Si el bon metge ataca les causes de la malaltia i no només els símptomes, el bon polític hauria d’estudiar les arrels d’un conflicte i no limitar-se a reprimir-lo per després concedir la gràcia del perdó. No existeix a Espanya aquest polític, o està en l’ostracisme, i per tant el cas dels catalans, com se’n deia al segle XVIII, continua ben vigent malgrat que el PSOE proclami que el conflicte conegut com el Procés es pot donar per tancat. El Procés no estarà tancat fins que l’amnistia s’hagi aplicat a tothom. Però el que és segur és que el conflicte roman, i els qui ho creiem tenim deures per fer.

Fabulem una mica?

Sovint es parla dels partits polítics com a organismes autoconscients, determinats pel seu caràcter i fins i tot la seva “genètica”. Quan a ERC hi ha una crisi, com ara, els historiadors ens recorden les batusses entre Macià, Companys i Tarradellas, com si no hagués passat un segle. Quan Junts es posa maximalista, els enyorats de CiU branden el record del pactisme pujolista pensant que Puigdemont o Turull, al final, no podran trair el seu ADN. El cert, però, és que la història és un procés dinàmic, que rere les sigles hi ha individus concrets i que les circumstàncies pesen més que la tradició. Parlar de política en termes de genètica pot portar-nos a un determinisme absurd.

Els catalans vam dir que volíem votar i apa, tres tasses. Si no m’erro, portem més d’una dècada sense acabar una legislatura. Es diria que hem decidit, sense anunciar-ho, escurçar-ne la durada. No és cap queixa, si no es pot continuar no es pot continuar, però els ciutadans, siguem del color polític que siguem, comencem a estar cansats de com van les coses, d’aquesta incapacitat permanent de tirar endavant la gestió col·lectiva sense l’excusa que qui posa bastons a les rodes és sempre l’altre. El panorama és certament desolador i ja em permetran les generalitzacions, però no dec ser l’única a qui la política ara mateix li crea un cert rebuig perquè les disputes entre els diferents actors s’han convertit en una baralla en el fang gens eròtica, gens divertida. Recorden els molt honorables senyors i senyores asseguts a les seves confortables butaques amb les butxaques plenes dels nostres encara més honorables cèntims que hi són perquè el poble els ha escollit i tenen la responsabilitat de representar-nos amb dignitat i honor? Saben que les poltrones que ocupen són temporals i no els pertanyen? Tenen al cap que són, per damunt de tot, servidors de la cosa pública i que les decisions que prenen influeixen en les persones amb efectes a llarg termini que poden canviar-nos la vida per a bé o per a mal? El destí en democràcia no està escrit en les estrelles sinó en cada canvi que es fa en educació, sanitat, economia, salut. Veient les sessions parlamentàries i com es tiren els trastos pel cap els uns als altres diria que no hi pensen gaire, en la importància dels seus càrrecs, diria més aviat que fa temps que han perdut de vista que tenen a les seves mans les condicions en què viuen milions de persones. Millor per a ells si no pateixen l’estrès de pensar que cada votació té un pes enorme en tants ciutadans concrets amb noms i cognoms i cara i ulls. Pitjor per a nosaltres que ens conformem amb l’espectacle lamentable i ens descobrim impotents perquè votem, sí, però no hem trobat mecanisme per fiscalitzar l’acció dels qui són allà per nosaltres excepte castigar-los o no en la següent jornada electoral.

L’amnistia ha quedat en una situació estranya, als llimbs. El PSOE ha carregat amb tot el desgast d’una mesura que, encara que necessària, s’ha intentat fer efectiva a destemps per bastir una majoria de govern més aviat inestable i de curt recorregut. Que Junts votés que no al Congrés, més que paradoxal, gairebé resulta poètic. Una exigència més que forçada que, una vegada és concedida, es refusa en nom d’un blindatge de la seva aplicació considerat insuficient, al mateix temps que s'encoloma el paper de la trista figura tant als socialistes com a Esquerra. Una cuirassa impossible, ja que el poder judicial s’ha convertit en part bel·ligerant enfront d’aquest alambinat compromís polític. El tema va per llarg; no va ser debades que Aznar va dir allò de “qui pugui fer alguna cosa, que la faci”. Tota la maquinària bloquejadora contra l’acció del govern es va posar en marxa. Si és cert que el Partit Popular li va transmetre a Junts que el pacte per l’amnistia seria més sòlid amb ells que amb el PSOE, perquè ells “controlen l’Estat”, no haurien fet més que posar paraules a una evidència. En realitat, l’Estat són ells o, almenys, creuen ser-ho.

En la seva etapa minoritària, l’independentisme havia arrossegat una cultura política que contenia elements discursius antagònics amb la vocació institucional del catalanisme: es mantenien postulats contraposats a l’estructura autonòmica d’autogovern, que s’associava a l’opressió espanyola. Els governs tripartits, amb la presència d’ERC, i posteriorment els governs de CiU ja en la seva fase sobiranista i independentista, van significar un canvi històric amb la presència d’independentistes als executius catalans, en una primera etapa, i després amb la formació de governs i majories parlamentàries que han fixat l’estat propi com a objectiu.

L’octubre del 2017, Oriol Junqueras i ERC van resultar determinants perquè, el dia 27, Carles Puigdemont dugués a terme la declaració frustrada d’independència. Els republicans, però no únicament ells, esclar, van empènyer Puigdemont perquè es llancés, tot i els dubtes del president. A pesar d’això, poc després, Esquerra Republicana va fer un cop de timó i va passar de l’unilateralisme al pragmatisme i la negociació amb el PSOE. La història és prou coneguda.

Decadència, estancament, oportunitat: són tres paraules que he llegit i sentit amb freqüència aquests darrers temps, i penso que val la pena comentar-les en aquestes setmanes plenes de novetats de futur, tant per a Catalunya com per a Espanya, i sense oblidar Europa. Em vull centrar sobretot en el nostre país i en l’Estat, però no puc deixar de tenir en compte el paper de la UE. Davant dels reptes i les dificultats que tenim davant, hem de tenir prou clar si sabem cap on volem anar, i el tipus de societat que volem, i que podem, construir. Una vegada definits els objectius, caldria parlar dels camins per arribar-hi.

Suposem que en les passades eleccions legislatives del juliol, el PP o el PSOE haguessin obtingut el nombre suficient de diputats per poder governar en solitari, o bé fer-ho amb pactes estables i ideològicament còmodes. Convé recordar que no estem plantejant una quimera, sinó una possibilitat real (ara no desviarem absurdament el tema cap a la qüestió del bipartidisme, perquè això és un article, no una tertúlia radiofònica). En aquestes circumstàncies, ¿algú podria imaginar-se un acostament dialèctic, ni que sigui a nivell de mínims, entre el PP i ERC o Junts, o entre el PSOE i Bildu, posem per cas? La interpel·lació és retòrica, òbviament: es respon sola. La següent pregunta, en canvi, mereix més atenció, malgrat que s'assembli a l'anterior: més enllà de la cosmètica estratègica i del quedar bé tàctic, ¿tindria algun sentit polític que un partit amb majoria absoluta dialogués en profunditat i de manera periòdica amb formacions que en aquell moment fossin aritmèticament irrellevants? Consti que la cosa val també per al Parlament català i per a qualsevol cambra de representants imaginable.

A Pedro Sánchez les coses se li han complicat. Les eleccions andaluses no li van anar gens bé (resulta fascinant contemplar la transformació radical que s’ha produït a Andalusia, comunitat que durant tants i tants anys va simbolitzar i encarnar l’hegemonia socialista). En les últimes hores, a més, el suport de Sánchez al govern marroquí després de la matança a Melilla ha provocat una autèntica i més que justa indignació. Tanmateix, res no és massa complicat per a Sánchez, un polític que no passarà a la història ni per les seves conviccions ni pel seu bagatge intel·lectual, però sí per ressuscitar una i altra vegada davant dels ulls dels qui el donen per mort.

No, a mi tampoc no m’agrada veure el meu govern en un estat permanent de controvèrsia, retransmesa en directe i anunciada als quatre vents. Produeix una trista sensació d’agror, de desgovern i, en definitiva, d’impotència. Els desacords, siguin poc o molt sobreactuats, contradiuen la proclamada voluntat de mostrar que l’independentisme és capaç de governar bé i que és mereixedor de la confiança i el suport d’una majoria més gran de la que ara aplega. Si més no, aquest és el pretext al·legat per plegar-se a la gestió del que resta del vell marc autonòmic.

A mi m'importa la convivència a Catalunya, que és on he viscut gairebé sempre, i no puc evitar observar que s'ha anat degradant durant l'última dècada, sobretot els últims cinc anys. Hi ha dues formes de convivència: una de basada en el resultat d'un conflicte en què els vencedors imposen les seves normes als vençuts; i una altra, basada en l'entesa, que exigeix lleialtat i respecte, però en què ni l'amistat ni tan sols l'afecte són estrictament indispensables. Havent crescut sota la primera mena, declaro la meva preferència per la segona. Veig, però, que hi ha un cert afany, una insidiosa propensió a la confrontació; una via que, exclòs un recurs impracticable a les armes, no té sortida possible. Aquest afany es manifesta en tots dos bàndols del que seria una contesa; uns i altres esgrimeixen raons que, segons ells, justifiquen la seva postura. No comparteixo ni unes raons ni les altres. Em dirigeixo aquí als meus lectors de Catalunya, si n'hi hagués, amb ànim no de donar lliçons, sinó d'oferir elements que a mi m'han fet pensar, amb l'esperança que tinguin un efecte semblant.

El setembre del 1837 Stendhal, que era a Perpinyà, segons escriu a Mémoires d’un touriste, va decidir "anar a passar vint-i-quatre hores a Barcelona". "Em vaig passejar per la ciutat gaudint del deliciós plaer de veure coses que mai no havia vist", afegeix. I anota després una observació interessant. En plena guerra carlista, Stendhal explica el següent: "Entre les cinc o sis companyies de la milícia nacional de Barcelona («légions de la garde nationale», en diu) n’hi ha una, formada per obrers, que fa por a totes les altres. Quan els carlistes s’apropen, tots es reconcilien amb aquesta companyia, els membres de la qual porten brusa i es diu que són eficaços a l'hora de disparar. Però quan ja no es té por dels carlistes, busquen brega als de la brusa i els acusen de jacobins".

Un dels grans errors del sobiranisme és voler vincular l’assoliment de la independència a un projecte polític determinat. I no em refereixo ara a interessos de partit, que també divideixen la força que cal en moments decisius. Parlo del fet de voler lligar el procés d’emancipació nacional a un model concret de societat, barrejant l’ambició de tenir un país amb capacitat de decisió amb el desig d’imposar-hi un model determinat, com ara tenir exèrcit o no, voler un sistema educatiu o un altre, ser a la Unió Europea o no... Per entendre’ns: si mai som un estat independent, radicalment democràtic, seran els electors de cada moment els qui marcaran el rumb del país, i no pas qui tingui el suport majoritari en el moment d’aconseguir-ho.

Un dels principis més escarnits dels que van guiar la preparació de l'1-O és el de voler anar “de la llei a la llei”. Un principi que potser ja és hora d’explicar adequadament i fins i tot de reivindicar-lo, per si mai ho haguéssim de tornar a fer. N’ha fet befa, sobretot, un radicalisme verbal independentista ignorant del pes de la responsabilitat del govern d’aquell moment en relació als drets fonamentals dels catalans. I, lamentablement, la demagògia autoculpabilitzadora en contra d’això que se n’ha dit el “processisme” –tan típica de la cultura política victimista del país– ha fet forat en l’opinió pública sense que ningú s’hagi ocupat de defensar aquell principi.

Les eleccions a la Comunitat de Madrid han estat importants per a l’evolució del conflicte entre Catalunya i Espanya (i si tingués més espai explicaria com van de despistats els "estic desconnectat; em queda lluny"). Importants pel que no han estat, per ser més precís.