és notícia, per la seva trajectòria, farcida d’una delicada versatilitat i un aplec de precisions que mereixen, un cop i un altre, un lloc destacat a qualsevol crònica, crítica o el que sigui. Per tant, ja tan sols per aquesta circumstància, aquesta Rusalka, que vàrem poder veure i escoltar al Gran Teatre del Liceu, es mereix un lloc al més luxós prestatge de la nostra memòria.

“És una història especialment commovedora, amb moltes emocions i tragèdia”, diu Piotr Beczala, el tenor polonès que encapçala el repartiment de l’òpera Rusalka que es representa al Liceu del 22 de juny al 7 de juliol, amb direcció escènica de Christof Loy. Rusalka és una nimfa de les aigües que s’enamora d’un príncep humà i, per poder viure aquest amor, desitja transformar-se en dona. Ho aconseguirà convencent el seu pare i fent un tracte amb Jezibaba, la bruixa que la transformarà a canvi d’unes cruels conseqüències: perdre la parla i no poder caminar. Rusalka accepta i aconsegueix que el príncep s’enamori d’antuvi, però l’acabarà abandonant per una princesa forastera. Rusalka no podrà desfer la transformació i aquesta nova realitat l’obligarà a retrobar el seu lloc al món amb la ferida de no haver sigut corresposta.

Són molts els al·licients per no perdre's l'òpera Giulio Cesare, de la qual es faran sis funcions al Liceu del 25 de maig al 7 de juny. Un és obvi: l'obra mestra de Händel, estrenada el 1724 a Londres, és un dels cims musicals del barroc. A més a més, el teatre de la Rambla la programa escenificada i no en versió concert com passa massa sovint amb el repertori dels segles XVII i la primera meitat del XVIII a Barcelona. Els altres al·licients els detalla el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar. "Hi ha cinc ingredients que fan molt rellevants aquestes funcions. El primer, Xavier Sabata (Juli Cèsar). Era necessari que fes un Händel al Liceu", diu De Gomar lloant el contratenor d'Avià, que el juliol del 2023 va ser "un descomunal Ottone, musicalment exquisit i actoralment superb", a L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, tal com va consignar el crític de l'ARA, Jaume Radigales. El segon és la soprano francesa Julie Fuchs, coronada com a Poppea en aquella mateixa producció i ara convertida en Cleopatra. "És una fantàstica mozartiana i monteverdiana", recorda De Gomar.

Dos homes tanquen etapa al Liceu al final de la temporada 2025-2026. Per una banda, el director musical, Josep Pons, que marxa després de catorze anys i amb un objectiu clarament aconseguit: recuperar primer i consolidar després les bones prestacions de l'Orquestra Simfònica del Liceu. Per l'altra, l'artista resident dels del 2020, el director escènic Àlex Ollé, que a més d'impulsar les microòperes de nova creació ha estrenat una magnífica producció de Lady Macbeth de Mtsensk, de Xostakóvitx. Pons i Ollé seran ben presents en la temporada 2025-2026 del teatre de la Rambla, que s'inaugurarà amb La guineueta astuta, de Janáček, amb direcció escènica de Barrie Kosky i musical del mateix Pons. Serà la temporada de Lise Davidsen, la gran soprano del moment, entomant la Isolda wagneriana en una nova producció del Liceu dirigida per Bárbara Lluch. El teatre estrenarà una altra producció pròpia, Le nozze de Figaro, de Mozart, amb direcció escènica de Marta Pazos.

Ricard Viñes (Lleida, 1875 - Barcelona, 1943) i Maurice Ravel (Ciboure, 1875 - París, 1937) es van conèixer durant l’adolescència i, des dels primers anys a París, van compartir inquietuds artístiques i una gran afinitat personal. Quan un jove Ravel va escriure el Menuet antique (1895), Viñes va decidir estrenar-la el 1898, encetant així una trajectòria molt compromesa amb els nous llenguatges musicals. “Ravel no estava tan dotat per al piano i el van expulsar del conservatori, però gràcies a això vam guanyar un gran compositor”, relata el comissari de l’Any Viñes, Màrius Bernadó. Aquella estrena, a part de suposar el debut públic de Ravel, va consolidar Viñes com a impulsor incansable de la música moderna del segle XX.

Considerada una de les obres del repertori operístic més difícils de tots els temps i una insígnia del bel canto, La sonnambula, de Vincenzo Bellini, torna al Gran Teatre del Liceu després d'onze anys. La soprano nord-americana Nadine Sierra i el tenor basc Xabier Anduaga són els protagonistes d'una nova versió realista de la peça dirigida escènicament per Bárbara Lluch, centrada en la vivència d'Amina. Després de passar pel Teatro Real de Madrid i el Nou Teatre Nacional de Tòquio, l'òpera serà a Barcelona del 22 d'abril al 8 de maig, amb una funció addicional Under35 (per a menors de 35 anys) el 16 d'abril, interpretada per la soprano Caterina Sala i el tenor Omar Mancini en els papers principals.

El Ballet du Capitole de Tolosa i Jordi Savall capitanejant la seva formació Le Concert des Nations van protagonitzar diumenge al Liceu l’estrena d’un espectacle que recupera dos antics ballets de Christoph Willibald Gluck, Sémiramis i Don Juan. Tot i que les coreografies originals s’han perdut, les dues obres es consideren els primers ballets en el sentit estricte del terme, ja que fins aleshores, al segle XVIII, la dansa era només una forma de pantomima que acompanyava la música. 

"Cada cama que tenim a Tolosa la veureu a l'escenari", promet Beate Vollack, directora del Ballet de l'Òpera du Capitole de Tolosa. La companyia en pes, amb 35 ballarins, interpretarà dues coreografies originals sobre dos símbols de la llibertat sense cotilles, el Don Joan i la Semíramis, amb la música de Christoph Willibald von Gluck interpretada per Le Concert des Nations sota la direcció del mestre Jordi Savall. L'espectacle es podrà veure del 23 al 29 de març al Gran Teatre del Liceu, per primera vegada inclòs en el festival Dansa Metropolitana.

Lohengrin és una obra sensacional, una obra mestra sense pal·liatius i que serveix de frontissa entre el romanticisme historicista i la conceptualització atemporal del mite que Richard Wagner emprendria a partir d’aleshores. A aquestes alçades, gairebé ningú no l’aborda des del realisme històric, tot i que Wagner es va basar en uns fets que es remunten al segle X i que el 1850, quan es va estrenar la peça a Weimar, l'escenografia i el vestuari devien reconstruir aquella Alta Edat Mitjana. Els temps han canviat i avui la millor opció és deixar-se de cartó pedra i recórrer a la conceptualització pròpia del regietheater, del qual al Liceu hem tingut bones mostres, fins i tot en aquesta òpera: el genial (i controvertit) muntatge signat per Peter Konwitschny vist al teatre de la Rambla el 2000 i el 2006 n’és una bona mostra.

"Només Katharina Wagner es podia permetre reinterpretar Lohengrin en una nova dramatúrgia en què els bons són dolents i els dolents són bons", diu el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar. Per dir-ho amb grandiloqüència wagneriana, la sang legitimaria que la besneta de Richard Wagner capgiri la història i converteixi l'heroi immaculat de l'òpera del besavi en un home que amaga un crim inconfessable. Així es presenta aquesta producció de Lohengrin amb direcció escènica de Katharina Wagner que s'estrenarà al Liceu el 17 de març, i de la qual es faran sis funcions fins al 30 de març. És la mateixa producció que havia d'estrenar-se el març del 2020, però que es va cancel·lar a causa de la pandèmia de coronavirus. "Ja estava molt treballada aleshores", assegura Josep Pons, que dirigirà l'Orquestra del Liceu en les sis funcions. Per cert, entre altres elements, el muntatge inclou un cigne robòtic i un llac artificial que estan afegint complexitat als assajos.

L'òpera Lohengrin de Wagner al Liceu i un concert del conjunt vocal Qvinta Essençia a la Torre de Collserola formen part d'una mateixa programació: la de la sisena edició del festival Barcelona Obertura Ciutat de Clàssica, que se celebrarà del 19 de març a l'11 d'abril. Com cada any, l'oferta musical es desplega en dos fronts. Un front comprèn els concerts i òperes que formen part de les programacions de L'Auditori, el Liceu i el Palau de la Música, les tres institucions del Festival juntament amb Barcelona Global. "És un projecte extraordinari per la programació i el repertori, i també perquè és el fruit de la feina conjunta de les tres institucions. És un fet insòlit que s'entenguin tan bé. Som l'enveja de molts", ha dit el director de L'Auditori, Robert Brufau en roda de premsa aquest dimecres.

Com sempre, sí, i també millor que mai. Així ha sigut el concert d'Antònia Font al Gran Teatre del Liceu, amb entrades exhaurides i la sensació progressiva de viure una nit inoblidable. Concretament, dues hores i vint minuts instal·lats, grup i públic, en la màgia. Quants artistes no voldrien acabar una gira amb actuacions com aquesta, que confirmen que el retorn d'Antònia Font el 2022, nou anys després del comiat, ha sigut una molt bona idea. "No mos esperàvem això. Ara mos toca descansar", ha dit el cantant Pau Debon al final d'una actuació que ha acabat amb el públic assumint la veu protagonista a Viure sense tu.

“No sé què venim a fer a un teatre d’òpera per escoltar una missa de difunts”, deia el veí de darrere meu abans de començar la funció al Liceu. Ell mateix va sentenciar al final, “pobre cor”. Per una altra banda, una senyora del seu costat va exclamar, tot just abaixat el teló, “espectacular”. Divisió d’opinions, com a les corregudes de toros. Amb un toro, Romeo Castellucci, ja va crear polèmica al Teatro Real, quan a sobre de l’escenari hi va col·locar un semental xarolés de mil cinc-cents quilos en el muntatge de Moses und Aron. Per una altra banda, no ha acabat la tetralogia wagneriana que produïen el teatre de la Monnaie i el Liceu, pel qual tan sols podrem veure, o no, L’or del Rin i La valquiria. Coses que passen.

Entre els molts deures de tot teatre públic hi ha la recuperació del patrimoni, especialment l’autòcton. I això inclou els teatres d’òpera. Des de la seva reinauguració, el Liceu ha fet els deures a mitges, perquè hi ha hagut temporades sense títols dels nostres compositors i, quan n'hi ha hagut, sovint s’ha optat per la fórmula de la versió en concert.

Escrivia el pensador polonès Władysław Tatarkiewicz que l’obra artística és una activitat humana conscient, capaç de reproduir coses, construir formes o expressar una experiència, amb resultats que poden delectar, emocionar o produir un xoc. Queda fora de dubte que tota escenificació és un acte artístic que reinterpreta i visualitza una realitat precedent, sigui literària, musical, visual o una barreja de les tres. En aquest cas, el sempre controvertit director italià Romeo Castellucci ha fet una interpretació de la mort i de la vida com a cicles circulars a partir del Rèquiem i d’altres obres de Mozart vinculades més o menys amb una mort que, per al músic i d’acord amb una cèlebre carta enviada al seu pare, era “la millor i veritable amiga de l’home”.