Hi hagué un temps que no eren els al·lots ni les famílies, els que triaven escola. Era l'escola, que els triava a ells. Parlam d'una Mallorca que no existeix, però que encara glateix dins les memòries dels que la visqueren i en els maresos molinats de les cases d'aquell temps que gosen romandre dretes enmig del desordre i el desfici d'avui.

S’organitza aquests dies al moll Vell de Palma (o s'ha organitzat, depèn de quan llegiu això) una fira d'embarcacions d'espai que du, com no, un títol ben pompós en anglès: International Boat Show, com correspon a un d'aquests esdeveniments –o, en el bon mallorquí dels nostres governants, eventos– pensats per complaure la nombrosa població de milionaris estrangers que viuen o fan vacances a Mallorca, i atreure'n més, si és possible. En aquesta fira, com van explicar al Téntol d'IB3 Ràdio, es podia adquirir un iot de 45 metres d'eslora pel preu de 21 milions d'euros. No és un fet excepcional, sinó una de les abundants propostes que es poden trobar a Mallorca en el mercat del gran luxe.

La idea del lloguer turístic va sorgir amb un discurs d’economia col·laborativa que permetria democratitzar ingressos. En validar-la, no sé qui va ser l’ingenu d’esquerres que va obviar la voracitat de l’home i el capitalisme. Amb el temps, l’habitatge s’ha transformat en un actiu financer, un negoci professionalitzat en el qual grans conglomerats, fons voltor i qualsevol avariciós ha ficat les urpes.

Si agafam certa distància respecte de les activitats que feim habitualment, algú arribarà a la conclusió que n’hi ha de ben rares. A mi em passa sovint. De cop, crec que em trob en una situació del tot surrealista i em sent estranya, perquè no em trob còmoda si tot no té un sentit. De fet, ser racional fins a la irracionalitat podria ser la primera cosa normal que en realitat és rara.

La pregunta que una jove es va fer després de veure com la casa de la seva padrina, a Son Espanyolet, era esbucada per fer una nova construcció en mans alienes és, en realitat, una pregunta col·lectiva, de país. “Per què no he pogut salvar la casa de la padrina?”, es demanava. El seu lament podria ser el de milers de persones d’altres barriades i de molts pobles i ciutats de les Illes. Per què de cada vegada més famílies no poden conservar les cases que han format part de la seva història?

Dia primer de maig significava un temps l’inici de la temporada turística, que acabava l’1 de novembre. Era un canvi radical, els hotels obrien i els taxis començaven a fer viatges de manera compulsiva. Avui, gràcies a la desestacionalització que tant anhelàrem, la cosa ja és més difusa. No només perquè hi ha turistes tot l’any, sinó en termes d’ocupació d’espai. Com bé va radiografiar el catedràtic Nofre Rullan, en unes dècades hem passat de tenir turistes concentrats a una dotzena d’indrets balears durant sis mesos, a tenir-los escampats pertot, tot l’any.

Fa 40 anys, el Parlament balear aprovava la Llei de normalització lingüística. Quaranta anys després, si bé és ben cert que no s’ha normalitzat la situació del català com a llengua pròpia i cooficial de les Illes, també ho és que massa sovint l’anormalitat s’acompanya de diagnòstics apocalíptics. Hi ha motius perquè la situació preocupi: el català perd presència en molts d’àmbits i els joves, sobretot en les relacions informals, es comuniquen cada vegada més en castellà. Ara bé, si només miram el tassó mig buit, deixam de veure una part de la realitat que és igualment significativa.

Ens havien promès que si estudiàvem, treballàvem i fèiem les coses 'bé', ens en sortiríem. Que viuríem amb una certa seguretat. Però aquesta promesa fa temps es va rompre. I avui, a les Illes Balears, ja no parlam només de precarietat: parlam d’un empobriment generalitzat.

Comença la temporada turística i amb ella arriba el Primer de Maig, un dia de reivindicació i lluita de la classe treballadora. Un moment en el qual les nostres illes comencen a estar plenes de turistes; hi ha molta feina, però, així i tot, hem d’aixecar la veu per dir que tenim un model econòmic que ens asfixia i ens expulsa. 

40 anys després de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística (LNL), podem afirmar que la llengua catalana a les Illes Balears no pateix per manca de lleis, sinó per manca de voluntat política. Aquesta és la idea central que emergeix quan analitzam el recorregut d’una eina que, en el seu moment, va ser imprescindible. Aquella norma va establir el marc legal necessari per fer efectiva l’oficialitat del català i va permetre avenços innegables en àmbits com l’administració, l’educació i els mitjans de comunicació. Però, sobretot, va néixer d’un consens polític unànime que avui, quatre dècades després, sembla gairebé un miracle. Un consens polític que va anar acompanyat d’un moviment cívic, encapçalat per l’OCB i que reclamava un marc legal de regulació i protecció per a la llengua catalana del qual ja disposaven altres territoris i altres llengües de l’estat espanyol. 

Fa uns mesos, gairebé sense fer soroll —i això ja hauria de fer sospitar— es va desarticular a Espanya una cèl·lula neonazi. Tres detinguts, armes, entrenaments i plans d’atemptat inspirats en massacres reals. A més, no anaven per lliure: estaven connectats amb una xarxa internacional terrorista. Però bé, poca cosa pareix, ja que la notícia va passar bastant desapercebuda. Potser perquè no encaixa amb aquest relat còmode que ens repetim. Ja sabeu, aquest que diu que la violència sempre ve de fora, o que és cosa del passat. Perquè, quantes vegades hem sentit que els perills són el terrorisme jihadista o l’entorn de l’extinta ETA, o –encara millor– que no passa res i vivim en una mena de paradís tranquil?... Una versió casolana d’Un món feliç, de Huxley.

Després de Sant Jordi sembla que ve de gust fer una mica de balanç. El món del llibre sembla abocat, en els últims anys, a una festa del comerç cultural en què bona part de la facturació anual es concentra en un sol dia. No deixa de ser una bona notícia que la festa de la rosa i el llibre continuï tenint tan bona acceptació, i que hi hagi tanta gent que encara té el deler de regalar-li un llibre i una rosa a la seva estimada. 

Musa va arribar nerviós a la cita de l’entrevista. No havia dormit perquè havia passat la nit escrivint què volia explicar exactament sobre la seva història. Necessitava tenir les peces del puzle ordenades. Va avisar al centre de menors que complia 18 anys. Ningú va atendre el seu advertiment i, quan la Policia va certificar la seva partida de naixement, el varen tirar al carrer. El sistema el va rebutjar i va perdre qualsevol oportunitat d’accedir a la xarxa de recursos públics. El seu cas no és únic. Segons el seu relat, i com han constatat treballadors del tercer sector, un amic seu va acabar implorant, presa del plor i la por, a la porta d’una entitat solidària perquè el deixassin dormir davall sostre. Li varen fer un lloc que no tenien.