Va ser una criatura mala de surar, perquè no li agradava gens ni mica menjar. Només volia córrer pels camps, explorar la naturalesa i, això sí, alimentar animalons. “De petit ja sabia que un conill, una cabra i un porc han de menjar diferent, i renyava qui fos que els donàs menjar sense tenir això en compte”. Ell, però, era de boca petita. Qui hauria dit, vint i busques anys més tard, que tindria una botiga d’aliments fets per ell mateix. Parlam de Nicolau Pons (Pollença, 1994), fundador de Sa Cabreta, una finca ecològica i formatgeria artesanal situada a la serra de Tramuntana, a Pollença. Ens parla d’ell una de les seves tietes, Cati Pons –sa mare són quatre germanes i dos germans!

A Santa Margalida hi ha un carrer que es diu Sa Placeta perquè són tres caps de cantons i fa una mica de plaça. Als anys vuitanta, entre les cases d’aquell redol hi vivien bastants d’al·lots, devers desset o devuit. No eren de la mateixa edat, però només hi havia una franja de cinc anys de diferència entre ells. El temps passà, cadascú feu la seva vida, però cada estiu tallen el carrer i fan un sopar per retrobar-se. Entre parelles i fills, s’ajunten unes 60 persones. Un dels convidats és el glosador Mateu Matas Ordinas Xurí (Santa Margalida, 1982). Ens ho conta el germà gran, Joan, que li treu cinc anys.

Un dia, a l’escola, va cantar-li les quaranta a una monja que havia pegat a la seva germana petita. Era, i encara ho és, “molt protectora, contestatària i justiciera”. Va ser una nina “que es feia notar”, segons conta la protegida, la petita, Catalina. Parlam de Maria Antònia Oliver, presidenta de l’entitat Memòria de Mallorca, que és la segona de tres germans. El germà gran és Francisco.

Després de més de dos mesos i més d’una dotzena de concerts, el festival La Lluna en Vers de la Fundació Mallorca Literària posa punt final aquest divendres amb un espectacle teatral que invoca un dels grans noms de la poesia catalana: Jacint Verdaguer. El dramaturg i director de teatre Ferran Dordal Lalueza i l’actor Albert Prat han cocreat aquesta peça pràcticament “per accident”, diuen; es podrà veure divendres, 4 de setembre, a les 21 h, al Jardí de la Casa Llorenç Villalonga de Binissalem.  

Entre els seus referents hi havia elSubcomandante Marcos i Malcolm X, un dels seus ídols de jove. Va jugar a bàsquet, però també practica des de fa anys esports menys convencionals, com la boxa. És fan d’Ismael Serrano. Va estudiar Filologia Catalana a la UIB i, després, Antropologia a la UB. Quan els Estats Units varen envair l’Iraq, l’any 2003, els estudiants de l’edifici Ramon Llull de la UIB varen omplir les parets de pintades contra la guerra. Prop de les escales principals encara se’n pot veure una. La va fer David Pujol, ara professor de català i candidat de MÉS per Palma a la batlia de Ciutat. “Com les altres, la varen voler tapar, però encara es pot distingir”. Ho conta Antoni Trobat, amic de David des dels anys d’universitat.

Karmento és el nom artístic de Carmen Toledo Sánchez, una cantautora de neofolklore originària de Bogarra, un poble de la part d’Albacete de Sierra de Segura. Començà a fer música quan ja tenia més de trenta anys, de manera “amateur”, com explica ella. D’això ja fa més d’una dècada: l’any 2015 va treure el disc Mudanzas; el 2020, Este devenir, considerat com un dels millors àlbums de Música d’Arrel d’aquell any. El 2024 publica l’àlbum La Serrana, que guanya el premi de l’Acadèmia de la Música a Millor Àlbum Folklòric. És un disc, La Serrana, que neix de la recerca i, posteriorment, un diàleg amb el lloc de pertinença, la memòria i les relacions amb la comunitat. El folklore manxec de Karmento sonarà a Montuïri aquest dissabte, 29 d’agost, en el marc del festival La Lluna en Vers de la Fundació Mallorca Literària. 

A Sant Lluís (Menorca) residia Mrs. Van Oppen, filla d’un militar britànic destacat a l’Índia quan encara estava sota el control directe de la Corona britànica. Feia classes particulars d’anglès que, més enllà dels fonaments gramaticals i fonètics, “estaven assortides de paisatges, experiències i estils de vida” que sobrepassaven en molt l’experiència diària i els cànons de la cultura occidental que coneixien fins llavors dos infants menorquins nascuts a finals dels 60. “Animava a explorar el desconegut, obrir-se a noves fronteres, acceptar la diversitat. Aquesta experiència, sens dubte, alimentaria el nostre interès per obrir-nos a nous horitzons. Alicia sol comentar que aquestes sessions d’anglès varen ser el germen de la seva posterior vocació científica”. Alicia és Alicia Sintes (1969), catedràtica i doctora en Física per la UIB; i ens en parla el seu germà, Tomàs Sintes (1966), també catedràtic i doctor en Física per la UIB.

El 2024, vint anys després d’arrencar el projecte musical Mazoni, el capità que hi ha darrere, Jaume Pla (la Bisbal d’Empordà, 1977), va decidir que havia d’aturar. Les alarmes eren clares: “Abans d’alguns concerts, pensava que, si plovia i em pagaven, ja anava bé. Aquest pensament em va fer por. No pot ser que un músic no vulgui sortir a tocar”, conta en una conversa amb l’ARA Balears. Aquesta setmana té dos concerts a les Illes per presentar el disc que publicà el setembre passat, Banderes per daltònics, un retorn als sons més pop de la història del projecte: dijous, 20 d’agost, serà al Jazzbah de Ciutadella; divendres, 21 d’agost, presentarà el disc a Santanyí (al pati del Col·legi Bisbe Verger), en un concert que forma part de la programació del festival d’estiu de la Fundació Mallorca Literària, La Lluna en Vers. Seran concerts amb tota la banda: “Els darrers cops que he vingut a Mallorca ha estat en solitari. Em fa molta il·lusió venir amb tot el grup per fer aquests dos concerts, que siguin enèrgics i trobar aquella sensació que sembla que flotes quan fas música. Crec que és un disc que es gaudeix més en grup”.

“És una persona que t’il·lumina els pensaments. Per a mi, és el meu pare espiritual, fonamental a la meva vida. És un homenot d’aquests que en neix un cada segle. Un home universal que vibra i fa vibrar, i que tota la vida ho ha fet tot amb amor, generositat i tolerància”. Parla el poeta pobler Antoni Gost Curro (1953). Ho diu d’un altre Antoni, conegut, admirat i estimat, difícil de classificar: farmacèutic, activista cultural, agitador social i revolucionari. Parlam d’Antoni Torrens Gost (1937), impulsor de sa Pobla a Gràcia, de la trobada de xeremiers i lutiers, de la Llar de la Memòria, de la colla de dimonis Albopàs… entre tantíssimes altres coses.

Venus i Adonis arriba per primera vegada a Mallorca, els dies 13 i 14 d’agost, onze anys després de l’estrena, amb Jordi Bosch, Emma Vilarasau i el violoncel·lista Lluís Claret, de bracet de la Fundació Mallorca Literària

Fa anys que viu a Andorra, una ubicació habitual entre ciclistes professionals per poder fer concentracions en altura. Igualment, manté els amics de tota la vida, amb els que va començar a pedalar. Des de la colla d’amics asseguren que en les distàncies curtes és pràcticament igual que quan era un infant: “Proper, divertit i molt natural”. Ara bé, sempre ha estat “molt reservat amb la seva intimitat”: “Les entrevistes i les càmeres no li agraden gens i, si pot evitar-les, ho fa”, ens conta Joan Danús, un dels amics d’infància del ciclista professional Enric Mas (Artà, 1995).

La música sempre ha estat present en la seva vida. Té formació clàssica, va cantar en diferents cors quan era petit i també tocà en alguna orquestra. Al llarg dels anys ha passat per diversos grups i abans de Paco Pecado havia arrencat un projecte en anglès “molt menys identitari”, diu, i que pertanyia a una altra etapa artística. Javier Morales (Barcelona, 1993), l’home que hi ha darrere el projecte, considera que Paco Pecado és el seu “primer projecte plenament personal i en solitari”. Així, el març del 2025 va publicar Entre bodegas y ferias, un disc d’onze cançons que presentarà a Mallorca dia 7 d’agost a Consolació, Sant Joan, en el marc del festival La Lluna en Vers de la Fundació Mallorca Literària. Serà un vespre de doble concert, perquè també sonarà Gregotechno, projecte que mescla cant gregorià amb música electrònica contemporània. Una nit titulada Ad peccatum.

La voluntat inicial d'aquest projecte era “fer accessible” un repertori que havia colpit profundament Marc Vilajuana. Fa aproximadament deu anys va descobrir el cant gregorià i va quedar fascinat per aquest univers sonor. “Més enllà del vessant espiritual, és el fonament de la música occidental. És amb el cant gregorià que comença l'escriptura musical a Occident, ja que fins aleshores la música s'havia transmès oralment”, apunta.

Una estampa familiar: els sis membres encabits dins un Renault 5 taronja de tres portes. Són quatre germans nascuts a Llucmajor. A casa sempre es va parlar castellà: el pare havia arribat de la Península i es va casar amb una mallorquina, la mare. La idiosincràsia lingüística de la família va canviar quan el germà número tres tenia uns 17 anys. Ho contarem més endavant. El tercer germà va néixer el 1968 i avui és poeta, narrador i professor: Miquel Bezares. Un incendi a ca seva, quan ell tenia uns quatre anys el va impactar tant que encara avui, quan comença a sentir olor de cremat, té un cert esglai, com si aquella olor li hagués quedat aferrada al nas per sempre més. El germà petit, Jesús –tot i que tothom el coneix amb el sobrenom de Tuti–, diu que Miquel “era un infant extraordinàriament espavilat”: “A vuit anys ja tenia el cap d’un al·lot de quinze; i a quinze semblava un senyor gran”, riu.

Algun altre cronista de la Mobo comentava divendres a certes hores de la matinada la por de caure en massa tòpics per explicar aquest comiat. Francament, no escriuria mai (i l’altre cronista tampoc, diria) allò que "no saps el que tens fins que ho perds". És de desagraïts i inconscients. I no som això: vàrem saber què perdíem el 2013 quan Antònia Font anunciava una retirada; sabem que, després de la Mobo, quedarà un buit per a la música alternativa, que faltarà un espai de proximitat i de reconeixement (identificació?); sabem què perdrem si continuam vivint del monocultiu turístic, salvatge i descarnat amb la vida corrent, i com que ho sabem, aquest diumenge capvespre serem a Palma a la manifestació contra la massificació turística, a favor de la vida digna. 

Dissabte vespre. S'acosta el final de 10 anys de Mobofest. Cap a les 23.30, pràcticament tothom s'acostava cap a l'escenari gran per acompanyar el "grup de les nostres vides", deien, el grup "que ho va canviar tot de la música a Mallorca i en català", es comentava. Ahir més que mai, el públic no hi podia fallar.

Després de dijous, divendres un aire esperançador rebia el públic del Mobofest just enfilar el camí cap a Consolació, a Sant Joan. Damunt la primera tongada d’escales, unes lletres: "Adeu". "Fins sempre". "Sort".

Després d’explorar el repertori tradicional des d’una mirada contemporània als seus primers treballs, Tarta Relena se submergí en el pensament tràgic, els oracles i la relació de la humanitat amb la incertesa del futur per escriure i fer sonar És pregunta (2024), un disc produït íntegrament pel duet que formen Helena Ros i Marta Torrella. Amb la màxima ‘menys és més’ per bandera, Tarta Relena ofereix un conjunt de cançons que narren la impermanència i en converteixen el directe en un ritual. Les veus en són l’instrument protagonista, i les diferents llengües en què canten aporten diferents “cosmovisions” al disc. El presentaran dia 31 de juliol al jardí de la Casa Llorenç Villalonga de Binissalem en el marc del festival La Lluna en Vers. N’hem parlat amb una d’elles, Marta Torrella.

Es coneixien de vista fins que un fet va provocar que els seus fils de vida s’embullassin per sempre. El lingüista i catedràtic Nicolau Dols ens parla de l’escriptor Biel Mesquida: “L’any 2001, en Biel publicà T’estim a tu, un recull d’articles sobre la Mallorca del moment. Jo en vaig escriure una ressenya a El Mirall. Uns dies després, quan encara fèiem servir contestadors automàtics, vaig arribar al despatx i hi havia un missatge seu. No em deia res. Simplement recitava, de manera impecable, el poema Desolació de Joan Alcover. Vaig entendre aquell gest com una forma elegant i molt seva d’agrair-me la ressenya. Cal dir que té una de les millors veus dels Països Catalans per recitar”. L’amistat es va consolidar un poc més tard, quan coincidiren fent feina a la UIB. Nicolau no va conèixer Biel de petit, però la seva relació és una sobretaula tan llarga que el catedràtic diu que en pot donar alguns detalls.

“En mossegar-me, Déu deixà saliva / dins la nafra i frescor del seu gran llavi. / I la saliva m’inondà la sang. / I em va néixer una veu plena de nius”. El conjunt de versos és del poema ‘Soledat oberta’, inclòs en el llibre Entre el coral i l’espiga publicat l’any 1952. L’autor és Blai Bonet, del qual enguany és el centenari del naixement –i una veu, efectivament plena de nius, que encara s’escampa arreu. L’últim vers d’aquesta estrofa dona nom al que serà l’espectacle central de l’Any Blai Bonet, una producció de la Fundació Mallorca Literària que vol reivindicar la vigència d’una de les veus més singulars de la literatura catalana i convidar el públic a redescobrir-la a través d’un recorregut pels camins dels seus grans temes.