Situat als peus de la serra de Tramuntana, a 14 quilòmetres de Palma, a principis del segle XX Esporles era conegut com la ‘petita Rússia’ de Mallorca. Les seves sis fàbriques tèxtils havien aconseguit forjar una forta consciència proletària. La inauguració el 1930 de la Casa del Poble seria un reflex d’aquell orgull de classe. Ja a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 el municipi seria dels pocs de l’illa on va triomfar l’esquerra. Al cap de dos dies el rei Alfons XIII partia a l’exili i es proclamava la Segona República.

Les dones han tingut un paper clau en la història de l’antimilitarisme. Quan els homes estaven obligats a anar a la guerra, mares, esposes i germanes no dubtaren a mobilitzar-se per salvar els seus éssers estimats d’una mort segura. Va ser durant l’Edat Moderna (segles XV-XVIII) que els exèrcits dels estats europeus esdevingueren permanents i cada vegada més grans. Llavors, la monarquia hispànica, seguint el que es feia a la resta del continent, tenia tres maneres de nodrir les seves tropes: amb mercenaris (professionals que lluitaven a canvi d’una paga), amb lleves forçoses (generalment de marginats, presidiaris i vagabunds) i amb les quintes.

E l cementeri de l’Havana és ple de tombes amb llinatges ben nostrats: Pujol, Roca, Moner, Ensenyat... Són el testimoni dels mallorquins que al segle XIX partiren a ‘fer les Amèriques’. Segons les cròniques, el 1889 en foren uns 10.000 (el 4% de la població). A Cuba hi anaren molts d’andritxols. Entre ells hi havia els padrins paterns i materns de Rosa Calafat Vila, professora de Filologia Catalana de la UIB. “Als anys vuitanta, durant la meva joventut –diu–, vaig gratar en la memòria oral del municipi i em vaig endur una bona sorpresa. Vaig descobrir una gran quantitat de gloses relacionades amb l’illa caribenya”.

“Les oliveres que la teva Pilar pinta són certes, / Són paganes, cristianes i modernes oliveres / que guarden els secrets desitjos dels morts / amb gestos, voluntats i posats de vius”. Això és el que va escriure el poeta Rubén Darío adreçant-se a Joan Sureda, l’home de la pintora Pilar Montaner. Recordam la vida i l’obra d’aquesta artista excepcional, avançada al seu temps, quan es compleixen 150 anys del seu naixement, dia 13 d’abril del 1876.

Gairebé tots els monarques han tingut un malnom distintiu –com ‘l’Emèrit’, als nostres temps– i Alfons, sobirà de la Corona d’Aragó i, per tant, de les Balears, entre el 1416 i el 1458, ha passat a la posteritat com ‘el Magnànim’. Ho era, de debò? Ara es compleixen 575 anys de la multa per a l’eternitat que, amb els plens poders del rei, va imposar el governador de Mallorca a la Part Forana, el 9 d’abril del 1451, per revoltar-se contra les injustícies que patien. Molta magnanimitat no ho sembla.

El palmesà Gonçal López Nadal, de 73 anys, és professor emèrit d’Història Econòmica de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Se sent deutor del mestratge del felanitxer Antoni Binimelis Sagrera. “La primera vegada –assegura– que vaig sentir parlar d’ell va ser el 1964, quan jo tenia 11 anys. Va ser pel meu oncle, Guillem Nadal Blanes, que estava destinat com a diplomàtic a l’Índia. En una carta ens contà a la família que havia conegut un mallorquí, especialista en llengües clàssiques i professor d’espanyol a Nova Delhi. Deia que era una persona força peculiar, un home de cultura universal i que no havia perdut un pèl, però, de la seva condició de pagès”.

Gairebé al mateix temps, fa només uns dies, ens varen arribar dues notícies. Una: l’Estat denegava la cessió temporal dels tres caps de bou prehistòrics trobats fa més d’un segle a Costitx, per ser exposats al Museu de Mallorca. “El Ministeri de Cultura se’n riu, dels mallorquins”, manifestava el president del Consell, Llorenç Galmés. Dos: la trobada a la serra de Tramuntana d’un petit cap de bou –justament!–, que aquest sí que quedarà a l’illa. Recordam la troballa dels bous i com i per què anaren a parar a Madrid, al Museu Arqueològic Nacional (MAN).

Abans es va dir Casa de les Comèdies i l’edifici actual es va construir al segle XIX. Però el teatre Principal de Palma és al mateix emplaçament on ja es representaven espectacles al s. XVII. Ja són 359 anys de fer comèdia a un mateix lloc, al costat d’on abans passava la Riera, que dona nom al carrer on s’ubica. Quan estam a punt de celebrar el Dia mundial del teatre, com cada 27 de març, recorrem la història d’aquest escenari.

A Mallorca, durant la Guerra Civil, un dels principals objectius dels insurrectes fou la classe benestant que donà suport a la Segona República. El símbol d’aquella repressió seria el batle de Palma, Emili Darder, metge de formació, que el 1934 havia ajudat a fundar Esquerra Republicana Balear (ERB) per fer de contrapoder al caciquisme. El 24 de febrer del 1937, després d’un consell de guerra fantasmagòric, Darder va ser afusellat. En aquell fatal destí l’acompanyaren dos companys de partit, l’empresari alcudienc Antoni Maria Ques i l’exbatle d’Inca Antoni Mateu, i el socialista palmesà Alexandre Jaume. D’ERB hi hagué vuit batles més assassinats: Joan Mas Verd Collet (Montuïri), Climent Garau Juan (Porreres), Pere Llull Fullana (Algaida), Pere Josep Cànaves Sales (Pollença), Pau Crespí Villalonga (Mancor de la Vall), Pere Vallespir Amengual (Costitx), Joan Alemany Villalonga (Búger) i Joan Guasch Juan (Santa Eulària del Riu).

Un dematí del 1965, uns homes de negocis francesos es varen endur 600 quilos d’arena de la platja de Portocristo per recrear una platja artificial a la Costa Blava. Aquella operació, anomenada Operation Plages Internationals, va convertir un bocí del litoral mallorquí en una curiosa postal turística a mil quilòmetres de distància.

El vaixell romà del segle IV trobat davall l'arena de les Fontanelles per un veí que nedava a la platja de Palma l'estiu del 2019 ocultava un autèntic tresor arqueològic: el conjunt d'àmfores més gran amb inscripcions descriptives de la càrrega mai documentat a la Mediterrània. L'excepcionalitat del jaciment s'ha anat desvetllant a mesura que s'ha estudiat i es deu, sobretot, al fet que la mercaderia que transportava el vaixell des de Carthago Spartaria (a l'entorn de l'actual Cartagena) s'ha conservat com en una càpsula del temps durant més de 1.600 anys.

E l 2021 el musicòleg palmesà Francesc Vicens Vidal descobrí una gran història dins la família de Maria de Salut de la seva dona. “Vaig rebre –recorda– una telefonada del cineasta Álex Dioscórides, que preparava el documental Pedra i oli, centrat en la cultura de les oliveres de la serra de Tramuntana. Em demanà si coneixia alguna collidora d’oliva per entrevistar, tenint en compte que moltes cantaven mentre treballaven. Jo li vaig dir que no. Un dia, però, la meva sogra em comentà que la seva mare, quan era fadrina, havia estat llogada en una possessió de Sóller. D’allò li’n deien ‘anar a muntanya’”.

Quedam al Bosch? Impossible dur el compte de quantes vegades s’han dit això dos ‘llonguets’, que és com es coneixen –orgullosament, diuen ara– els habitants de Ciutat. Fa noranta anys, el febrer del 1936, va obrir les portes aquest establiment, punt de trobada habitual de residents i de visitants; i del qual justament el llonguet, en la seva accepció de pa petit amb un solc tot al llarg, ha estat i és la seva referència, bé que en aquest cas amb el nom popular de ‘llagosta’.

Un periodista mallorquí va intentar convèncer el tinent coronel Antonio Tejero perquè posàs fi als seus plans la nit del 23 de febrer del 1981. Així consta en la documentació desclassificada aquest dimecres, que inclou la transcripció de la declaració com a testimoni del periodista Joan Pla en la sessió del 19 d’abril del 1982 de la vista oral 2/81 del Consell Suprem de Justícia Militar.

Mallorca ha commemorat aquest diumenge els 123 anys de la primera lectura pública de La Balanguera, el poema de Joan Alcover que amb el temps es convertiria en l’himne oficial de l’illa. L’acte ha tingut lloc a Caixafòrum Palma, l’antic Gran Hotel, el mateix espai on Alcover va recitar el poema per primera vegada el 15 de febrer de 1902.

Tal com si es tractàs d’una sibil·la de l’antiguitat, Maria Capó Navarro, de 93 anys, es concentra i es posa a cantar una de les tonades de quan, de jove, treballava a la finca familiar de Sóller. És la manera que té d’evocar un món de connexió amb la terra i de paraules precises que desaparegué amb el boom turístic dels anys 60. Qui escoltà la mateixa tonada de viva veu fa 74 anys va ser l’etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax. “El 1952 –diu– m’havia vist actuar en un certamen internacional de folklore que es feu a la plaça de toros de Palma. Jo hi vaig cantar amb l’agrupació del meu poble, Els dansadors del ball d’or. En fórem un dels premiats. Sembla que li agradà molt la meva veu i demanà per venir-me a veure en persona. A casa érem sis germans, fills de pagesos. Jo era l’única nina”. Capó recorda perfectament aquella visita. “Feia un sol de justícia i Lomax arribà encorbat i mort de calor. Tragué el magnetòfon i enregistrà el moment en què mon pare, el meu padrí i jo cantàvem mentre batíem a l’era amb la bístia. No devia entendre res. Ell només sabia una mica de castellà”.

Parla Déu en català? Sens dubte, per als creients, ja que és omnipotent. Ara bé, al llarg de segles, l’Església catòlica es va expressar, al seu cerimonial, en llatí –la llengua de l’imperi romà, que llançava els primers cristians a les feres del circ: paradoxes de la vida. No va ser fins als anys seixanta del segle passat que el Concili Vaticà II va establir que les misses es farien en ‘llengua vernacla’: ara fa sis decennis, l’Església de les Illes vivia una encesa controvèrsia sobre quina havia de ser aquella llengua.

E l 1968 el món es regirà. Fou l’any en què s’intensificaren les mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam, iniciada 13 anys enrere. Al maig, a París, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com ‘Sigues realista, demana allò impossible’. A Txecoslovàquia, les forces soviètiques reprimiren un intent de reforma anomenat ‘Primavera de Praga’, que propugnava el ‘socialisme de rostre humà’. Els Estats Units, mentre assistien a l’eclosió del moviment hippy, es consternaven amb els assassinats de dos dels defensors dels drets de la població negra, el reverend Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca Robert Kennedy –el mateix tràgic final havia tingut cinc anys abans el seu germà John, que havia arribat a la presidència el 1961. A Mèxic, el govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics. En aquella cita esportiva, es visibilitzà el corrent antiracista ‘Black Power’ a càrrec de dos atletes afroamericans que recolliren les seves respectives medalles aixecant un guant negre i abaixant el cap.

Avui els gegants són els protagonistes de moltes celebracions civils. El seu origen, amb tot, fou religiós, en el marc del Corpus Christi. L’antiga festa més important de la cristiandat s’instituí a Europa el segle XIII. En el calendari es fixà 60 dies després del Diumenge de Pasqua per tal de venerar ‘el cos de Crist’, personificat en l’hòstia consagrada. En un principi, tenia lloc a l’interior de les esglésies, però a partir del segle XIV sortí als carrers en forma de processó. Llavors l’atenció es posà en uns homes disfressats i pujats sobre xanques que recreaven episodis de la història sagrada amb voluntat de donar-la a conèixer entre la població analfabeta.

E l 20 de novembre del 1975, el dia que morí Franco, a les Balears hi havia uns 5.000 aturats, que, d’ençà de la crisi internacional del petroli del 1973, se sentien totalment desemparats. Al cap de tres setmanes, el 13 de gener del 1976, una cinquantena decidí manifestar el seu malestar al govern d’Arias Navarro tancant-se a l’església de Sant Miquel de Palma. Ho feren amb la complicitat del bisbe de Mallorca Teodor Úbeda. L’endemà ja foren desallotjats a cop de porra per la Policia, que seguia ordres del governador civil Carlos de Meer.