T omeu Penya, de 77 anys, se sincera per a l’ARA Balears: “Vull que quedi ben clar el meu actual estat d’ànim. Estic molt trist. De jove mai m’hauria imaginat que el futur de Mallorca seria com el d’ara, una illa plena de ciment i turistes, amb carreteres saturades i amb residents que no poden accedir a un habitatge. Per als concerts d’aquest estiu m’estic plantejant tornar a cantar ‘Trenc’, que fa quatre dècades vaig dedicar a l’emblemàtica platja de Campos que ara, per desgràcia, està de nou amenaçada”. ‘Trenc’ va ser el debut del cantant country de Vilafranca com a activista ecologista a 35 anys. És una de les cançons més destacades del seu tercer disc Coverbos (1984).

Cap altre monarca no ha estat tan mitificat, idealitzat i glorificat com Jaume I el Conqueridor –bé, potser l’emèrit, en els seus bons temps–: rei cavaller, guerrer, valerós, assenyat, savi, generós, bon cristià... Per descomptat que, de tot això, la meitat de la meitat, i més en referència a les dones, a les quals va usar i deixar quan ja no feien servei als seus interessos. Recordam la vida privada de Jaume I quan es compleixen –el 27 de juliol– 750 anys de la seva mort, el 1276.

No sabien que seria el començament d’una guerra que duraria tres anys. Havia de ser un cop d’estat, suposadament per salvar Espanya d’una pretesa revolució comunista. Tampoc no tots eren feixistes, tot i que se’ls digués així de manera generalitzada. El fet és que elements de l’exèrcit, d’una Falange molt minoritària i de la dreta, també els carlins, prepararen a Mallorca –amb no gaire discreció– aquella revolta contra l’autoritat legítima de la II República, que va esclatar el juliol del 1936, ara fa 90 anys.

A pocs quilòmetres de les platges i mentre veim passar avions cada minut per damunt els caps, existeix una Mallorca que fa feina a una altra dimensió. És el Pla. Tampoc ho volem dir ni cridar als vuit vents, però sí que ho recollim per a vosaltres, la gent d'aquí, de la terra, que viviu amb aquest mateix batec. Així, al bell mig del Pla, en un punt qualsevol del camí del camp de Pina a Lloret de Vistalegre n'hi ha que duen la quimera de la raça vella i gegantina que va escriure Pere Capellà i que canta Biel Majoral.

En la Mallorca del tardofranquisme, la revolució va començar a la Calatrava, un petit barri de Palma situat entre la catedral i el Baluard del Príncep. Antoni Rotger Martínez en va ser l’alma mater. “Ja no reconec –lamenta a 80 anys– els carrers on em vaig criar i jugar amb altres nins. Per tot hi ha turistes i, per culpa de la gentrificació, molts dels meus antics companys de lluita han hagut de partir. Aquest era un barri degradat, de classe treballadora, i ara és carn de l’especulació immobiliària que pateix tota l’illa”. El 1975 aquest calatraví de pedra picada tenia 32 anys i, amb un Franco agonitzant, ja liderà la mobilització veïnal contra la construcció d’un gran aparcament per a autocars de turistes davant la Seu. El crit de protesta fou ‘Parc SÍ, pàrquing NO’. A causa d’aquella pressió, el maig del 1976 l’Ajuntament rectificà i donà pas a un concurs d’idees per a la projecció de l’actual parc de la Mar, que quedà inaugurat el 1984.

Era desembre de 1970 quan un sobre postal enviat des de Manacor va arribar en motocicleta al Palacio del Pardo de Madrid. Després dels preceptius controls de seguretat, el sobre, de la mida d’un full, va acabar damunt la taula del dictador Francisco Franco. En obrir-lo va descobrir el que ja li havien advertit des de Mallorca: a dins hi havia una revista subversiva, amb articles en català anomenada Es Forat. Fundada per Pep Lluís Fuster i Toni Riera, la publicació pretenia donar una mirada multidisciplinària amb articles de literatura, cinema i actualitat.

Es va declarar emocionat de visitar la terra de Juníper Serra i satisfet de combatre, en bona camaraderia, amb la dictadura franquista, contra el comunisme internacional. Ara fa 70 anys, a començament de l’estiu del 1956, qui aleshores era vicepresident dels Estats Units, Richard Nixon, va fer una visita llampec a Mallorca per entrevistar-se amb el ministre espanyol d’Afers Exteriors i, com a bon turista, per nedar una estona a la platja.

A ntoni Gaudí Cornet, nascut a Reus el 1852, tingué en la naturalesa la seva principal font d’inspiració. “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”, deia. A final del segle XIX les muses el dugueren fins a Mallorca. Ho feu com a soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada el 1876. L’entitat solia organitzar viatges a l’illa, aleshores famosa pels paisatges incòlumes. El reusenc quedà corprès sobretot per les coves d’Artà i les del Drac (Manacor). Així ho assegura l’investigador japonès Tokutoshi Torii en un treball titulat Mallorca en las obras de Gaudí –fou publicat el 2002 en el marc d’unes jornades internacionals d’estudis gaudinians.

Entre el 1960 i el 1980, en només dues dècades, la població a Palma es va duplicar. Passà de 150.000 habitants a 300.000. El boom turístic, amb epicentre a l’Arenal, convertí la capital balear en una mena de terra promesa no només per a peninsulars, sobretot d’Andalusia i Múrcia, sinó també per a famílies de la Part Forana, que fugien de la duresa del camp. Un dels barris de l’extraradi que de sobte fou colonitzat va ser Son Gotleu, situat al districte de Llevant, entre el carrer d’Aragó i la Soledat. La seva transformació es pot resseguir en l’exposició Son Gotleu, més enllà del titular. Els orígens d’un barri d’acollida (1960-1980). Fins a la segona setmana de juny serà a l’ambulatori del barri i després es traslladarà al centre Mater. És un projecte de Palma XXI i Arquitectives, coordinat per la historiadora pollencina Leyla Dworkin amb el suport de Caixa Colonya i Fundació Iniciatives del Mediterrani.

Va arribar als 95 anys i va ser absolutament prolífic. Josep Costa Ferrer, de malnom Picarol, va ser un excel·lent dibuixant i caricaturista satíric, especialista en art i antiguitats, arqueòleg afeccionat, galerista, també pioner del turisme i de la defensa del paisatge i, fins i tot, creador d’una urbanització utòpica. Eivissa el recordarà amb una exposició, aquest estiu, quan fa 150 anys del seu naixement, el 7 de juny del 1876. Aquell era l’inici d’una trajectòria vital que culminaria a Cala d’Or, a Mallorca, passant per una aventura nord-americana a Chicago.

De la seva casa de Bunyola, als peus de la serra d’Alfàbia, Miquel Canals Canyelles Moro, de 93 anys, exhibeix amb orgull una foto emmarcada dels seus anys de joventut. No és una foto qualsevol. Hi apareix amb el trofeu que el 1956, a 23 anys, l’acredità com el millor tallador de pins de tot l’Estat. A final de novembre del 2019 l’investigador local Biel Mateu Batle rescatà de l’oblit la seva història i la dels seus companys. Fou en el marc de la fira de Muntanya que organitzà al poble i que passaria a dir-se Fira de Santa Catalina.

Va ser àmpliament admirat, també a les Balears, fins que va esclatar l’assumpte judicial que ha afectat la seva família i del qual ell ha quedat exclòs pel seu delicat estat de salut. Abans d’això, Jordi Pujol va ser, al llarg de decennis, el referent de Catalunya per excel·lència, amb uns certs vincles amb les Illes. Els recordam quan es compleix mig segle de la polèmica que generà, el maig del 1976, el seu suposat ‘desembarcament’ com a accionista a la revista mallorquina Cort, en plena Transició política.

El jaciment arqueològic de Son Forners a Montuïri continua escrivint pàgines d'or en la història de la prehistòria balear. Just quan es compleix mig segle de l'inici de les primeres excavacions sistemàtiques (1975-2025), el poblat torna a sacsejar el món de la recerca amb el desenterrament del quart talaiot.

El món del trot a Mallorca va viure, durant la dècada dels anys setanta, un dels períodes de més expansió, intensitat i esplendor de la seva història recent. Aquells anys varen estar marcats per un creixement notable de l’afició popular, per la consolidació de les curses de cavalls com a espectacle social de primer ordre i per l’arribada de cavalls procedents de l’exterior, que contribuïren a elevar el nivell competitiu de les pistes. Els hipòdroms, i molt especialment el de Manacor, es convertiren en punts neuràlgics d’una activitat que transcendia l’àmbit esportiu per esdevenir també una expressió cultural, social i identitària. Durant aquesta dècada, i no és exagerat dir-ho, l’hipòdrom de Manacor fou un dels més actius d’Europa.

Els mallorquins no coneixem el nostre himne. En el nostre país, si no ets de Sóller o una persona una mica estrafolària, no saps cantar La Balanguera. I amb el fet de saber-la cantar vull dir sencera, no només fer la tornada, i amb l'emoció que requereix.

Encara avui, el festival que recorda Alexandre Ballester a sa Pobla, del qual tot just s’ha duit a terme la sisena edició, es diu Albopàs, el nom de la vila al revés: un terme que ell va encunyar, com una mena de recreació màgica poblera, i un país on va ambientar un bon grapat de les seves obres. Recordam aquest creador escènic precisament quan el teatre Principal de Palma és a punt d’estrenar una nova versió d’Un baül groc per a Nofre Taylor, una de les seves obres més destacades.

L a lluita ciutadana té més força del que alguns creuen. Ho saben bé els menorquins, que el 1973, a les acaballes del franquisme, foren els primers a les Balears a alçar la veu contra la destrucció del territori –quatre anys després, el juliol del 1977, a Mallorca, hi hauria la històrica ocupació de la Dragonera; i a l’octubre, a Eivissa, 2.000 persones es manifestaren al crit de ‘Salvem ses Salines’. El 1969 Menorca fou la darrera illa a abraçar el turisme de masses amb la inauguració de l’aeroport de Maó, que substituïa l’antic aeròdrom de Sant Lluís. La historiadora maonesa Laura Piris Coll explica els motius d’aquesta incorporació tardana al boom turístic: “Aquí hi havia una important estructura pròpia del calçat i la bijuteria. El sector ramader també era força rendible. A més, els propietaris estaven molt interessats a mantenir les possessions familiars per un tema de prestigi social. D’altra banda, la dictadura no havia invertit gens en infraestructures a l’illa”.

Els fenòmens naturals fascinen la gent: un eclipsi solar previst per al pròxim agost té tothom pendent, de fa mesos. D’altres no són tan entretinguts: un terratrèmol, la matinada del 15 de maig del 1851, va provocar destrosses a cases i esglésies de Mallorca i va generar el pànic entre els ciutadans de Palma, que fugiren a refugis improvisats. Recordam aquest episodi quan es compleixen 175 anys de l’ensurt.

Falten tres setmanes per a les Fires i Festes de Primavera de Manacor i enguany els nirvis es noten molt a la colla castellera Al·lots de Llevant. Ho assegura un dels seus integrants, Joan Llodrà Gayà, de 52 anys: “Esperam poder-hi aixecar una bona torre per celebrar el nostre trentè aniversari. Som de les primeres colles a les Balears. Naixérem el 1996, el mateix any que els Castellers de Mallorca, de Palma. Fa mesos que assajam. La nostra màxima construcció ha estat un quatre de vuit, és a dir, vuit pisos de quatre persones a cada pis. Només l’hem pogut aixecar tres vegades en la nostra història. Gairebé sempre feim set pisos”.

“N’Abel ho vol tot”. És el que va dir, ja fa anys, un veterà periodista eivissenc d’Abel Matutes Juan: un home que, a més dels seus múltiples negocis, certament ho va ser pràcticament tot en política al llarg de tres decennis: batle de Vila, figura destacada de la Transició, senador, diputat, negociador de l’Estatut d’Autonomia, comissari europeu, ministre... En repassam la trajectòria quan es compleixen trenta anys de la seva designació, el 5 de maig del 1996, com a titular d’Afers Exteriors al primer gabinet de José María Aznar.