<![CDATA[Ara Balears - Opinió]]> 10 <![CDATA[La política de blocs davant el que tothom entén com un plebiscit]]>

Els partits polítics entenen que les eleccions generals del 29-N són sobretot un plebiscit. La polarització que viu la societat entre els que estan en contra de les polítiques de Pedro Sánchez i els que o bé hi estan a favor o bé les consideren el mal menor, és la mateixa polarització que es reflectirà a les urnes. Més que no un debat entre projectes, la campanya es planteja com a pugna entre dos blocs que aspiren a concentrar prou força per governar.

]]> <![CDATA[Eixamplar el que és possible]]> Cada cop més ens costa imaginar futur. I encara més, diria que ens costa imaginar un futur diferent del present. Un present en el qual cada cop sentim que s’estreny més el cercle, cada cop sentim més pressió sobre les nostres vides, cada cop sentim més desànim en veure la deriva del món i cada cop sentim fins i tot por en veure aquest declivi que a vegades podríem fins i tot dir que sembla el declivi de la humanitat moderna, no només en la seva construcció, sinó també en els valors humans que l’han construïda o destruïda, més aviat. Així, el present sembla engolir els futurs possibles que serien desitjables i ens costa imaginar futurs que puguin anar a millor. La incertesa, la por, el desgast i la realitat mateixa, ens acosten més a imaginar les catàstrofes que estan per venir que pensar en sortides possibles i viables si la societat s’organitzàs sobre unes altres bases i sobretot, sobre unes altres relacions amb tot allò viu. Mark Fisher va anomenar “futur cancel·lat” aquesta incapacitat col·lectiva d'imaginar alternatives al capitalisme. Com si, malgrat totes les crisis que s'acumulen, no hi hagués cap altra manera possible de viure. Com si no tenguéssim escapatòria i la resiliència es convertís en sinònim de suportar l’insuportable.

]]> <![CDATA[Les illes immobiliària, un fracàs]]>

Se li ha de reconèixer al conseller d’Economia, Antoni Costa, la sinceritat d’admetre una de les constatacions més importants a què ha arribat bona part de la ciutadania fa temps:a les Illes el creixement ja no es tradueix en benestar. De fet, el que no va dir Costa, perquè en tractar-se d’un dels màxims responsables del Govern tampoc li podem demanar més pedres al seu terrat, és que el que realment passa és que el creixement de les Illes genera cada vegada més malestar.

]]> <![CDATA[El carrer és meu. I el patrimoni, també]]> És una manera de governar: quan una decisió està presa, qualsevol obstacle es converteix en una nosa. Els informes tècnics, les advertències, les recomanacions dels organismes internacionals… Tot això pot esperar o es pot apartar. A Menorca, el viaducte construït aferrat al poblat de Rafal Rubí n’és la demostració. El poblat forma part de la Menorca Talaiòtica, declarada Patrimoni Mundial per la Unesco. L’entorn més pròxim també forma part del bé que s’ha de protegir. I, tanmateix, el Consell insular, governat pel PP, va tirar pel dret i aquella infraestructura aturada per les protestes i les objeccions patrimonials avui és un viaducte per on des de fa pocs dies ja circulen cotxes, camions i motos. La Unesco i l’Icomos n’havien demanat l’enderrocament; el Ministeri de Cultura, també. Cap de les advertències no s’ha escoltat.

]]> <![CDATA[L'Encruia]]> <![CDATA[Les teixidores artesanes de Can Morató de Pollença]]> L’any 2022, quan encara la fàbrica de Can Morató estava en runes, en vaig publicar un treball sobre la fundació i especialment sobre les treballadores dins del llibre Dones, treball i moviment obrer. Europa, Espanya, Illes Balears (1868 - 1936), coordinat per David Ginard. I ara, que Can Morató està a punt d’acabar la seva restauració, he cregut adient oferir-ne una síntesi. La fàbrica fou una fita més d’aquella Mallorca industrial definitivament perduda. A Palma ja feia anys que existien algunes fàbriques d’estores com La Alfombrera, oberta el 1882 per la família Vidal i dedicada a les catifes industrials fetes amb telers moguts a vapor. El 1885 s’obria a Santa Catalina la fàbrica Mora, que era artesanal, de tapissos i catifes. Per tant, ja existia una demanda d’estores de consum intern i d’exportació molts d’anys abans que s’obrís la fàbrica de Pollença. La legislació laboral que prohibia el treball infantil a les fàbriques i que protegia la mare obrera no es complia. Aquesta era una xacra que afectava enclavaments tèxtils com Sóller, Esporles, Bunyola i Palma. A La Alfombrera de Palma, i a molts tallers, com es queixava La Vanguardia Balear del 7 d’abril del 1917, hi feien feina moltes nines de menys de deu anys. 

]]> <![CDATA[De l’espanyolització esquerrana a la reforma PP-Vox de l’Estatut]]> Que la política baleàrica cada vegada es fa més en clau nacional és un fet indubtable. La qual cosa explica els resultats electorals. No només els de les urnes generals, sinó també els de les regionals. Aquesta tendència —els pocs nacionalistes que queden en diuen “espanyolitzar”— va a tota, i en cada període de govern espanyol en mans del PSOE s’incrementa fort ferm. Això sempre ha estat així. Però mai tan intensament com ara. I fa tot l’aspecte de ser irreversible. Sobretot, perquè és diluviar damunt inundat.

]]> <![CDATA[L’adreçador]]> Arran d’una concepció inconvenientment hedonista de la lectura, les conegudes com a ‘lectures obligatòries’ a escoles i instituts van començar a tenir mala fama. Parafrasejant Borges, es deia que ‘lectura obligatòria’ era un oxímoron, perquè tota lectura implica plaer, i no hi ha res obligatori que doni gaudi de veres. Però als centres educatius tot és obligatori: ho són les taules de multiplicar, o la taula periòdica dels elements, o la gramàtica, fins i tot els horaris. Aprendre implica cedir i posar-se al servei d’uns coneixements, o d’uns sabers que s’han d’imposar com s’imposen sempre les veritats; aquestes se suposa que no obeeixen ningú, sinó que som nosaltres els que hi hem d’anar a darrere. La fi de les lectures obligatòries no va significar més que ja no eren obligatòries per llei i comunes a tot el país, sinó que es deixava als centres la tria de les obres. En el meu temps es compaginaven els clàssics de la literatura catalana i castellana amb llibres més actuals i accessibles, sovint fins i tot comercials, finalment d’una qualitat més que qüestionable, que feien brillar per contrast les obres importants o canòniques que, sovint a contrapel, ens havíem d’empassar.

]]> <![CDATA[L’aigua troba el seu camí i Leonardo ja ho sabia]]> Al Còdex Leicester, Leonardo da Vinci va dirigir el seu talent per entendre el món a estudiar l’aigua. N’observava els remolins, els corrents i la capacitat d’erosionar la terra per comprendre com una mateixa força podia crear la vida, modelar el paisatge i provocar catàstrofes. I aquí és on vull anar, a les catàstrofes. Perquè cinc segles després, davant la darrera dana que ha afectat les Balears i ha despertat torrents oblidats ens podem preguntar què estam fent per adaptar-nos a una situació climàtica que ja no és cap sorpresa. I vull dir què estam fent a més de netejar embornals, retirar fulles i arreglar torrents per prevenir inundacions. Per cert, de la diferència entre netejar torrents i deixar-los morts se'n podria escriure un altre Còdex. Però anem per parts.

]]> <![CDATA[El turisme: regeneració o decadència?]]> Què passa quan una destinació turística arriba a la maduresa?

]]> <![CDATA[Mitja serra de Tramuntana]]> La presidenta del Govern, Marga Prohens, va aprofitar el debat de política general per agafar un to electoralista i fer sortir el seu registre més ayuser. D'aquesta manera va aconseguir, com la seva admirada presidenta de Madrid, posar a prova la capacitat de vergonya aliena de la ciutadania. Grolleres i demagògiques, les seves intervencions i rèpliques varen consistir en un repertori de falsedats, mitges veritats, insults i faltes de respecte contra l'oposició i contra col·lectius sencers de ciutadans. Aquest estiu passat, quan a la batlessa del seu poble li va agafar per fer el ridícul (n'és ben lliure) i obstruir una manifestació (és una falta greu al Codi Penal), Prohens la va desqualificar tot dient que aquell no era “el seu estil”. Tenia raó: el seu és encara més baix.

]]> <![CDATA[Els perills de la IN]]> No som cap experta en intel·ligència artificial, però l’he incorporat al meu dia a dia per a tasques com cercar lleis i notícies relacionades amb el que faig a l’hemeroteca. Estalviar temps en aquestes tasques em permet tenir més espai per pensar, analitzar, observar i parlar amb gent, que és precisament la part més satisfactòria de la meva feina.

]]> <![CDATA[Prohens no s’atreveix amb el rendisme]]> L’anunci de Marga Prohens de reduir i bonificar els impostos que han d’afrontar els joves quan compren un pis va ser, sense cap mena de dubte, un dels arguments estratègics que va fer servir la presidenta durant el debat de política general. La necessitat de desvetlar una nova mesura que provoqui sensacions positives, per mitigar les previsibles crítiques de l’oposició, ja ha esdevingut un clàssic.

]]> <![CDATA[Joves, entre l’extrema dreta i l’antifeixisme]]> Durant molt de temps, els joves havien estat la reserva natural de les causes progressistes: l’antifeixisme, el feminisme, l’ecologisme i els drets socials. Avui, aquesta certesa s’ha esquerdat. En les noves generacions veim una gran polarització. Davant les concentracions de l’extrema dreta –amb molta presència de joves–, hi ha manifestacions antifeixistes protagonitzades per altres joves. En tot cas, no es pot menystenir el fet que una part significativa d’aquesta generació s’acosti a l’extrema dreta i ho faci, a més, de manera creixent. Aquesta polarització –que s’ha percebut a Madrid els dies de la visita del president argentí, Javier Milei; a les Balears davant la presència del líder de Vox, Santiago Abascal; a França i a Itàlia, entre altres països europeus– demostra que el jovent no pensa amb una sola veu. El que comparteix, això sí, és una cosa més profunda: el malestar.

]]> <![CDATA[Seguretat humana com a prioritat]]> L'establishment polític en general, però, especialment, l'occidental, mai no ha semblat tenir gaire interès a aprofundir en un assumpte tan transcendent per a la humanitat com és la construcció de la pau des de la perspectiva de la no-violència. Per contra, ha sigut —i encara és— evident que ha tingut un interès superb per lligar seguretat amb violència. És cert que en l'àmbit de la intel·lectualitat i de l'activisme hi ha hagut notables excepcions —des de, posem pel cas, Hannah Arendt a Mahatma Gandhi— a aquesta hegemonia de la política bel·licista. El pacifisme i l'antimilitarisme se sustenten en bona part en aquesta intel·lectualitat i activisme social per imaginar una convivència regulada per mitjans no violents ni guerrers.

]]> <![CDATA[La crisi climàtica, un debat necessari davant les eleccions del 29-N]]> El passat 14 de setembre vaig tenir l'oportunitat de comparèixer, en representació del GOB, davant la ponència del Parlament de Catalunya encarregada de tramitar la proposició de llei de mesures urgents de protecció de la seguretat climàtica. Més enllà de la compareixença, aquella experiència em va reafirmar en una idea que avui em sembla encara més necessària. Les Illes Balears també necessiten obrir un debat profund sobre què significa la seguretat climàtica i com aquest concepte hauria d'orientar les polítiques públiques dels pròxims anys.

]]> <![CDATA[Els nostres nets no ho entendran]]> El problema de l’habitatge ha esdevingut una de les qüestions cabdals en la vida pública a bona part dels països desenvolupats. A diferència d’altres problemes, com la crisi climàtica, la seva solució és estrictament humana. Reduir l’escalfament global o lluitar contra determinades malalties implica tenir en compte variables geològiques o biològiques que no sempre podem controlar. En canvi, obtenir habitatges assequibles per a la gent només implica la voluntat de les persones, però això no ho fa, ni de bon tros, més senzill. 

]]> <![CDATA[Feijóo, irresponsable]]> A Alberto Núñez Feijóo li hauria de sortir malament la darrera jugada que està preparant. Li solen sortir malament les jugades electorals al líder del PP, i aquesta, que pot sortir-li bé, és la que demostra definitivament fins a quin punt pot arribar la seva irresponsabilitat. Feijóo, que mai no ha sabut què fer per governar Espanya i no s’ha plantejat anar-se’n encara que la immensa majoria dels seus l’han votat amb el nas tapat, ara ha entès que si ell vol ser president qui haurà de governar –darrere o al seu costat– és Santiago Abascal. I li és igual, ja no se n’amaga.

]]> <![CDATA[L'Encruia]]> <![CDATA[Era necessari suspendre les classes dilluns?]]>

"El sistema de tempestes que dilluns vespre amenaçava Mallorca es va desviar i va anar cap a Menorca: un recordatori per tenir en compte que, per bons que siguin els models, sempre queda un marge d'incertesa". Amb aquesta reflexió, el gran Agustí Jansà, exdirector provincial d'Aemet a les Balears, recordava una realitat que sovint oblidam quan parlam de meteorologia: les prediccions sempre es basen en probabilitats.

]]>