En aquesta secció solem criticar sovint els titulars grocs o morbosos que es fan per pescar clics, però avui voldria centrar-me en el mitjà de comunicació que té més capacitat per suggestionar l'audiència, el que té, en aquest sentit, més responsabilitat social perquè arriba a molta més gent: la televisió. Una dona gran em va confessar aquest estiu que, en plena primera onada i veient la informació que donava la televisió, sobretot els informatius de les cadenes privades, es va convèncer que ella també moriria. I es va preparar per a aquest escenari. Algú dirà que és un cas aïllat, però crec que no tant.

No s'ha de subestimar mai la capacitat dels mitjans de mantenir en semivida un tema que el comú de la població ha deixat enrere. El Mundo va seguir instigant el dubte sobre l'autoria dels atemptats del l'11-M quan la immensa majoria de la societat ja havia passat pantalla i donava per fet que ETA no hi havia tingut res a veure. Amb els indults, la caverna mira de convertir-los en la seva particular serp d'estiu. L'Abc, per exemple, posa una foto dels líders de Junts excarcerats amb Puigdemont i el titular: "Els indultats s'exhibeixen amb els fugats". Exhibir és el verb que la caverna reserva per als qui, segons el seu parer, no haurien d'existir: els líders independentistes no van a fer una birra, sinó que exhibeixen la seva llibertat. Els voldrien tancats a casa i callats, en mut arrest domiciliari. Qualsevol altra cosa serà exhibir-se, presumir o vantar-se.

Si una de les tradicions de Nadal és renyir amb la família i recordar per què la veus menys del que caldria, el clixé es compleix aquest any en el món de les revistes cristianes: un editorial de Christianity Today ha provocat una resposta irada de The Christian Post fins al punt que el cap de política d'aquesta segona publicació, Napp Nazworth, s'ha vist empès a dimitir. "Han triat representar una porció de la cristiandat petita (i en retrocés). Això potser és una bona decisió empresarial, almenys a curt termini. Però és dolent per a la democràcia i per a l'evangeli", explicava. En essència, Christianity Today exigia que Trump fos evacuat de la Casa Blanca. Recordaven que havien demanat el cap de Clinton quan se'l va sotmetre a un impeachment i que, per tant, escau dir el mateix vint anys després. El Christian Post els acusava de convertir-se en cristians elitistes i feia una defensa tan tancada del president americà que saltava pels aires qualsevol noció de transversalitat en la fe.

UN DELS PROBLEMES del periodisme (seriós) és provar les relacions causa-efecte, que solen ser elusives. Però els mitjans sense escrúpols no tenen problemes en forçar-les o, directament, en inventar-les. Llegeixo a El Mundo : “El PSC manté el contracte a la dona de Puigdemont de 6.000 euros al mes”. Es refereix al programa setmanal en anglès que Marcela Topor realitza per a La Xarxa i que rep un finançament de la Diputació per aquest import. El to de la notícia i del titular és òbviament de denúncia i trasllada dues assumpcions. La primera, que Topor no va ser contractada per la seva vàlua professional. La segona, que el PSC li manté el suposat xollo perquè Núria Marín, la presidenta de l’ens, necessita el suport dels exconvergents. ¿Són dues causes possibles? Sí. Com també és possible que Topor -una professional amb una pila d’anys d’experiència- presentés un projecte sòlid i que ara el PSC senzillament l’hi renovi, com ha fet amb la resta de la programació. Deixar-la a ella sense programa per ser qui és seria una purga tan censurable com comprar-l’hi pel mateix motiu.

Ara sí. Ja ho podem qualificar de trastorn. 'El Mundo' pateix 'hiperparentisme tremens'. La malura es manifesta per un interès exagerat pels familiars de segon, tercer o quart grau de qualsevol dels enemics de la línia editorial del diari. La cosa va començar amb aquella entrevista a la cosina tercera d'Irene Montero que, des de l'alta autoritat que comporta veure's el dia de Nadal i als enterraments, assegurava: "Ens estimem molt la nena, però no està preparada per ser vicepresidenta". Després va venir aquell estrafolari titular de portada "Les orelles 'espianens' de la cunyada de Quim Torra". I aquest dilluns la primera pàgina ens oferia: "El capellà mimat del clan Turull, nou prior de Sant Jordi".

'La Razón' obre portada amb una entrevista a Inmaculada Fuentes, mare d’un dels agents de la Guàrdia Civil ferits en la batussa ocorreguda a Altsasu. El motiu? Es compleixen 1.000 dies de l’empresonament d’uns joves, en un cas que ha despertat múltiples suspicàcies jurídiques, sobretot per l’intent de fer passar com a terrorisme el que, aparentment, va ser una baralla de bar. L’entrevista del diari de Planeta resulta qüestionable per diferents motius. Però, sobretot, perquè es fa passar per conversa amb ‘mare coratge’ el que no deixa de ser programari polític pur i dur. Que si què li sembla el pacte amb Bildu a Navarra, o bé què li diria al president Pedro Sánchez. Cap referència als empresonats, a la proporcionalitat de la pena, a la possibilitat d’un acostament entre les parts per intentar deixar aquest episodi enrere. El titular és: “Si veuen els assassins com a herois, en 20 anys seran com els d’Altsasu”. Recordem que estem parlant d’un turmell trencat. Si realment ella –mare i esposa de Guàrdia Civil– o bé el diari aspiressin a canviar les coses perquè d’aquí vint anys siguin diferents, el discurs inclouria un mínim reconeixement de l’altre. O, com a mínim, l’admissió que aberracions jurídiques com aquesta no fan res més que perpetuar el greuge polític i humà de l’Estat contra l’independentisme basc. I que, per tant, tendeixen més a perpetuar-lo.

El glifosat és un polèmic herbicida. Els diaris n'han parlat últimament per molts motius: "La federació de ginecologia demana protegir la població del glifosat", "Bayer, disposada a pagar 7.000 milions per tancar els judicis per glisofat" o "Àustria prohibeix el glisofat" són alguns dels titulars tan sols dels últims quatre dies. No soc pas quimiofòbic, però és evident que cal bona ciència i bon periodisme per explicar al món si s'hauria de vetar l'ús d'aquest producte.

Notícia a 'El País': "Catalunya rebutja un de cada tres aspirants a mestre pel baix nivell". És un titular correcte, des del punt de vista factual, però poc afortunat. Llegit a seques –i els titulars haurien de ser autònoms– pot fer semblar que a Catalunya, específicament, hi ha un problema amb el nivell educatiu. Però, si llegim la peça, comprovem que es tracta més aviat del contrari. Conscients que les notes d'accés a magisteri solen ser baixes, s'ha establert una prova complementària a la selectivitat per poder-s'hi matricular. I sí, un terç d'estudiants no la superen. Però, com que Catalunya és l'única comunitat que aplica aquest filtre, resulta impossible de pronunciar-se sobre el nivell educatiu: no sabem si a la comunitat X fallarien la meitat dels alumnes, posem per cas. La notícia, doncs, parla del zel català a l'hora d'assegurar que una professió tan sensible com la de mestre no s'omple de persones que no han adquirit les competències bàsiques.

"«No hi havia manera de preveure-ho», diu l'única nació on això passa regularment". Aquest és el sarcàstic titular que publica, si no m'erro, des del 2014 el mitjà satíric 'The Onion' cada cop que hi ha un tiroteig massiu als Estats Units. És un enunciat que expressa la frustració de veure com aquest tipus de violència s'ha convertit en sistèmica al país. A partir d'aquí, ¿quin paper hi hauria de jugar el periodisme? Algunes idees.

Ahir els parlava d'un polèmic titular de portada del 'New York Times': "Trump urgeix a la unitat contra el racisme" comprava acríticament la narrativa del president americà, precisament un dels principals atiadors de la xenofòbia al país. El director del rotatiu, Dean Baquet, ha donat algunes explicacions curioses. Diu que –en haver relegat l'edició en paper a un segon pla respecte a la digital– els directius del diari ja no confeccionen la portada, sinó que ho fa el departament que reempaqueta la producció periodística del dia en un producte imprès. Ell se'n fa responsable, com a persona a la cúspide de la redacció, però veu la portada a la nit, quan li envien al mòbil, un cop tuitejada. Que Sant Pulitzer em lliuri d'esmenar la pàgina al 'New York Times', però em sembla massa arriscat: la portada del principal diari del món deu ser dels trossos de paper més escrutats del planeta.

El 'New York Times' va decidir canviar el seu titular de portada per a la segona edició. Comentant el tiroteig ocorregut a El Paso, primer van escriure: "Trump urgeix a la unitat contra el racisme". Però a l'hora de reimprimir el diari van substituir aquest enunciat per "[Trump] critica l'odi, però no les armes". Quin era el problema del titular original? Que comprava acríticament la narrativa del president nord-americà. Recollir un clam seu contra el racisme és ridícul, tenint en compte que Trump ha estat un gran agitador del racisme al país: des de les declaracions sobre els mexicans fins a la fredor amb la qual condemna el supremacisme blanc. Considerar Trump una part de la solució i no una part del problema del racisme violent és una badada monumental. Fins i tot el tabloide conservador 'New York Post' va reclamar a la seva portada el veto a les armes de guerra, tan fàcils d'adquirir per part de civils.

Se suposa que el titular emana del text. Se suposa. Però en el Reialme de la Caverna sovint topem amb notícies ajustades a la factualitat, només que coronades per titulars que distorsionen la informació fins al punt de suggerir el contrari del que realment s'explica a dins. El poder, en aquest negoci nostre, pren sovint forma de mà invisible: la del subdirector que tergiversa amb el canvi de titular que el pobre redactor ha d'empassar-se.

Ahir desgranava algunes conclusions de la magnífica anàlisi firmada per Joan Canela a Mèdia.cat, després d'analitzar una seixantena d'editorials de Madrid sobre el judici de l'1-O. Vaig fer curt d'espai, així que segueixo. 6) La festa de la hipèrbole. 'El Mundo' va començar parlant d'un "setge" al departament d'Economia i, tres mesos més tard, ja deia que havia estat un "assalt". Ningú no va entrar per la força a la conselleria, però l'exageració perpètua afavoreix acabar entrant en el reialme de la pura mentida. 7) Un objectiu clar era considerar demostrada la violència. Bé per la via de dir que un testimoni avala la seva existència –quan és evident que només es tracta d'una versió dels fets, i sovint interessada– o bé per la via de parlar-ne donant-la per fet. Que cap presumpta t'espatlli el relat. 8) Criminalització de la independència. Els editorials consideraven que la creació d'un estat comportaria la retirada de drets als desafectes. Es parla de retirades arbitràries de nacionalitat que mai van formar part de cap programa explicitat pels promotors de l'1-O, sinó de grupuscles residuals. O perfils que només es representen a si mateixos. 9) Negació del caràcter polític d'aquest judici. Els diaris formen part del sistema espanyol, caracteritzat per una flagrant manca de separació de poders. No és d'estranyar, doncs, que als editorials de Madrid sovintegessin les lloes a les "excel·lents" garanties del sistema judicial. Espanya és una democràcia plena i consolidada, repetien a tort i dret, fent bo aquell llatinisme d''excusatio non petita, accusatio manifesta'.

En Joan Canela ha aplicat la seva mirada fina –Canela fina, ho sento, no me n'he pogut estar– en un interessant informe que publica a 'Media.cat'. En concret, ha analitzat 63 editorials publicats a 'El País', 'La Razón', 'Abc' i 'El Mundo' dedicats al judici de l'1-O, entre el febrer i el juny. Algunes de les conclusions a les quals arriba: 1) La premsa espanyola, a l'hora d'escollir els temes, ha donat molta importància a la presa de possessió dels acusats com a diputats i senadors. L'objectiu, esclar, era pressionar la presidenta del Congrés perquè els suspengués immediatament, malgrat els vots que hi ha al darrere de cada persona. 2) 'El Mundo', 'Abc' i 'La Razón' prenen part inequívoca: desprestigien els acusats, els advocats de la defensa i els seus testimonis, sovint amb desqualificacions personals. 'El País', malgrat tot, observa més neutralitat en les seves editorials. 3) En lògica correspondència, els diaris de la caverna lloen les intervencions de l'acusació i les reguen amb la salsa dels adjectius: "eloqüents", "brillants", "metòdiques", "contundents"... Més enllà dels massatges adjectivals, el que importa aquí és que s'acaben igualant aquestes versions a les veritats provades. 4) Els diaris fan un ús constant del llenguatge bèl·lic per apuntalar el relat de la violència. Se'ls identifica com a "colpistes", per exemple, de manera sistemàtica. 5) Hi ha un afany clar d'implantar la noció que hi va haver violència. Destrosses, rebel·lió, disturbis, agressions... Els delictes pels quals els presos polítics són acusats necessiten que hi hagi una violència. Com que no va existir al carrer –però el lector de fora de Catalunya no ho sap–, cal crear-la en el relat.

"Pareu màquines! El líder del partit ha anat expulsant del seu cercle tots els crítics que no havien marxat prèviament cames ajudeu-me!". "Ah, escriu 'purga' al titular, doncs. Que quedi clar que l'esquerra no ha abandonat les seves arrels estalinistes...". "Compte, que parlo d'Albert Rivera, eh?". "Ups, haver avisat! Aleshores el titular ha de parlar de 'blindatge', que doni idea de fermesa". Com deu estar la ciutadanofília a la premsa que, a Madrid, només 'La Razón' retrata punitivament la deriva entotsolada del comandant en cap del partit taronja. "Estimat líder", li escriuen en portada amb irònica referència coreana, en una foto sublim: ell assegut al centre, ben satisfet, i una colla d'adeptes i fidels tots drets, en senyal de respecte, aplaudint sentidament. Només li falta sortir acaronant maquiavèl·licament un gat d'angora.

Després de complir 22 anys de presó pel segrest de José Antonio Ortega Lara –saldat, per tant, el seu deute amb la societat–, Xabier Ugarte Villar va ser deixat en llibertat diumenge. Al seu poble, Oñati, li van dispensar una rebuda festiva. I l'Ajuntament va penjar la notícia, amb una pancarta que reclamava l'acostament dels presos. "Els socis del PSOE a Navarra aclamen l'etarra que va segrestar Ortega Lara", titula 'La Razón'. El subjecte del titular és Bildu, però escriuen "Els socis del PSOE a Navarra" perquè no poden deixar de fer política estatal. Que les víctimes d'ETA no estiguin contentes, s'entén. Però que al poble del ja ex-reu el rebin amb alegria, també. Són dues societats diferents, per molt que la correcció política o el corró de la unitat d'Espanya intenti igualar-les.

La nostàlgia és a vegades l'àcid úric del periodisme. Comences a enyorar qualsevol temps passat i, abans d'adonar-te'n, tens la cama aixecada i el dit gros del peu delatorament inflat. Així em vaig trobar aquest dissabte 'El País' al quiosc, en ple atac de gota aguda reclamant, ai, el retorn al bipartidisme. Els primers símptomes van començar divendres, amb l'editorial. El diari deia que res de repetir eleccions, que el que tocava era que negociessin “les principals forces polítiques”. Una manera subtil de dir que s'havien d'explorar altres combinacions més enllà de la que vincula el PSOE amb Unides Podem. Però, aleshores, hi havia aquest fragmentet inquietant: “Menys Ciutadans, Vox i Junts per Catalunya, que es van situar deliberadament en via morta, la resta de forces, inclosa el Partit Popular, van expressar una o altra disposició perquè aquest legislatiu compleixi amb el seu primer deure constitucional: investir un executiu”. Quan el gran diari de la socialdemocràcia s'inclina clarament per un acord amb el PP abans que amb Podem...

Els diaris castiguen els partits d'esquerra pel seu fracàs a l'hora de posar-se d'acord i pactar un govern. Això sí, cada capçalera fa servir un aspersor de culpes de marca diferent. A 'La Razón', per exemple, han triat la foto més desagradable de Sánchez, fet un Calimero, i l'han enquadrat en primeríssim primer pla grotesc. "No es pot!", és el titular, que ve a dir: "Amb els chavistocomunistes no, sisplau!" És el mateix titular –menys les admiracions– que 'El Periódico'. Tot i que l'obligació moral d'aconseguir el pacte és de qui es presenta a la investidura, tots dos diaris –per motius diferents– embruten la marca del soci natural, que és Unides Podem. "Espanya perd un altre cop", diu l''Abc', amb una foto d'un dels lleons de les Corts, ajagut i trist. En realitat, al diari monàrquic i conservador li va de perles que l'esquerra fracassi, però avui comparteix llàgrimes de cocodril amb la seva lleonina portada. 'El Mundo' té clar a qui carregar la culpa: "El fracàs de Sánchez condemna Espanya a la paràlisi". En canvi, 'El País' ve avui tacat del vermell de la mercromina: "Sánchez perd la investidura però anuncia noves negociacions". La cursiva és meva.