<![CDATA[Ara Balears - Suplements]]> 10 <![CDATA[Necessit unes ales per volar]]> Amb la seva primera pel·lícula (Els 400 cops), François Truffaut va encetar un cicle cinematogràfic protagonitzat per un personatge de ficció (Antoine Doinel, alter ego del mateix Truffaut) que va encarnar diferents films, sempre interpretat pel mateix actor (Jean-Pierre Léaud). A partir d’aquest contínuum filmat, l’estimat cineasta francès va poder explorar els complexos i apassionants viaranys de la vida d’un ésser humà. En aquest exemple artístic he pensat mentre llegia la nova i ambiciosa novel·la de Pere Joan Martorell, Nits sense ales a Pagès Editors, ja que a través de les seves pàgines podem tornar a topar amb un personatge que ha protagonitzat altres obres de l’escriptor llosetí, talment el Llibre de les revelacions (Editorial Moll, 2007), perquè Amador és, en efecte, el corresponsal de Martorell en possibles universos paral·lels i quàntics. 

]]> <![CDATA[Els pilars de la Mediterrània]]> El passat diumenge de resurrecció, en un gest alhora solemne i sorneguer molt de la seva provocadora i vitalista manera de ser, va morir un dels autors més importants de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI: Josep Piera. Hereu d’Ausiàs Marc, però també de Kavafis i Penna i Bufalino, va ser un dels poetes de la generació dels 70 que va irrompre amb més força: a la mítica col·lecció Tafal –liderada per Andreu Vidal i Àngel Terron– va publicar un dels seus millors títols, Esborranys de la música. Amb els anys també es va convertir en un gran narrador (Rondalla del retorn) i en un prosista referencial amb assajos inoblidables, talment el de la seva estada napolitana (Un bellíssim cadàver barroc), i dietaris plens de saviesa atàvica a l’alçada dels volums d’un dels seus mestres com fou Josep Pla (especialment destacable és el cruentíssim Puta postguerra).

]]> <![CDATA[Les màscares de la virtut]]> Fa anys que estic fascinadíssim per la vida i per l’obra d’Iris Murdoch, una de les escriptores més extraordinàries del segle XX, i m’encanta haver-me convertit en un dels seus més acèrrims defensors, com a exaltador dels seus prodigis verbals però també com a traductor d’algunes de les seves millors novel·les. Per això m’alegra que una tria dels seus assajos arribi ara a la nostra llengua i a la nostra cultura. Perquè, tot i que hi ha llibres que conviden a pensar, els més importants són els que conviden a repensar, és a dir, mecanismes textuals que en realitat són maquinàries de mots i pensaments que inciten a fer-nos entendre per què pensam com pensam. Existencialistes i místics. Escrits sobre filosofia i literatura, d’Iris Murdoch, publicat a La Blanca d’Edicions 62 amb excel·lent traducció i aclariments de Maria-Arboç Terrades, pertany clarament a aquesta categoria feliç. Estam davant d’un compendi d’escrits que no només es fonamenten en els pilars de la filosofia i de la literatura, sinó que també en qüestionen els límits i les essències, i sobretot plantegen reflexions morals de màxima, estricta, necessitat. I això, en un món cada cop més immoral i sòrdid –entre vils conflictes bèl·lics a l'Iran i a Ucraïna i l’espantosa revelació dels arxius desclassificats d’Epstein que revelen una xarxa mundial de prostitució, pedofília i rituals satànics–, és fonamental, m’atreviria a afirmar, fins i tot, que tot un triomf.

]]> <![CDATA['Trast', el crit més coratjós de Biel Mesquida]]> Amb Trast, acabat de sortir del forn de la factoria LaBreu Edicions en un vintè aniversari que està assolint un munt de reconeixements, Biel Mesquida signa un dels llibres més pletòrics i necessaris de la seva trajectòria, una obra poètica que arriba en el moment just: després del merescudíssim reconeixement del premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però també en un període sociològic i polític de grans turbulències mundials, amb un nefast retorn a tendències d’ultradreta que ens haurien de preocupar molt més. Trast és un manifest, una abrandada proposta textual que ens rebenta a la cara per recordar-nos que la veu d’aquest creador pancatalà és fonamental car fa fonament i, a més a més, es troba en plena combustió catalitzadora, en furibund carnatge. Aquest nou volum fet de versos exaltats és una explosió de ràbia lúcida i d’energia reivindicativa que no concedeix treva: un poema llarg i torrencial fragmentat en vuit cants que sorgeix d’una urgència gairebé física i que es desplega ben igual que una font ufana que no deixa de rajar fidel a l’impuls propulsador. Aquí la cruel bellesa no és evasió sinó lloc sagrat des d’on s’alcen exigències de radical justícia que es diuen amb tots els noms i totes les cicatrius, tant les del cos com les de l’esperit. Biel Mesquida estableix un diàleg tens i vibrant amb els desajustos de la Història. La consciència perceptiva, sempre afinadíssima, es veu travessada per les injustícies que sagnen, tant les heretades com les d’ara, com si la guerra (in)civil del 36 no s’hagués tancat del tot. Trast és, en aquest sentit, una polifonia de rebel·lia però també de revelació: el títol mateix condensa una diagnosi devastadora del present, d’un paisatge illenc convertit en residu, d’un temps massacrat en què el territori, el llenguatge i el costum semblen dissoldre’s sota el pes de perversions materials i simbòliques. I, tanmateix, lluny de qualsevol temptació apocalíptica, la poesia de Mesquida no es resigna, s’atreveix a continuar irradiant potències lingüístiques que reactiven sensibilitats i sacsegen memòries fins a fer-les de nou incisives, crítiques, vives. Hi ha en aquest volum quintaessencial una densitat temerària, una personalitat definida que es nega a clausurar-se tot escorxant-se de pinte en ample: cada vers està escrit al límit, amb una intensitat que convida a llegir amb tots els forats oberts. En diàleg amb peces majors de la seva obra talment el poema 'Sgt. Pepper Wants You: Auca', el mosaic que és Trast reprèn i multiplica la capacitat de fer confluir èpica i barbàrie, cultura i experiència, collage i càntic en un flux que és alhora tradició i postmodernitat. El resultat és un artefacte extraordinari que cavalca entre segles i registres, i que confirma Biel Mesquida com un creador imprescindible: un escriptor que escriu i que transforma la llengua en una força capaç de resistir, denunciar i somniar.

]]> <![CDATA[Exaltació d’extinció]]> La publicació de la monumental novel·la bernhardiana Extinció en català per part de Quid Pro Quo Edicions, amb grandiosa traducció de Clara Formosa Plans, és un esdeveniment literari de primer ordre. La novel·la més ambiciosa de Thomas Bernhard arriba, finalment, amb una edició catalana capaç de sostenir l’exigència extrema del seu estil: frases llargues, obsessives, circulars, que funcionen com un mecanisme de pensament més que no com una simple narració, cosa que confirma que Bernhard no era, només, un mestre de les narratologies més furibundes sinó un veritable pensador del Zeitgeist epocal.

]]> <![CDATA[Exaltacions Gabriel Caballero]]> Semblava que Julià de Jòdar havia abjurat pasolinianament de l’escriptura després de la colossal i inclassificable novel·lassa El desertor en el camp de batalla a Proa. Però va tornar. I quin retorn! Tot gràcies a la delicada insistència de l’equip de l’Editorial Comanegra, que el va convidar a perpetrar Els vulnerables, preqüela de la magna trilogia L’atzar i les ombres, que va continuar remenant la cua amb l’orsonwellesià volum La casa tapiada. Per tant, no era un tríptic sinó tota una saga, que ara s’eixampla, per a felicitat nostra, amb Les nits en blanc. Tanmateix, durant aquest temps d’espera, la ploma de Julià de Jòdar ha continuat remenant-se, i ho ha fet amb dos volums destacables: Variacions Gabriel Caballero a Pont del petroli (les mostres més destacades de la seva psicogeografia badalonina) a La remor dels confins a Ensiola (recull d’una vintena d’articles literaris d’alta volada). Per no parlar del volum col·lectiu, coordinat i editat per Júlia Ojeda, que va veure la llum a Lleonard Muntaner, Editor: La forja dels dies. Aproximacions crítiques a l’obra de Julià de Jòdar. Poca broma.

]]> <![CDATA[Criatures tafarrudes]]> En el marc de la crítica internacional, s’ha assolit una unanimitat: es considera que Criatures podrides, el debut literari de l’anglosaxona Amy Twigg, és una novel·la subversiva, extraordinàriament ben escrita, una obra que engrandeix la categoria de literatura de culte. Per tant, és un encert, i gros!, que ara aquesta meravella actual formi part del catàleg d’Edicions de la Ela Geminada amb una traducció esplèndida de l’escriptorassa Anna Carreras i Aubets. Curiositat: el títol és una cita d’una carta que Vita Sackville-West va enviar a Virginia Woolf, una genial correspondència que és una altra de les joies indiscutibles que forma part del catàleg de la formidable i atrevida editorial gironina.

]]> <![CDATA[Convé cantar per combatre la devastació]]> Com voleu, germans, que canti, de Joan Pons Bover a Illa Edicions, és una novel·la d’una potència contínua i persistent que va in crescendo. No cerca l’efecte fàcil, més aviat desplega les seves múltiples forces narratològiques a mesura que avança. Encara que soni a tòpic, en efecte estam davant d’una obra que atrapa perquè no es pot deixar de llegir i que, com la prodigiosa pel·lícula One Battle After Another, de Paul Thomas Anderson, es tracta d’una proposta artística magnífica que arriba en bona hora, ja que també funciona talment un artefacte extremadament polític, però subtil, que amb el furor d’una bona ficció denuncia l’estat de la situació actual, devastada per aquest abominable retorn de la ultradreta i de polítiques feixistes disfressades sota màscares democràtiques. Així s’obren, amb precisió quirúrgica, capes de memòria i de dignitats ferides. 

]]> <![CDATA[Restitució de Joan Alcover]]> En el marc del centenari de la mort del poeta Joan Alcover, una de les efemèrides fonamentals d’aquest 2026 al costat de l’Any Clementina Arderiu i de l’Any Blai Bonet, Edicions 62 treu a la llum l’edició completa i crítica de les seves Poesies a càrrec d’Ignasi Moreta, que ressegueix les circumstàncies d’escriptura dels textos, en fa una útil interpretació crítica, n’ofereix els detalls mètrics i rítmics, i, per acabar de rematar una continuada lliçó magistral, comenta les possibles variants d’edicions prèvies. Quin compendi! Estam davant d’una obra cabdal, importantíssima, que fixa, ordena, aclareix, estructura i acosta, com mai abans, el corpus de la producció alcoveriana en llengua catalana.

]]> <![CDATA[Un home mor després de ser reduït amb una taser per la Policia Nacional a Palma]]>

Un home ha mort aquest dijous a Palma per parada cardiorespiratòria després de ser reduït amb una arma d'electroxoc (taser) per agents de la Policia Nacional que havien acudit al seu domicili alertats perquè estava destrossant l'habitatge, del qual havien fugit els tres fills. En arribar al lloc, els agents de la Policia alertats pels veïns, han trobat l'home en una actitud molt agressiva i, després de negar-se a seguir les indicacions i mantenir el comportament violent, han fet servir la pistola elèctrica per reduir-lo.

]]> <![CDATA[Ja no tinc ales, però el meu àngel encara creu en mi]]> Vaig descobrir el poeta Ramon Guillem gràcies a les cançons que havia creat el cantautor Miquel Gil a partir d’alguns dels textos més emblemàtics de l’autor de Catarroja. Des d’aleshores el vaig anar llegint amb avidesa i fins i tot vaig tenir la sort de conèixer-lo, i dic “sort” perquè era un exemplar excels d’ésser humà. El nostre primer encontre en persona va ser, precisament, a Llucmajor durant la celebració d’uns premis Cavall Verd de l’AELC organitzats per Miquel Bezares i dedicats a Maria Antònia Salvà. Entre rialles li vaig parlar de l’antologia de poesia jove que estàvem preparant llavors, Pedra foguera, i el rostre se li va descompondre en un dels blancs més pàl·lids que he vist mai abans de dir-me que aquell era el títol que ell havia pensat per al poemari que estava escrivint. El va haver de canviar, però cap a millor, ja que el seu llibre es va acabar dient Abisme i ocell, com a homenatge al compositor Olivier Messiaen i al famosíssim moviment “Abîme des oiseaux” del Quatuor pour la fin du temps. 

]]> <![CDATA[Sexes pinçant-se com crancs que es xuclen]]> Poema del desig és un cant èpic que assumeix des del principi una elevada ambició filosòfica i poètica. Rosa Font Massot modula el seu nou cant a partir d’un marc teòric que ella mateixa explicita: un diàleg amb Baruch Spinoza i Simone Weil. Del primer pren la idea que l’essència de l’ésser humà és el desig. De la segona, la intuïció que el desig projecta l’ésser humà cap a l’absolut i cap a l’il·limitat. Aquestes dues columnes pensamentals sostenen una investigació literària que entén el desig no només com a impuls eròtic sinó com a pensament, llenguatge i potència de projecció ontològica. L’obra basteix un espai literari on el desig no es tanca en la relació entre cossos, s’expandeix fins a fondre’s amb el món: el desig és fusió amb la natura, amb el que es percep i amb el que som. Aquesta expansió converteix l’experiència del desig en una manera de conèixer, de dir i d’habitar la realitat. El cos no és tan sols pura matèria desitjant, també és un fascinant vehicle cognitiu.

]]> <![CDATA[L’incòmode teatre de Pasolini]]> L’edició bilingüe del volum Tragèdies I de l’immens Pier Paolo Pasolini publicada per Prometeu —amb el patrocini de l’Institut del Teatre i la Diputació de Barcelona— constitueix una aportació editorial de pes en el camp de les dramatúrgies contemporànies en llengua catalana. Reunint Calderón, Afabulació i Pílades, el potentíssim llibre que ens ocupa permet resseguir un arc creatiu que va des del pastitx modern de la tragèdia del Segle d’Or fins a la dissecció de la família i societat burgeses i el necessari retorn als mites grecs com a matriu d’ideologies en conflicte permanent. Energia que, sens dubte, dialoga amb la desesperada vitalitat que va marcar l’existència del geni italià. A més de restituir un corpus sovint relegat per la centralitat fílmica i literària de l'autor, aquesta publicació posa el focus en un Pasolini dramaturg polític, sempre atent a les metamorfosis materials i simbòliques del Poder en majúscules. 

]]> <![CDATA[Camp de sang]]> Haceldama és un mot arameu (Akeldama) que significa 'camp de sang'. Fa referència al tros de terra comprat amb les monedes de Judes que després es convertiria en un cementiri d’estrangers. És també el títol de la segona i tan injustament maltractada novel·la de Blai Bonet, que ara torna a veure la llum gràcies a una curosa edició de Nicolau Dols per a Club Editor, segell que ja ha aconseguit recuperar totes i cadascuna de les novel·les editades de l’autor. La fita és doble, ja que l’obra torna a respirar amb la veu primigènia originàriament concebuda pel desfermat novel·lista, sense les correccions excessives i innecessàries que havia patit a l’Editorial Aymà i que havia arrossegat en la reedició a Ensiola. Per tant estam davant d’un noble acte de recuperació literària, però també davant d’una autèntica festa que arriba al bon començament d’aquest Any Blai Bonet que tot just s’ha encetat. Per tant, som testimonis d’un esdeveniment cultural de primera magnitud. 

]]> <![CDATA[Ecce Dona]]> Lluny del tren d’Antònia Vicens és una novel·la que colpeja amb una força poc habitual i que confirma, pàgina rere pàgina, l’indomable talent d’una autora ja imprescindible. La publicació que ha fet La Magrana vint-i-cinc anys després de la primera edició no és només un acte de justícia, sinó sobretot una invitació a (re)descobrir una obra que continua sent radicalment vigent. La història de la Cecília, immersa en un vertigen emocional i físic marcat per la sida, va avançant amb una intensitat desarmadora i visceral: Vicens no edulcora res, no protegeix el lector, i és precisament gràcies a aquesta mirada despullada i descarnada que es desplega, violentament, un dolorosíssim martirologi d’una ànima càndida enfrontada a un calvari que la deixa feta una Ecce Dona. El patiment, la por, el deliri, la fragilitat i les converses i interactuacions amb els àngels no són descrits, són narrats i viscuts en primera persona a través d’una prosa incisiva, feridora, que converteix la lectura en una experiència crua, profunda i inoblidable, una lectura implacable que –ho sé de bon de veres– pot arribar a generar conseqüències fisiològiques.

]]> <![CDATA[Un home nu salta al buit]]> Si la setmana passada vaig elogiar un assaig que convida a volar (Els alats d’Elisabet Riera a l’Editorial Males Herbes), avui celebraré un recull poètic que convida a endinsar-se en l’exultació de la blavor. Es tracta d’El capbussador de Ricard Martínez Pinyol publicat a LaBreu Edicions, un volum en què cada composició és un artefacte sonor, peça d’enginy verbal on la paraula no només significa sinó que ressona, reverbera i s’enllaça amb les altres com si teixís una xarxa orgànica. El poeta escriu amb una consciència gairebé escultòrica del llenguatge, treballant l’equilibri entre ritme i emoció, entre el batec intern del vers i la idea que el travessa. La pàgina esdevé un espai viu, petit ecosistema on la tinta no degota inútilment sinó que flueix, i on la música interna del text sosté una arquitectura precisa però no pas rígida. Aquesta voluntat de crear una experiència sonora i física situa el lector dins l’escenari aquàtic dels versos no com a espectador, sinó com a cos que s’hi propulsa en un capfico, que n’escolta els corrents i en percep, grecollatinament, la pressió, sensual i perillosa.

]]> <![CDATA[A volar]]> Hi ha llibres que ajuden a fer volar coloms de la manera més deliciosa: són càpsules de salvació que fan reverberar la imaginació i ajuden a ascendir, a conciliar l’esperit en el bell somni d’una (in)consciència col·lectiva. Amb un d’aquests llibres especials vull començar aquest nou any 2026, potser amb el secret anhel que enguany estenguem les ales i enlairem el vol amb la passió que encelen la literatura més poderosa i les il·lusions envolades. Estic parlant del magnífic assaig Els alats, d’Elisabet Riera, publicat a l’Editorial Males Herbes i avalat per la cada cop més prestigiosa Beca Finestres d’Assaig.

]]> <![CDATA[Any Blai Bonet]]> Si aquest 2025 hem celebrat el centenari de naixement de Josep M. Llompart, el 2026 hi haurà festa grossa amb Blai Bonet, ja que farà cent anys que aquest escriptor il·luminador va arribar al món per sacsejar la vida i la poesia. Gràcies a Edicions de 1984 tenim la sort d’entrar en aquest Any Blai Bonet amb l’edició crítica corregida i augmentada de la Poesia completa, de l’escriptor santanyiner a cura de Nicolau Dols i Gabriel S. T. Sampol amb pròleg, també revisat, de Margalida Pons. Aquest fantàstic volumot de 1.374 pàgines amplia el que va veure la llum fa onze anys tot recuperant textos inèdits degudament recuperats de l’Arxiu Bernat Vidal i Tomàs, i també incorpora poemes nous o poemes ja coneguts però amb variacions destacables. 

]]> <![CDATA[Malenconia de la resistència]]> Com que aquest 2025 m’he consagrat als altres –sobretot a Josep M. Llompart i a Iris Murdoch i a Pier Paolo Pasolini– he hagut de recórrer a contundents passions personals per tal de recarregar piles. La que més satisfaccions m’ha donat darrerament ha estat tornar a un dels meus directors de cinema preferits: el mític Jess Franco. Els seus films són obres d’art llibertàries, tan destructores de convencions que assoleixen un anarquisme secular. Veure com un creador radical fa el que li dona la santíssima gana és inspirador i regenerador. M’he demanat si es podria escriure una novel·la tan salvatge com les seves pel·lícules.

]]> <![CDATA[Pensa, però voldria no fer-ho]]> Joan Perelló és –i ho podem afirmar amb orgull– un dels poetes més valuosos que tenim a Mallorca en concret i als Països Catalans en general, però els darrers anys també ha sabut demostrar que és un prosista de verb esmolat, de trama eixuta i de primeríssima categoria. La veritat: tant els seus contes com les seves novel·les sempre m’han entusiasmat, tenen gust de ginebra, fan olor de tabac fort i es llegeixen talment literatura clàssica. Per aquest motiu m’alegra una cosa de no dir que Ensiola Editorial torni a apostar per aquest escriptor de call vermell i pedra picada que torna amb un recull de contes que es llegeix com si fos una novel·la i que té un títol preciós, inclement i perfecte: Aire d’intrús.

]]>