Margarita Bea (Palma, 1969) és una persona vital, que es conforma amb tot, amiga de les seves amigues i que troba les ganes de viure en comprovar que els altres són feliços. “Som una mare que gaudeix del fet que els seus fills estiguin contents i tranquils. Em basta. M’omple completament”, explica. Des de fa 20 anys treballa al menjador escolar del CEIP Ses Rotes Velles, primer com a monitora i ara com a coordinadora, una feina que li va resoldre un dels principals enigmes de la seva vida. El seu fill, Tomeu, és autista de grau 3. “Ho vaig descobrir perquè a l’escola teníem molts infants que es comportaven de manera semblant i, si no els hagués observat, no hauria vist tan aviat què li passava a ell i no l’hauria duit tan de pressa perquè el diagnosticassin”, exposa.

El dia a dia d’Andreu Vaquer (Campos, 1994) passa entre el laboratori i la pantalla de l’ordinador. “Escriure articles, posar centrífugues, llegir, estar actualitzat, supervisar el laboratori...”. Així defineix aquest investigador i doctorand de química una jornada a l’Institut d’Investigació Sanitària de les Illes Balears (Idisba), on està especialitzat en la detecció d’infeccions i malalties respiratòries. Però Vaquer, que mai no ha volgut partir de Mallorca per motius laborals, té clar que la feina no és la seva prioritat a la vida. “Ho són la família i els amics”, afirma. La situació de precarietat generalitzada que hi ha en la investigació a Espanya no el farà apartar-se’n. Abans de partir a fora, “canviaria de trajectòria”, apunta. En el laboratori, penja el guardó d’una beca de l’equip amb el títol ‘Stop Fuga de Cervells’.

Amb la càmera a la mà i trescant per Ciutat, així podríem identificar Marc Bergas (Palma, 2001). La seva passió pel vídeo neix del món de l’skate, que segueix des de l’adolescència. Aquesta afició l’empenyia a baixar a la plaça del Tub o a la Feixina a gravar els primers vídeos d’aquest esport amb el mòbil i un objectiu ull de peix “més que auster”. Més endavant, quan va tenir els doblers, va comprar la primera càmera, una handycam de cinta importada del Japó, que va marcar l’estètica que volia seguir en els seus projectes. Enguany ha creat una revista digital, Chunky Magazine (@chunky_mag), on fa difusió de la cultura local illenca. Amb aquest projecte, que utilitza com a mostrador de tota mena d’expressió artística, Marc ha emprès una nova etapa en la seva carrera en el món audiovisual.

El despatx que té a l’edifici Anselm Turmeda de la UIB és compartit, però coneix tothom que hi entra i saluda amb l’entusiasme que el caracteritza. “Bon dia, com va?”, diu Miquel Miró (Campos, 1995) als seus companys, assegut davant un ordinador amb les cames ben estirades i l’esquena un poc vinclada. És llarg i prim, de Campos i de Can Melero, tres trets que troba “que són definitòries en moltes coses”. Es considera una persona “dual” perquè l’apassionen dos àmbits que no tenen res a veure entre ells: la cultura popular i la intel·ligència artificial. “Sempre estic ficat en moltes coses, per ventura dins més de les que hauria d’estar pel meu bé, però és positiu perquè pertanyen a diferents àmbits, a part del món de la recerca que també m’agrada molt”, ratifica.

De pare mallorquí i mare gallega, Candela Forcades (la Corunya, 1997) va venir a viure a Mallorca amb la seva família quan només tenia sis mesos. Es va formar al Centre d’Ensenyament Superior Alberta Giménez (CESAG), on va cursar el doble grau de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Després va fer un màster en Direcció de Fotografia a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Des del 2021 viu a Barcelona, on fa feina en fotografia per a diversos projectes.

Nieves Pérez (Palma, 1972) és una persona entusiasta, amb una veu que transmet pau, dolçor i empatia. És psicòloga i nutricionista, dues professions que combina i per a les quals aquestes qualitats són essencials. “Som inquieta i m’he passat la vida cercant respostes i cercant-me a mi mateixa. Durant aquest procés he trobat la meva missió a la vida, que és ajudar els altres”, diu. Per ella, una de les claus del dia a dia és ser conscient de la sort que és estar vius. “Sempre intent connectar amb les persones a través de la sensibilitat”, assegura. A més, té una condició que la diferencia de part dels seus companys de professió: és nutricionista, sí, però també vegana des de fa 30 anys.

“Quan vaig sortir de casa a 19 anys per anar-me’n a viure a Barcelona, em vaig adonar que no sabia fer res: no sabia canviar un endoll ni fregir un ou”, diu Pablo Portela (Vigo, 1986), un gallec establert a Llubí. “Vaig descobrir que no sabia res de la vida i la ment em va demanar aprendre”, afegeix just després. De llavors ençà no ha deixat de fer-ho. Ha passat per un munt d’aficions, la majoria, pràctiques. Ara té un corral, un hort, abelles i ha plantat vinyes. “M’agradaria fer vi”, diu, però només és un projecte: “No té per què arribar a quallar”.

Paula Herrera (Santa Fe, l’Argentina, 1993) té la vista fixa en el pinzell amb el qual dibuixa unes flors a una sabatilla de lona. La seva feina consisteix a personalitzar aquest calçat –també peces de roba o accessoris– amb el disseny que trien els clients. Un retrat del seu ca, una frase motivacional, unes papallones, una calavera, la nit estrellada de Van Gogh i la còpia d’una de les imatges icòniques de Banksy. La mà esquerra de Paula continua pintant i accedeix a contar la seva història quan el periodista l’aborda, sense cita prèvia, a la botiga on fa feina al centre de Palma. “Abans hauria hagut de deixar de pintar per parlar amb tu, però ara puc fer les dues coses alhora”, confessa. Només fa un parell de mesos que fa aquesta feina, però a la seva Argentina natal va aconseguir tirar endavant un negoci de llibretes i agendes personalitzades, pintades una a una. Són aquarel·les botàniques no realistes barrejades amb incrustacions. “M’anava bastant bé, encara que al meu país ser empresari és un desafiament enorme per la inestabilitat que sofrim”, assenyala.

El bomber i escriptor David Rotger (Palma, 1969) acumula una ràtio d’aventures per any força més elevat que el de la majoria. Rescats, busseig, escalada, viatges... Inclòs el llarg camí de documentació i investigació que requereix dedicar-se a la novel·la basada en fets històrics. Davant l’ordinador on treballa, amb la cusseta fent-li companyia i mentre es col·loca les ulleres, fa una confidència. “Sempre que he publicat quelcom important, ha estat introduint uns personatges que són els meus companys bombers”, explica:“Necessitava un grupet un poc bandarra... Per què me l’he d’inventar si el tenc devora? Empr els seus noms i tot!”.

Pau Vizcaino (Madrid, 2000) considera que la seva relació amb la música va sorgir molt abans que ell naixés. De pares i padrins músics –la seva padrina cantava en un cabaret a Tànger, al Marroc, i el padrí formava part d’un cor–, assegura que sempre ha estat envoltat de música. Després de créixer a Madrid, a 16 anys es va mudar a Mallorca, on viu. Durant anys s’ha anat formant, tant de manera autodidacta, en la guitarra i en el cant, com a través de la formació acadèmica al CEF (Centre de Formació Audiovisual), on va fer el curs de Producció. Ara la seva música ja es troba a Spotify i a YouTube.

Nadir Oliver (Lleida, 1976) és una metgessa especialitzada en Medicina de Família i Comunitària, i també Pal·liativa que, com ella mateixa diu, intenta “ser feliç”. És vitalista per naturalesa i la seva veu transmet una calidesa i una empatia que, ben segur, agraeixen els pacients que atén al Centre de Salut Son Serra-la Vileta, on és metgessa de Família. Li agrada molt gaudir de les petites coses: “Em fascina tota mena d’art, viatjar, aprendre d’altres cultures i de tot allò que em puguin aportar”, diu. És una apassionada de la seva feina i s’entrega als seus pacients, a qui mira als ulls de tu a tu i “sense paternalisme”.

Edu Gibert (Palma, 1995) té una trajectòria acadèmica ben nodrida: va estudiar Relacions Internacionals a Barcelona i es va traslladar a Madrid per cursar un màster en Estudis LGTBI. Ara està a l’espera de començar un doctorat a la Universidad Complutense. També ha publicat alguns articles acadèmics sobre temes LGTBI i pertany a les Joventuts Socialistes del PSIB com a secretari de Drets LGTBI. Ja a Mallorca, ha posat en marxa Can Cuir, a la plaça de Barcelona de Palma, un bar i espai cultural LGTBI que ha obert fa només unes setmanes. “Vaig pensar que estaria bé ser capaç de traslladar-ne la visibilització i la diversitat al dia a dia de la gent”, diu.

Magdalena Provensal (Pollença, 1989) és una persona forta, forjada en l’empatia i en la reivindicació de la justícia com a part de l’equilibri que sosté la humanitat. Ambdues són qualitats necessàries per ser intèrpret en llengua de signes, la professió que tantes alegries (i alguna tristesa) li ha donat. Una idea impulsa la seva activitat: “Al final del dia, mai ets la mateixa persona que s’ha despertat al matí”. I és que cada intervenció és diferent i les persones que atén li aporten sentiments, experiències i sensacions noves i enriquidores. Així ho sent.

El camí que va fer Andra Dumitru (Bucarest, 1987) fins a establir-se a Mallorca va ser una carambola total. Aficionada a les telenoveles, que seguia amb la seva padrina, tenia clar que volia ser professora de castellà... Fins que a la carrera va topar amb un idioma que no coneixia, en una assignatura optativa, el català: “No sabia que existia, i ara en som professora!”, exclama. Ara viu a Manacor, és filòloga i docent a l’IES Guillem Sagrera, on aprofita la seva experiència per ensenyar l’idioma als nouvinguts.

De mirada dormilega i somriure perpetu, més que moure’s, Joan Villalonga (Palma, 1996) flueix. Du els cabells curts, però ja se li noten els rínxols en una mata de cabells frondosa de color castany. Una barba de diversos dies perfila uns llavis des dels quals les paraules surten lentes i calmades. D’una manera superficial, es podria dir que el seu to i les formes, tan pausades i senzilles, xoquen de manera frontal amb les seves passions: gran part de la seva feina se la passa enfilat a palmeres amb una serra mecànica. Li agrada l’escalada, el barranquisme, baixar muntanyes amb bicicleta i... enguany ha provat per primera vegada l’snowboard. “No m’ha anat del tot malament, millor de com m’ho esperava, de fet”, reconeix amb una mica de vergonya.

Un veí li va deixar un monopatí quan tenia 11 anys i, de llavors ençà, Marcos Dietrich (Palma, 1993) no ha pogut separar-se del patinatge ni del món de l'skate, un vincle que ha augmentat amb els anys. De fet, ell és qui hi ha darrere de The Loot, un projecte que pretén ajuntar gent relacionada amb el món d’aquest esport i crear comunitat. “És com una excusa perquè els joves que venen darrere nostre puguin tenir allò que nosaltres teníem a la seva edat”, conta. A banda d’aquesta iniciativa, que titlla de transversal, fa feina en una botiga d’skate, Shine, al carrer dels Oms, a Palma. “Tenc la sort de poder viure d’aquest esport sense haver de patinar per obligació“, explica.

Perquè vagin sortint, li han d’anar estirant les paraules. És poc xerrador. No li sap greu passar-se “la major part del dia tot sol”, a l’hort. Dimas Llabrés (1991, Maó) gaudeix de fer feina al camp, amb els seus pensaments i les hortalisses que ven com a petit productor a una vintena de clients. “Després de dinar faig el cafè, o en fer fosca vaig a fer una cervesa al bar, i veig algú”, explica:“A vegades ve un amic per ajudar-me un parell d’hores, li faig un arròs i s’ha acabat”. No ho duu malament:“També el contrari arriba a embafar”.

Joan surt de darrere la barra del bar de Can Alcover. Demana dos minuts abans d'asseure's a relatar una vida lluny de qualsevol paràmetre convencional. Embolica un cigar, l’encén i pregunta: “Per on començam?”. Una definició és més que convenient per a un bohemi com en Joanet de sa Calatrava. “Som polifacètic”, contesta qui és titellaire, ha fundat grups de teatre, és l'artífex dels gegants que custodien l’entrada del Consell de Mallorca, ha entretingut nins i adults amb els seus espectacles de màgia, ha fet televisió i és el tamborer major dels Tamborers de la Sala de l'Ajuntament de Palma. Això per començar. Si un hi insisteix, seguint el principi de síntesi del periodisme, respon sens dubte: “Som mag”.

Va començar a pensar coreografies des de la piscina perquè Catín Luna era nedadora de competició. “Dels 8 anys als 16 feia de 10.000 metres diaris a 12.000, però a mi em faltava la creativitat”, explica. Veia com les companyes de natació sincronitzada entrenaven al costat i a setze anys va fer la passa i va canviar d’especialitat. Al principi era autodidacta i entrenava sola, sense preparador, i així va arribar a ser subcampiona d’Espanya.

“Sempre m’havia agradat mirar el temps, però tot va esclatar quan vaig descobrir que hi havia estacions meteorològiques que es podien connectar a Internet, i me’n vaig comprar una tot d’una que vaig poder”, explica Jaume Mas (Portocolom, 1968). Ben aviat, Portocolom ja tenia una web amb les dades del temps. Ila cosa va anar creixent fins que es va fer evident que s’havia de crear una pàgina web on es poguessin trobar les informacions de totes les estacions de Mallorca. Iva néixer Balears Meteo, que en l’actualitat informa de totes les illes.