D'aquí uns dies farà tres anys de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. Aleshores no podíem mirar a cap altra banda. De sobte tot es va omplir d'una multitud d'opinadors, pretesos experts en el conflicte o en algun dels seus protagonistes, o en tots, aixecant una xerrameca ensordidora que es mesclava amb les veus dels experts de debò, que afortunadament també hi eren. Es parlava de la ciutat màrtir de Mariúpol, de la massacre de civils a Butxa i de les imatges macabres dels cadàvers abandonats als carrers. Els mitjans reproduïen constantment testimonis de persones que, d'un dia per l'altre, ho havien perdut tot. Putin es va convertir en el malvat per antonomàsia. Vam saber de tropes mercenàries, del sinistre Grup Wagner i d'altres bandes paramilitars formades principalment per criminals d'extrema dreta. Segons Putin i els seus ministres, la guerra havia de ser ràpida. Es va posar en marxa el marcador de morts a un bàndol i a l'altre. Tres anys després, la guerra ha causat desenes de milers de morts (les darreres xifres parlen de 46.000 morts a Ucraïna; Rússia sempre ha amagat el seu nombre de morts) i també una crisi de refugiats de la màxima magnitud, amb 6,5 milions de refugiats a altres països i 3,7 milions més que s'han desplaçat dins la mateixa Ucraïna.

On és el líder opositor rus Aleksei Navalni? A principis de desembre, els seus aliats van denunciar la seva desaparició. Es queixaven que l'havien tret de la colònia penal IK-6 de Melejovo, a l'est de Moscou, on estava empresonat, i l'havien traslladat a un altre lloc sense avisar els seus advocats. Aquest dilluns han sabut on és. Segons informen els seus col·laboradors, Navalni ha reaparegut en una presó prop de la serralada dels Urals, al cercle polar àrtic, després de gairebé tres setmanes en parador desconegut. "Hem trobat Aleksei Navalni! És a la presó IK-3 de la localitat de Jarp, al districte autònom de Iamalo-Nènets. Avui l'ha vist el seu advocat. L'Aleksei està bé", ha dit Kira Yarmish, portaveu de l'opositor. Els advocats de Navalni, condemnat a 30 anys de presó, no tenien contacte amb el seu client des del 5 de desembre.

La cursa per a les eleccions presidencials a Rússia va arrencar el 7 de desembre amb l’anunci de la data. “Donem el tret de sortida a la campanya electoral”, anunciava aquell dia la presidenta del Senat, Valentina Matvienko. Dijous la Comissió Electoral Central va informar que 16 persones ja havien registrat la seva candidatura. Tot plegat, però, amb el convenciment generalitzat que el concepte de campanya electoral és una fal·làcia, tenint en compte que no hi ha cap possibilitat que Vladímir Putin es topi amb una competició real. Amb tot, hi havia una candidata que es presentava com una opositora genuïna al líder autoritari rus i entre els objectius de la qual hi havia, per exemple, l’aturada de les hostilitats a Ucraïna i l’alliberament dels presos polítics. Ahir mateix la junta electoral va invalidar la seva candidatura, al·legant fins a 100 errors de forma, però a ningú se li escapa d’on prové el veto.

Ja fa més d'un any i mig que Suècia va sol·licitar l'ingrés a l'OTAN i, de moment, continua esperant, mentre Finlàndia li ha passat per davant. Tot i que el president turc, Recep Tayyip Erdogan, va accedir a aixecar el bloqueig el juny passat, el procés s'ha anat allargassant, i Estocolm continua pendent de la llum verda tant de Turquia com d'Hongria. Darrere d'aquest retard hi hauria els tentacles de Vladímir Putin i els seus serveis secrets, que van idear un pla per sabotejar l'accés dels dos països nòrdics a l'Aliança Atlàntica, segons ha confirmat la intel·ligència de Finlàndia.

Els ulls del món s'han desviat cap al Pròxim Orient i han deixat d'enfocar a Ucraïna. Si aquesta atenció es tradueix després en fluxos d'ajuda militar i econòmica, pot anar també en detriment d'aquell país, cosa que beneficiaria indirectament Rússia. Però quins altres rèdits podria treure el president rus, Vladímir Putin, de la nova guerra oberta entre Israel i Palestina? Això és el que molts es pregunten després dels repetits oferiments del cap del Kremlin a fer de mediador en aquest conflicte. Aquest mateix divendres, Putin ha trucat per telèfon al primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i al president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, després de parlar també amb els líders de l'Iran, Egipte i Síria.

La recuperació del poder a Eslovàquia per part de Robert Fico -que va ser primer ministre entre 2006 i 2010 i entre 2012 i 2018- resulta inquietant perquè podria afectar la seguretat de l’Europa central i oriental. Perquè en aquesta tercera etapa, el Fico que sempre ha volgut presentar-se com a socialdemòcrata -però que mai ha aconseguit desdibuixar el seu perfil ultra i populista- no té cap complex a girar l’esquena a Ucraïna i expressar simpatia per Putin. Una variable que complica més l’entorn de la guerra, perquè arrenglera Fico amb Orbán i Kaczynski, els ultres que manen a Hongria i Polònia, cada vegada més indiferents amb un conflicte on Europa es podria estar jugant el futur. És curiós que un personatge com Fico cohabiti a Eslovàquia amb una presidenta de la república com Zuzana Caputova, una activista mediambiental i liberal votada el 2019 per gairebé el 59% dels eslovacs. Paradoxes que empenyen a preguntar-nos quina és l’evolució política dels estats que, quan es va incorporar a la Unió Europea -i sobretot a l’OTAN-, van recuperar la confiança en la seguretat de les seves fronteres. ¿Com s’entén que, al cap de pocs anys de diguem-ne “ser rescatats”, aquests països festegin ara amb els hereus dels que el 1956 van enviar els tancs a Budapest i el 1968 a Praga i Bratislava?

Quan desenes d'ecologistes de l'Azerbaidjan van ocupar el corredor de Lachin el desembre del 2022, els militars russos s'ho miraven. Els manifestants denunciaven, amb poca cara d'ambientalistes i sota l'ombra de la bandera àzeri, una suposada explotació il·legal de minerals a l'Alt Karabakh, el disputat enclavament del Caucas poblat majoritàriament per armenis. La protesta va degenerar en la presència de forces militars de Bakú per “defensar la integritat dels ciutadans de l'Azerbaidjan” en un territori, Lachin, sota el seu control.

“Aneu amb compte perquè aquest home està perdent el sentit de realitat”. La frase s’atribueix a Angela Merkel els dies que s’acomiadava com a cancellera alemanya i es gestava l’ultimàtum de Vladímir Putin contra Ucranïa. Possiblement l’absència de Merkel va empènyer el president rus a la guerra. Merkel sabia frenar-lo. Però l’absència que podia haver retardat els plans de Putin és la de Donald Trump: hi ha indicis que Trump president hauria permès al dictador rus tirar pel dret a Ucraïna, mantenint Europa intimidada i l’OTAN inactiva. 

Contemplo amb una barreja d'incredulitat i de fàstic el pas de les heroiques tropes russes per Butxa i altres ciutats ucraïneses. Trets al clatell a civils desarmats i bafarades de vodka robada en alguna botiga que després han cremat. Els bons salvatges soviètics versió 2.0. Gràcies al nou argumentari que Moscou distribueix arreu del món per mitjà dels periodistes "crítics" i de la seva informació suposadament alternativa, ara toca dir que "això passa a totes les guerres". Esclar, esclar... Tot plegat desprèn la ferum inconfusible del breu i tortuós segle XX, i en conseqüència em porta a Nietzsche, que va morir tot just el vint-i-cinc d’agost de l’any 1900. El va ensumar tan bé, Nietzsche, aquell segle que no arribaria a veure! El millor compendi dels seus vaticinis sobre la naturalesa de la passada centúria es troba probablement a l'epígraf 39 del Crepuscle dels ídols, escrit el 1888, és a dir, un any abans de ser afectat per la demència. Aquí ja no descriu el segle XIX. Parla del futur, és a dir, de nosaltres, i només s'equivoca parcialment en el punt on van ensopegar tots els profetes del segle XIX: Rússia. Diu així: "Les nostres institucions ja no serveixen [...]. Quan ens han abandonat els instints, que és d'on neixen les institucions, ens abandonen també les institucions, perquè ja no resultem adequats per a elles [...]. Perquè hi hagi institucions hi ha d'haver una mena de voluntat, d'instints, d'imperatius antiliberals plantejats fins a l'extrem de la maldat: la voluntat de tradició, d'autoritat [...]. Amb aquesta voluntat es va construir l'Imperi Romà o Rússia, l'única potència que té en el seu si una garantia de duració". 

Aquest divendres, els atletes no seran els únics protagonistes de la cerimònia d'obertura dels Jocs d'Hivern de Pequín. A l'estadi olímpic el protagonisme polític recaurà en la trobada entre el president xinès, Xi Jinping, i el seu homòleg rus, Vladímir Putin. La Xina i Rússia aprofitaran l'ocasió per mostrar el seu acostament i bona sintonia davant les pressions dels Estats Units en un moment delicat en què els països occidentals temen que la crisi d'Ucraïna pugui desencadenar un enfrontament armat a Europa.

Pierre Malinowski, un arqueòleg autodidacta proper a Le Pen i a Putin, no cap a la seva pell. Dimarts va aconseguir que les despulles del general de Napoleó Charles-Étienne Gudin, que va morir a la Campanya de Rússia i va ser enterrat a Smolensk, arribessin a França. Un pas més de la seva lluita obstinada per millorar les relacions entre l'Elisi i el Kremlin. "El retorn de Gudin és un gran símbol de reconciliació, ja que Rússia honora França i li retorna el cos de qui va ser el seu enemic i la va atacar el 1812", va declarar Malinowski a l'aeroport de Bourget després de la rebuda i la cerimònia oficial plena de pompa, carruatges i voluntaris disfressats de soldats d'època.

Les discrepàncies entre els Vint-i-set van anar més enllà de la defensa dels drets LGTBI i la confrontació amb Viktor Orbán durant la cimera de líders europeus. Dimecres a la tarda, a última hora, França i Alemanya van posar sobre la taula de la resta de governs de la UE una proposta per rellançar les relacions amb el Kremlin i fins i tot convidar el president rus, Vladímir Putin, a una cimera europea. Però la proposta no va caure bé a bona part dels representants de la Unió, sobretot a països com Polònia o els bàltics, que se senten amenaçats directament pel poderós veí rus. Finalment, l'oposició d'aquests països va fer fracassar la proposta en un debat que va acabar a quarts de quatre de la matinada.

En el tauler mundial es juga una partida entre democràcies i autocràcies. Així ho veu el president dels Estats Units, Joe Biden, que va plantejar aquesta contesa global en el discurs inaugural del seu mandat, tan sols dies després d’una insurrecció fallida a la seu democràtica del seu país. És en aquest marc que situa la seva política cap a Rússia de cooperar quan sigui possible, però sense renunciar a alçar la veu davant violacions de drets humans i a castigar amb sancions atacs i ingerències contra el seu país i contra els seus aliats. Una mena de realpolitik reversionada per enèsim cop.

Gairebé tres anys després de la controvertida cimera a Hèlsinki entre Donald Trump i Vladímir Putin, els presidents dels Estats Units i de Rússia es tornaran a trobar. En aquesta ocasió serà a Ginebra, Suïssa, i amb Joe Biden com a líder nord-americà. La data, el 16 de juny. Prèviament, Biden haurà assistit a la cimera del G-7 al Regne Unit i a la de l’OTAN a Brussel·les, en el que serà el primer viatge a l’estranger de la seva presidència. Així ho ha anunciat aquest dimarts la Casa Blanca en un comunicat confirmat posteriorment per Moscou.

Els metges que atenen l'opositor rus Aleksei Navalni, empresonat en un centre d'alta seguretat a prop de Moscou i en vaga de fam, han demanat a les autoritats penitenciàries tenir-hi accés immediat pel risc imminent que pateixi una aturada cardíaca o una fallada renal. Segons unes anàlisis que han pogut obtenir els seus advocats, el seu estat de salut és "crític", després de 18 dies en vaga de fam per reclamar precisament tractament mèdic. El dissident, que compleix una condemna a dos anys i mig de presó, va alertar fa setmanes que tenia forts dolors d'esquena i falta de sensibilitat a les cames i les mans, que, segons els seus advocats, es deuen a les dues hèrnies discals que pateix. L'estiu passat el principal opositor al Kremlin va estar a punt de morir a causa d'una substància tòxica de tipus Novitxoc –ell va responsabilitzar el Kremlin d'haver intentat enverinar-lo però, tot i això, va decidir tornar a Rússia, moment en què va ser detingut.

Quan l'agost passat el Kremlin va presentar al món l'èxit de l'Sputnik V, la vacuna russa contra el covid-19, ja es podia intuir que es convertiria aviat en un caramel geopolític per a Vladímir Putin. Ara, enmig d'un clima de tensió més que evident entre la Unió Europea i Rússia, Moscou vol entrar de ple en el mercat europeu de les vacunes i aprofitar el neguit que recorre bona part dels estats membres per la lentitud imprevista del procés de vacunació coordinat des de Brussel·les. Després de veure com la setmana passada l'Agència Europea del Medicament (EMA) iniciava el procés per estudiar les dosis russes, el Kremlin pressiona per començar a fabricar-les directament des d'Europa. Aquest dimarts, des de Moscou s'ha assegurat que han arribat a un acord amb instal·lacions de producció a Itàlia, Alemanya, França i també a Espanya per produir l'Sputnik V. Ho ha explicat, sense donar gaires detalls i en declaracions al canal estatal Rossiya 24, Kirill Dmitriev, director del fons sobirà RDIF, que va sufragar la investigació de la vacuna.

Encara que siguin simbòliques, les primeres sancions de l’administració Biden contra Rússia assenyalen un distanciament de la nova Casa Blanca respecte a la liderada per Donald Trump. Per una banda, la del republicà va deixar sense sanció l’enverinament de l’opositor rus Alexei Navalni, que afronta una condemna de dos anys i mig de presó en un centre penitenciari a tres hores de Moscou per violació de les condicions de llibertat condicional. Per l’altra, l’anunci d’aquest dimarts s’ha fet en coordinació amb la Unió Europea, alineant així Washington amb Brussel·les i complint la promesa de campanya de Joe Biden de recuperar la cooperació amb els aliats tradicionals dels Estats Units.

Sorpresa, confusió i, inevitablement, sospites. Aquest podria ser l’ordre de reaccions davant del sondeig demoscòpic que atribueix a Putin un suport del 53%: seria el nivell més baix de popularitat dels últims anys, tenint en compte que el 2015, després de l’annexió de Crimea, l’eufòria va catapultar el president a un suport popular del 80%. Uns quants mitjans de comunicació, sobretot occidentals, han atribuït la davallada a la repressió policial. Als apallissaments i detencions arran de l’empresonament de líder opositor Aleksei Navalni. Amb tot, cal no perdre de vista que aquest 53% representaria una caiguda de 25 punts si prenguéssim com a referent els resultats del referèndum del 25 de juny a l’1 de juliol passats sobre la reforma constitucional, que atorga plens poders al president, i que Putin va guanyar amb un 78% de vots i una participació del 65% del cens.

El president de Rússia, Vladímir Putin, ha participat aquest dimecres en el Fòrum Econòmic de Davos per primera vegada des del 2009, quan ocupava el càrrec de primer ministre. En un llarg discurs en format de videotrucada ha esmentat algunes de les principals amenaces que configuren l’agenda internacional, com el coronavirus, les armes nuclears, la influència de les xarxes socials i la desigualtat i les tensions socials. També s’ha referit a la trucada que va mantenir aquest dimarts amb Joe Biden, en la qual van acordar allargar cinc anys més el Tractat de Reducció d’Armes Estratègiques (New Start). “Sens dubte és un pas en la direcció correcta”, ha dit Putin sobre la pròrroga de l’acord que limita la proliferació d’armes nuclears i balístiques.

El líder opositor rus Alexei Navalni assegura que ha aconseguit parlar directament amb un espia del Servei Federal de Seguretat rus (FSB) i membre de l'equip de toxines que suposadament el va enverinar l'agost passat. L'agent, que Navalni identifica com a Konstantin Kudriavtsev, hauria confessat que el van enverinar ruixant-li els calçotets amb l'agent nerviós Novitxok, en una conversa telefònica en què Navalni es va fer passar per un alt càrrec del règim per aconseguir detalls de l'enverinament.