Abans que les carabasses amb rostres terrorífics i les disfresses de Halloween s'estenguessin per Mallorca, a l'illa ja hi havia el costum de buidar fruits de temporada per convertir-los en fanalets durant la Nit de les Ànimes. La tradició consistia a retallar carabasses —i també melons tardans—, fer-hi ulls i una boca i posar-hi una espelma a l'interior. Aquests fanals es col·locaven a les cases, darrere els vidres o a prop de les portes, i formaven part d'una nit carregada de simbolisme en què els vius recordaven els morts.

La Corona d’Aragó: aquesta és la història compartida de segles que la presidenta del Govern balear, Marga Prohens, va reivindicar el passat 15 d’octubre, en reunir-se, per primera vegada en quinze anys, el patronat del monestir de Poblet, compartit amb Catalunya, el País Valencià i l’Aragó i responsable de la gestió d’aquest espai, panteó dels sobirans comuns. Bé, sí. O no? El cert és que les Illes Balears varen ser sistemàticament arraconades –quina novetat!– al llarg de la seva pertinença a aquesta confederació, pràcticament durant tots els temps que en formaren part.

El 21 de juliol del 1936, tres dies després del cop d’estat, la catalana Marina Ginestà Coloma, una jove comunista de 17 anys, es convertí per accident en la gran icona de la miliciana antifeixista. Es trobava fent de traductora a l’hotel Colón de Barcelona, convertit en seu del PSUC, el Partit Socialista Unificat de Catalunya. El seu posat decidit no passà desapercebut a Juan Guzmán, un fotoperiodista mexicà d’origen alemany que era a la ciutat comtal per cobrir per a l’agència Efe l’Olimpíada Popular, l’alternativa als Jocs Olímpics del Berlín de Hitler que, per culpa de la insurrecció militar, no es va fer. Guzmán demanà a la jove poder-li fer una sessió especial de fotos. La va fer pujar al terrat de l’edifici i li prestà un fusell. A ella li cridà molt l’atenció la proposta, ja que mai n’havia tocat cap. Arran de les circumstàncies del moment, però, acceptà fer de model vestida amb un uniforme de milicià. Davant la càmera exhibí una actitud desafiant amb l’arma penjada a l’esquena.

“L’ edifici esmentat constituirà un model en la seva classe, un vertader palau de l’ensenyament primari, de línies senzilles, però elegants, de grans proporcions i amb un acabat perfecte...”. Així definia el diari La Almudaina, l’octubre del 1929, l’edifici de l’escola de les nines que s’acabava de construir a la Casa Blanca. Uns anys abans, el 1926, se n’havia edificat el primer, que va passar a ser el dels nins.

Un equip d’investigació arqueològica reprendrà aquest octubre les excavacions a la necròpolis de Son Sunyer, al Pil·larí, amb l’objectiu de descobrir què amaguen les tombes de fa uns 3.500 anys. Els investigadors cercaran restes d’enterraments que s’hagin conservat sense alteracions, una troballa que permetria estudiar per primera vegada un hipogeu mallorquí amb metodologia científica.

Amb una excavació arqueològica s’han cercat a Sòria les restes de Jaume IV, rei titular de Mallorca. En principi sembla desconcertant que els ossos d’un sobirà de les Illes, tot i que no arribàs mai a prendre possessió de la corona, es trobin perduts pel món. Però aquest no és sinó un cas més de les estranyes peripècies, després de morts, d’aquells que en vida foren monarques del ‘regne enmig de la mar’, entre els segles XIII i XIV: trasllats, desaparicions, una tomba amb dos caps i una altra amb un estrany objecte dedins. Talment com si fossin víctimes d’una mena de maledicció o, com a mínim, d’una colossal mala sort.

E l capellà palmesà Jaume Alemany Pasqual, de 74 anys, és el delegat de Pastoral Penitenciària de Mallorca. Acaba de tornar de passar una setmana fent el camí de Sant Jaume amb un grup de reclusos. “És una iniciativa pionera a tot l’Estat –diu amb orgull. La vaig posar en marxa fa trenta anys quan vaig assumir el càrrec, en temps del bisbe Teodor Úbeda. Llavors la presó de Palma estava situada a la barriada de Cas Capiscol, que tancà el 1999 per traslladar-se a un complex nou de la carretera de Valldemossa. El Ministeri d’Interior va veure amb bons ulls el projecte del camí de Sant Jaume i avui ja forma part del programa de reinserció del molts centres penitenciaris. La dotzena de persones que venen amb mi han estat seleccionades per la seva bona conducta”.

Fa set segles i mig no s’aprenien idiomes per fer turisme, ni molt manco per atendre els turistes que poguessin presentar-s’hi. Ningú viatjava, llevat que fos perquè no tenia més remei. El filòsof mallorquí Ramon Llull va concebre una escola per aprendre àrab, per poder convertir els musulmans al cristianisme i així va néixer, a l’actual terme municipal de Valldemossa, Miramar, una experiència breu, però amb empremta perdurable. La seva fundació fou confirmada per una butlla papal el 17 d’octubre del 1276, ara fa 750 anys.

‘Català’ és el nom científic de la llengua que es parla a les Balears. Així ho estableix l’Estatut d’Autonomia, tot i que, col·loquialment, es fa servir el gentilici de cada illa, i ‘pagès’ a Formentera. Ara bé, al llarg dels segles, s’han fet servir un munt de denominacions per referir-s’hi: ‘la nostra llengua’, ‘vernacla’, ‘materna’, ‘pròpia’, ‘regional’, etc. Sovint, per no haver de dir ‘català’, perquè s’entenia –i s’entén encara– que qui parla català potser sigui català, i alguns no volien –no volen– caure en aquesta identificació. Recordam el ventall de sinònims quan se celebra el Dia europeu de les llengües (26 de setembre).

Durant la Segona República, la Internacional Comunista, coneguda com a Komintern en rus, envià a Espanya un personatge misteriós que tingué un paper destacat a les Balears. La seva trajectòria es pot resseguir en el llibre de l’historiador David Ginard titulat Heriberto Quiñones y el movimiento comunista en España(1931-1942), publicat el 2000 per Documenta Balear. “D’ell –assegura–, Dolores Ibárruri, la dirigent del Partit Comunista d’Espanya (PCE), digué que ‘tot, fins i tot el nom, era fals’”.

El 1892 el menorquí Francesc F. Andreu impulsà la primera central elèctrica de les Balears, Eléctrica Mahonesa. La primera de Mallorca s’inaugurà a Alaró el 1901 per iniciativa dels germans Gaspar i Josep Perelló Pol, comerciants locals de sabó i oli. El 1902 l’electricitat arribà a Manacor amb la companyia Servera i Melis. I el 1903 seria el torn de Palma gràcies a la Compañía Mallorquina de Electricidad, que construí una central prop de la platja de Can Pere Antoni amb disseny de l’arquitecte Gaspar Bennàssar. Com a infraestructures pioneres, també hi hagué les centrals hidroelèctriques del Gorg Blau (1905) i de la Costera (1908). A Eivissa, la primera central elèctrica data del 1907 i el seu artífex fou l’empresari Abel Matutes Torres.

Sí, ho heu llegit bé: Jaume I, el campió de la cristiandat, que va foragitar l’Islam de Mallorca i les Pitiüses, va aportar una valuosa ajuda als marroquins quan aquests volgueren envair Ceuta. Ben és cert que, aleshores, Ceuta formava part d’un altre domini islàmic. Es tracta d’un de tants episodis d’una llarga història de relacions complicades entre veïns. Tan llarga, que ha arribat fins a l’actualitat.

A principi del segle XX les Balears tenien prop de 370.000 habitants. D’aquests, uns 300.000 vivien a Mallorca i uns 100.000 s’aplegaven a Palma. Eren una de les comunitats amb la taxa d’analfabetisme més elevada. El 77% de la població no sabia ni llegir ni escriure –en el cas de les dones la xifra era superior. Va ser a partir del 1926, amb la dictadura de Primo de Rivera, quan s’ideà un pla de construcció d’infraestructures educatives per revertir la situació. La majoria de les que hi havia aleshores ocupaven construccions antigues reutilitzades com a escoles i tenien unes penoses condicions de llum i de salubritat.

És conegut com a ‘savi i bon rei’ i, periòdicament, responsables polítics actuals li reten homenatge al seu sepulcre a la Seu de Mallorca, en commemorar-se el 12 de setembre (data instaurada com a nova Diada de Mallorca) la seva jura de les llibertats i franqueses illenques. Era tan bo, el bon rei Jaume II? Aquesta és la pregunta que ens feim quan es compleixen 750 anys de la seva coronació, cap al setembre del 1276.

A 82 anys, el pobler Joan Pons Gost es mira els calls de les mans i repassa les seves cinc dècades fent de picapedrer. “Vaig aprendre l’ofici el 1957, a 13 anys. Havia perdut mon pare de ben petit i, per ajudar a l’economia familiar, vaig començar de manobre en diferents reformes que es feien dins el mateix municipi de sa Pobla. Amb un carret, m’enviaven per amunt i per avall a cercar material. Després ja m’ensenyaren a fer ciment i a posar blocs”.

Expectació? Gent que ve de l’exterior per contemplar un fenomen molt poc freqüent? Res de nou. Un altre mes d’agost, però aquest de fa 121 anys, Mallorca es va convertir en focus d’atracció internacional per un eclipsi total de Sol, amb la presència de sis col·lectius científics de quatre països i de tres-cents turistes italians que es desplaçaren expressament a l’illa per assistir a aquest fenomen excepcional. Va ser el 30 d’agost del 1905, a migdia.

Quan demanes a la IA que elabori un dibuix sobre la Mallorca de d’aquí a 50 anys, el resultat és una illa contaminada i plena d’edificis, talment Hong Kong. El 1978, quan només existia la intel·ligència natural, aquest mateix escenari ja fou descrit pel dibuixant palmesà Pere Joan Riera, més conegut com a Pere Joan. “Jo–rememora avui a la setantena– tenia 22 anys i encara estudiava a Barcelona. Un dia em va venir a veure Basilio Baltasar. Era un dels líders de la formació anarcoecologista Terra i Llibertat que l’estiu anterior, el juliol del 1977, havia ocupat l’illot andritxol de la Dragonera per evitar-ne la urbanització. Em demanà un cartell que reflectís la deriva que prendria Mallorca si no s’aturava la febre constructora iniciada amb el boom turístic”.

Dos membres de la família dels prínceps de Mònaco varen ser aliats de Jaume III en el seu intent frustrat de recuperar la Mallorca perduda. I un altre es va convertir en senyor de Carlat, enclavament que havia format part del ‘regne enmig de la mar’. Uns quants Grimaldi, que aquest és el seu llinatge, han visitat l’illa fins a temps recents. Repassam els vincles entre aquests dos racons de la Mediterrània; Mònaco i Mallorca, agafant com a motiu que el Club de Mar de Palma acull, fins al 6 agost, una exposició sobre els nexes entre aquell territori i la monarquia hispànica. 

Tomeu Penya, de 77 anys, se sincera per a l’ARA Balears: “Vull que quedi ben clar el meu actual estat d’ànim. Estic molt trist. De jove mai m’hauria imaginat que el futur de Mallorca seria com el d’ara, una illa plena de ciment i turistes, amb carreteres saturades i amb residents que no poden accedir a un habitatge. Per als concerts d’aquest estiu m’estic plantejant tornar a cantar ‘Trenc’, que fa quatre dècades vaig dedicar a l’emblemàtica platja de Campos que ara, per desgràcia, està de nou amenaçada”. ‘Trenc’ va ser el debut del cantant country de Vilafranca com a activista ecologista a 35 anys. És una de les cançons més destacades del seu tercer disc Coverbos (1984).

Cap altre monarca no ha estat tan mitificat, idealitzat i glorificat com Jaume I el Conqueridor –bé, potser l’emèrit, en els seus bons temps–: rei cavaller, guerrer, valerós, assenyat, savi, generós, bon cristià... Per descomptat que, de tot això, la meitat de la meitat, i més en referència a les dones, a les quals va usar i deixar quan ja no feien servei als seus interessos. Recordam la vida privada de Jaume I quan es compleixen –el 27 de juliol– 750 anys de la seva mort, el 1276.