Des de temps remots fins al dia d’avui han aparegut enginys productius, ja siguin biològics –domesticació d’animals–, materials –les selfactines– o digitals –la IA–, que han substituït treball humà. En la mesura que els ingressos de les persones depenen del treball, és ben lògic que aquests canvis tecnològics provoquin ansietat i patiment. També veiem a la història que de manera contínua es van mecanitzant activitats i alhora n’apareixen d’altres que generen nous llocs de treball. La previsió més raonable és que això seguirà sent així. Però els interrogants hi són, i avui són molts els pensadors que han posat sobre la taula la possibilitat que la necessitat de treball vagi disminuint sense un límit clar.

Els robots van vestits com les persones però tenen uns moviments sincopats, la cara inexpressiva i la mirada fixa. Més endavant apareixen amb unes casaques de cotó amples, amb cinturó i un número de coure al pit. Aquests eren els detalls que donava l’escriptor txec Karel Čapek per representar la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum’s Universal Robots). No era el primer cop que a la literatura apareixien el que podem anomenar robots, però sí la primera que van rebre aquest nom. Es va estrenar el 25 de gener del 1921 al Teatre Nacional de Praga. Per tant, fa un segle que els robots van sortir, per primer cop, a escena.