De compilacions, n’hi ha moltes. Les del pare Ginard i algunes altres de les més importants les trobareu al Cançoner en línia de la web de la Fundació Mallorca Literària. Perquè no pugueu dir “si jo sabia cançons, tot lo dia cantaria”, que és l’inici d’una de ben coneguda, aquí en teniu un petit tast de cançons i lletres de Sant Antoni. Que comenci la festa!

L'11 de setembre del 2001, una sèrie de quatre atemptats suïcides als Estats Units coordinats per Al-Qaeda van sacsejar el món i van provocar una reacció en cadena. Les conseqüències dels atemptats, que tindrien en els atacs contra les torres bessones de Nova York la seva imatge més colpidora, arribarien a tot el planeta i s'arrossegarien durant anys.

Té gairebé tots els grans premis de la literatura en llengua catalana i la seva obra, que a hores d’ara suma ja més de trenta llibres, ha estat traduïda a una desena de llengües, que han posat el nostre escriptor en els territoris de parla anglesa, castellana, francesa, portuguesa, italiana, danesa o hebreua. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), als 14 anys, va descobrir Blai Bonet i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i ja va decidir, segons paraules seves, que “volia fer el mateix que ells”. I ho va fer i ho fa des de la gosadia de qui no es posa límits ni fa gaires concessions per obrir camins a una literatura que entèn en la seva totalitat i que treballa des de la poesia, la novel·la, l’assaig o la narrativa breu, així com amb un enorme respecte als mestres de totes les èpoques, als quals sempre torna.

Després de donar-se a conèixer com a periodista cultural, sobretot gràcies a les cròniques desimboltes i iròniques que va escriure durant anys per a l’edició catalana d’ El Mundo, Llucia Ramis i Laloux (Palma, 1977) va debutar com a novel·lista amb Coses que passen a Barcelona quan tens trenta anys (2008). El llibre retratava d’una manera realista, àgil, amena, divertida i desacomplexada les peripècies i tribulacions professionals, afectives i quotidianes d’un grup de joves que rondaven la trentena el 2007-l’any en què transcorre l’acció de totes les novel·les que fins ara ha escrit l’autora-. Aleshores encara no havia esclatat la crisi i els personatges de Ramis vivien una precarietat simpàtica, immersos en un sentit de la provisionalitat que ho amarava tot i que miraven de contrarestar abraçant totes les formes de l’hedonisme, des de l’alcohol i la festa fins al sexe més casual. Molts lectors varen sentir com a propi aquell relat en el qual Ramis havia posat molt d’ella mateixa i de la seva vida. L’èxit de la novel·la va ser considerable i va convertir Llucia Ramis en un dels noms emergents més destacats dels panorames culturals illenc i català.

Compositora, escriptora i cantant, amb la seva música, la seva mescla d’estils i la seva personalíssima veu ha conquerit escenaris d’arreu del món. Instal·lada a Miami des del 2011, defineix la seva infància com a dura. Nascuda al barri xinès de Palma i criada a Son Gotleu, la quarta de sis germans, és filla de pares africans de la Guinea Equatorial, exiliats polítics. Acollida per la comunitat gitana de la seva barriada, fou, segons les seves paraules, una enfant terrible, una nina revoltosa que ja de ben petita va intentar viure fora dels convencionalismes. Afirma que de petita li varen fer creure que no serviria per a res, ni tan sols per a la música, ja que quan tenia 9 anys, al cor de l’església, li varen dir que tenia veu de ca. Comenta que fou el públic -“la tribu”, com ella el defineix- qui la salvà dels dimonis de la seva infantesa quan oferí el seu primer concert i sentí els aplaudiments dels assistents.

La Llei de canvi climàtic i transició energètica reconeix que les energies renovables necessitaran formes intel·ligents de gestionar l’energia. “Es tracta de fer coses de manera intel·ligent i d’aprofitar els recursos que tenim per gestionar-los millor”, explica el director general d’Energia i Canvi Climàtic, Joan Groizard, i afegeix: “la clau és gestionar l’energia amb intel·ligència”.

Ja fa mesos que l’arribada massiva de creuers a l’illa es debat, no només perquè l’arribada de turistes provoca la saturació de la ciutat, sinó també pels efectes mediambientals que algunes entitats ecologistes han denunciat en repetides ocasions.

Algú que segueixi els avatars de la política autonòmica pot arribar a pensar que la preocupació mostrada per la defensa d’un finançament just per a les nostres institucions illenques és excessiva. Ja ho va dir aquell que “a aquestes discussions de la política autonòmica millor arribar-hi plorats”. Però la causa del cansament -més que justificat- amb el qual afrontem el finançament autonòmic de les Illes rau, al meu entendre, en la manera com es contextualitza la seva resolució. Ho feim encara des d’un sentiment de pertinença escàs, un parlament dividit en partits d’obediència determinada i una societat civil poc conscienciada en la qual uns pocs senten que fan el que poden per fer front a tots els descosits als quals han de respondre, suplint o compensant un sector públic insuficient a vegades, sense nord altres vegades. Però des del més comú dels sentits sabem que ens hem de preocupar del finançament autonòmic perquè darrere les seves xifres de doblers guaiten les de la despesa del nostre estat de benestar: per fer aquelles coses que són necessàries però que molts, aïlladament, no senten com a pròpies; coses que són de tots i que no són de ningú, i que si no s’assumeixen des de les institucions no es realitzaran mai.

Les entitats locals arrosseguen un greu problema de finançament que segueix sense esser resolt: la insuficiència financera.

Escau parlar de finançament autonòmic perquè, no debades, condiciona la dotació de recursos necessaris per a garantir la prestació de serveis fonamentals, com són l’educació i la sanitat. Escau i, és més, urgeix parlar-ne -sempre lligat a l’ús que es fa d’aquests recursos- perquè afecta no només la capacitat de mantenir sinó de millorar els sistemes públics d’educació i sanitat actuals. I cal tenir-ho clar, avui en dia garantir la prestació d’aquests serveis fonamentals requereix ambdues coses. I fer-ho amb escreix.

Ara que ens trobam immersos en el procés de reforma del model de finançament autonòmic (una reforma que, per cert, ja té un retard de més de quatre anys i encara avui no sabem quan es concretarà), és pertinent recordar per què des de les Illes Balears reclamam una millora del finançament.

Any 2007. Al Regne d’Espanya el deute privat suposa el 274% del PIB espanyol. El conjunt del deute públic puja al 35% del PIB. Conjunt del deute: 309% del PIB. S’inicia la crisi.

Els primers estudis seriosos sobre la balança fiscal de les Illes Balears amb l’Estat foren al principi dels anys noranta i els va fer la Conselleria d’Hisenda quan el seu titular era Alexandre Forcades. Aquests estudis donaren un resultat clarament favorable a Balears. Fins aleshores, hi havia la creença que les Balears eren perceptores netes de recursos, per això l’esquerra estatal es qüestionà els resultats publicats per la Conselleria.

Les Illes Balears es veuen abocades, fins i tot dins un sistema polític que es considera democràtic i descentralitzat, a una situació de doble espoliació. Una és la conseqüència d'un sistema de finançament autonòmic que ens xucla recursos per destinar-los a altres indrets, la segona espoliació és conseqüència de la nul·la inversió pública de l'Estat a les Illes, que destina recursos que ens pertanyen a quimeres improductives de l'Espanya imperial, que encara perdura, almenys en les mentalitats de les elits madrilenyes. Les conseqüències d'aquesta situació ens afecten a tots i no hi ha ningú que estigui a recer, tots els àmbits de la nostra vida quotidiana duen l'empremta d'aquest espoli que patim, un espoli que no atura, ans al contrari augmenta any rere any.

Prop de 70 entitats representants de la societat civil balear (la universitat, la CAEB, els sindicats, els col·legis professionals, les associacions del tercer sector, el Cercle d’Economia, les fundacions…) ens hem posat d’acord per crear una plataforma i un manifest per reclamar un sistema de finançament autonòmic més just, un vertader règim especial insular REB, més inversions estatals i la condonació del deute públic autonòmic fruit de l’infrafinançament històric.

Els darrers quaranta anys d’autonomia han suposat, per a les Illes Balears, una millora en la qualitat de vida i l’equitat en l’accés als serveis públics dels ciutadans. Emperò, un infrafinançament endèmic, els incompliments per part de l’Estat a l’hora de desenvolupar l’Estatut d’Autonomia vigent i el gir profundament centralista de les polítiques del Govern Central estan capgirant aquesta situació.

principi d’abril, el Govern de les Illes Balears confia haver tancat l’acord d’un nou Règim Especial per a les Illes Balears. La consellera d’Hisenda i Administracions Públiques, Catalina Cladera, ens explica l’estat de la negociació quan ens trobam en un punt clau, en un moment en què a les Balears s’està fent visible un consens social per pressionar l’executiu de Rajoy.

El Consell de Mallorca i la Direcció insular de Patrimoni volen gestionar les murades del Castell d’Alaró a fi de poder rehabilitar-les i fer una intervenció que considera “urgent i necessària” a causa del seu mal estat de conservació. Aquesta part del castell, però, pertany al Ministeri de Cultura. El fet que el Consell no en sigui el propietari i tampoc en tingui cedit l’ús dificulta enormement que pugui fer-hi intervencions per conservar el patrimoni. Per això, el Consell està acabant de treballar en una petició perquè l’Estat els cedeixi l’ús o, directament, la propietat de l’edificació.

L’estat ruïnós del castell del Rei es creua amb tota la polèmica al voltantde l’accés a Ternelles i de la servitud de pas del camí que duu a la platja. De fet, el camí que arriba fins al castell és un ramal de la via que travessa la possessió fins a la platja.

La lletra que ha posat Marta Sánchez a la Marxa reial és segurament la tècnicament menys afortunada de les que ha tingut. I el contingut la fa excloent com a mínim de la meitat de la població a la qual s’adreça. Polèmica servida a compte de l’himne nacional espanyol, però una més d’una història polèmica.