Fa anys que viu a Andorra, una ubicació habitual entre ciclistes professionals per poder fer concentracions en altura. Igualment, manté els amics de tota la vida, amb els que va començar a pedalar. Des de la colla d’amics asseguren que en les distàncies curtes és pràcticament igual que quan era un infant: “Proper, divertit i molt natural”. Ara bé, sempre ha estat “molt reservat amb la seva intimitat”: “Les entrevistes i les càmeres no li agraden gens i, si pot evitar-les, ho fa”, ens conta Joan Danús, un dels amics d’infància del ciclista professional Enric Mas (Artà, 1995).

La música sempre ha estat present en la seva vida. Té formació clàssica, va cantar en diferents cors quan era petit i també tocà en alguna orquestra. Al llarg dels anys ha passat per diversos grups i abans de Paco Pecado havia arrencat un projecte en anglès “molt menys identitari”, diu, i que pertanyia a una altra etapa artística. Javier Morales (Barcelona, 1993), l’home que hi ha darrere el projecte, considera que Paco Pecado és el seu “primer projecte plenament personal i en solitari”. Així, el març del 2025 va publicar Entre bodegas y ferias, un disc d’onze cançons que presentarà a Mallorca dia 7 d’agost a Consolació, Sant Joan, en el marc del festival La Lluna en Vers de la Fundació Mallorca Literària. Serà un vespre de doble concert, perquè també sonarà Gregotechno, projecte que mescla cant gregorià amb música electrònica contemporània. Una nit titulada Ad peccatum.

La voluntat inicial d'aquest projecte era “fer accessible” un repertori que havia colpit profundament Marc Vilajuana. Fa aproximadament deu anys va descobrir el cant gregorià i va quedar fascinat per aquest univers sonor. “Més enllà del vessant espiritual, és el fonament de la música occidental. És amb el cant gregorià que comença l'escriptura musical a Occident, ja que fins aleshores la música s'havia transmès oralment”, apunta.

Una estampa familiar: els sis membres encabits dins un Renault 5 taronja de tres portes. Són quatre germans nascuts a Llucmajor. A casa sempre es va parlar castellà: el pare havia arribat de la Península i es va casar amb una mallorquina, la mare. La idiosincràsia lingüística de la família va canviar quan el germà número tres tenia uns 17 anys. Ho contarem més endavant. El tercer germà va néixer el 1968 i avui és poeta, narrador i professor: Miquel Bezares. Un incendi a ca seva, quan ell tenia uns quatre anys el va impactar tant que encara avui, quan comença a sentir olor de cremat, té un cert esglai, com si aquella olor li hagués quedat aferrada al nas per sempre més. El germà petit, Jesús –tot i que tothom el coneix amb el sobrenom de Tuti–, diu que Miquel “era un infant extraordinàriament espavilat”: “A vuit anys ja tenia el cap d’un al·lot de quinze; i a quinze semblava un senyor gran”, riu.

Algun altre cronista de la Mobo comentava divendres a certes hores de la matinada la por de caure en massa tòpics per explicar aquest comiat. Francament, no escriuria mai (i l’altre cronista tampoc, diria) allò que "no saps el que tens fins que ho perds". És de desagraïts i inconscients. I no som això: vàrem saber què perdíem el 2013 quan Antònia Font anunciava una retirada; sabem que, després de la Mobo, quedarà un buit per a la música alternativa, que faltarà un espai de proximitat i de reconeixement (identificació?); sabem què perdrem si continuam vivint del monocultiu turístic, salvatge i descarnat amb la vida corrent, i com que ho sabem, aquest diumenge capvespre serem a Palma a la manifestació contra la massificació turística, a favor de la vida digna. 

Dissabte vespre. S'acosta el final de 10 anys de Mobofest. Cap a les 23.30, pràcticament tothom s'acostava cap a l'escenari gran per acompanyar el "grup de les nostres vides", deien, el grup "que ho va canviar tot de la música a Mallorca i en català", es comentava. Ahir més que mai, el públic no hi podia fallar.

Després de dijous, divendres un aire esperançador rebia el públic del Mobofest just enfilar el camí cap a Consolació, a Sant Joan. Damunt la primera tongada d’escales, unes lletres: "Adeu". "Fins sempre". "Sort".

Després d’explorar el repertori tradicional des d’una mirada contemporània als seus primers treballs, Tarta Relena se submergí en el pensament tràgic, els oracles i la relació de la humanitat amb la incertesa del futur per escriure i fer sonar És pregunta (2024), un disc produït íntegrament pel duet que formen Helena Ros i Marta Torrella. Amb la màxima ‘menys és més’ per bandera, Tarta Relena ofereix un conjunt de cançons que narren la impermanència i en converteixen el directe en un ritual. Les veus en són l’instrument protagonista, i les diferents llengües en què canten aporten diferents “cosmovisions” al disc. El presentaran dia 31 de juliol al jardí de la Casa Llorenç Villalonga de Binissalem en el marc del festival La Lluna en Vers. N’hem parlat amb una d’elles, Marta Torrella.

Es coneixien de vista fins que un fet va provocar que els seus fils de vida s’embullassin per sempre. El lingüista i catedràtic Nicolau Dols ens parla de l’escriptor Biel Mesquida: “L’any 2001, en Biel publicà T’estim a tu, un recull d’articles sobre la Mallorca del moment. Jo en vaig escriure una ressenya a El Mirall. Uns dies després, quan encara fèiem servir contestadors automàtics, vaig arribar al despatx i hi havia un missatge seu. No em deia res. Simplement recitava, de manera impecable, el poema Desolació de Joan Alcover. Vaig entendre aquell gest com una forma elegant i molt seva d’agrair-me la ressenya. Cal dir que té una de les millors veus dels Països Catalans per recitar”. L’amistat es va consolidar un poc més tard, quan coincidiren fent feina a la UIB. Nicolau no va conèixer Biel de petit, però la seva relació és una sobretaula tan llarga que el catedràtic diu que en pot donar alguns detalls.

“En mossegar-me, Déu deixà saliva / dins la nafra i frescor del seu gran llavi. / I la saliva m’inondà la sang. / I em va néixer una veu plena de nius”. El conjunt de versos és del poema ‘Soledat oberta’, inclòs en el llibre Entre el coral i l’espiga publicat l’any 1952. L’autor és Blai Bonet, del qual enguany és el centenari del naixement –i una veu, efectivament plena de nius, que encara s’escampa arreu. L’últim vers d’aquesta estrofa dona nom al que serà l’espectacle central de l’Any Blai Bonet, una producció de la Fundació Mallorca Literària que vol reivindicar la vigència d’una de les veus més singulars de la literatura catalana i convidar el públic a redescobrir-la a través d’un recorregut pels camins dels seus grans temes.

De nadó dormia moltíssim, tant que l’avi li deia cada dos per tres: “T’has d’espavilar, fes el cap viu. No és bo dormir tant”. Tan tranquil era en el seu paper de bebè, que no tenia gaire interès a caminar. Un bon dia, sense haver passat per l’etapa d’anar de grapes, es va aixecar, es va posar les sabates –girades de peu– i va començar a caminar. “Jo crec que li varen sortir les passes, perquè és molt caparrut!”. Ens ho conta la tia Marieta –Maria Bauzà–, la dona del germà de la mare de Miquel Àngel Raió, que començà a festejar amb el conco quan l’actual director del teatre Principal d’Inca només tenia dos mesos –ella tenia 17 anys. L’ha vist néixer. I encara recorda les rialles que va provocar a la família veure’l caminar d’aquella manera, tan convençut, el dia que el nin va decidir que tocava aixecar-se.

De petita era creativa, espavilada i molt autònoma. És la tercera de quatre germans que varen néixer i créixer a Palma, darrere el Born: “Tenia un món interior molt ric. Passava moltes hores jugant al pati que avui és el del Casal Solleric, imaginant històries i construint universos propis”. És lleugerament dispersa, però amb molta “capacitat de visió”. De fet, fa 25 anys va decidir fer un gir al restaurant familiar, fer-hi un hort propi i apostar pel producte local i de quilòmetre zero: “Semblava una extravagància en aquell moment, però quan tenia una idea al cap, la tirava endavant sense escoltar gaire el que deien els altres”. Així és com va impulsar Ca na Toneta, l’icònic restaurant familiar de Caimari. Maria Solivellas (1970) és la xef que el va revolucionar, però abans de posar-se un davantal va fer moltes altres coses, empesa per una curiositat infinita. Ens ho conta l’actriu Catalina Solivellas, la seva germana segona –la gran és Teresa, i el petit, Pep.

El món que habitam i què podem fer per millorar-lo, el respecte i l’arrelament per la llengua i la cultura, l’honestedat i sensibilitat a l’hora d’escriure, composar i cantar, la poesia i els referents propers com Ovidi Montllor i la dignitat col·lectiva i la llibertat són els principals eixos sobre els quals viu i creix el projecte musical d’Andreu Valor (Cocentaina, 1978). És un dels cantautors més coneguts de l’escena valenciana recent, encara que digui que la seva és una “proposta minoritària”. Ha publicat 12 discs des del 2007; el darrer, Els camins que elegim, que presentarà a Mallorca divendres, 3 de juliol, dins la programació del festival La Lluna en Vers. Seran amb ell els seus companys de viatge, músics i productors dels darrers anys, Blai A. Vañó́ i Héctor Tirado.

És sabut que va ser amic dels escriptors Blai Bonet, Bernat Vidal i Tomàs i Jaume Pomar; també del matrimoni que formaven Maria Antònia Oliver i Jaume Fuster –aquest darrer, per cert, li ensenyà les primeres nocions d’informàtica. Va néixer l’any 1945 a Santanyí, terra d’escriptors. I el protagonista d’aquestes línies no n’és una excepció: Antoni Vidal Ferrando, poeta, narrador i historiador. Conta la seva història la filla gran de l’escriptor, Antònia. Té un altre fill, Andreu.

Va ser a principis d’any, dia 24 de gener, quan Ferran Palau va treure el disc Aniversari feliç. Un àlbum de deu cançons i amb una part visual plena de boira i un protagonista: el fantasma. El músic explica que la boira representa la “idea d’estar al cel, als núvols”, i el fantasma és una metàfora del fet d’anar-se llevant capes: la roba, la pell, fins que només queda l’ànima o l’esperit. “Necessitava renunciar a certs clixés que s’associaven amb mi i amb la meva música”, diu. Així, ha llevat la bateria, proposant una experiència d’escolta que duu l’oient a un no-lloc, un espai eteri, lleuger. Presentarà Aniversari feliç a Mallorca dia 27 de juny, al jardí de la Casa Llorenç Villalonga, en el marc del festival La Lluna en Vers. N’hem parlat amb ell.

Té un talent natural extraordinari per al ritme i un sentit molt fi de l’harmonia. De fet, va arribar a tocar de baixista amb gent de l’escena de Deià, vinculada al punk anglès, en grups com Sex Beatles. Qui sap si és perquè de ben petit escoltava música que no sonava enlloc a Mallorca: el seu germà gran, Jaume, li duia els discs de novetats musicals directament de Londres a principis dels 70. El germà d’enmig és Joan i el protagonista d’aquestes línies és el galerista Xavier Fiol (Palma, 1962). Ens hi acosta qui seria, pels anys que fa que es coneixen i l’afecte que es tenen, el quart germà: Ivan Albons.

“M’interessa que els concerts tinguin un espai més escènic, que la música es converteixi en un espectacle molt més ampli”. Maria Arnal resumeix així la filosofia dels directes que proposa amb AMA, el seu primer treball en solitari després de tancar l’etapa l’any 2022 amb Marcel Bagés. L’artista també podria estar descrivint l’esperit de la nova edició de La Lluna en Vers, el festival de la Fundació Mallorca Literària, que enguany també aposta per la hibridació, la investigació i les diferents maneres d’entendre la relació entre la música i la paraula. Aquest dissabte, 20 de juny, presentarà el disc AMA a Mallorca. Serà un concert a Consolació, Sant Joan, i inaugurarà el festival La Lluna en Vers d’aquest estiu. 

De jovenet, entre els 8 i 10 anys, gaudia molt de la sèrie de llibres de terror Goosebumps, de R. L. Stine. Essent ja un adolescent, va escoltar en bucle el disc Californication, de Red Hot Chili Peppers. Durant la final de la Copa del Rei del 2003 que va guanyar el Mallorca, les càmeres varen captar un al·lot que corria cap als jugadors, vestit de blanc, amb un micro a la mà, per intentar aconseguir-ne les primeres declaracions enmig de tota l’alegria: “Aquell al·lot era el meu germà”, diu Manel Barjacoba, germà petit del director d’IB3 Ràdio, Daniel Barjacoba (nascut a Binissalem), a qui li diuen Dani. Abans de tot, però, arribà na Sílvia, la germana gran, amb qui Dani es duu pràcticament un any: ella és del 1985 i ell, del 1986. Efectivament: enguany és l’any dels 40 de Dani. I ens en parla Manel, el petit dels tres, que és set anys més jove que el periodista.

Ja de ben petita tenia les idees molt clares. “Quan se li ficava una cosa entre cella i cella, havia de sortir-se amb la seva”, conten d’ella. Aviat desenvolupà una habilitat especial per aconseguir allò que volia: “Sabia perfectament com demanar les coses a cada persona. Ho feia amb innocència, però se’n sortia gairebé sempre. Ha tingut molta intuïció per llegir la gent”. Els infants i les històries han estat dues constants al llarg de tota la seva vida. Quan era nina, asseia les pepes i els contava contes. Més endavant estudià Magisteri i exercí durant uns anys com a mestra de Primària abans de dedicar-se plenament a la filologia. Parlam de Caterina Valriu (Inca, 1960), na Catalina Contacontes, i ens hi acosta la seva germana gran, Paula, que li pren set anys.

Va sentir les primeres jotes i boleros a Valldemossa, d’on era son pare, un poble que començava, a mitjans dels anys 50, a ser turístic. Ella va néixer el 1948 i es va criar a Palma, d’on era sa mare. A ca seva hi havia una pickup que sempre estava en marxa. Els primers discos que escoltà foren Picolíssima Serenata, de Renato Carosone, i Una Casita en Canadá. La marcaren d’una manera especial la chançon francesa i els cantautors italians, però també desenvolupà el gust per la música clàssica: “Adora profundament Bach”. És la segona de tres germans: el més gran és Biel, advocat; el petit, Rafel, escenògraf. Ella és compositora, una de les veus més reconegudes de Mallorca: parlam de Miquela Lladó. Ens hi acosta Pere Estelrich, matemàtic, musicòleg i col·laborador de diferents mitjans de comunicació.