10 Lluís Servera Sitjar no és només una de les més bones persones amb qui puguis tenir la sort de topar, és també un home actiu que ha defensat projectes especials talment la revista de traduccions Superna, un poeta que sens dubte s’ha de tenir en compte per la qualitat dels seus versos plens de saviesa, un traductor d’absoluta referència que ens ha proporcionat excepcionals obres, un autèntic ambaixador cultural entre els Països Catalans i Itàlia. La seva darrera bella tasca ha estat traslladar a la nostra llengua La barca, primeríssim llibre del magnífic poeta Mario Luzi, per a l’emblemàtica col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central. No és la primera volta que gaudim de Luzi en català –ja que el mateix Servera Sitjar en va traduir La Passió. Via Crucis al Colosseu per a La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor– però l’aparició de La barca és una excel·lent excusa per tornar-hi: les millors lectures són relectures. 

]]> No cal ser cap lluerna per tenir la consciència que el pèndol de la Història torna a oscil·lar cap a una repugnant pujada de les dretes i de les ultradretes, una autèntica vergonya que confirma que els éssers humans som un animal idiota que travela moltes voltes amb la mateixa pedra. Davant d’això, i tot i que a vegades sembli que la literatura catalana sol oblidar-se de les realitats particulars i col·lectives, hi ha franctiradors que es resisteixen a sucumbir a les inèrcies i misèries generals. És el feliç cas d’un escriptor de raça que, en efecte, no concep la vida sense escriure: Joan Cavallé. El prolífic i respectat autor de Tarragona publica una nova i magnífica i necessària novel·la com és La nit (Angle Editorial). Plena de símbols, metàfores, documentació i picades d’ullet a grans obres de la cultura universal, La nit ens convida amb consciència a endinsar-nos en la llarga i fosca nit del franquisme i de l’horror d’una dictadura cruel i assassina dominada per Sa Excremència, el tirà més vell d’Europa, tal com el va anomenar sàviament Joan Brossa, tan hàbil que, tot i marxar a l’altre barri, ho va fer prou bé per embastar el vil negoci de tal manera que tot quedàs lligat i ben relligat. Així s’enceta el periple de Cavallé: després d’un vers de Raimon que dona títol al volum, penetram les òrbites d’un jove estudiant que participa d’una xarxa clandestina i que té una missió que ha de dur a terme en etapes, ell és el nostre Virgili en un infern social fonamentat en la por.

]]> Darrerament he tornat a Friedrich Nietzsche i al seu poderós Ecce homo amb traducció de l’enyorat J. M. Terricabras a la desapareguda Accent Editorial. En un dels passatges més vibrants, el filòsof alemany que feia servir un martell per pensar i per escriure recorda un cim de decadència personal –poc abans de posar-se a escriure Humà, massa humà com a antídot– quan es va abocar a mètriques antigues amb meticulosa precisió i ulls malalts. Quin oi. Coincidesc amb ell: en efecte, perdre temps i esforços amb mètriques antigues i rimetes estantisses, reaccionarisme cultural que coincideix amb el reaccionarisme polític actual, és sinònim de decadència, i tal agonia, aquests darrers temps, fa l’efecte de prendre fua i volada al nostre voltant, sobretot entre les generacions més joves, que semblen haver sortit velles de l’ou. Per combatre tanta estultícia, tanta curtor de mires, convé llegir obres que desperten sentits nous, que es creen a partir de la independència més radical i d’una expressivitat rica en recursos i matisos, llibres amb l’originalitat com a fonament absolut i amarats d’obstinació d’escriure contra tot, malgrat tot. Poques obres combreguen més amb aquests principis que la de Lluís Maicas, un dels escriptors més prolífics, genuïns i singulars de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI.

]]> Fa bastant de temps que consider Ramon Ramon un dels autors més destacats de la literatura catalana contemporània. He aclamat amb furor obres seves com l’excepcional Els temps interromputs a Edicions del Buc i llegesc els seus dietaris amb la mateixa avidesa que m’impulsa davant títols canònics del gènere com els que ens han proporcionat Maria Aurèlia Capmany, Feliu Formosa i Lluís Maicas. L’últim volum del cicle vivencial de Ramon Ramon va ser el colpidor i inspirador L’any dels cinquanta. Dietari 2020 a Lleonard Muntaner, Editor. Es tracta d’una obra molt ambiciosa que el confirma com un autèntic mestre de la precisió. Lluny de convertir el confinament per la covid o l’arribada a la cinquantena en mers motius autobiogràfics, el savi escriptor transforma tals experiències, la col·lectiva i la personal, en pilars que el propulsen cap a una mirada que s’expressa amb lucidesa clarivident sobre el pas del temps, la situació actual dels Països Catalans a través de paisatges ultralocals amb ressons universals, l’acte d’escriure en aquest dur segle XXI i la fràgil condició humana. Poques intel·ligències tenen el poder d’elevar la quotidianitat a la categoria d’idea refinada, compartida, i Ramon Ramon n’és un savi i eloqüent posseïdor.

]]> Corcs, d’Olívia Lund a Nova Editorial Moll, és una irrupció literària singular, una primera novel·la gens primerenca que aborda els records, la memòria, l’herència i la identitat des d’una perspectiva radicalment viva i imaginativa. A través de la figura de na Glòria, la protagonista, l’autora construeix una trunyella de relats en què els distints passats no són territoris clausurats o deslligats, sinó una única presència invisible i activa que batega sota la complexa i caòtica superfície present. Els gestos repetits, les obsessions, els mots, les condemnes i les extravagàncies de generacions anteriors emergeixen de manera inesperada, com si tot constructe familiar fos fet de matèria orgànica que mai no deixa de transformar-se en l’alquímia de les metamorfosis. Lund converteix els llegats latents en una força poderosíssima que travessa cossos, espais i èpoques, i suggereix que allò que consideram íntimament nostre sovint és també el ressò de moltes altres existències que ens han precedit, precepte filosòfic que encaixaria amb les concepcions nietzscheanes de l’etern retorn.

]]> M’alegra que els darrers temps estiguin essent benignes, fins i tot feliços amb guardons merescudíssims com el XXVI premi Jaume Fuster que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per a Dolors Miquel, una autora imprescindible sense la qual no s’entenen els finals del segle XX i els inicis del segle XXI de la literatura en llengua catalana, i ara ens ho torna a demostrar amb un dels llibres més impressionants, sense cap mena de dubte, que sortiran enguany: El pit adormit, a Edicions 62, amb preciosa coberta de Miquel Barceló.

]]> Els subterranis és una de les obres més febrils i emocionalment exposades de Jack Kerouac, una novel·la que converteix l’experiència amorosa en una vertiginosa exploració dels límits de la identitat, del desig i de l’autodestrucció. Lluny de la dimensió itinerant, psicogeogràfica i mítica d’A la carretera, Kerouac dirigeix aquí la mirada cap a un univers més íntim i vulnerable, inspirat en la seva complexa relació amb Alene Lee, aquí transformada en la figura magnètica i inabastable de Mardou Fox, una esbalaïdora afroamericana deu anys més jove. El resultat és un text escrit amb la intensitat d’una confessió urgent, en què cada frase sembla perseguir el ritme accelerat de la pensa i de la passió, i l’emblemàtic autor aconsegueix capturar la fragilitat dels vincles humans quan es veuen atrapats entre la fascinació, la dependència i la por de la pèrdua.

]]> Després d’onze anys de silenci editorial –que en el fons no vol dir que el poeta hagi estat callat, com ell mateix dona a entendre al magnífic pròleg que actua de boca d’entrada, ja que en realitat tot aquest temps ha estat congriant l’esdeveniment, esperant el millor instant i preparant-se per a l’esclat talment el bon caçador– Emili Sánchez-Rubio publica un nou poemari: Terres rares a la deliciosa col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor. Ho vull dir de bell antuvi: es tracta d’una obra colossal, visionària, prodigiosa que confirma l’autor com un dels millors de la seva generació. Per tant, ens trobam davant d’un retorn dalt de tot, d’un autèntic renaixement, d’un ressorgiment que mereix tota la nostra atenció i passió. Llegint aquestes pàgines il·luminades per una saviesa extrema he re-cor-dat, tornar les coses al cor, segons el centenarial Blai Bonet, com de molt m’ha fet al·lucinar sempre la proposta lírica d’aquest profeta nascut a Ciutat de Mal el 1983 que ha estat Nigromant i que ara torna com a Alquimista o, millor encara, un Presocràtic del Futur, un Científic Oracular.

]]> “La humanitat, gairebé tota, ha perdut el valor natural” és una de les moltes i valuoses sentències que inunden conceptualment, i amb tota la raó i urgència del món, l’acabat de sortir i excepcional poemari de Laia Malo: Rum-rum a la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda del segell Cafè Central. Dic que és excepcional perquè en efecte ho és: l’autora fa un salt brutal cap endavant en la seva trajectòria i ens brinda el seu millor llibre, un volum sedimentat i alimentat per totes i cadascuna de les múltiples tasques de la poeta, ja que a més a més de traductora de l’anglès i del rus, Malo també tradueix altres llenguatges del globus, sobretot els dels fascinants universos dels insectes, perquè entenguem i copsem altres realitats més enllà de les superfícies de les coses. Al costat de denúncies necessàries com les ja exposades hi ha, alhora i en tot feliç moment, un ferm sentiment d’esperança: la irrenunciable il·lusió que encara és possible un canvi que meni a una nova consciència global d’imprescindible retorn al medi natural. De fet, la poeta, més ambiciosa que mai, convida a una refundació de tota la Cultura enfront de la Natura: “En el principi fou el Verd”. I no, no es tracta només d’una troballa verbal fulgurant, és l’esperit renovador d’un llibre magnífic construït a partir de prodigiosos biopoemes polítics, no pas els primers en literatura catalana però sí els millors fins ara sense cap dubte.

]]> Feia temps que Edicions Poncianes no publicava res nou, per això ha estat una alegria que aquest segell tan especial hagi tret a la llum un volum interessantíssim: Difàcil, el nou títol de Manel Ollé, professor en Història i Cultura de la Xina a la Universitat Pompeu Fabra, traductor, crític i, sobretot, poeta de destacada trajectòria que ha merescut guardons de prestigi com el premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia amb Mirall negre, el premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb Bratislava o Bucarest i el premi Jocs Florals de Barcelona amb Un grapat de pedres d’aigua, entre d’altres.

]]> Qui es pot atrevir a afirmar que la literatura catalana es troba en decadència? Jo només sé veure una creativitat cada cop més ambiciosa, cada vegada més poderosa. Aquests darrers anys han proliferat més veus, més estils, més generacions en convivència que mai, també més propostes que en tota la nostra història. Davant d’això, declar que és evident que sí que tenim estructures d’Estat: l’edició en llengua catalana, la traducció en llengua catalana i la literatura en llengua catalana ho són sense cap casta de dubte. Perquè hi ha llibres que contenen, dins seu, països i utopies. És la sensació que he tengut llegint èpiques epopeies recents que capturen l’essència del nostre món caòtic i apassionant com Cor pirinenc, de Lluís Calvo (Lleonard Muntaner, Editor, premi Jacint Verdaguer); Arnau, d’Adrià Targa (Editorial Proa, premi de la Crítica), i El Periple, de Damià Rotger Miró (Galés Edicions, premi Mallorca de poesia 2025).

]]> A les entrevistes que respon Mahmud Darwix al bell volum La Palestina com a metàfora (Lleonard Muntaner, Editor), el poeta palestí indaga en temes cabdals, com la idea d’exili permanent i el trenc de la Història a causa de la fragilitat de les baules de transmissió –idea que Lluís Calvo analitza al magnífic assaig Els llegats (Arcàdia)–, també en el fet que el cos s’ha convertit en el darrer baluard, el darrer refugi, l’arma definitiva amb la qual continuar el combat en aquests temps de caos. M’atreviria a dir que aquesta és una de les claus per entendre la proliferació i exaltació de les poètiques del cos i de la poesia mòrbida, tendències imprescindibles de la poesia catalana del segle XXI en un moviment de forces que s’oposa, de manera marcada, a un neoformalisme recalcitrant que torna a la mètrica i a la rima com a fonaments de l’escriptura de versos. En tot això he pensat llegint, i gaudint, El cant de les cigales, el novíssim i brutalíssim títol de la poeta llucmajorera Cecília Navarro, obrassa més que mereixedora del 43è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi.

]]> Una novel·la travessada per l’alè de William Faulkner i per la fosca de Louis-Ferdinand Céline. Una novel·la bastida a partir de la investigació dels mecanismes narratològics, plens de perspectives i de contradiccions, a la manera del portentós Ryūnosuke Akutagawa. Una novel·la amb veus orades com les dels enigmàtics i malalts personatges de Clarise Lispector. Una novel·la que dialoga amb la literatura internacional però feta a ca nostra, i amb belles aclucades d’ull a mestres nostrats com Mercè Rodoreda i Jaume Cabré. Una novel·la, en efecte, que parla tel·lúricament del territori, endinsant els dits talment arrels d’una terra extrema i fascinant. Una novel·la que sembla la Història perquè ha sabut fer servir els engranatges de la ficció, preciosa mentida, per assolir crues veritats humanes. Una novel·la poderosa, polifònica i salvatge. Una novel·la que existeix: Bèsties en el foc, de Joan Roure, a La Magrana.

]]> Amb la seva primera pel·lícula (Els 400 cops), François Truffaut va encetar un cicle cinematogràfic protagonitzat per un personatge de ficció (Antoine Doinel, alter ego del mateix Truffaut) que va encarnar diferents films, sempre interpretat pel mateix actor (Jean-Pierre Léaud). A partir d’aquest contínuum filmat, l’estimat cineasta francès va poder explorar els complexos i apassionants viaranys de la vida d’un ésser humà. En aquest exemple artístic he pensat mentre llegia la nova i ambiciosa novel·la de Pere Joan Martorell, Nits sense ales a Pagès Editors, ja que a través de les seves pàgines podem tornar a topar amb un personatge que ha protagonitzat altres obres de l’escriptor llosetí, talment el Llibre de les revelacions (Editorial Moll, 2007), perquè Amador és, en efecte, el corresponsal de Martorell en possibles universos paral·lels i quàntics. 

]]> El passat diumenge de resurrecció, en un gest alhora solemne i sorneguer molt de la seva provocadora i vitalista manera de ser, va morir un dels autors més importants de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI: Josep Piera. Hereu d’Ausiàs Marc, però també de Kavafis i Penna i Bufalino, va ser un dels poetes de la generació dels 70 que va irrompre amb més força: a la mítica col·lecció Tafal –liderada per Andreu Vidal i Àngel Terron– va publicar un dels seus millors títols, Esborranys de la música. Amb els anys també es va convertir en un gran narrador (Rondalla del retorn) i en un prosista referencial amb assajos inoblidables, talment el de la seva estada napolitana (Un bellíssim cadàver barroc), i dietaris plens de saviesa atàvica a l’alçada dels volums d’un dels seus mestres com fou Josep Pla (especialment destacable és el cruentíssim Puta postguerra).

]]> Fa anys que estic fascinadíssim per la vida i per l’obra d’Iris Murdoch, una de les escriptores més extraordinàries del segle XX, i m’encanta haver-me convertit en un dels seus més acèrrims defensors, com a exaltador dels seus prodigis verbals però també com a traductor d’algunes de les seves millors novel·les. Per això m’alegra que una tria dels seus assajos arribi ara a la nostra llengua i a la nostra cultura. Perquè, tot i que hi ha llibres que conviden a pensar, els més importants són els que conviden a repensar, és a dir, mecanismes textuals que en realitat són maquinàries de mots i pensaments que inciten a fer-nos entendre per què pensam com pensam. Existencialistes i místics. Escrits sobre filosofia i literatura, d’Iris Murdoch, publicat a La Blanca d’Edicions 62 amb excel·lent traducció i aclariments de Maria-Arboç Terrades, pertany clarament a aquesta categoria feliç. Estam davant d’un compendi d’escrits que no només es fonamenten en els pilars de la filosofia i de la literatura, sinó que també en qüestionen els límits i les essències, i sobretot plantegen reflexions morals de màxima, estricta, necessitat. I això, en un món cada cop més immoral i sòrdid –entre vils conflictes bèl·lics a l'Iran i a Ucraïna i l’espantosa revelació dels arxius desclassificats d’Epstein que revelen una xarxa mundial de prostitució, pedofília i rituals satànics–, és fonamental, m’atreviria a afirmar, fins i tot, que tot un triomf.

]]> Amb Trast, acabat de sortir del forn de la factoria LaBreu Edicions en un vintè aniversari que està assolint un munt de reconeixements, Biel Mesquida signa un dels llibres més pletòrics i necessaris de la seva trajectòria, una obra poètica que arriba en el moment just: després del merescudíssim reconeixement del premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però també en un període sociològic i polític de grans turbulències mundials, amb un nefast retorn a tendències d’ultradreta que ens haurien de preocupar molt més. Trast és un manifest, una abrandada proposta textual que ens rebenta a la cara per recordar-nos que la veu d’aquest creador pancatalà és fonamental car fa fonament i, a més a més, es troba en plena combustió catalitzadora, en furibund carnatge. Aquest nou volum fet de versos exaltats és una explosió de ràbia lúcida i d’energia reivindicativa que no concedeix treva: un poema llarg i torrencial fragmentat en vuit cants que sorgeix d’una urgència gairebé física i que es desplega ben igual que una font ufana que no deixa de rajar fidel a l’impuls propulsador. Aquí la cruel bellesa no és evasió sinó lloc sagrat des d’on s’alcen exigències de radical justícia que es diuen amb tots els noms i totes les cicatrius, tant les del cos com les de l’esperit. Biel Mesquida estableix un diàleg tens i vibrant amb els desajustos de la Història. La consciència perceptiva, sempre afinadíssima, es veu travessada per les injustícies que sagnen, tant les heretades com les d’ara, com si la guerra (in)civil del 36 no s’hagués tancat del tot. Trast és, en aquest sentit, una polifonia de rebel·lia però també de revelació: el títol mateix condensa una diagnosi devastadora del present, d’un paisatge illenc convertit en residu, d’un temps massacrat en què el territori, el llenguatge i el costum semblen dissoldre’s sota el pes de perversions materials i simbòliques. I, tanmateix, lluny de qualsevol temptació apocalíptica, la poesia de Mesquida no es resigna, s’atreveix a continuar irradiant potències lingüístiques que reactiven sensibilitats i sacsegen memòries fins a fer-les de nou incisives, crítiques, vives. Hi ha en aquest volum quintaessencial una densitat temerària, una personalitat definida que es nega a clausurar-se tot escorxant-se de pinte en ample: cada vers està escrit al límit, amb una intensitat que convida a llegir amb tots els forats oberts. En diàleg amb peces majors de la seva obra talment el poema 'Sgt. Pepper Wants You: Auca', el mosaic que és Trast reprèn i multiplica la capacitat de fer confluir èpica i barbàrie, cultura i experiència, collage i càntic en un flux que és alhora tradició i postmodernitat. El resultat és un artefacte extraordinari que cavalca entre segles i registres, i que confirma Biel Mesquida com un creador imprescindible: un escriptor que escriu i que transforma la llengua en una força capaç de resistir, denunciar i somniar.

]]> La publicació de la monumental novel·la bernhardiana Extinció en català per part de Quid Pro Quo Edicions, amb grandiosa traducció de Clara Formosa Plans, és un esdeveniment literari de primer ordre. La novel·la més ambiciosa de Thomas Bernhard arriba, finalment, amb una edició catalana capaç de sostenir l’exigència extrema del seu estil: frases llargues, obsessives, circulars, que funcionen com un mecanisme de pensament més que no com una simple narració, cosa que confirma que Bernhard no era, només, un mestre de les narratologies més furibundes sinó un veritable pensador del Zeitgeist epocal.

]]> Semblava que Julià de Jòdar havia abjurat pasolinianament de l’escriptura després de la colossal i inclassificable novel·lassa El desertor en el camp de batalla a Proa. Però va tornar. I quin retorn! Tot gràcies a la delicada insistència de l’equip de l’Editorial Comanegra, que el va convidar a perpetrar Els vulnerables, preqüela de la magna trilogia L’atzar i les ombres, que va continuar remenant la cua amb l’orsonwellesià volum La casa tapiada. Per tant, no era un tríptic sinó tota una saga, que ara s’eixampla, per a felicitat nostra, amb Les nits en blanc. Tanmateix, durant aquest temps d’espera, la ploma de Julià de Jòdar ha continuat remenant-se, i ho ha fet amb dos volums destacables: Variacions Gabriel Caballero a Pont del petroli (les mostres més destacades de la seva psicogeografia badalonina) a La remor dels confins a Ensiola (recull d’una vintena d’articles literaris d’alta volada). Per no parlar del volum col·lectiu, coordinat i editat per Júlia Ojeda, que va veure la llum a Lleonard Muntaner, Editor: La forja dels dies. Aproximacions crítiques a l’obra de Julià de Jòdar. Poca broma.

]]> En el marc de la crítica internacional, s’ha assolit una unanimitat: es considera que Criatures podrides, el debut literari de l’anglosaxona Amy Twigg, és una novel·la subversiva, extraordinàriament ben escrita, una obra que engrandeix la categoria de literatura de culte. Per tant, és un encert, i gros!, que ara aquesta meravella actual formi part del catàleg d’Edicions de la Ela Geminada amb una traducció esplèndida de l’escriptorassa Anna Carreras i Aubets. Curiositat: el títol és una cita d’una carta que Vita Sackville-West va enviar a Virginia Woolf, una genial correspondència que és una altra de les joies indiscutibles que forma part del catàleg de la formidable i atrevida editorial gironina.

]]>