El Telèfon de l'Esperança ha advertit de l'increment significatiu del malestar emocional, especialment després de la pandèmia del covid-19, a més de l'impacte psicològic de la cura prolongada, una realitat que és "invisible" i que afecta majoritàriament les dones. Segons les dades presentades aquest dimarts per l'entitat, amb motiu del 40è aniversari, el Telèfon de l'Esperança a les Balears ha atès des del 1986 un total de 98.540 peticions d'ajuda i prop del 25% –24.735– de les demandes s'han concentrat en els darrers sis anys, com ha apuntat el portaveu, Lino Salas.

Han passat cinc anys i tres mesos des del dia que va morir la primera víctima espanyola per una infecció, llavors desconeguda, anomenada covid-19. Un virus que va acabar sent una pandèmia mundial i va deixar vint milions de morts a tot el planeta. Després de tres anys d'intenses negociacions, el món ha acordat com fer front a futures emergències epidemiològiques. Concretament, els estats membres de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) han aprovat formalment aquest dimarts el primer Acord Mundial sobre Pandèmies. "El món d'avui és més segur", ha celebrat el director general de l'OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, i ha afegit que el pacte representa una "victòria per a la salut pública i la ciència". "Estem més ben preparats per a una pandèmia del que mai ho ha estat cap altra generació de la història", ha conclòs Ghebreyesus.

A principis de la dècada del 2000, un coronavirus que infectava els ratpenats va passar als gossos viverrins [un cànid asiàtic] i altres mamífers salvatges del sud-oest de la Xina. Alguns d’aquests animals es van vendre als mercats, on el coronavirus va tornar a fer un salt i va passar als humans. El resultat va ser la pandèmia de la SARS, que es va estendre a 33 països i va causar la mort de 774 persones. Uns mesos després, els científics van descobrir el coronavirus en els mamífers coneguts com a civetes de les palmeres, que es venien en un mercat situat al centre del brot.

El 14 de març de 2020, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar el confinament del país durant 15 dies, amb l’objectiu de combatre la propagació del covid. Ara bé, per als centres educatius de les Balears l’ordre de clausura va arribar abans, el dijous 12 de març, quan el Govern balear va ordenar el tancament de les escoles a partir del dilluns 16. Amb la supressió de les classes presencials, es varen posar al límit les aptituds del sistema educatiu que, en ple segle XXI, tenia un grau de digitalització escàs. Tant l’Administració com els equips directius i els claustres varen fer un esforç per mantenir una certa normalitat i sobretot per evitar que els alumnes més vulnerables quedassin aïllats.

Cinc anys després de l'inici de la pandèmia de covid-19, Isabel Díaz Ayuso continua sense fer autocrítica per les morts en residències de gent gran. De fet, coincidint amb el cinquè aniversari, la Comunitat de Madrid ha negat la xifra de 7.219 víctimes en aquests centres reconeguda fins ara oficialment. "Va ser un invent de l'aleshores conseller", sosté l'executiu d'Ayuso, que en un comunicat d'aquest dimecres culpa l'exconseller de Polítiques Socials Alberto Reyero, de Ciutadans, del suposat error. "El nombre real de morts en residències va ser de 4.100", assegura ara el govern madrileny, que rebaixa en 3.119 la dada inicial i replica que la causa de la mort "mai va ser perquè no se'ls ajudés". "No hi ha cap invent de cap número", ha replicat Reyero en declaracions a Efe.

Fins a la seva jubilació recent, Fernando García López ha treballat per al Centre Nacional d’Epidemiologia i ha exercit de portaveu de l’Associació Madrilenya de Salut Pública. Va participar en un dels estudis més reveladors de les conseqüències de la pandèmia a Europa, liderat per la Universitat de Southampton, i reflexiona en aquesta entrevista sobre dues realitats constatades: que a Europa i Espanya es van banalitzar els riscos de la pandèmia i que una mala gestió se salda amb una xifra de defuncions inacceptable.

La història sempre tragina ferides mal cicatritzades. Cinc anys després de l’aparició de la covid-19 a Wuhan, són molts els qui ja donen per superada aquella etapa que va paralitzar el món, però encara hi ha qui plora els seus morts o lluita contra les seqüeles de la malaltia. El govern nord-americà continua investigant la causa d’aquella fatalitat mundial. Naturalment, per passar comptes amb Pequín. Fa pocs dies, la CIA, sense aportar noves dades, assenyalava una fuga d’un laboratori xinès, on es manipulaven coronavirus SARS-CoV-2, com el punt d’inici més probable de la pandèmia. 

A finals d’aquest mes de novembre farà cinc anys dels primers contagis pel virus del SARS-CoV-2 en un mercat de marisc de la ciutat xinesa de Wuhan. Era l’inici de la pandèmia de la covid-19. El virus va donar lliçons de fragilitat universal i d’ineficàcia de les fronteres i, per a molts, el confinament va ser un punt de reflexió sobre el model capitalista amb propòsits nous –com fem cada Cap d’Any– i en què s’albiraven respostes més racionals sobre el sistema productiu i el model de consum i d’organització social. Avui, un lustre després d’una de les pitjors pandèmies de la història, i malgrat l’encadenament de crisis i els nous vents de proteccionisme, el capitalisme continua tenint una mala salut de ferro. El comerç internacional tira –sobretot el de serveis–, les empreses estan sanejades i les famílies, malgrat l’encariment del cost de la vida, compren i viatgen més que mai. Però el model comporta sobreproducció, excés de consum i riscos mediambientals.

Abans d'aconseguir la suposada feina dels seus somnis, Sarah Jaffe va treballar netejant escombraries en un recinte de concerts, servint cons de xocolata i vainilla en una gelateria o atenent taules en un restaurant. Però quan per fi va començar a fer de periodista freelance per a diversos mitjans, es va adonar que no guanyava més diners o fins i tot en cobrava menys que en feines que no li importaven tant. "Hi ha molta frustració i decepció en aquesta idea que treballar del que t'agrada ha de ser meravellós i t'ha de fer molt feliç, quan no és necessàriament així. La veritat que hi ha al darrere de tot plegat és que la feina és feina", confessa a l'ARA per videotrucada l'autora de Trabajar, un amor no correspondido, editat en castellà per Capitán Swing i en català per Ara Llibres amb el títol La feina no t'estimarà. A la feina dels teus somnis, diu, també t'hi pots trobar un cap que et crida quan l'espifies.

Viatjar a Corea del Nord com a turista tornarà a ser una possibilitat a finals d'any. L'hermètic país, que fa prop de cinc anys que està amb les fronteres tancades, anuncia que obrirà les portes al turisme internacional.

La taxa de covid va a l'alça a les Balears. En el darrer informe de vigilància epidemiològica de la Conselleria de Salut s'ha situat en 28,2 casos per cada 100.000 habitants. Es tracta de xifres que no són especialment altes, però que dibuixen una corba epidèmica ascendent que ja s'ha traslladat a la pressió assistencial que pateixen els centres d'Atenció Primària. "Està sent un horror. En veig tres o quatre casos cada dia i hi torna a haver un poc de caos", assenyala Nadir Oliver, metgessa al centre de salut Son Serra-La Vileta. Al seu centre, l'increment del covid s'ha notat en les darreres cinc setmanes. "A hores d'ara", diu, "el 10% del personal està infectat i fa feina amb la mascareta posada".

La covid va sacsejar el món a tots els nivells; una crisi sanitària sense precedents en la història moderna que ha deixat aprenentatges i, sobretot, deures pendents als països i els seus sistemes sanitaris. La comunitat científica coincideix que la pregunta que cal fer-se ara ja no és si hi haurà una altra pandèmia d'aquestes característiques, sinó quan i com serà. Malauradament, ningú té una bola de vidre per respondre a aquestes incògnites, però sí que hi ha claus que cal tenir en compte per fer-hi front un cop arribi la pròxima. La coordinació entre estats és un dels exemples que l'epidemiòleg de l'Hospital Clínic i degà de la Facultat de Medicina de la UB, Antoni Trilla, i la física i investigadora del BIOCOM de la UPC, Clara Prats, han destacat aquest dimarts com a aspectes a millorar davant d'aquest futur incert. També han assenyalat la necessitat de disposar de bases de dades més extenses i crear estructures compartides per donar una resposta conjunta als problemes sanitaris del futur, segons han assegurat en el primer debat del cicle que organitza l'Institut d'Estudis Catalans i l'ARA "Qüestions IEC: Interroguem, entenem, conversem".

La xocolata de la mona de Pasqua és una d’aquelles coses que dura a la nostra cuina dies, setmanes i fins i tot mesos i que a vegades fa que ens preguntem què en podem fer, a banda de menjar-ne bocins. Els pastissers expliquen que és un ingredient de primera qualitat per reaprofitar-lo amb mil i una preparacions dolces. Entre les receptes més senzilles, una xocolata desfeta. Entre les més laborioses però no complicades, les trufes. Amb l’ajuda de cuiners i amants de la xocolata, us n’hem seleccionat cinc.

El món contenia la respiració davant l’avanç sense aturador de la covid ara fa quatre anys. En unes poques setmanes, un patogen minúscul va causar l’emergència sanitària més devastadora de l’època moderna i va evidenciar, d’una banda, que els científics que alertaven de l’arribada d’una pandèmia tenien raó; de l’altra, que els països més desenvolupats van ignorar aquestes advertències i no van preparar prou els seus sistemes sanitaris per a una eventual amenaça de salut pública. Cada país va actuar en solitari i seguint l’estratègia de la prova-error; per desconeixement, però també per falta de previsió. 

Ningú a Itàlia ha oblidat la fila de camions militars carregats de taüts que una nit del 2020 van travessar la ciutat de Bèrgam, després que els forns crematoris locals col·lapsessin. Uns dies abans, el 9 de març, el Govern havia decretat el confinament dels seus ciutadans per intentar frenar la transmissió del virus, que llavors ja havia deixat mig centenar de morts i havia convertit el país transalpí en la zona zero de la pandèmia a Europa. La covid-19 es va acarnissar especialment amb les regions de Vèneto i Llombardia, al nord del país, totes dues governades per la ultradretana Lliga de Matteo Salvini. Les primeres víctimes mortals es van registrar als pobles de Vo' i Codogno, considerats durant setmanes l'epicentre de la crisi sanitària a Itàlia, encara que més tard es va descobrir que el virus feia almenys diversos mesos que circulava. “No va ser una casualitat”, explica a l'ARA el viròleg Andrea Crisanti. “Llombardia i Vèneto són dues zones molt industrialitzades que tenien relacions comercials molt estretes amb la regió de Wuhan”, apunta.

La Xina va fer de la gestió de la pandèmia una política nacional, no sanitària. Les principals armes per lluitar contra el coronavirus van ser el control de moviments de la població, el rastreig exhaustiu de casos i les quarantenes estrictes. Pequín va exhibir amb orgull l'èxit d'un sistema polític que va aconseguir monitorar eficientment la població davant del caos i l'alta taxa de defuncions que es va produir a Occident. Però l’esgotament de la ciutadania i l'alta transmissibilitat de la variant òmicron van acabar d'un dia per l'altre amb la política de covid zero.

El 30 de desembre del 2019 arribaven els primers missatges des de la ciutat xinesa de Wuhan sobre una estranya pneumònia i professionals de tot el món començaven a amoïnar-se. Podia arribar aquest nou virus a Europa? I a Catalunya? Quatre anys després de la irrupció del SARS-CoV-2, causant de la covid, repassem l’emergència sanitària que va capgirar el món amb el doctor Manel Cervantes, fins ara cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, i amb la infermera de l’Àrea Quirúrgica del mateix centre, Sílvia Blanes. 

Les responsabilitats polítiques existeixen i en una democràcia digna de ser anomenada així han de ser depurades. Hem parlat massa sovint, amb emoció, de les històries de democràcies avançades, amb alts càrrecs que dimiteixen perquè se'ls descobreix que van intentar evitar una sanció de trànsit o no van citar la procedència d'un fragment de la seva tesi doctoral. El contrast entre la pulcritud europea i el campi qui pugui celtibèric és, encara ara, desolador.

Quan el març del 2020 va esclatar la pandèmia de la covid-19, el govern espanyol va decretar l'estat d'alarma i, amb ell, l'aval per accelerar qualsevol contractació pública per comprar material sanitari o el que fos necessari per fer front a la crisi. El procediment d'emergència, fins a aquell moment utilitzat de forma anecdòtica i reservat per a casos "d'esdeveniments catastròfics", va passar a fer-se servir en pràcticament totes les adjudicacions de les administracions. Significava donar via lliure a les contractacions a dit i ràpidament els organismes supervisors independents van començar a alertar de la manca de controls d'aquest tipus de contractes, ja fos per la immediatesa amb què s'havien de prendre les decisions o per l'abús que se'n va fer.

El problema de mentir sempre és que s’acaba perdent el sentit de la realitat. El problema de sortir sempre victoriós mentint és que s’acaba per sucumbir a la pròpia arrogància. És el que li va passar dijous passat a Isabel Díaz-Ayuso a l’Assemblea de Madrid, quan, responent preguntes de Manuela Bergerot, portaveu de Més Madrid, va admetre implícitament haver decidit no traslladar als hospitals els ancians malalts de les residències geriàtriques durant els mesos de març i abril de 2020, l’onada més letal de contagis per coronavirus. El PP sempre havia negat que s’haguessin aplicat els protocols que van dur a la mort de 7.291 persones als geriàtrics de Madrid (segons informacions publicades pel diari InfoLibre, no desmentides per ningú). Però l’encesa al·locució d’Ayuso a l’Assemblea de Madrid (una institució on ja es comporta com si fos propietat seva) va deixar en evidència que aquests protocols es van aplicar. Ayuso va viure el seu “per descomptat que vaig ordenar el codi vermell”, la frase que cridava, enfurismat i prepotent, Jack Nicholson al film Alguns homes bons.