Miquel de Palol (Barcelona, 1953) és un dels noms imprescindibles de la literatura catalana escrita entre els segles XX i XXI. Ha publicat recentment el llibre de poemes Alguns paisatges, aparegut (Labreu Edicions) poc després de la novel·la Què! Estampes d’un dependent filòsof, que va sortir a finals del 2017 a l’editorial Angle. A finals del proper mes de novembre arribarà a les llibreries Angèlica i Rafel, la contribució de Miquel de Palol a la sèrie Matar el monstre (un projecte de l’editorial Comanegra que consta de sis novel·les escrites per Julià de Jòdar, Ada Castells, Susanna Rafart, Jordi Coca, Núria Cadenes, Mar Bosch i el mateix Palol, amb motiu del segon centenari del Frankenstein de Mary Shelley). Dins la seva obra narrativa s’hi compten títols com El Jardí dels Set Crepuscles (Proa, 1989), Ígur Neblí (Proa, 1994), El Troiacord (Columna, 2001) i El Testament d’Alcestis (Empúries, 2009). Entre aquesta i Què! Estampes d’un dependent filòsof han transcorregut vuit anys, durant els quals ha publicat una miscel·lània de textos sobre la postmodernitat ( El llac dels signes, Proa, 2013) i dos llibres de poemes també importants: Aire amb cel de fons i Dos cors per una bèstia (Proa, 2012 i 2015). Actualment prepara els dos títols que han de completar els ‘Exercicis sobre el Punt de Vista’, un ampli projecte narratiu i assagístic format per nou llibres, dels quals ja se’n troben disponibles set: la nouvelle Les concessions (originalment titulada Tots els ets i uts, Columna, 2004), les figuracions de Contes en forma de L (Moll, 2004), l’apòleg Un home vulgar (Edicions 62, 2006), l’assaig històric i autobiogràfic Dos poetes. Impressions d’Espriu i Vinyoli (Columna, 2006), el conte Gallifa (Columna, 2006), la faula Aire pàl·lid / Palimpsest (Columna, 2007) i la cinta a la xinesa El Testament d’Alcestis.

Son Marroig/Palau March.- Asier Polo de bell nou ha tornat a ser un dels estels del Festival Internacional de Música de Deià i ho ha fet amb les sis Suites per a violoncel sol, de Johann Sebastian Bach, composicions de les quals es varen perdre els originals i de les quals tan sols en queden les còpies que Anna Magdalena Bach, la seva segona dona, va fer de les partitures, en què no hi ha cap anotació de temps. Per aquest motiu, cada interpretació per part del solista es converteix en personal i intransferible o, el que és el mateix, no hi ha referències en aquest aspecte que marquin la fidelitat d’una interpretació. El que està clar és que, tot i que l’actuació d’Asier Polo va ser en dos dies, no hi ha dubte que es tracta d’un cim que la majoria de violoncel·listes volen assolir, de la mateixa manera que també és, en aquest cas, una semimarató o, millor, dues, dos dies seguits.

Pinzellades de vida formen el biopic dirigit per Tom Volf sobre l’existència de la soprano més coneguda de la història de l’òpera amb el títol de Maria by Callas, títol que d’alguna manera marca el que vol ser aquesta reconstrucció documental de la ‘Diva’. Ella volia ser dona i la fama li ho va impedir. La fama i ella mateixa varen mantenir una lluita constant per aconseguir l’excel·lència i que el seu instrument assolís la perfecció absoluta pagant-ho amb la seva felicitat com a moneda de canvi. En algun moment manifesta, conscient, que “o una cosa o l’altra, ambdues coses són incompatibles”. Més que un documental es tracta d’una autobiografia. Volf no busca l’hagiografia per persona interposada. De fet, no hi ha cap opinió que no sigui la d’ella mateixa. Tampoc no busca la narració cronològica ni prop fer-hi. Va i ve entre entrevistes amb diferents periodistes i cartes destinades a Aristòtil Onassis o a la seva amiga i mestressa de coloratura Elvira de Hidalgo, entre d’altres missives que podem sentir amb la veu en off de Fanny Ardant. Maria Callas buscava sempre fer la impressió de no voler ser una diva, fins al punt de ser capaç, deia, de no tornar a cantar en cas de trobar l’home de la seva vida, però la traïa el seu tarannà, el que tan sols tenen els elegits. Naturalment que surt la història d’amor amb el milionari grec que es va casar amb la vídua de John F. Kennedy i que va omplir milers de pàgines de paper cuixé. Volf tampoc no evita la referència a la relació amb la seva mare, però també sense grogor, sense ficar el dit a la llaga de manera barroera. No hi ha sang, ni judicis. És el que és. Tan sols mostra uns fets de tots coneguts, que ella justifica o explica perquè sens dubte han estat fonamentals en la vida de la protagonista.

Antoni Bassas (Barcelona, 1961), director adjunt del diari ARA, acaba de guanyar el 50è Premi Josep Pla per les seves memòries periodístiques amb 'Bon dia, són les vuit!' (Destino). Ja fa deu anys que deixà el programa 'El matí de Catalunya Ràdio' per discrepàncies amb la direcció. Aleshores, després de catorze temporades de lideratge absolut, ressonaren amb força les declaracions del diputat del PSC al Parlament Joan Ferran. En una entrevista, el dirigent socialista havia dit que calia “arrencar la crosta nacionalista” dels mitjans públics catalans per garantir-ne la neutralitat.

Celebram el naixement d’una nova editorial, celebram l’expressió justa; aquest esdeveniment té totes les garanties d’èxit. Quid Pro Quo Edicions neix fruit de l’experiència i el treball ben fet.

Manacor.- Amb l’Auditori ple a vessar un altre cop, la companyia de torn va marxar amb la satisfacció màxima. El públic dret els acomiadava i premiava la seva interpretació amb el millor guardó possible, tot un seguit d’aplaudiments més enllà de l’admiració. Lluís Homar la va aturar per dir unes paraules: “No tenc costum de parlar, però us vull dir una cosa, sou un públic collonut” i així ell i els actors que l’acompanyaven retornaren l’agraïment al públic. Aplaudiments que també pertanyen a qui ha fet possible aquesta meravella de convertir Manacor en el centre indiscutible del teatre a l’illa i que algun dia se li haurien de dedicar directament, i no per persona interposada. En qualsevol cas, val a dir que l’excepció seria que no fos així, encara que també és cert que no podia ser d’altra manera. Per a l’ocasió l’encarregat de dur a terme l’esdeveniment va ser Lluís Homar i el seu Cyrano. Lluís Homar potser viu el moment que qualsevol actor o actriu somnia. Ell decideix quin personatge vol interpretar, el posa sobre la taula i de ben segur que els directors es barallen per ser l’elegit per conduir el projecte a bon port, que no és altre que el màxim nombre possible de representacions. Cyrano segurament era una dèria de l’actor que un dia va ser Fígaro quan el Teatre Lliure començava a caminar i avui és un mite, garantia de qualitat, valor segur. La dèria s’ha fet realitat, però val a dir que tenia més risc, no més dificultat, que fer tots els personatges de Terra baixa o un Ricard III, per posar dos exemples recents. El risc eren les referències directes, el Cyrano de Flotats, dirigit per Maurizio Scaparro, o el més recent, molt recent, el d’Arquillué, dirigit per Broggi. Tot i així, Lluís Homar i Pau Miró, que ja havien treballat en l’obra de Guimerà, no escoltaren ningú i decidiren fer la seva versió, amb menys actors, també menys personatges i reduint el text a poc més de la meitat del que dura l’original.

Teatre Mar i Terra.- Dins la programació teatral de l’Ajuntament de Ciutat ha aterrat el monòleg autobiogràfic de Pep Noguera, Trans-plantar. Ha estat escrit a quatre mans entre el protagonista i Tomeu Cañellas, el director de capçalera de Diabéticas Aceleradas i també de la peça que ens ocupa. Perquè, a més d’una producció de la companyia, d’alguna manera també és la història d’aquests mallorquins que arribaren a Madrid i feren de la movida una manera de viure. Queda poc, o molt, dels seus inicis, però val a dir que la ‘diabètica’ per excel·lència és Pep Noguera, i del que es tracta, entre d’altres coses, és de contar en viu i en directe com i per què ha perdut la condició que l’ha fet conegut i famós. Un trasplantament -dos, per ser més exactes- que li ha donat més esperança de vida i una nova manera d’entendre-la. Ja no és diabètic. Quan varen començar les representacions de Trans-plantar ho feia vestit de blanc, angelical, però ha canviat i apareix sobre l’escenari vestit de negre: americana, camisa, corbata, calçons, calcetins, sabates i capell. Va ser un consell de la seva mare. “T’has de comprar un vestit”, li va dir. I poc o molt, crec que molt, és protagonista elidida de la història, o potser protagonista i punt. Com per exemple en el moment del “mamà vull ser artista”, que defineix tot el que vindrà a continuació. Val a dir que m’agraden els diaris i les auto-biografies, amb la qual cosa està clar que sobre un escenari no faré una excepció. Pep Noguera comença a contar la seva vida des de la infantesa, quan a quatre anys el dia de Nadal es va fotre un cop al cap. Divertidíssim aquest moment que sens dubte marca el tarannà del que serà l’espectacle. Un espectacle que té el segell ‘diabètic’, com quan surt fent playback de Betty Misiego, i la mà de Cañellas, però també marca diferències, i no tan sols pel fet que Pep Noguera, per primer cop en la seva vida, aparegui sobre un escenari completament sol, que també, sinó sobretot perquè obre una porta que fins ara tenien al prestatge de les possibilitats i que seguramet té molt més recorregut, de la mateixa manera que els “diaris” no tenen més fi que el de l’autor. Després de veure’l, em varen venir al cap tot un seguit d’adjectius per qualificar-lo, però me’n suggeriren un que crec que és exacte: “entranyable”. Hi afegiré els meus: valent, divertit, útil, fresc, entretingut, diabètic, noguera… però també hi vaig trobar a faltar una referència més explícita a les que han estat les seves germanes en la diàlisi teatral durant tants anys.

“D’un temps ençà, hi ha més llibertat a les meves obres. El color hi té tot el protagonisme. El color no és per mi un element més de la pintura, no és quelcom complementari, i molt manco no és un aspecte decoratiu. El color, per mi, és estructural, conforma l’estructura de l’obra”. Amb aquestes paraules definia José Manuel Broto (Saragossa, 1949) la pintura que ha estat realitzant en les darreres dècades. Així ho explicava tot just donar-se a conèixer, aquest dimecres, que el pintor aragonès resident a Mallorca ha estat guardonat amb el XVII Premi Xam d’arts plàstiques, que atorga el Rotary Club Palma Ramon Llull, un reconeixement que, des de fa desset anys, posa en valor el conjunt de la trajectòria d’artistes nascuts o residents a les Balears.

Entre les 11 i les 14 h d’aquest dissabte, fins a 18 galeries, museus i centres d’art de Ciutat obren les portes per a la celebració d’una nova edició de l’Art Palma Brunch, contrapunt primaveral de la Nit de l’Art amb la qual comença el curs lectiu el mes de setembre.

Amb els anys que fa que es dedica a les qüestions de l’envelliment i la demència, ¿quina evolució ha vist tant en la medicina com en la societat?

Hi va haver un moment en què el PP valencià va sumar al seu poder territorial una influència decisiva en el PP estatal. Aquesta situació inèdita es va donar per una circumstància molt concreta: els anys de màxima hegemonia popular al País Valencià van coincidir amb les victòries de Zapatero contra Rajoy a les eleccions generals, i en conseqüència, amb la debilitat del lideratge del PP espanyol. Va ser després de la segona derrota de Rajoy, l’any 2008, quan Esperanza Aguirre i el seu nucli de poder madrileny, amb la connivència de José María Aznar i dels poders econòmics i mediàtics de la capital, van dissenyar un pla per descavalcar el polític gallec.

Auditòrium.- Així, de sobte, com per sorpresa, dijous passat ens trobàrem a l’Auditòrium del passeig Marítim davant una estrena no programada. Una estrena no és poca cosa. I aquesta ho és en el temps, circumstància que honora encara més la feina entre bambolines de l’orquestra; perquè aquesta va ser la primera audició pública del Rèquiem d’Albert Guinovart, que ahir dissabte es va poder escoltar a l’Auditori de Girona i avui al Palau de la Música de Barcelona, també amb la soprano Marta Mathéu, el baríton Josep-Ramon Olivé i Ferran Quílez, soprano de l’Escolania de Montserrat, el Cor Jove de l’Orfeó Català i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigits per Pablo Mielgo. Va ser un encàrrec des de Girona i posteriorment del Palau, que, miraculosament, hem pogut gaudir els mallorquins. Certament es tracta d’una comanda si més no estranya, si tenim en compte els referents, dels quals beu i no se n’amaga el compositor, com ara Mozart, Fauré, Verdi, Brahms…, que potser com a concepte, per la seva lluminositat, del que està més a prop és del segon. Estructuralment, hi ha una mica de tots i, musicalment, dos reials del mateix, pel seu tarannà eclèctic, encara que una segona audició, com a mínim, donaria pistes sobre referències més concretes, que en qualsevol cas tenen poca importància pel que fa al conjunt d’una composició brillant, neta, vital, i de la qual no vàrem poder escoltar l’ Agnus Dei, per qüestió de durada. Està clar que deu minuts més no justifiquen la mutilació, sobretot perquè programar a la primera part ni més ni menys que la Simfonia núm. 2, de Johannes Brahms, en una ocasió com la que ens ocupa, sembla innecessària i, a sobre, li resta importància, per la senzilla raó que tothom esperava el que vindria després. I el que va venir després segur que a cada nova interpretació rutllarà encara millor, més acoblat, però ningú no ens lleva l’emoció d’una estrena d’aquestes característiques i que el públic va acomiadar amb tots els aplaudiments que mereixia. Marta Mathéu va cantar especialment bé a la part alta de la tessitura, amb contundència, força i delicadesa, mentre que Olivé oferí bones maneres en aquesta veu in process ; l’Orfeó jove va donar mostres del seu talent i futur immediat, i la Simfònica continua fent osques al revòlver de la qualitat i repertori.