El menjador del CEIP Pare Bartomeu Pou d’Algaida és, des del passat mes de juny i per sempre més, Can Moncho. És en reconeixement de José Ramon Gómez Lorenzo (Pedrayo, 1962) qui des del 1988 i fins enguany ha estat el cuiner del col·legi públic del municipi. En alguns moments i entre records nostàlgics, ens explica trucs i receptes molt vàlids i pràctics per a qualsevol família que intenta que els petits de la casa mengin de tot. Moncho no volia cap festa d’acomiadament, però després de gairebé 40 anys de servei, l’acte era del tot inevitable.

Preníem cafè una davant l’altra, assegudes a la taula de la cuina. Era el petit plaer després de dinar amb la padrina. Ella preparava la cafetera i jo treia les tasses i l’anís. Dins la vitrina on el guardava, s’hi entremesclaven les olors dels licors i de la fusta del moble. Algunes botelles no s’havien obert mai, el segell grogós sense trencar les delatava, altres estaven embolicades amb paper de cel·lofana; presents arribats de França que es degustaven en ocasions especials. M’abocava aquell líquid transparent com qui perfuma el cafè amb un polsim de canyella. Aquest era el nostre ritual: cafè, conversa i una culleradeta d’anís dolç mentre ella m’observava amb un somriure de nina trapassera.

Llavors el carreró es trobava flanquejat per solars. Els ametlers s’abocaven al nostre pas oferint uns ametlons tan verds que encara en podíem menjar la pell. Els obríem amb les dents i en trèiem el bessó que esclatava dins la boca com un petit glop d’aigua àcida. Ens n’omplíem les butxaques i partíem de quatres per por que ens delatàs algun veïnat. En el mes de setembre, quan era el temps de collir les ametles, sempre en menjava alguna de les que pellucàvem defora de les teles. La polpa es trencava cruixent dins la boca, lletosa i dolça, bravejant per tan meravellosa transformació, talment una crisàlide esperant el seu estat final.

Hi ha cuines que no només alimenten, sinó que expliquen qui som: les que es transmeten en silenci, de generació en generació, i que viuen en la memòria abans que als llibres de receptes. D’aquest fil invisible parteix Una cuina a cada casa, el llibre de Pau Gómez Calvo, que combina records, receptes i reflexió per reivindicar un llegat domèstic que, segons l’autor, es troba en plena transformació.

El sofrit pagès sofreix com mai. Sí: és un joc de paraules molt dolent. La situació de la gastronomia pitiüsa tampoc no és bona. El sofrit i altres especialitats eivissenques s’ofeguen entre l’allau de pizzes, tacos, sushi, pollastre tikka masala i rotllets de primavera. Sense comptar la competència dels restaurants amb estrella Michelin, els establiments de cuiners famosos i les franquícies de fast food. És un combat desigual. Una recerca ràpida a Google Maps revela la diferència de forces: només a la capital de la Pitiüsa major el cercador ofereix 23 restaurants de cuina japonesa, 16 de cuina xinesa, 24 restaurants classificats com a cuina italiana, 21 només de pizza i 23 de cuina mediterrània. No hi ha una pestanya específica per a la cuina local, però hem de suposar que deu estar inclosa en la categoria de ‘cuina mediterrània’. Sense haver d’anar a internet, qualsevol eivissenc sap que tindrà multitud d’opcions si vol menjar sushi o pizza i pràcticament cap si li ve de gust un sofrit pagès, el principal plat de carn de la cuina tradicional eivissenca.

El solstici d’estiu, el moment de l’any en què el dia és més llarg i la nit, més curta, s’ha celebrat des de fa milers d’anys per moltes de les cultures que han poblat la terra. Es tractava de festes paganes on es feien celebracions rituals i on se celebrava el triomf de la llum per damunt de la foscor. Aquest és el cas de les festivitats de la Grècia Clàssica dedicades al déu Apol·lo, déu del Sol, durant les quals s’encenien fogueres de caràcter purificador. Quan el cristianisme es va estendre, l’Església va adaptar moltes d’aquestes festivitats ja existents. Aquest és el cas de Sant Joan, dia en què se celebra el naixement del sant. Segons la tradició sant Joan va néixer a les 12 h de la nit, a la mateixa hora que va néixer Jesús i just mig any abans que ell.

El pa, aliment bàsic per a la humanitat, sembla que sorgí de la casualitat. Es conta que els primers pobladors recollien cereals silvestres i que llavors aprofitaven el gra matxucant-lo entre dues pedres per fer-ne farinetes. Es creu que, un dia, algú va oblidar una part d’aquestes farinetes prop del foc, o potser les va abocar expressament sobre una pedra calenta. El resultat va ser una pasta seca, plana i cruixent, el primer pa àzim (sense llevat) de la història. El pa tal com el coneixem avui, esponjós, amb molla i volum, va néixer a l’antic Egipte. L’atzar tornà a jugar a favor seu quan algun pastó oblidat captà algun dels fongs del llevat que viuen suspesos en l’aire. Aquella massa s’inflà i quan la trobaren varen decidir coure-la. El resultat va ser talment un miracle: un pa flonjo, saborós i molt més fàcil de digerir.

Una greixonera enorme presidia el centre. Ens asseguérem al seu voltant. Algú tallà pa amb un trinxet i menjà directament del recipient amb l’ajuda d’una llesca. Els altres repetírem el gest i agafàrem la part que ens tocava sense pressa. Llavors el conco contà que quan era petit tots s’afuaven com una fura quan el plat tocava la taula. Hi havia fam. Ell i els seus germans aprengueren a menjar amb pressa i des de llavors tenia com un instint, un sotrac que li regirava la gargamella i l’estómac quan arribava l’hora de dinar. Calia alimentar-se, calmar els gemecs que ressonaven dins la panxa. En la memòria vivien les olors dels aguiats de sa mare, el gust de plats que no tornaria a tastar mai més i que encara sentia. Cuina feta de no-res que configurava un món, una grapada, un pessic, un rajolí.

Les rosquilles constitueixen una de les tipologies de rebosteria tradicional més esteses dins l’àmbit peninsular. Aquesta pasta fregida, generalment en forma d’anella o de ferradura tancada, elaborada amb farina, greix, ous i alguns aromatitzants remet a un origen molt més antic, a les preparacions de masses fregides en oli, sovint endolcides amb mel o sucre, documentades ja en el món clàssic i que es desenvolupen després en la cuina medieval.

Els restaurants mexicans de les Balears guanyen pes dins l’alta gastronomia estatal. La Fundació Casa de Mèxic a Espanya i l’Acadèmia Mexicana de Gastronomia han reconegut 10 establiments de les Illes amb el distintiu Sello Copil, una acreditació que posa en valor els locals que preserven l’autenticitat de la cuina mexicana i la seva identitat culinària.

La marca mallorquina Miss Vermut ha tornat a ser reconeguda als World Vermouth Awards. Després d’aconseguir el 2025 el premi al millor vermut del món en categoria semidolça, enguany la firma poblera ha obtingut la medalla Gold 2026 dins la mateixa categoria amb la seva proposta més atrevida: Miss Vermut Picant.

La tinta fou una invenció decisiva en la història humana perquè ens permeté fixar i transmetre el coneixement amb facilitat, de manera permanent i senzilla. La paraula ‘tinta’ és un terme molt ampli que inclou qualsevol líquid o pasta pigmentada utilitzada per escriure, dibuixar o imprimir i que prové del llatí tincta, que significa ‘tenyida’.

La morera imponent regalava ombra i fruits a les gallines quan n’era el temps. Hi havia prou espai per trescar tot el dia, per pellucar petites herbetes que no tenien temps de créixer o per posar fi a algun insecte que havia tingut el mal cap d’entrar-hi. Al fons hi havia l’antiga soll on les aus anaven a pondre els ous i les antigues conilleres que ara servien per estotjar el gra. Un somier metàl·lic reconvertit en una porta que no es tancava mai convidava les gallines a entrar quan el sol es ponia. M’agradava anar a cercar els ous, descobrir aquella ofrena que els animalons ens deixaven dins un caixó recobert de palla. Em sorprenia que fossin tan despreses, absents de gelosia per aquella caixeta perfecta que havia sortit del seu cos.

Un dels productes més emblemàtics de la tradició gastronòmica eivissenca i de les Illes Balears ha travessat fronteres i ha arribat fins al Japó. Les herbes eivissenques de la firma Marí Mayans han participat en la fira Anuga Japan 2026, a Tòquio, on han despertat l’interès de professionals i visitants en un dels mercats més exigents del món.

El millor llonguet de Mallorca no es menja a la capital, sinó al cor de la comarca del Pla. De fet, s’elabora al bell mig de l’illa, a Lloret de Vistalegre, i precisament ben a prop de l’indret on hi ha la fita que indica el que –per a molta gent– és el centre de Mallorca.

L’olor àcida del vinagre surava dins la cuina per tallar l’amargor de la bajoca i els aromes de les verdures bullides. Sabia que en seure a taula arribaria el suplici. La primavera havia esclatat, florien els cossiols i les baines creixien tendres i cruixents estotjant petites perles verdes l’interior. Sempre hi havia un petit solc o dos de faveres en el corral i algun dia alguns d’aquests fruits arribaven a la nostra taula en una portentosa bajocada impossible d’evitar.

Poques plantes han acompanyat tant l’ésser humà al llarg de la història com les carabasses. Presents en cultures de tots els continents, han estat molt més que un aliment: han servit de recipient, d’eina, d’instrument musical i fins i tot de salvavides. Actualment les associam amb termes gastronòmics, formant part de cremes, en cuinats, aguiats i dolços.

El me escorxat penjava d’una bastida. Tenia el ventre obert, una gran cova buida d’on havien extret l’or que s’oferiria fregit. Semblava que els seus ulls havien resseguit punt per punt tota la seqüència del seu desmembrament i n’havien quedat esglaiats: la sang colada, la freixura, més enllà la butza que es començava a ensalgar de calç per treure-li tota la brutícia, els budells nets i enllimonats penjats d’unes canyes. Una escena feréstega, un trencaclosques impossible de tornar a refer.

La panada és un pastís? Una empanada? Sembla una cosa senzilla, però no ho és. Perquè quan intentes definir-la, entens que no és només un plat: és un món. A les illes de la Mediterrània –des de les Balears, amb Mallorca i Menorca, fins a Sardenya– cada lloc sembla saber perfectament què és una panada... fins que comença la discussió. De Palma a Maó, d'Assemini, en el sud de Sardenya, a Cuglieri, a la província d'Oristano, fins a arribar a Oschiri, a Gallura, cada comunitat defensa la seva com la més autèntica. I totes tenen raó.

Els carrers esperaven el pas en silenci mentre els cants se sentien encara llunyans en una remor sorda. La processó passava, els cants luctuosos de les endolades ens glaçaven la sang per la seva tristesa. Parlaven de la mort i del perdó, de paradisos promesos que fugien serpentejant amb el dringar de la cadena d’un Crist penitent i anònim. Nosaltres no en sabíem res, de tot allò, de la pena, érem infants i el nostre paradís era una butxaca plena de confits.