Entre el 1960 i el 1980, en només dues dècades, la població a Palma es va duplicar. Passà de 150.000 habitants a 300.000. El boom turístic, amb epicentre a l’Arenal, convertí la capital balear en una mena de terra promesa no només per a peninsulars, sobretot d’Andalusia i Múrcia, sinó també per a famílies de la Part Forana, que fugien de la duresa del camp. Un dels barris de l’extraradi que de sobte fou colonitzat va ser Son Gotleu, situat al districte de Llevant, entre el carrer d’Aragó i la Soledat. La seva transformació es pot resseguir en l’exposició Son Gotleu, més enllà del titular. Els orígens d’un barri d’acollida (1960-1980). Fins a la segona setmana de juny serà a l’ambulatori del barri i després es traslladarà al centre Mater. És un projecte de Palma XXI i Arquitectives, coordinat per la historiadora pollencina Leyla Dworkin amb el suport de Caixa Colonya i Fundació Iniciatives del Mediterrani.

Va arribar als 95 anys i va ser absolutament prolífic. Josep Costa Ferrer, de malnom Picarol, va ser un excel·lent dibuixant i caricaturista satíric, especialista en art i antiguitats, arqueòleg afeccionat, galerista, també pioner del turisme i de la defensa del paisatge i, fins i tot, creador d’una urbanització utòpica. Eivissa el recordarà amb una exposició, aquest estiu, quan fa 150 anys del seu naixement, el 7 de juny del 1876. Aquell era l’inici d’una trajectòria vital que culminaria a Cala d’Or, a Mallorca, passant per una aventura nord-americana a Chicago.

De la seva casa de Bunyola, als peus de la serra d’Alfàbia, Miquel Canals Canyelles Moro, de 93 anys, exhibeix amb orgull una foto emmarcada dels seus anys de joventut. No és una foto qualsevol. Hi apareix amb el trofeu que el 1956, a 23 anys, l’acredità com el millor tallador de pins de tot l’Estat. A final de novembre del 2019 l’investigador local Biel Mateu Batle rescatà de l’oblit la seva història i la dels seus companys. Fou en el marc de la fira de Muntanya que organitzà al poble i que passaria a dir-se Fira de Santa Catalina.

Va ser àmpliament admirat, també a les Balears, fins que va esclatar l’assumpte judicial que ha afectat la seva família i del qual ell ha quedat exclòs pel seu delicat estat de salut. Abans d’això, Jordi Pujol va ser, al llarg de decennis, el referent de Catalunya per excel·lència, amb uns certs vincles amb les Illes. Els recordam quan es compleix mig segle de la polèmica que generà, el maig del 1976, el seu suposat ‘desembarcament’ com a accionista a la revista mallorquina Cort, en plena Transició política.

El jaciment arqueològic de Son Forners a Montuïri continua escrivint pàgines d'or en la història de la prehistòria balear. Just quan es compleix mig segle de l'inici de les primeres excavacions sistemàtiques (1975-2025), el poblat torna a sacsejar el món de la recerca amb el desenterrament del quart talaiot.

El món del trot a Mallorca va viure, durant la dècada dels anys setanta, un dels períodes de més expansió, intensitat i esplendor de la seva història recent. Aquells anys varen estar marcats per un creixement notable de l’afició popular, per la consolidació de les curses de cavalls com a espectacle social de primer ordre i per l’arribada de cavalls procedents de l’exterior, que contribuïren a elevar el nivell competitiu de les pistes. Els hipòdroms, i molt especialment el de Manacor, es convertiren en punts neuràlgics d’una activitat que transcendia l’àmbit esportiu per esdevenir també una expressió cultural, social i identitària. Durant aquesta dècada, i no és exagerat dir-ho, l’hipòdrom de Manacor fou un dels més actius d’Europa.

Els mallorquins no coneixem el nostre himne. En el nostre país, si no ets de Sóller o una persona una mica estrafolària, no saps cantar La Balanguera. I amb el fet de saber-la cantar vull dir sencera, no només fer la tornada, i amb l'emoció que requereix.

Encara avui, el festival que recorda Alexandre Ballester a sa Pobla, del qual tot just s’ha duit a terme la sisena edició, es diu Albopàs, el nom de la vila al revés: un terme que ell va encunyar, com una mena de recreació màgica poblera, i un país on va ambientar un bon grapat de les seves obres. Recordam aquest creador escènic precisament quan el teatre Principal de Palma és a punt d’estrenar una nova versió d’Un baül groc per a Nofre Taylor, una de les seves obres més destacades.

L a lluita ciutadana té més força del que alguns creuen. Ho saben bé els menorquins, que el 1973, a les acaballes del franquisme, foren els primers a les Balears a alçar la veu contra la destrucció del territori –quatre anys després, el juliol del 1977, a Mallorca, hi hauria la històrica ocupació de la Dragonera; i a l’octubre, a Eivissa, 2.000 persones es manifestaren al crit de ‘Salvem ses Salines’. El 1969 Menorca fou la darrera illa a abraçar el turisme de masses amb la inauguració de l’aeroport de Maó, que substituïa l’antic aeròdrom de Sant Lluís. La historiadora maonesa Laura Piris Coll explica els motius d’aquesta incorporació tardana al boom turístic: “Aquí hi havia una important estructura pròpia del calçat i la bijuteria. El sector ramader també era força rendible. A més, els propietaris estaven molt interessats a mantenir les possessions familiars per un tema de prestigi social. D’altra banda, la dictadura no havia invertit gens en infraestructures a l’illa”.

Els fenòmens naturals fascinen la gent: un eclipsi solar previst per al pròxim agost té tothom pendent, de fa mesos. D’altres no són tan entretinguts: un terratrèmol, la matinada del 15 de maig del 1851, va provocar destrosses a cases i esglésies de Mallorca i va generar el pànic entre els ciutadans de Palma, que fugiren a refugis improvisats. Recordam aquest episodi quan es compleixen 175 anys de l’ensurt.

Falten tres setmanes per a les Fires i Festes de Primavera de Manacor i enguany els nirvis es noten molt a la colla castellera Al·lots de Llevant. Ho assegura un dels seus integrants, Joan Llodrà Gayà, de 52 anys: “Esperam poder-hi aixecar una bona torre per celebrar el nostre trentè aniversari. Som de les primeres colles a les Balears. Naixérem el 1996, el mateix any que els Castellers de Mallorca, de Palma. Fa mesos que assajam. La nostra màxima construcció ha estat un quatre de vuit, és a dir, vuit pisos de quatre persones a cada pis. Només l’hem pogut aixecar tres vegades en la nostra història. Gairebé sempre feim set pisos”.

“N’Abel ho vol tot”. És el que va dir, ja fa anys, un veterà periodista eivissenc d’Abel Matutes Juan: un home que, a més dels seus múltiples negocis, certament ho va ser pràcticament tot en política al llarg de tres decennis: batle de Vila, figura destacada de la Transició, senador, diputat, negociador de l’Estatut d’Autonomia, comissari europeu, ministre... En repassam la trajectòria quan es compleixen trenta anys de la seva designació, el 5 de maig del 1996, com a titular d’Afers Exteriors al primer gabinet de José María Aznar.

Llucmajor encara conserva vestigis de la Mallorca ramadera. Quatre pics a l’any, una guarda de 100 ovelles travessa el centre del poble en direcció a una finca del camí vell de Cala Pi, a nou quilòmetres. Ho fan sota l’atenta mirada de Miquel Tomàs Garau, Pastoret, de 75 anys, i del seu ca. “Tothom em fa fotos –diu amb posat rialler. És una cosa que crida l’atenció. Quan s’acaba l’herba a la meva finca, les duc cap allà”. El llucmajorer és un dels darrers pastors a l’antiga que practiquen la transhumància, una activitat que consisteix en el moviment estacional de bestiar a la recerca de millors pastures. Tradicionalment, les guardes d’ovelles de les grans possessions passaven l’hivern a les planes del Migjorn de l’illa i l’estiu, a la muntanya. En els camins hi solia haver cisternes, aljubs i basses que permetien l’abeurada dels animals i dels pastors.

Situat als peus de la serra de Tramuntana, a 14 quilòmetres de Palma, a principis del segle XX Esporles era conegut com la ‘petita Rússia’ de Mallorca. Les seves sis fàbriques tèxtils havien aconseguit forjar una forta consciència proletària. La inauguració el 1930 de la Casa del Poble seria un reflex d’aquell orgull de classe. Ja a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 el municipi seria dels pocs de l’illa on va triomfar l’esquerra. Al cap de dos dies el rei Alfons XIII partia a l’exili i es proclamava la Segona República.

Les dones han tingut un paper clau en la història de l’antimilitarisme. Quan els homes estaven obligats a anar a la guerra, mares, esposes i germanes no dubtaren a mobilitzar-se per salvar els seus éssers estimats d’una mort segura. Va ser durant l’Edat Moderna (segles XV-XVIII) que els exèrcits dels estats europeus esdevingueren permanents i cada vegada més grans. Llavors, la monarquia hispànica, seguint el que es feia a la resta del continent, tenia tres maneres de nodrir les seves tropes: amb mercenaris (professionals que lluitaven a canvi d’una paga), amb lleves forçoses (generalment de marginats, presidiaris i vagabunds) i amb les quintes.

E l cementeri de l’Havana és ple de tombes amb llinatges ben nostrats: Pujol, Roca, Moner, Ensenyat... Són el testimoni dels mallorquins que al segle XIX partiren a ‘fer les Amèriques’. Segons les cròniques, el 1889 en foren uns 10.000 (el 4% de la població). A Cuba hi anaren molts d’andritxols. Entre ells hi havia els padrins paterns i materns de Rosa Calafat Vila, professora de Filologia Catalana de la UIB. “Als anys vuitanta, durant la meva joventut –diu–, vaig gratar en la memòria oral del municipi i em vaig endur una bona sorpresa. Vaig descobrir una gran quantitat de gloses relacionades amb l’illa caribenya”.

“Les oliveres que la teva Pilar pinta són certes, / Són paganes, cristianes i modernes oliveres / que guarden els secrets desitjos dels morts / amb gestos, voluntats i posats de vius”. Això és el que va escriure el poeta Rubén Darío adreçant-se a Joan Sureda, l’home de la pintora Pilar Montaner. Recordam la vida i l’obra d’aquesta artista excepcional, avançada al seu temps, quan es compleixen 150 anys del seu naixement, dia 13 d’abril del 1876.

Gairebé tots els monarques han tingut un malnom distintiu –com ‘l’Emèrit’, als nostres temps– i Alfons, sobirà de la Corona d’Aragó i, per tant, de les Balears, entre el 1416 i el 1458, ha passat a la posteritat com ‘el Magnànim’. Ho era, de debò? Ara es compleixen 575 anys de la multa per a l’eternitat que, amb els plens poders del rei, va imposar el governador de Mallorca a la Part Forana, el 9 d’abril del 1451, per revoltar-se contra les injustícies que patien. Molta magnanimitat no ho sembla.

El palmesà Gonçal López Nadal, de 73 anys, és professor emèrit d’Història Econòmica de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Se sent deutor del mestratge del felanitxer Antoni Binimelis Sagrera. “La primera vegada –assegura– que vaig sentir parlar d’ell va ser el 1964, quan jo tenia 11 anys. Va ser pel meu oncle, Guillem Nadal Blanes, que estava destinat com a diplomàtic a l’Índia. En una carta ens contà a la família que havia conegut un mallorquí, especialista en llengües clàssiques i professor d’espanyol a Nova Delhi. Deia que era una persona força peculiar, un home de cultura universal i que no havia perdut un pèl, però, de la seva condició de pagès”.

Gairebé al mateix temps, fa només uns dies, ens varen arribar dues notícies. Una: l’Estat denegava la cessió temporal dels tres caps de bou prehistòrics trobats fa més d’un segle a Costitx, per ser exposats al Museu de Mallorca. “El Ministeri de Cultura se’n riu, dels mallorquins”, manifestava el president del Consell, Llorenç Galmés. Dos: la trobada a la serra de Tramuntana d’un petit cap de bou –justament!–, que aquest sí que quedarà a l’illa. Recordam la troballa dels bous i com i per què anaren a parar a Madrid, al Museu Arqueològic Nacional (MAN).