Hi ha idees que neixen en un despatx. Altres, a una sobretaula. I després hi ha les idees que apareixen quan algú fa massa temps que pensa en una mateixa pregunta i decideix que, en lloc de continuar remugant tot sol, és millor reunir gent i posar-la a discutir en públic. La jornada La identitat mallorquina al segle XXI: continuïtats, fractures i relats pertany, sens dubte, a aquesta tercera categoria.

Fa uns mesos, gairebé sense fer soroll —i això ja hauria de fer sospitar— es va desarticular a Espanya una cèl·lula neonazi. Tres detinguts, armes, entrenaments i plans d’atemptat inspirats en massacres reals. A més, no anaven per lliure: estaven connectats amb una xarxa internacional terrorista. Però bé, poca cosa pareix, ja que la notícia va passar bastant desapercebuda. Potser perquè no encaixa amb aquest relat còmode que ens repetim. Ja sabeu, aquest que diu que la violència sempre ve de fora, o que és cosa del passat. Perquè, quantes vegades hem sentit que els perills són el terrorisme jihadista o l’entorn de l’extinta ETA, o –encara millor– que no passa res i vivim en una mena de paradís tranquil?... Una versió casolana d’Un món feliç, de Huxley.

“La mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de vuit anys, que cap jonc hi romandrà.” Amb aquesta metàfora, Ramon Muntaner ens parlava, al segle XIV, dels llaços existents entre catalans, valencians i balears, i la necessitat d’anar-hi tots a una. 

El sindicalisme necessita una revisió profunda. I el sindicalisme de país –el sobiranista; el catalanista; ‘el d’aquí’, ja m’enteneu– encara més. No he dit res que no sapigueu. Qui s’afilia avui a un sindicat? No fa falta ser una atxa per adonar-se que l’associacionisme laboral està atrapat dins dinàmiques que no sempre responen a les problemàtiques dels treballadors. En tenim molts de símptomes, d’aquesta situació. El fet que el passat Primer de Maig no hi hagués cap manifestació ni acte significatiu dels sindicats sobiranistes n’és un clar exemple. El dia en què el món del treball celebra la seva litúrgia anual, ‘els nostres’ no hi eren. I el més greu és que ningú ho va notar, ningú se’n va sorprendre, ningú es va escandalitzar. La indiferència s’ha instal·lat a l’esquerra sobiranista, i això és molt perillós.

Fa uns dies em va arribar una entrevista publicada al diari Berria protagonitzada pel sociolingüista irlandès Conchúr Ó Giollagáin. El nom pot sonar poc familiar, però l’home no és cap aficionat: nascut a Dublín el 1966, és professor de recerca gaèlica a la Universitat de les Highlands i les Illes d'Escòcia, tot un veterà en estudis sobre llengües minoritzades. Vaja, que sap del que parla.

Hi ha moments en què, per créixer, cal matar el pare, és així. No per odi ni per menyspreu, sinó per alliberament. El mallorquinisme ho ha de fer, i de pressa. Perquè ens agradi o no, encara funciona amb unes idees heretades de la Transició. Una època on pareixia que tot era possible… i després no ho fou tant. Continuam repetint rituals que ens donen una falsa sensació de coherència –quines manifestacions que organitzam! Quins discursos!– mentre el país real se’ns desfà a les mans.

Fa uns dies, convidat per l’amic Antoni Trobat i els companys de l’OCB de Mancor de la Vall, vaig tenir l’honor de participar en un dels nombrosos actes organitzats per commemorar la vertadera Diada de Mallorca.