Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) va publicar fa uns mesos Quan el cel es tornà negre, una cançó contra la gestió de la dana de l'octubre del 2024 al País Valencià, i en suport de les víctimes i la solidaritat veïnal. També l'ha inclòs a Tot el que hem guanyat perdent (Propaganda pel Fet, 2026), un àlbum d'himnes domèstics, cançó d'autor amb textures electròniques i una mirada resistent i, malgrat tot, esperançada.

Copia a fi de bé, diu el diable. Vigila que no t'acusin de plagiar, recomana l'advocat. En qualsevol cas, fes de la influència virtut, no l'amaguis, que tots en sortirem guanyant, perquè la cosa va de transferència de coneixement. Al cap i a la fi, la música és una combinació de familiaritat i singularitat. L'avantguarda tiba la corda de la singularitat perseguint la quimera de l'originalitat. El mainstream reclama familiaritat, coses reconeixibles. Entre una i l'altra hi ha molt camí per córrer, incloses la còpia i la inspiració legítima, qüestions que sanciona o empara la legislació sobre propietat intel·lectual. Gens legítim, però, és el plagi extractiu, com la despossessió d'autoria o fer passar per propi el que és d'un altre.

Els criteris i les decisions del premi Nobel de literatura sempre són força imprevisibles, però vist amb la perspectiva que dona el segle transcorregut, el Nobel concedit a Grazia Deledda l’any 1926 encara ara té alguna cosa d’incomprensible. No perquè literàriament no en fos mereixedora, sinó perquè sembla que la seva condició de dona sarda que escrivia sobre la realitat aspra i brutal de la seva illa natal havia de caure molt lluny del comitè de lectors suecs que el 1925 havien premiat George Bernard Shaw i que el 1927 premiarien Henri Bergson. El premi només s’entén si comprenem que Deledda va ser una escriptora perifèrica que va guanyar-se un lloc al centre del panorama cultural italià i europeu gràcies a tres mèrits i a una concessió: els mèrits de tenir talent, de fer molta feina (va ser autora d’una trentena de novel·les i de quatre-cents contes) i d’assolir un gran èxit internacional, i la concessió de renunciar a la seva llengua materna, el sard, per escriure en la llengua, l’italià de matriu toscana, que la reunificació d’Itàlia (1861) va fer oficial i va imposar.

Una tramuntana emprenyadora per Setmana Santa és un petit plaer culpable per als que no tenim vacances, ni caseta, ni barquito a l’Empordà. La llibretera d’El Cucut de Torroella de Montgrí, Maria Teresa Calabús, s’encomana a Fages de Climent i li demana al Crist de la tramuntana allò de "doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat". Aquest dijous el Senyor estava magnànim perquè cap ES-Alert no ha impedit que se celebrés el famós berenar literari de la llibreria. M’imaginava un petit Sant Jordi en família, poder regirar llibres i fer safareig amb comoditat, però m’hi trobo una ràtio d’escriptor per metre quadrat molt elevada, amb els consegüents compradors dificultant el pas. Cinquanta-cinc autors i mil tres-cents brunyols de Quaresma casolans.

Sabem que hi ha viatges que travessen geografies i viatges que travessen consciències. En l’un, la mirada fixa el destí; en l’altre, més profund i silenciós, el pensament evidencia el desenllaç del món, un món fosc i ocult que es va revelant a cada passa. Extinció és una immersió a l’univers bernhardià, en un paratge profund on la lucidesa i el vertigen es confonen. Quan Thomas Bernhard (Heerlen, Holanda, 1931 - Àustria, 1989) publica Extinció. Un enfonsament l'any 1986 ha portat la seva escriptura fins al límit. És la seva última novel·la, la més extensa, la més radicalment tancada i asfixiant, com una cambra sense finestres on l’aire s’ha anat consumint lentament. Que avui la puguem llegir en català és mèrit de la traducció de Clara Formosa Plans, i de l’aposta de Quid Pro Quo Edicions per autors exigents que enriqueixen el nostre esperit.

El primer trimestre de l’any, Marc Artigau (Barcelona, 1984) ha portat el barret de dramaturg i ha estrenat la comèdia sobre l’Alzheimer Una festa a Roma, dirigida per Clara Segura al Teatre Lliure. El segon trimestre, de cara a Sant Jordi, el dramaturg es posa el barret de narrador i presenta el volum de relats Aquest serà el nostre pou (Empúries), que acaba de guanyar el premi Mercè Rodoreda a la Nit de les Lletres Catalanes.

L'artista Teresa Gancedo (Tejedo del Sil, 1937) té un peu en aquest món i un altre en el de les idees. Amb materials sovint humils, Gancedo es projecta en un món espiritual ple d'insectes, flors i àngels, tal com es pot veure en l'exposició que li dedica l'Espai Vayreda d'Olot fins al 12 d'abril. Aquesta mostra és la primera de la Vayreda Fundació. "En entrar a l’estudi de la Teresa vaig percebre una atmosfera filtrada i un temps alentit, semblant, potser, al que subjau a l’interior d’un temple en què la nostra presència esdevé evanescent, ingràvida fins i tot", recorda la comissària de la mostra i directora artística de la sala, Natàlia Chocarro.

La novel·la Casada i callada (Empúries) va descobrir fa tres anys la veu potent d'Emma Zafón (Llucena, 1987), una escriptora amb múscul narratiu i mirada pròpia. Després d'aquella novel·la, nominada al premi Òmnium, Zafón ha tornat a les llibreries amb una nova història que fa de mirall de les ferides del patriarcat. A La mare (Empúries), Zafón imagina tres germans adults –en Roberto, la Lorena i l'Àlex– d'una família de Borriol que veuen com el seu dia a dia canvia quan la mare, sobre la qual recauen totes les cures domèstiques, es trenca els braços i algú l'ha de cuidar.

El País Basc "rural i poligoner" de la dècada dels 90 ressuscita a Pleibac, segona novel·la de Miren Amuriza (Berriz, 1990) que ha traduït al català, per a Club Editor, Pau Joan Hernàndez amb gràcia i ofici, als quals ha sumat la vocació lingüística transgressora de l'original. El llibre explica la història d'amistat i traïció entre dues adolescents, la Jone i la Polly, que creixen al mateix municipi biscaí en què l'autora va seguir la tradició familiar de cantar versos improvisats en basc. Anys després de consagrar-se com a bertsolari i de publicar diversos poemaris, Amuriza va provar sort amb la prosa a Basa (Elkar, 2019; en castellà a Consonni), i ara repeteix l'experiència amb una novel·la que passa avall com una cervesa ben fresca sortint de festa amb els col·legues.

Cineasta alemany de referència de les últimes dècades, Christian Petzold (Hilden, 1960) ha visitat Barcelona amb motiu de la retrospectiva que li ha dedicat el Festival D'A, un programa que inclou la seva última pel·lícula, que arribarà als cinemes el 10 d'abril. A Espejos n. 3, una estudiant de piano deprimida i única supervivent d'un accident mortal de cotxe es recupera a casa d'una dona que acaba de conèixer. Tendresa i connexions inesperades en una pel·lícula que funciona com a compendi de virtuts i obsessions d'un dels directors europeus més en forma del moment.

Pescadors, bruixes i puntes de coixí. Potser ningú preveia una novel·la amb aquests ingredients. Però la sorpresa i el risc són tota una declaració d’intencions, a Punt d’aranya (a Periscopi en català, traduïda per Eduard Velasco, i a Asteroide, en castellà): al cor del llibre hi ha els elements més particulars i identitaris de la vida a la Costa da Morte gallega. Nerea Pallares (Lugo, 1989) ha teixit una novel·la sobre un món violent que no ho sembla i sobre una venjança que pot capgirar la realitat.

El pianista, clavicembalista i director Dani Espasa (la Canonja, 1974) és un dels músics més savis i prolífics de Catalunya. El 2005 va fundar l'orquestra Vespres d’Arnadí, un conjunt de músics de primeríssim nivell dedicat a la interpretació de peces del Barroc amb instruments i criteris històrics, que no para d'actuar en els teatres i auditoris de casa nostra. Els últims anys, la formació ha dut a terme una feina ingent d'exhumació d’obres perdudes de música antiga, algunes de compositors catalans, com Domènec Tarradellas i Carles Baguer. Ara són la formació resident del Festival de Peralada i aquest Dijous Sant, 2 d'abril, inauguren l'edició de Pasqua amb una versió d'Il Cristo condannato, d’Antonio Caldara, composta el 1717 i inèdita en temps moderns. L’obra reviurà a l’església del Carme sota el mestratge d'Espasa, amb Montserrat Seró i Josep-Ramon Olivé entre els solistes, i la participació del Cor Francesc Valls.

Què hauria passat si Broad city hagués continuat fins que la Ilana i l'Abbi haguessin fet trenta anys i fossin mares? La resposta és Babes, escrita i protagonitzada per Ilana Glazer, el vendaval còmic responsable d'aquella sèrie de culte. Glazer ja no té al seu costat Abbi Jacobson, la seva col·lega en aquella ficció fundacional sobre les absurdes desventures de tenir vint anys i viure a Nova York, però està molt ben acompanyada. Dirigeix Pamela Adlon, creadora de Better things, una altra sèrie autobiogràfica sobre un altre tipus de desventures femenines: les que implica ser una mare separada a càrrec de tres filles.

La cova de Santa Llúcia, a un quilòmetre de la Bisbal de Montsant (Priorat), guarda moltes històries. Veïna de les feréstegues muntanyes de Prades, és una balma poc profunda, però de grans dimensions, que va acollir un hospital improvisat durant la Batalla de l'Ebre. Ara sabem del cert que prop de mig centenar de soldats republicans malferits que hi van passar, la majoria molt joves, no van poder sobreviure. Tots ells van ser enterrats en una fossa comuna al cementiri de la població, que la direcció general de Memòria Democràtic ha estat exhumant els últims mesos. Es calcula que pràcticament tots devien morir durant la primera setmana de la Batalla de l'Ebre, entre la matinada del 25 de juliol del 1938, quan l’exèrcit de l’Ebre, comandat per Juan Modesto Guilloto, va desencadenar l’ofensiva republicana, i el 31 de juliol. "Quan l’exèrcit va travessar el riu es van crear altres hospitals d’urgència a l’altra banda de l’Ebre i els més malferits s'atenien en altres llocs", assegura l’historiador Jordi Martí.

Traduïda amb excel·lència per Albert Nolla, Pírcing és una novel·la de primer nivell escrita pel cineasta i escriptor japonès Ryu Murakami (1952). Al pròleg —titulat 'Ets un nen estrany, i quan siguis gran et tornaràs boig'— Jordi Nopca descriu l’autor com un dels grans referents del psicothriller, "subgènere literari en què els psicòpates tenen tant de pes com els seus perseguidors i víctimes". El relat comença amb un gest minúscul i domèstic —un pare despert a la nit al costat del bressol de la seva filla Rie— i, en qüestió de línies, el converteix en una escena d’angúnia extrema. El que semblava un moment de vigilància paternal en una llar de Tòquio es converteix en un ritual nocturn governat per una idea fixa: la possibilitat d’enfonsar un punxó de gel a la carn de la criatura. No ho fa; però el que importa és que valora la idea amb una lucidesa esgarrifosa.

L'italià Paolo Sorrentino torna al món de la política, aquest cop a través d'un cap d'estat fictici: Mariano De Santis (Toni Servillo), un jurista veterà que encara els seus darrers mesos en el càrrec amb una llei de l'eutanàsia i dos indults sobre la taula. Si el realitzador va retratar l'exmandatari Giulio Andreotti mitjançant un bombollejant artefacte pop a Il divo, ara ha optat per una aproximació més reflexiva i per una narrativa visual sorprenentment continguda que remeten a la prudència (o indecisió?) del seu nou protagonista. Els moviments de càmera que marcaven La gran bellesa es reserven per expressar algun moment d'especial inquietud del personatge. L'excepció és una escena més histriònica que pot tenir sentit (ridiculitzar la inflexible cerimoniositat del poder), però que també pot semblar un eco inadequat d'obres prèvies... o un peatge autoral com els cameos de Hitchcock.

La Galeria dels Uffizi ha confirmat aquest divendres que l'1 de febrer va patir un ciberatac. El centre, però, ha desmentit les informacions d'Il Corriere de la Sera i ha dit que l'atac no va afectar dades sensibles sobre seguretat ni tampoc es van robar contrasenyes.

La Federació de Músics dels Estats Units ha sortit en defensa de Bruce Springsteen després que Donald Trump carregués contra l'artista i demanés als seus seguidors boicotejar els seus concerts. El president dels EUA va dir que el cantant tenia "la incurable síndrome de deliri anti-Trump".

John Travolta debutarà com a director a la pròxima edició del Festival de Canes, on presentarà Propeller one-way night coach, una adaptació del llibre infantil que el mateix actor va publicar el 1997. Protagonitzat per Clark Shotwell i Kelly Eviston-Quinnett, la pel·lícula és una producció d'Apple.

Barcelona serà un dels llocs on es rodaran escenes de les pel·lícules sobre els quatre Beatles que prepara Sam Mendes. Segons avança RAC1, el rodatge tindrà lloc aquesta primavera a la capital catalana. Paul Mescal, Harris Dickinson, Barry Keoghan i Joseph Quinn en són els protagonistes.

L'editorial Ela Geminada ha reeditat Josafat, de Prudenci Bertrana, aprofitant que aquest any es compleix el 120è aniversari de la primera publicació. L'obra ja està a la venda i permet reviure el clàssic, que "no ha deixat de provocar debats i polèmiques", diu l'encarregat del llibre, Xavier Pla. 

Amb motiu del 40è aniversari de la franquícia, la icona del videojoc per antonomàsia torna a la pantalla gran amb Super Mario Galaxy. La pel·lícula, seqüela directa de l’exitós film estrenat el 2023 sota el paraigua creatiu de l’estudi Illumination. Per commemorar l’ocasió, el polifacètic fontaner s’inspira en un dels jocs estrella del seu catàleg per a consoles en una adaptació lliure que beu de les referències a l’univers de Nintendo. A mil revolucions, el frenesí inesgotable porta els entranyables personatges d’una banda a l'altra en una aventura que s'estavella contínuament en una sèrie de precises casualitats que serveixen per celebrar una vitalitat desfermada.

Dos fiscales comença amb la comporta d’una presó que s’obre i s'acaba amb una altra que es tanca. Aquesta trajectòria circular delimita la peripècia de l’heroi, Kornev, un jove fiscal a la Rússia de Stalin, que en descobrir les tortures i confessions forçades a què són sotmesos els supervivents de la vella guàrdia del Partit Comunista a la seva regió vol posar en coneixement de la cúpula soviètica aquest escàndol i traïció als valors bolxevics. El problema, però, és que la seva mirada idealista (la d’algú que “encara és verge”, com li insinuen sorneguerament alguns personatges que es creuen en el seu camí) és l’única que no s’adona del món corrupte en què es mou.

El cinema de David Moragas ocupa un espai poc transitat al cinema català: el de les històries centrades en l'existència quotidiana de les persones queer. Moragas forma part del que la nostra companya Eulàlia Iglesias va definir com una mena de “nou cinema queer” català en què també hi hauria autors com Marc Ferrer o Zaida Carmona. Com tota etiqueta, aquesta engloba sensibilitats molt distintes i la proposta de Moragas resulta única en allunyar-se de la ironia o l'humor camp per construir un drama íntim que recorda l'univers del primer Cesc Gay (el d'A la ciutat). Un altre home, el seu primer llargmetratge industrial (després de la molt indie A stormy night) i rodat íntegrament en català, aborda la crisi vital d’un jove a la trentena en una cruïlla típica de la seva edat: posar seny en la seva relació de parella o llançar-se a explorar el que la vida li ofereix més enllà del seu impol·lut apartament de Sant Antoni, una opció personificada en el seu atractiu nou veí.

Doncs molt hauria de canviar el panorama perquè aquesta no acabi sent la comèdia espanyola de l'any. És molt fina, té un guió que fa dir "Sí, senyor" i diu veritats punyents amb mig somriure. Més enllà de l'observació malintencionada de certs costums del nostre temps, sintonitza amb els nous tons i formes de l'humor actual. Es frega, per exemple, amb el bestiari dels vídeos de Pantomima Full, tots ells basats en una idea de fons: l'autoengany com a brúixola vital de moltes persones del nostre entorn present.

La nova pel·lícula de Pedro Almodóvar entronca amb Dolor y gloria (2019) en la seva inspiració autobiogràfica. Ens trobem de nou davant d’un film amb un director com a protagonista, tot i que aquí de manera desdoblada. Barbara Lennie encarna l’Elsa, una realitzadora de culte, víctima de les migranyes i marcada per la mort de la mare. Un personatge que, en un joc de ficció dins de la ficció, és al centre del nou guió que està escrivint un cineasta, Raúl, a qui dona vida Leonardo Sbaraglia. En la primera part del film, Almodóvar es recrea en el seu imaginari habitual sense insuflar-hi nova força, i uns dubtes es desprenen de les imatges. És conscient el manxec que el reflex d’ell mateix que ens retornen l’Elsa i en Raúl no resulta gaire afalagador? Pot ser que en la seva insistència en convertir Chavela Vargas en un detonant d’emoció hi hagi alguna cosa d’impostura? Com és que la millor seqüència d’aquest segment és un striptease masculí, a càrrec de Patrick Criado, que ens recorda l’Almodóvar tòrrid dels inicis? I té clar que està retratant la seva parella primer com a pur objecte del desig i, després (en la pell de Quim Gutiérrez), com a mer cuidador?

No hi ha fórmules infal·libles, però es podria dir que un bon conte és aquell que mostrant-nos únicament un tros de la vida d’uns personatges és capaç d’explicar-nos-en les vides i les personalitats senceres. Això val, com a mínim, per als contes de concepció, to i mirada realistes, diguem-ne de tradició flaubertiana i txekhoviana, una tradició que els contistes nord-americans del segle XX (Hemingway, O’Connor, Cheever, Updike, Carver, Munro i un etcètera inacabable) varen desenvolupar i explorar d’una manera tan brillant com influent. Eider Rodríguez (Errenteria, 1977) s’insereix dins aquesta tradició.

Després de publicar ara fa uns anys Una filosofía del miedo, finalista del Premi Anagrama d’Assaig el 2021, Bernat Castany Prado, filòsof i filòleg, professor de literatura a la UB, arriba de nou a les llibreries amb un altre assaig feliç i molt recomanable, Una filosofía de la risa. De nou ens trobem un autor que escriu amb bon ritme, amb un estil exuberant, ple d’imatges, metàfores i giragonses estilístiques, que alhora es presenta amb la deguda contenció pel que fa al rigor de les seves idees. L’enginy que caracteritza l’escriptura d’aquest llibre no s’esgota en focs d’artifici, sinó que està al servei d’una forma de vida. Llegir el professor Castany ens fa millors.

L’inconvenient dels clàssics de la literatura que han esdevingut icones culturals universals és que ja ens els sabem de memòria. La virtut dels clàssics de la literatura que han esdevingut icones culturals universals és que són tan significatius i fascinants que no te’ls acabes mai i pots tornar-hi un cop i un altre, la qual cosa converteix la inconveniència de saber-te’ls de memòria en una sort, un incentiu i un avantatge.

Que una novel·la de la importància d’Amada no hagués estat mai traduïda al català és d’aquelles coses que exasperen. Quants futurs escriptors no s’hi haurien pogut emmirallar, si el sistema editorial hagués fet la feina que li tocava fa més de trenta anys? I, molt més important: quants lectors no haurien aixecat el llistó de la seva comprensió lectora i no serien entabanats per qualsevol despropòsit enquadernat dels que s’arrengleren sobre les taules de novetats? Llegir llibres de la qualitat i la complexitat d’Amada fa d’antídot contra la literatura banal i adotzenada. Llegir-lo en la magnífica traducció d’Esther Tallada és, a més, un luxe.

La nova novel·la d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978), Peixos, conté idees poderoses, vehiculades per frases sempre esmolades, sovint lapidàries. I n’hi ha una de fonamental, pel que té d’exemplificativa: “És com si la Victòria, en comptes d’estimar-me, m’hagués infectat. Com si l’amor fos una transmissió i no una creació”. Em sembla que aquí hi ha la mare dels ous de Peixos: l’amor entre les dues protagonistes és viscut, per una d’elles –la narradora–, com una transmissió –infecciosa, no pas beneficiosa–. No hi ha, doncs, creació compartida, sinó dominació i sotmetiment. L’amant, a banda ser un enigma, resulta excessiva en tot. De fet, físicament ja és, si es compara amb l’altra, gegantina. Fora de les mans: curiosament, les té més aviat petites.

Abecedari és el segon treball de creació d’un jove tàndem d’artistes que van impactar amb el seu primer espectacle al Maldà i que aquesta temporada són residents de la Beckett. Nodi: de gossos i malditos ja mirava enrere, en concret a la contracultura dels anys setanta del segle passat, i aquest Abecedari segueix fixant-se en el passat. En aquest cas, en el filòsof francès Gilles Deleuze. Això, almenys, era el punt de partida de l’espectacle. Però en el procés la cosa es va anar enredant i ben poc en va quedar de l’abecedari d’aquell filòsof que amb setanta anys va saltar des de la finestra del seu pis a París i va deixar la gravació d’una llarga entrevista on cada lletra evocava un concepte.

Hi ha un teatre d’entreteniment, el més abundant; teatre d’art, que deia Stanislavski; hi ha un teatre d'agitació i propaganda (agitprop) vinculat a la política, i hi ha un teatre d’urgència que rescata la veu dels silenciats per l’horror de la guerra. És el cas de Retorn a Haifa, que obre el minicicle Bategant per Palestina al Heartbreak Hotel. Perquè el lloc on neixes marca no sols la infància sinó també el futur de la vida, com passa amb el poble palestí. (“L’home es allò per què lluita”, diu el noi jueu.) 

Giovanni’s room figura al segon lloc de la llista de les 100 millors novel·les de temàtica gai i lèsbica, que va elaborar The Publishing Triangle el 1999 i que està encapçalada per Mort a Venècia. Sembla lògic, tractant-se d’una novel·la d'un escriptor, James Baldwin (Harlem, Nova York, 1924 - Sant Pau, França, 1987), que el 1956 reivindicava la normalitat de les relacions homosexuals en uns Estats Units on fins al 2003 no es va despenalitzar la sodomia.

Cal escalfar-se abans de començar. I si estàs escalfant-te, més val que continuïs escalfant-te perquè si ho deixessis hauries de tornar a començar. I això sempre és difícil. Ho diu la bailaora Rocío Molina, i per això, mentre els espectadors s’asseuen a les butaques i no paren de xerrar, ella fa exercicis sobre una màrfega al bell mig de l’escenari buit. I per això quan després de dues hores d’apoteosi de talons, de la salutació de la resta de la companyia i d’un entregat aplaudiment amb tota la platea dempeus i sense voler marxar, ella seguirà talonejant mentre sona l’Achilipú de Dolores Vargas, la Terremoto.

Sol Picó tanca una etapa amb el seu primer espectacle a la Sala Gran del Teatre Nacional. Un espectacle que és comiat o, com diu ella, transformació. I arriba amb una apocalipsi personal plena de força, entrega i magnífiques coreografies.

Acabes de ser pare del teu primer fill, l'inscrius al Registre Civil i, quan un mes després arriben els seus documents, descobreixes que li han castellanitzat el cognom, i en lloc de 'Garcia' com tu, el teu fill es diu 'García'. Aquest és el cas d'una família catalana que Plataforma per la Llengua ha denunciat després que el Registre Civil hagi ignorat les reiterades peticions de la família perquè esmenin l'error i l'inscriguin de nou amb el cognom del pare que apareix sense accent al seu DNI, passaport i certificats de naixement i matrimoni. Després de diverses reclamacions i d'esgotar la via administrativa, ara la família ha decidit recórrer a la via judicial per aconseguir que els documents del seu fill portin el seu cognom i no un d'imposat en castellà. L'entitat assegura que en els últims cinc anys ha rebut una vintena de queixes per vulneració de drets lingüístics al Registre Civil.

No feia gaire temps de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut, quan el professor Marc Carrillo, catedràtic de dret constitucional a la UPF i gran expert en la història jurídica contemporània d’Espanya, ens va avisar, en una reunió de treball del Grup de Recerca sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (GREFD-UAB; actualment, Grup de Recerca sobre les Dictadures i les Democràcies, GReDD-UAB), que tot allò que feia referència a la llengua catalana en l’àmbit públic en sortia profundament tocat. Dit en termes no jurídics, en aquest àmbit de la sentència del TC s’havia imposat el nacionalisme espanyol més radical i retrògrad, aquell que sempre ha mantingut, des dels temps imperials (tornats a l’actualitat i pels quals el rei Felip VI no ha de demanar perdó perquè, com escrivia una novel·lista molt estimada a Espanya, els seus antecessors els van portar l’urbanisme, les clavegueres i alguna altra cosa) fins als nostres dies (més de 500 anys!), que la nació es fonamenta en la llengua i la religió; és a dir, la llengua castellana i el catolicisme més ranci. Caigut en desgràcia el catolicisme, quedava (i queda) la llengua. El resultat final estava cantat.

Una simple pregunta a ChatGPT (“Quina és la quantitat aproximada de sentències desfavorables a la llengua catalana que hi ha hagut durant la democràcia?”) ens dona una resposta prou llarga i, sobretot, desencoratjadora. La IA no s'atreveix a donar un nombre concret, però distingeix: si ens cenyim a sentències que han limitat polítiques de normalització del català, sobretot en l'àmbit educatiu i administratiu, la xifra es mou entre les vint i trenta sentències contra la llengua catalana. Tanmateix, si ampliem el focus (que s'ha d'ampliar) a interlocutòries i resolucions considerades menors (mesures cautelars, execucions de sentència, etc.) la xifra s'enfila fàcilment a “diverses desenes” de decisions judicials contràries al català dictades durant la democràcia, és a dir, de 1978 ençà. Els àmbits sobre els quals incideixen les sentències que limiten l'ús del català són, en la major part, el sistema educatiu, seguit de normativa lingüística autonòmica, requisits lingüístics a funcionaris, ús institucional i retolació.

Per als joves és positiu i necessari que tinguin referents als quals seguir, els ajuda a construir la seva identitat, imaginar-se diferents possibilitats, trobar motivacions i saber cap a on anar. “El més important seria tenir diversos referents i que siguin humans i imperfectes, així es converteixen en una guia en la qual poden emmirallar-se i no en una pressió a qui imitar”, proposa Sylvie Pérez Lima, psicòloga col·legiada i professora de la UOC. Però com són els ídols dels joves a l’era digital?

L'ARA us proposa alguns plans arreu del país per a aquest cap de setmana.

1987. Dissabte a la tarda. La Lali i la Blanca havien quedat a casa de la Marta per emprovar-se roba i posar-se guapes: ombra aquí, ombra allà, enormes arracades triangulars, minifaldilles i espatlleres pròpies de futbol americà. Tenien una cinta BASF Chrome Super amb tota la música que més els agradava, perfectament enllaçada, on la intensitat dels temes anava pujant fins a un èxtasi absolut al final, amb Can't Take My Eyes Off You i el moment I love you, baby, and if it's quite alright I need you, baby, to warm the lonely night I love you, baby... que era just quan ballaven embogides davant del mirall del rebedor, disposades a incendiar Barcelona. 

L’aparició de la web anomenada Menjòmetre, que permet quantificar fàcilment subvencions i altres entrades de diner públic d’una empresa o entitat, ha generat algunes crítiques de mitjans periodístics. Se l’acusa d’afavorir els discursos populistes de l’extrema dreta i de crear confusió barrejant els naps de les menjadores amb les cols de les aportacions imprescindibles si es vol mantenir la cultura o el tercer sector. No em semblen crítiques infundades, però sí que trobo que és topar de morros amb els arbres tot buscant el bosc. 

Hi ha imatges que tenen una càrrega simbòlica que perdura en el temps. Ha sigut inevitable pensar-hi durant el llançament de l’Artemis II, sobretot a partir de la retransmissió de la CNN. Fa poc més de quaranta anys, el gener del 1986, la cadena nord-americana de notícies només tenia sis anys de vida i el model de 24 hores d’informació contínua encara despertava dubtes. L’explosió del transbordador Challenger només 73 segons després del llançament va ser explicada en directe i va capgirar el relat periodístic que tenien previst. La tragèdia –amb la mort dels set tripulants– va passar davant de centenars de milers d’espectadors, i amb el desconcert i els dubtes dels mateixos informadors.

Ja ho diuen, “a l’abril, videojocs mil”. Aquest mes arriba amb una agenda especialment intensa que combina jocs triple A molt esperats amb projectes independents que destaquen per la seva creativitat. Repassem, en ordre cronològic, els llançaments més destacats.

Des que és una estrella mundial, l'interès per Rosalía per part de les revistes del cor no ha deixat de créixer. Si fa uns dies se la va poder veure força molesta per culpa de la persecució dels paparazzis tant a París com a Madrid, aquesta setmana és portada de la revista Diez Minutos pels seus projectes immobiliaris. Segons la publicació, la cantant de Sant Esteve Sesrovires estaria valorant la possibilitat de comprar un tríplex de 600 m² al barri madrileny d'Argüelles.

Parella sorpresa al cinema espanyol. Segons avança Lecturas en la portada d'aquesta setmana, l'actriu Aitana Sánchez-Gijón, de 57 anys, i l'actor Maxi Iglesias, de 35 anys, haurien començat una relació romàntica. Així ho confirmaria la fotografia de portada de la revista en què tots dos apareixen fent-se un petó. La parella d'actors es coneixen des de fa temps perquè van coincidir a la sèrie Velvet.

Laura Escanes, influencer i presentadora de La travessa (3Cat), destaca per ser molt transparent en totes les seves intervencions. Fa pocs dies va participar en el pòdcast Ac2ality i no va tenir cap problema per compartir quant li ha costat la seva última compra immobiliària, un xalet a Menorca, l'illa on passa els estius. Sobre el preu de la casa, Escanes va respondre a Abel Planelles: "Uns 700.000 euros. És més barata que el meu pis de Madrid amb tres habitacions. És que Madrid està prohibitiu. Bé, tot està prohibitiu".

La Isabela no vol pensar què serà de la seva vida si no pot acollir-se a la regularització extraordinària que el govern espanyol ha de posar en marxa les pròximes setmanes per concedir permisos de residència a mig milió d'estrangers que compleixin uns criteris que, a hores d'ara, són provisionals. El decret aprovat per l'executiu de Pedro Sánchez encara ha de passar pel Consell d'Estat per retornar un altre cop al consell de ministres. Si bé hi ha incògnites de com quedarà la lletra petita, la Isabela té coll avall que la seva és una missió impossible perquè no han passat els 10 anys pertinents des que va completar la condemna per poder anul·lar els seus antecedents penals i, en l'esborrany del text, és invalidant qualsevol taca en l'historial delictiu.

En països com l'Índia i la Xina, la farmacèutica Novo Nordisk està a punt de perdre la patent protectora per al seu fàrmac estrella per aprimar-se, cosa que obre la porta a noves versions a un preu més baix. Venuts sota el nom comercial d'Ozempic i Wegovy, aquests supervendes passaran a ser genèrics aviat en països que concentren entorn del 40% de la població mundial, un fet que s'associarà a un descens en el preu d'un producte que fins ara ha estat inaccessible per a la majoria, excepte per a la gent amb més recursos econòmics. Les primeres versions genèriques s'espera que arribin a l'Índia, però també n'arribaran de noves a la Xina, el Canadà, el Brasil, Turquia i Sud-àfrica en els pròxims mesos. "La disponibilitat d'aquests medicaments, restringits als països d'alts ingressos i a persones molt riques, es democratitzarà amb els genèrics", afirma Leena Menghaney, activista a Nova Delhi centrada en l'àmbit de l'accés a tractaments mèdics.

Gairebé el 40% de la plantilla –el 38,5% a l'espera de la dada final, que es farà pública demà–, segons la Generalitat, i fins al 80%, segons els representants dels treballadors. La vaga educativa convocada aquest dimarts al País Valencià pels sindicats STEPV, Comissions Obreres, la UGT i el CSIF ha aconseguit un seguiment destacat dels docents que també han omplert els carrers de les principals ciutats per denunciar la "situació límit" que es viu en uns centres públics "saturats i mancats de recursos humans i materials". Un malestar que, si les negociacions entre sindicats i administració no ho eviten, podria desembocar en una vaga indefinida a finals de maig.

A Barcelona algunes galeries d'art tenen arrels familiars. Els galeristes Silvia Sennacheribbo i Segimon Rovira i Cambra, que va regentar la Sala Rovira, són cosins. Tots dos van continuar negocis familiars, i ara Sennacheribbo acull a la seva sala (carrer Enric Granados, 106, local 1) l'exposició 70 Anys de la Sala Rovira (1942-2012), a partir de l'arxiu d'aquesta galeria coneguda per la dedicació al dibuix i la il·lustració. L'exposició, que està oberta fins al 18 d'abril, inclou unes 80 obres de les tres etapes que va tenir la Sala Rovira d'artistes entre els quals hi ha Grau Sala, Lola Anglada, Ricard Opisso, Lloveras, Xavier Gosé, Rosa Serra, Torné Esquius, Carles Cardellà, Junceda, Cesc, Tatiana i Picarol. Entre les obres hi ha sorpreses com una aquarel·la de Joan Llaverias dedicada a Joan Llimona i un dibuix de Francesc Gimeno amb un text d'homenatge del poeta Josep Maria López-Picó: "Sol amb el vostre afany: la pobra història ni marge ens va deixar a l'afalac. Sol amb la mort: vós heu deixat la glòria perquè no escau, al vostre honor, parrac".

La Torre Eiffel il·luminada de lila i un missatge en diversos idiomes: "Je suis prête", "I'm ready". Així ha anunciat la cantant canadenca Céline Dion el seu retorn als escenaris, tot i la greu malaltia diagnosticada el 2022 que l'havia obligat a cancel·lar la gira europea el 2023 i a retirar-se. Dion oferirà deu concerts a París, a partir del setembre. També ho ha anunciat a les xarxes socials coincidint amb el seu 58è aniversari.

Tot i que fa temps que els ritmes llatins i l'estètica urbana dominen el gruix del panorama musical, la passió pel rock'n'roll i la distorsió de les guitarres elèctriques, encara que sigui minoritària, continua viva entre les noves generacions d'artistes de casa nostra. A Catalunya, un dels grups més alternatius i estimulants d'aquest gènere és Roko Banana, un trio de Banyoles format per Mak Dzinovic (guitarra i veu), Àlex Abad (bateria i veu) i Edu Rodríguez (baix i veu), que acaba de presentar el seu tercer disc, Gran Muralla (Aloud Music). Es tracta d'un àlbum de molta volada, entre el rock progressiu i l'indie, amb nou temes intensos, combatius i emocionants que parlen sobre l'amistat i dirigeixen una crítica fervent a l'individualisme que regeix les normes del sistema capitalista. L'estrena en directe serà el 2 d'abril a la sala La Nau de Barcelona.

Rosalía ha actuat a Madrid aquest dilluns en el primer dels quatre concerts de la gira del disc Lux que oferirà a la capital. La cantant catalana, visiblement emocionada en el seu primer concert de la gira a Espanya, s'ha estrenat al Movistar Arena de Madrid, on actuarà també els dies 1, 3 i 4 d'abril.

D’ells diem que són el millor amic que podem tenir. Fidels, servicials, empàtics, afectuosos, ocupen un lloc ben especial en la història de la humanitat i són la mascota més habitual a les nostres llars. I, tanmateix, encara no sabem des de quan ni on ni com els gossos van deixar de ser llops per esdevenir companys inseparables. Ara dos nous estudis publicats a Nature s’acosten una mica més a resoldre aquest misteri.

"Sempre escric sobre coses que em preocupen i que estic vivint", afirma la dramaturga i directora Marta Buchaca (1979) per parlar de la seva última obra de teatre, Una bufetada a temps. Pràcticament un any després de Kramig, Buchaca torna a la cartellera amb una nova comèdia que apunta als diferents models d'educació i al xoc entre la manera de fer dels anys 80 i 90 i l'actualitat. "La guerra que tinc ara mateix a casa meva és amb els meus fills i contra els meus pares. A la meva època, els pares feien i nosaltres anàvem darrere seu, ara és just el contrari", reflexiona Buchaca. D'aquest contrast, la creadora n'ha fet el cor de l'espectacle, que és protagonitzat per Ramon Madaula i Montse Guallar i s'estrena aquest dimarts a La Villarroel, on es pot veure fins al 17 de maig.

El 2020 una biografia en còmic de 14 pàgines sobre Caritat del Río va convertir Pep Brocal (Terrassa, 1967) en el primer guanyador del Premi ARA de Còmic. Uns anys després, el dibuixant reprèn i expandeix aquell projecte en forma de novel·la gràfica –publicada per Garbuix en català i castellà– per seguir indagant en els clarobscurs d'un dels personatges més misteriosos del segle XX, una espia al servei del comunisme que va manegar els fils de la història.

Jaume Font Marí-Martí (Terrassa, 1918-2010) era tan discret que pràcticament no va parlar mai de tota la seva lluita clandestina ni de com es va infiltrar dins la maquinària judicial militar franquista per alterar expedients i salvar vides. "He hagut d'estirar molts fils. Només una vegada me'n va parlar. Caminàvem per la Cerdanya amb unes amigues, érem adolescents. Sense mirar ningú directament, gairebé contemplant el paisatge, el pare va explicar que després de la Guerra Civil havia treballat a l’Auditoria de Guerra i que s’havia arriscat molt alterant documents per reduir condemnes o evitar penes de mort. Va ser una revelació inesperada i breu. Ningú no va fer preguntes. La conversa es va aturar allà i ell no en va tornar a parlar mai més", diu la seva filla, Núria Font.

El Govern Basc ha demanat formalment al govern espanyol el trasllat del Guernica al museu Guggenheim de Bilbao entre l'octubre del 2026 i el juny del 2027. L'exposició de la icònica pintura de Picasso serviria per celebrar el 90è aniversari del primer Govern Basc i del bombardeig a Gernika –la Legió Còndor va bombardejar sense descans el municipi el 26 d'abril del 1937 per ajudar en l'avenç franquista–. Per al lehendakari Imanol Pradales seria "una fórmula de reparació simbòlica i de memòria històrica" de cara al poble basc i "un missatge per al món" sobre "el que suposa una guerra i l'atrocitat que es deriva de les dictadures".

Amb prou feines cinc mesos després del final de l'última gira a Barcelona, La Ludwig Band torna a pujar als escenaris, ara a La Mirona Salt, dins el Festival Strenes, amb un nou disc sota el braç, el fantàstic Pel barri es comenta, que acaba de sortir del forn. En el debut en directe del nou àlbum, la banda ha exhibit un molt bon to, amb empenta i exuberància, cantant cançons noves, sí, però amb la sensació compartida que en aquest mínim impàs entre un projecte i l'altre no ha canviat gran cosa.

El pas del temps no ha aigualit la timidesa de Jean Echenoz, però tampoc ha aconseguit convertir-lo en un autor cínic ni desencantat. Nascut a Orange el 1947, l'escriptor francès ha estat un dels caps de cartell del festival Mot d'enguany, però abans ha passat per Barcelona amb un nou llibre sota el braç. Bristol (Raig Verd, 2026; traducció d'Anna Casassas) narra uns mesos decisius en la vida de Robert Bristol, un director de cinema que ultima el rodatge de la seva última pel·lícula. Hi apareixen actrius efervescents, consolidades i mig retirades, una amant sol·lícita però inconstant, un policia inspirat, un general xantatgista arribat de Sud-àfrica, una escriptora supervendes que viu en un palau i una llarga llista de secundaris, humans i animals, que amplien una mica més l'univers d'Echenoz. El gust habitual pels detalls, l'ofici innegable de l'autor i un sentit de l'humor més subtil que els nostres temps fan de Bristol una experiència de lectura plaent i recomanable.

Aquest 2026 un dels edificis més icònics del centre de Madrid celebra el seu centenari. Es tracta de la seu del Círculo de Bellas Artes (CBA), una institució cultural privada i sense ànim de lucre que es reivindica com una "referència de llibertat i independència" a la capital de l'Estat. En els últims anys s'ha focalitzat en "obrir-se a la ciutadania" amb iniciatives com el refugi climàtic —habiliten un espai verd i gratuït que l'estiu passat van fer servir 60.000 persones per protegir-se de la calor; el Festival de les Idees, que porta la filosofia als carrers, o la Biennal Ciutat i Ciència, organitzada en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona.

Quan George Orwell (1903-1950) decideix viatjar a Catalunya el 1936 per combatre com a milicià a la Guerra Civil i "matar feixistes", no ho fa sol. Fa pocs mesos que s'acaba de casar amb Eileen O'Shaughnessy, una jove brillant de 30 anys que el supera en molts aspectes formatius. Mentre que Eric Blair, el nom real del jove escriptor anglès, no tenia més que la formació secundària a Eton, ella acumulava el bagatge d'haver estudiat literatura a Oxford i un postgrau en psicologia a Londres. Faran una "lluna de mel" insòlita: mentre Orwell és al front de l'Aragó, Eileen treballarà a Barcelona en la rebuda de milicians britànics i serà la primera en adonar-se de la gravetat del conflicte intern que desembocarà en els Fets de Maig.

El desafiament era dels grossos: muntar una exposició sobre el cineasta Jean-Luc Godard (1930-2022), "un dels artistes visuals i pensadors sobre la imatge més rellevants dels últims cent anys". Així el descriu Manuel Asín, el comissari de la mostra Jean-Luc Godard. La fraternitat de les imatges, que es pot visitar a La Virreina Centre de la Imatge del 28 de març al 4 d'octubre. Un dels reptes era explicar Godard de manera que l'exposició "servís d'introducció" al director de pel·lícules com Al final de l'escapada i El menyspreu, que no fos només un recorregut per a especialistes, que fugís del fetitxisme banal i que permetés entendre la vida i l'obra d'un pensador mutant i sovint contradictori. Un altre repte té a veure amb Barcelona, una ciutat on no fa gaire el CCCB va programar amb èxit de públic i crítica una mostra exemplar sobre Agnès Varda, una altra pionera de la Nouvelle Vague.

Shakira ha anunciat dues noves dates per a la seva sèrie de concerts a Madrid. Això vol dir que arribarà a fer onze actuacions a la mateixa ciutat –durant quatre caps de setmana seguits, del 18 de setembre a l'11 d'octubre–, i superarà el rècord de deu concerts que Bad Bunny oferirà a l'estadi de l'Atlètic de Madrid, el Riyadh Air Metropolitano, aquesta primavera que ve, entre maig i juny. Però mentre que Benito també passarà per Barcelona el 22 i 23 de maig, Shakira no trepitjarà Barcelona (ni cap altra capital europea).

El poeta i narrador mallorquí Carles Rebassa (Palma, 1977), es va emportar el premi Sant Jordi amb Prometeu de mil maneres (Univers), un llibre que mostra la violència del món del treball i, alhora, una relació tempestuosa que acaba en tragèdia. Es tracta de la segona novel·la de l’escriptor i poeta, que el 2016 va debutar en la narrativa amb Eren ells (Angle) i el 2018 ja va guanyar el Carles Riba de poesia amb Sons bruts. 

No hi ha res innocent en fer confondre antisemitisme amb antisionisme. La semiòloga italiana Valentina Pisanty (Milà, 1969) es fa una pregunta força provocadora a l'inici d'Antisemita (Comanegra, amb traducció de Marta Nin): "¿Com és possible que en nom de la memòria de l’Holocaust hàgim obert col·lectivament de bat a bat les portes al retorn dels ultranacionalistes a Europa i a la seva conso­lidació a Israel?". Professora a la Universitat de Bèrgam i autora d'assajos sobre semiòtica interpretativa, contes de fades, humor, discurs polític, retòrica del racisme i memòria, analitza com ha canviat l'ús de la paraula antisemita. Pisanty defensa que la paraula antisemita "ha estat segrestada" per les dretes israelianes amb el suport de moltes organitzacions internacionals, encarregades oficialment de la lluita contra el racisme i l’antisemitisme. Tot, plegat, segons Pisanty, amb el vistiplau de gairebé tots els governs occidentals.

Al mosqueter D'Artagnan el va fer famós la ploma d'Alexandre Dumas a partir del segle XIX, però un descobriment recent ha recordat a tothom que Charles de Batz-Castelmore, el comte d'Artagnan, va ser realment un cavaller de carn i ossos durant el segle XVII. Justament perquè les restes del seu cos es podrien haver localitzat sota una església de Maastricht. El destí del cos del protagonista d'Els tres mosqueters ha estat un misteri durant segles.

Girona ha tornat a convertir-se en la capital de la música catalana amb la celebració dels XXVIII Premis Enderrock. La gala, presentada amb molta desimboltura pels comunicadors Alba Riera i Andreu Juanola, ha estat, una vegada més, un gran aparador del panorama musical del país, amb nombroses estrenes en directe i un repàs de les grans fites de l’any.

"He tret el cap a la sala i m’ha envaït una sensació de pudor", em confessa l’Eva Baltasar als camerinos del Teatre Texas, on s’ha refugiat per no molestar el públic que justament ve a una presentació... d’Eva Baltasar. Abans de l’acte, el teatre ha muntat una Festa de Lectura Silenciosa per celebrar l'estrena de la versió teatral de Permagel, adaptada i dirigida per Victoria Szpunberg amb Maria Rodríguez Soto de protagonista. "Llegir sol ser un acte solitari i íntim", diu l'autora, però el fet de fer-ho en grup li dona un aire "una mica catedralici, monàstic, un puntet sagrat". Fins i tot la seva editora, Maria Bohigas, entra de puntetes a la sala, on a primera fila hi ha la productora i sòcia del Texas, Anna Rosa Cisquella, abduïda llegint. Permagel serà l’última coproducció de Dagoll Dagom; no va ser Mar i cel.