10 Cada dia demanem a algú on és. És una pregunta prou comuna quan fem servir el mòbil per parlar amb el fill o per confirmar que el company amb el qual havíem quedat arriba tard. Però difícilment ens aturem a pensar que aquesta pregunta era, fins fa no gaire temps, ben estúpida. Fa quaranta anys i tret d’algun context especial, com un seminari de filosofia o un frenopàtic, ningú demanava a una altra persona que li digués on era. Quan xerràvem amb algú era perquè el teníem davant o a l’altra banda de línia telefònica, la ubicació de la qual era prou coneguda. Tot això ha perdut el sentit amb els telèfons mòbils.

]]> Aquest 4 de juliol fa 250 anys de la Declaració d’Independència dels EUA, però en fa també 200 de la mort de Thomas Jefferson (1743-1826), redactor de la Declaració i un dels personatges més importants, admirats i controvertits de tota aquesta història.

]]> Tot i fer tan sols poc més d’un any que Robert Prevost va ser elegit papa, la presència pública de Lleó XIV ha estat una sorpresa per a molts. El seu inici fou discret i el seu tarannà, prudent, molt distint del caràcter espontani i una mica excessiu de Francesc, varen fer pensar a molta gent que seria un pontífex de transició que restaria pes polític i mediàtic a l’Església. Al cap d’uns mesos, però, aquesta percepció començà a canviar i, en part, fou gràcies a un compatriota seu: Donald Trump. 

]]> En el llibre Four Internets, els investigadors de la Universitat de Southampton Kieron O’Hara i Wendy Hall fan una anàlisi dels diferents models que podem trobar avui pel que fa a la governança d’Internet. Un dels aspectes més curiosos que expliquen és el de l’ús de les xarxes socials a la Xina. El primer que sorprèn és que no hi ha una supervisió directa del govern xinès en allò que es publica, sinó que els mateixos usuaris s’autoregulen. Per tal d'evitar problemes, els usuaris censuren allò que ataca directament el règim, però també comportaments com la difusió de rumors o notícies falses. En canvi, és habitual trobar-hi denúncies contra el mal funcionament dels serveis públics o davant comportaments corruptes de les autoritats locals.

]]> “No em retenguis” és la petició que Jesús de Natzaret dirigeix a Maria de Magdala i que podem llegir al final de l’Evangeli segons Joan. És un dels moments més captivadors i misteriosos de tota la Bíblia. Dos dies després de la crucifixió de Jesús, la notícia del sepulcre buit corre tant entre els seus seguidors com entre els botxins. La mort del predicador galileu ha estat summament cruel. La creu era un suplici romà destinat als enemics de l’Imperi i una maledicció per a un jueu, morir exposat com una bèstia salvatge. El relat de la Passió de Jesús és d'una violència extrema exercida des de la masculinitat més arrelada. La traïció a Jesús, la reacció dels seguidors amb l’espasa, el judici, les burles i la tortura, jugar-se la túnica als daus... tot plegat ens dibuixa un món despietat en el qual les dones són testimonis muts. 

]]> La intel·ligència artificial està obrint, a molta gent, un horitzó de possibilitats i reptes, mentre que altres la veuen com una amenaça. Prendre’s seriosament aquest debat implica, en primer lloc, mirar d’entendre què és i com funciona aquesta tecnologia per saber quins són els riscs que suposa i com podem minimitzar-los. Això es veu molt bé en un dels seus usos més atractius: la capacitat predictiva. 

]]> Sembla que faci més temps, però en aquest 2026 tot just hem passat només el primer quart de segle XXI. Fa vint-i-cinc anys es vivien moments d’eufòria. Deu anys enrere s’havia acabat la Guerra Freda i es parlava de la Pax Americana i d’un nou ordre mundial en el qual els valors Occidentals de la democràcia i els drets humans s’acabarien imposant per tot arreu. Però l’optimisme va durar poc. 

]]> El començament d’un nou any sol venir acompanyat de nombroses anàlisis i prediccions sobre el que esdevindrà. En alguns casos, endevinar és senzill; en altres la incertesa és gairebé absoluta, sobretot en allò que no depèn de l’acció humana, com un terratrèmol. En canvi, allò que depèn de la nostra voluntat és més fàcil de predir i, quan no és res de bo, hauria de ser evitable, almenys en teoria. Però això darrer no tothom ho té clar perquè hi ha esdeveniments o processos que depenen de les nostres decisions i, així i tot, són percebuts com a inevitables.

]]> Per a molta gent, Nadal és una festa familiar entranyable. Per als cristians, en canvi, és la memòria del naixement de Jesús, però sovint no es copsa la significació profunda que suposa aquest fet: la insòlita irrupció de Déu en el temps de la humanitat. 

]]> Aquests dies es compleixen els cinquanta anys de la mort de Franco, un dels moments més grisos en la història recent d’Espanya perquè, ben mirat, no deixa de ser trist que un dictador mori. No em malentenguin: no defenso la immortalitat dels dictadors, sinó el fet que cap d’ells hauria de morir sent dictador o, en tot cas, amb la seva mort hauria de desaparèixer la dictadura. Perquè a diferència de Hitler, Mussolini o les dictadures de Portugal o Grècia, Franco mai fou derrotat i, per això mateix, podem dir que morí invicte. 

]]> L’1 de novembre del 1755, ara farà dos-cents setanta anys, Lisboa estigué a punt de desaparèixer del mapa per un fort terratrèmol. Aquesta sotragada sísmica tengué una rèplica important en el món intel·lectual europeu. No hi va haver pensador, començant per Rousseau, Kant o Voltaire, que no parlés d’aquest esdeveniment i de les seves conseqüències. En el segle anterior, Leibniz havia establert que, malgrat tot, vivíem en el millor dels mons possibles, exculpant Déu del problema de l’existència de mal. Però després de contemplar la destrucció de Lisboa, la tesi de Leibniz semblava ridícula i alguns es preguntaven, irònicament, si Déu no hauria pogut esforçar-se una mica més. 

]]> El cristianisme, la religió que ha configurat la civilització occidental des de fa dos mil·lennis, va sofrir una forta sotragada fa poc més de cinc-cents anys amb la Reforma protestant. En molts indrets, la Reforma va ser vista com un moment alliberador i d’afirmació del valor de la consciència humana, malgrat que en altres es topés amb reaccions violentes. Però la Reforma té moltes zones d’ombra i una de les més fosques fou el règim teocràtic imposat per Calví a la ciutat de Ginebra i que de forma brillant relatà Stefan Zweig en el llibre Castellio contra Calví (La segona perifèria, 2025). 

]]> Un llibre recent que val la pena llegir és Pobreza Made in USA, del sociòleg nord-americà Matthew Desmond (Capitán Swing, 2024). Fa un retrat molt documentat del problema de la pobresa al país més ric del món i planteja algunes possibles solucions força imaginatives, tot i que no sempre extrapolables a altres indrets. Però, a parer meu, la gran virtut del llibre és el seu exitós intent de donar visibilitat a un col·lectiu tant nombrós com amagat: els pobres.

]]> La hipocresia és un vici comú que inicialment pot semblar innocu, al cap i a la fi, l’hipòcrita no fa mal a ningú llevat de si mateix. El purità que és enganxat mirant un vídeo pornogràfic té, en el mateix acte en el qual és posat en evidència, el seu càstig. És veritat, però, que de vegades l’hipòcrita escandalitza i, per tant, produeix un mal als altres. Aquest és el cas de les persones de les quals s’espera un comportament exemplar. Per això la hipocresia més rebutjable sempre ha estat la religiosa, a la qual avui podríem afegir la dels polítics.

]]> En el seu assaig Sobre la llibertat (1859), John Stuart Mill incidia en la importància de la llibertat d’opinió per fer front a una actitud tan estesa com perniciosa: la confiança en la infal·libilitat del món. A grans trets, el que volia dir Mill era que les persones normalment dubtam de la nostra pròpia opinió, però ens costa molt poc donar per bo allò que tot el món pensa. Per exemple, la majoria no ens atreviríem a afirmar que els immigrants que coneixem són persones conflictives, però acceptam acríticament el missatge de què la majoria ho són. Per això, ens diu Mill, sempre és important qüestionar fins i tot allò que tot el món dona per bo, perquè el món no és infal·lible.

]]> L’arribada de l’estiu suposa un canvi en els hàbits de la majoria de les persones. A diferència de la resta d’estacions, l’estiu interromp la quotidianitat amb les vacances, les festes i els sopars a la fresca. Cada any hi ha un estiu, de la mateixa manera que cada any hi ha una tardor i un hivern, però només l’estiu sembla marcar el temps en el qual podem trencar determinades regles i cercar, amb més o menys moderació, els excessos. 

]]> Tot i que al final no va durar ni vint-i-quatre hores, l’apagada massiva de dia 28 d’abril va dur la Península a un escenari semblant al que veiem a les sèries apocalíptiques de televisió i va generar un conjunt de situacions d’allò més interessants. Una de les manifestacions més immediates que es van evidenciar va ser la forta dependència que tenim de la tecnologia que fa ús de l’energia elèctrica per funcionar. Sense corrent, els centres de treball han de tancar, bona part del transport públic s’atura, els semàfors no funcionen i la ciutat passa de ser un món ordenat a un lloc hostil i ple de perills. El trasbals no es limita a l’espai públic, sinó que es dona també a les llars, on no es pot cuinar, no surt aigua de les aixetes i els infants esdevenen insuportables sense la televisió i la wifi. 

]]> El Diumenge de Rams inicia la Setmana Santa rememorant l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem muntant un ase. Tot i tenir el seu sentit bíblic, l’escena avui sembla ridícula i contrasta amb el que veiem la resta de dies, amb unes celebracions marcades per la tristor i la mort d’un innocent que culminen amb la Pasqua, la festa en la qual es fa memòria de la resurrecció de Jesucrist. Aquest és l’esdeveniment central de la fe cristiana, però sol congregar menys gent. La mort d’un innocent és una cosa bona d’entendre –n’hi ha prou de pensar amb Gaza–, però que es digui d’algú que ha ressuscitat ja no ho és tant.

]]> Encara que és una necessitat en qualsevol organització complexa, poques paraules tenen avui tantes connotacions negatives com el terme ‘burocràcia’. És per això que sorprèn trobar-ne una visió gairebé elogiosa com la que fa Yuval Noah Harari. Al seu darrer llibre, Nexus, sosté que la burocràcia és una manera d’ordenar el món a través d’un sistema de categories i que, en societats complexes, aquesta tasca pot ser vital. Ho explica amb un exemple concret: l’epidèmia de còlera de 1854 a Londres. 

]]> Per entendre alguns dels riscs que comporta la generalització de les eines d’intel·ligència artificial (IA), és fonamental diferenciar entre informació i coneixement. La informació es troba formada per dades. Les dades són abundants i necessàries per poder prendre determinades decisions i en podem fer ús sense que sigui necessari comprendre-les en detall. El coneixement, en canvi, sorgeix de la interpretació de les dades i la seva comprensió, la qual cosa ens reporta una utilitat molt més gran.

]]>