L’altre dia tornava per l’ombra i em vaig trobar un jove barbut i despentinat estirat a terra, just davall el meu portal. No sabia si respirava, i no reaccionava a les meves paraules i estímuls.

Cada vegada que agaf la barca pens: “Ai padrí, si em veiessis”.

Sorprèn que, després de derogar la llei de memòria i reconeixement democràtics, el Govern de les Illes Balears promogui ara la instal·lació del que ha anomenat ‘murs de la dignitat’, uns espais que han de contenir els noms de les víctimes dels bombardejos durant la Guerra Civil a les Balears.

M’encantaria dir-vos que en soc una, d’aquelles persones assertives que diuen el que pensen i fan escoltar la seva veu. No ho soc. Soc d’aquelles que davant un conflicte o una lleu amenaça es fa petita. Això sí, unes hores més tard guany totes les discussions dialectals a la dutxa. M’hauríeu de veure: soc ràpida, amb arguments esmolats i faig valer el meu parer. Fins i tot em puc permetre el luxe d’emprar la ironia, tot elevant la meva posició vers l’adversari. A la dutxa. Sola. Molt trist, tot plegat. Per tant, quan m’encar amb algú, teniu ben segur que ha hagut de ser alguna cosa greu. I això és, precisament, el que m’ha passat aquest estiu.

El consell de Mallorca té damunt la taula un informe de la Intervenció General, el màxim òrgan fiscalitzador de la casa. Destapa un presumpte enriquiment injust de 41,4 milions d’euros per part de Tirme, la concessionària de residus. Davant l’escàndol financer, la resposta del govern de Galmés ha estat anunciar una nova auditoria “més extensa i més potent”.

Si ets capaç de caminar pel carrer amb el cap alt, veuràs una escena distòpica, que no hauries imaginat fa unes dècades. Persones i més persones que es desplacen mirant el mòbil, que han desenvolupat l’habilitat d’esquivar obstacles sense veure’ls, incapaces de contemplar el món que les envolta, llevat que el món estigui ficat en la petita pantalla que subjecten amb la mà.

Les imatges de la casa de Nicolas Cage a Malibú fan por. Les autoritats admeten que les onades i marees associades a l’huracà Marie, que ha colpejat la costa del sud de Califòrnia, són la causa directa de la destrucció d’aquesta i altres cases, que com tantes altres s’aixequen a primera línia, poderosa i altiva per oferir al seu propietari l’exclusivitat d’una vista que els pobres no poden tenir.

Pensar filosòficament ara és més difícil que mai, perquè una gran part de la humanitat ha donat l’esquena al pensament, ja no s’atreveix a pensar. Hem perdut l’hàbit de llegir i el costum de pensar. Ens hem convertit en receptacles buits i passius que delegam per peresa la resolució dels problemes a una minoria de savis i experts. A més, aquesta passivitat es veu agreujada pel biaix de confirmació, un mecanisme psicològic que actua silenciosament en les nostres ments, i pel qual només escoltam allò que volem escoltar i ens creiem exclusivament allò que està d’acord amb les nostres creences, amb el que ens convé i beneficia de manera particular. Ja no cercam la veritat, sinó que consumim informacions acríticament.

A principis dels anys seixanta s’inaugurava a Palma l’aeroport de Son Sant Joan, que substituïa el de Son Bonet, i els mallorquins rebien els turistes a peu de pista amb rams de flors. La porta d’entrada a l’illa era això, una porta. Avui aquella porta s’ha convertit en una maquinària que té molt, o tot, de trituradora. No és una metàfora gaire exagerada. Perquè Aena ja no es conforma a gestionar un aeroport: l’engrandeix, l’omple, el ven, el lloga, l’explota i en treu tot el suc que pot. No oblidem mai que Aena és una empresa de majoria pública. És a dir, que aquest gran negoci té molt de públic, però molt poc de nostre.

Aquests dies estan en boca de tothom els desastrosos resultats obtinguts pels alumnes de l’estat espanyol a les proves PISA. És cert que la tendència fa anys que no és positiva, sinó més aviat tot el contrari; això no obstant, hi ha un tema que és especialment alarmant: la comprensió lectora. Fa anys que el sistema educatiu fa equilibris entre canvis legislatius constants, experiments pedagògics, retallades pressupostàries i digitalització forçada sense obtenir els resultats desitjats. Tota aquesta parafernàlia ha eclipsat un tema fonamental: l’escola ja no garanteix que els alumnes sàpiguen llegir i escriure. Es regalen títols i es passen alumnes de curs per maquillar una realitat esgarrifosa, que és que cada any el sistema esputa alumnes amb un títol d’ESO a la mà que no serveix per a res més que perquè el govern de torn pugui eximir-se de la responsabilitat de tenir una elevada taxa de fracàs escolar. Alumnes amb el títol d’ESO incapaços de mantenir una conversa de nivell bàsic en català; alumnes amb el títol d’ESO que no saben situar els continents damunt un mapa; alumnes amb el títol d’ESO que no saben què és un percentatge; alumnes amb el títol d’ESO que no poden enllaçar dues frases en anglès i ara, amb tots vostès, la cirereta del pastís: alumnes amb el títol d’ESO –o de batxillerat– que no entenen el que llegeixen. Malauradament, pareix a ser que el sistema ja no està pensat per formar els infants, sinó per guardar-los mentre els seus pares fan feina.

Walter Benjamin ens va ensenyar que les obres d’art, en veure-les reproduïdes en un llibre o en una postal, perden ‘l’aura’. És obvi que una reproducció pot ser boníssima, fins i tot absolutament fidel als colors i a les mides originals –en el cas d’una pintura–, o que l’observador pot fer-se una idea molt cabal del que és, per exemple, la Mona Lisa.