Coincidint amb el darrer partit de Lliga, el Girona va programar una celebració final de temporada amb la qual els socis i aficionats blanc-i-vermells tenien la possibilitat de festejar la permanència assolida pels de Míchel. La previsió inicial incloïa el vermut, el dinar, un petit concert, el comiat a l’equip i, per a aquells que no n’haguessin tingut prou, una festa a l’exterior de l’estadi. Però els va sortir el tret per la culata. La gent, empipada, no estava per gresques.

"Cada partit del Girona a Primera ha de ser una festa", reflexionava fa uns anys Jordi Guerrero, ex segon entrenador blanc-i-vermell i ara company d'aventures de Domènec Torrent a Mèxic. Sabia de què parlava, l'arbucienc, acostumat al fang de les categories anònimes. Des de la distància, segur que ha encetat una ampolla de cava amb la permanència actual, patida a l'extrem de manera inesperada. Montilivi l'ha celebrat en la cloenda del campionat, tot i que sense gaire entusiasme, un fet que provocaria la ganyota de Guerrero, que es deixaria anar per cantar i ballar, si calgués. Però tant la plantilla com l'afició estan esgotats i desgastats. Les vacances són necessàries. Ha guanyat l'Atlètic gràcies al hat-trick de Sorloth i un gol de Lenglet (0-4), un resultat exagerat en els minuts finals.

Juanpe Ramírez, el futbolista que més temps fa que és a Montilivi, des del 2016, i el novè futbolista del Girona amb més partits, 264, podria acomiadar-se de l’entitat diumenge contra l’Atlètic de Madrid (14 hores, Movistar LaLiga). Ho diem en condicional perquè, tot i acabar contracte, ningú no dona res per fet. Pot no continuar, però també pot allargar una mica més la seva preciosa història. Les dues parts es reuniran aviat.

Cristian Portugués, Portu, al costat de Cristhian Stuani, ha estat l'heroi de la permanència del Girona a Primera Divisió. El murcià ha sacsejat l’atac blanc-i-vermell en les últimes setmanes: a Leganés va donar una assistència i va provocar una expulsió, contra el Mallorca va fabricar la jugada del gol, a Valladolid en va fer un –anul·lat– abans que l'uruguaià posés la cirereta en un tram final d'infart que l'equip, amb coratge i determinació, va gestionar amb habilitat, i a Sant Sebastià –amb els deures fets– va marcar més d'un any després de l'última vegada. El destí de Portu i el del Girona, però, podien haver sigut molt diferents.

Si no li passessin coses estranyes i gairebé paranormals, el Girona no seria el Girona. Quan ja començava a celebrar la permanència, una acció d'Eyong en l'últim minut va congelar l'estat d'ànim col·lectiu i li va donar el triomf al Vila-real (0-1). En teoria, no hauria de significar cap daltabaix, però ara es mirarà amb interès el Leganés-Espanyol de diumenge, en què necessita un favor blanc-i-blau. Ara com ara, els de Míchel tenen sis punts de marge amb el Las Palmas i set amb els madrilenys, quan faltaran nou punts en joc. El tècnic blanc-i-vermell continua hospitalitzat: Santi Pou, integrant del cos tècnic, hi va estar en contacte telefònic tota l'estona.

Míchel i el Girona no poden continuar enganyant-se. O les coses canvien, i canvien de veritat, o la temporada que ve competiran a la Segona Divisió. Ja no n'hi ha prou amb el fet de defensar un discurs que apel·la al "ja ens en sortirem" que no es correspon amb la imatge dels blanc-i-vermells al damunt del terreny de joc. Contra el Betis la humiliació va ser duríssima, amb una golejada ja al descans que no va donar cap opció a res (1-3). Per no tenir, el Girona no va tenir ni amor propi, que és el mínim que s'ha d'exigir. Qui els ha vist i qui els veu, al club, a l'equip i a l'entrenador. Totes les branques fallen.

Definitivament, a Girona ja s'han encès totes les alarmes. La derrota contra l'Alabès, un rival directe en la lluita per evitar el descens, afegit a la mala imatge, un tret distintiu ja recurrent, ha provocat la indignació de Montilivi (0-1). L'afició, que no fa gaire idolatrava el seu equip, ara el xiula. De la passió desfermada que hi havia a la ciutat s'ha passat al pànic de comprovar com el vaixell s'enfonsa i ningú no hi posa remei. Els de Míchel tan sols han sumat 6 dels 33 punts en la segona volta, i han guanyat un partit dels últims tretze. Un desastre.

Mentre a Girona fan càlculs per a una permanència que s’ha complicat més del previst a causa de la mala dinàmica dels de Míchel, els agents comencen a moure fils per posicionar-se el millor possible per al pròxim mercat de fitxatges. Montilivi, que ja va viure una desbandada l’estiu passat, tornarà a tenir uns mesos moguts, en aquest sentit. Un nom propi destaca per damunt dels altres: Miguel Gutiérrez.

Fa dies que la preocupació està present al Girona. L'ambient és tens. Es reflecteix en les mirades dels jugadors, garratibats damunt del terreny de joc i en plena crisi de resultats. Tan sols han guanyat un partit de Lliga en les últimes nou jornades. També s'entreveu en el discurs verbal de Míchel, que ha passat de pronunciar massa aviat la paraula Europa a ser incapaç de donar explicacions convincents de la poca fiabilitat col·lectiva que desprèn el seu conjunt.

"Mai no m'havia avorrit tant com ara", deien alguns aficionats del Girona després d'una primera meitat soporífera. Míchel s'ha enrocat, intentant fer funcionar un equip que no funciona. Contra el València, novament va utilitzar Bojan Miovski en la punta d'atac. Veure al macedoni fent moviments que no s'acaben de comprendre comença a desesperar. És cert que tampoc no hi ha gaire on triar, però és preocupant que el tècnic de Vallecas no interpreti correctament el que li està passant. La xiulada a Miovski va ser sonada. En un minut al camp, Stuani ja havia generat més perill. En cinc ja havia marcat. Per segon cop aquesta setmana, el 7 va salvar un punt, neutralitzant el gol inicial de Diego López (1-1). El descens continua a set punts.

Quan superat el minut deu de partit, el Sisplau, l'animador amb bombo de Montilivi, ha entrat al gol nord i ha vist l'ambient gèlid que s'hi palpava, s'ha arremangat i s'ha posat a la feina. "Avui no podem fallar. Avui no. Hem de guanyar. Animem, va", ha demanat, gairebé exigit, al públic de l'estadi, poc convençut del que veien els seus ulls. Perquè al Girona li costa tant generar joc, i se sent tan fràgil, que ho encomana a la graderia. Si l'any passat l'onada positiva arrasava amb tot el que es trobava al seu pas, la dinàmica actual està envoltant l'ambient d'uns dubtes que transiten pel camí del pessimisme i la negativitat. Pel que fa a les coses bones com a les dolentes, les emocions són extremes. Els gironins han salvat un punt en un duel entretingut: Tsygankov ha fet l'1-0, Iker i Marcos Alonso han capgirat el marcador, i quan el pànic ja s'ensumava, ha aparegut Yangel Herrera.

Àlex Granell, jugador del Girona entre el 2014 i el 2020, va penjar les botes aquest mes de gener. Es va retirar amb una etapa final al Bolívar després d’una trajectòria atípica en què va passar per totes les categories existents en el futbol amateur i professional. Granell, en els seus inicis, compaginava la feina de mestre d’escola amb partits a Tercera Divisió. Ha acabat aixecant títols a La Paz sota l’atenta mirada del seu fill.

“Si m’haguessin assegurat, fa uns anys, que el Girona no tindria cap jugador gironí al primer equip, no m’ho hauria cregut. Era impossible d’imaginar”, manifesta Jordi Agustí, coautor del llibre Cent catorze. Noranta anys de gironins a Primera divisió. “Ara ja són cent vint-i-cinc –matisa–. Sempre hi ha hagut presència de futbolistes de les comarques gironines a l’elit. I el Girona, fos on fos, es nodria de gent del territori. És el primer cop que passa una cosa així. Em sorprèn molt, perquè una cosa és que no hi hagi nanos amb talent i l’altra, com és el cas, que hagin tingut oportunitats i les hagin passat per alt”. La regió ha donat noms il·lustres com Miquel Soler (15è futbolista amb més partits a Primera, amb 504); l’actual president de l’entitat, Delfí Geli; o Joan Costa, el màxim golejador gironí a Primera, amb 41 gols.

El Girona s'ha passat tota la setmana treballant amb un únic objectiu. Només havia d'evitar una cosa. Només una. Doncs la feina li va durar tres minuts, temps suficient perquè Krejci s'emboliqués i facilités que el Getafe s'avancés en el marcador. A partir de llavors, a la falta d'idees d'uns s'hi va sumar la fe cega a aconseguir que es jugués el mínim possible dels altres. "Esto es fútbol, papá", que diuen (1-2).

Effah Kingsford (Nkoranza, Ghana, 1982) té un problema. “Em volen fer fora del pis i no sé on anar. A finals d’octubre se’m va acabar el contracte i volien que tornés les claus, però no ho he fet. M’he recorregut un munt d’immobiliàries. Però no hi ha pisos de lloguer, només de compra. I no puc comprar-ne un, no tinc tants calés. Estic espantat, perquè el propietari m’està amenaçant, amb cartes, trucades i missatges”, manifesta a l'ARA, amb el cor encongit. Kingsford viu a Salt i a Girona és conegut com el Sisplau, perquè fa gairebé quinze anys que es passeja pel gol nord de Montilivi vestit de blanc-i-vermell, amb una bandera del seu país penjada al coll i donant suport amb el seu inseparable bombo. El sobrenom de Sisplau li ve perquè així demanava als gironins que animessin l’equip. “Sisplau, animeu-lo”, insistia, amb l’estadi mig buit.

Quatre de la matinada. Carrer del Suro de Palafrugell. Un Ferrari s’enfila a una vorera i s’estavella contra un fanal. Cap dels ocupants queda ferit, el cotxe tampoc pateix danys. Una patrulla de la policia local s’acosta. Fa baixar el conductor. Detecta que circulava sota els efectes de l’alcohol. Fan la prova i el resultat no menteix: 0,55 mg/litre d’aire expirat. Com que supera els 0,40, és un positiu penal. El conductor és Arthur Melo, flamant nou reforç del Girona. Era el 17 d’agost del 2020 i en aquell moment el brasiler jugava al Barça. Tan sols havien passat tres dies del 2-8 del Bayern a Lisboa.

Setè, a un punt del sisè. En plena lluita per anar a Europa. Així s'ha situat el Girona després de la patida victòria contra el Las Palmas (2-1), que deixa enrere una dinàmica nefasta de quatre derrotes consecutives. La irregularitat en el joc es va mantenir, i fins i tot va estar a punt d'escapar-se un avantatge de dos gols en el qual hauria hagut de ser un final còmode i plàcid. Tot plegat, sota l'atenta mirada d'Arthur Melo a la llotja.

Punt final al cas Pau López. El porter del Girona cedit pel Marsella, que va ser presentat amb el Lens a principis de mes, trenca el seu vincle amb els gironins i fitxa pel Toluca mexicà. Minuts després de ser titular contra l’Arsenal va acomiadar-se dels seus companys per segon cop en 23 dies. Aquest ja és definitiu.

L’1 de setembre del 1979 el Girona va rebre el Còrdova a Montilivi en la primera jornada de la Segona B. A les portes de l’estadi es recaptaven fons per ajudar el club. No se’n devien obtenir gaires perquè, segons les cròniques, que no especifiquen cap xifra, “no va haver-hi gaire públic”. “Ho recordo bé, sí”, explica, i riu, Narcís Julià (Girona, 1963), que aquell dia es va convertir en un dels debutants més joves de la història de l’entitat, amb poc més de 16 anys. “Alguns futbolistes del primer equip no podien competir i vam jugar molts juvenils. Era una època complicada. De fet, aquell estiu va venir el Madrid a jugar un amistós i no volia disputar la segona part perquè no havia cobrat. Hi havia vagues i situacions precàries. El Girona era molt diferent del Girona d’avui”, afegeix.

Hi va haver un temps en què el Girona perdia partits que mereixia guanyar. El club fins i tot va arribar a ser conegut per aquella crueltat extrema que patia a les finals, en què després de grans temporades acabava caient en l'instant decisiu. Sovint, en el temps de descompte. O era remuntat quan ja fregava el cel amb les mans. Això li va permetre fidelitzar els que el seguien, que van continuar per una barreja de fe, tossuderia i llàstima. Però també va generar simpaties entre els catalans que fins llavors no s'hi havien fixat mai, cosa que el va convertir en el segon equip de moltes persones.