10 Reprenc les paraules de Noam Chomsky: “Part de la tragèdia dels palestins és que no tenen suport internacional, per una bona raó: no tenen riquesa, no tenen poder, així que no tenen drets”. I seguim enmig d'un genocidi assistit, sense que aquesta catàstrofe humanitària preocupi als que han de prendre decisions. 

]]> I, de sobte, tornen a treure una altra vegada la carta del “terrorisme”! D'aquesta manera, el millor exèrcit del món, dotat dels uniformes i les armes més sofisticades del planeta, torna a enfrontar-se a altres éssers que porten sandàlies i turbants. L'enemic, des de fa dècades, necessita un nom estrany, un nom que quan s'aborda ha de crear i reafirmar la imatge del monstre que ha d'habitar l'imaginari col·lectiu i que es resumeix en un ésser vil, malvat, barbut, fosc, salvatge, mancat de maneres i incivilitzat. Les llegendes del monstre, enemic de totes les bones persones, s'ha anat construint gradualment en l'imaginari públic, d'adults i menors, gràcies a les superproduccions de Hollywood i altres mercenaris dels contes fantasmes.

]]> Les pantalles, sens dubte, s'han convertit en els caus on s'amaguen molts covards als quals els sobra maldat, mala educació, ignorància i supèrbia. A cop de teclat, quan els irrita el color de pell d'altres humans, la seva llengua, la seva religió o senzillament la seva existència, disparen paraules plenes de verí que els omple de goig i embriaguesa. La veritat és que res no és nou en aquest món nostre, continuem reciclant i rumiant les mateixes ferides de sempre: la raça, el color, el credo, la trinitat de tots els mals de la nostra llarga i ramificada història universal!

]]> En terres val·lisoletanes, concretament a Tordesillas, van aparèixer en els llums de Nadal unes fades que, segons les opinions d'alguns veïns, eren massa eròtiques. Resulta que a les criatures de llums se'ls notava el mugró! Quin escàndol! Quina descaradura, això de les fades degenerades! Què serà el pròxim que passi? 

]]> Algunes conclusions de l'estudi fet per l'agència de l'ONU per a la infància són que el 28% dels menors a Espanya viu en situació de pobresa. De fet, un de cada cinc està en habitatges en els quals hi ha mancances en les instal·lacions. A més, assenyala que “hi ha menors que no poden permetre's menjar carn, pollastre o peix almenys una vegada cada dos dies” i “que no disposen de roba, calçat o llibres adequats”. Les mancances i necessitats detectades modelen de manera directa i indirecta el futur de les filles i els fills de la pobresa: major abandonament escolar i més possibilitats d'engrossir les llista de persones amb treballs precaris i mal pagats, encara que els salaris baixos no són solament condicionats per una escassa formació, perquè la realitat d'avui dia és que ni amb formació s'aconsegueixen salaris justos i dignes.

]]> Les promeses estan fetes per a no complir-les, i si es compleixen es transformen en altres realitats, ja que estan condicionades per clàusules escrites en lletra petita que ningú no es preocupa de llegir per fàstic o ceguesa ideològica. Els fruits de lluites col·lectives, collits des de fa dècades, s'han convertit en interessos d'un selecte grup que viu millor prometent el millor i prenent decisions que només ells entenen, però cal acatar-los per l'interès comú, que ja no és tan comú. La veritat és que totes les promeses són iguals de psicodèliques perquè la misèria social continua guanyant terreny. Mentrestant, arriba la cultura dels subsidis en comptes d'un treball digne, arriba la promesa dels 37,5 hores però no de salaris dignes i arriben les pujades salarials dels alts executius de la nova política deshumanitzada i deshumanitzadora, mentre persones i famílies que ni es coneixen han de continuar compartint pisos i deixant de comprar necessitats bàsiques perquè el salari ja no pot fer front a les pujades dels preus.

]]> Començo amb les paraules d'Albert Camus: “No esperis pel judici final, es duu a terme cada dia”. Certament, cada dia i sense descans, la maquinària de l'anihilació d'humans tritura vides sense parar, en tots els racons del planeta, tant que la mort i els bombardejos ens han anestesiat les pupil·les. Vivim tan submergits en pel·lícules reals que els cadàvers es van acumulant a les pantalles com si fossin de ficció. Uns manipulen, uns acoloreixen el drama i altres fabriquen catàstrofes a cop de manipular imatges. Els genocidis més bàrbars i salvatges s'han normalitzat com a espectacles que acompanyen els plats de menjar del migdia o del sopar. Entre el primer plat, el segon i les postres el món s'esfondra en les pantalles, però que no s’estengui el pànic, perquè tu, espectador, de moment estàs fora de perill! Fem un repàs dels genocidis ja coneguts, però mai reconeguts com a tal: l'Iraq, Síria, Iemen. També altres desconeguts que van ocórrer en països africans, el nom dels quals ja no s'esmenten i les matances dels quals estan totalment eclipsades, com si no existissin i mai haguessin importat: Darfur occidental, els rohingyes i els uigurs, entre altres.

]]> Opinar en temps regirats és el millor mesurador que destapa les profundes intoleràncies i els indetectables fanatismes inconscients que, per molt que s'intentin ocultar, en algun moment es deslliguen i surten de la gàbia per saltar directament a la jugular de qui opina el que no deu. Segons les circumstàncies del moment, com bé va dir el pensador francès J. F. Revel, “la ideologia és una mescla d'emocions fortes i d'idees simples concordes d'un comportament. És, alhora, intolerant i contradictòria. Intolerant, per la incapacitat de suportar que existeixi alguna cosa fora d'ella. Contradictòria, per estar dotada de l'estranya facultat d'actuar d'una manera oposada als seus propis principis”.

]]> El Sr. Rigo, protagonista sense pretendre-ho de molts articles de premsa, s'ha convertit en una víctima més de l'arbitratge d'un judici amb jurat! El súmmum de l'absurd arriba quan, després de considerar-lo culpable, se'n vol demanar l'indult! Injustos i justos alhora. I amb aquest veredicte em pregunto: la gent corrent estem preparats per a jutjar, i, sobretot, quan manquem de coneixements sobre les lleis i en alguns casos no estam prou preparats per a tenir una visió més analítica?

]]> Sempre recorro a E. Galeano per les seves sàvies paraules i la seva mirada empàtica cap a les persones liquades per les injustícies socials. Galeano sempre present amb la seva profunda visió, que ha sondejat les diferents capes de la indiferència cap a totes aquelles persones que ell anomena els “nadies”. Galeano, entre tantes altres reflexions encertades, va dir que “l'aliment de les minories es converteix en la fam de les majories” i que “el desenvolupament desenvolupa la desigualtat”. I dels nadies en puntualitza:

]]> I segueixo amb les històries invisibles, mentre vaig llambregant la premsa, entre batusses sobre qui té el dret més que qui per a ocupar la cadira del poder per als pròxims anys, el cop d'estat que s’ha dut a terme en un país molt llunyà, les diverses manifestacions de còlera de la naturalesa i que són inundació per allí, huracans per aquí i calor tòrrida per allà , la mà llarga i totpoderosa de Putin, presumptament, la saturació a escala mundial per culpa del turisme salvatge que no cessa d'omplir els carrers d'escombraries als matins i sorolls a les nits. D'entre tots aquests assumptes, em crida més l'atenció la notícia de l'aparició de gallines mortes a Son Rapinya! 

]]> Parlar de la calor ja resulta pesat i avorrit, és una realitat que ens estem fonent, certament fa calor i encara més en ciutats i pobles que han optat per guillotinar arbres i posar com a senyal d'identitat “espai zero ombres” asfalt i formigó. Les parades dels transports públics són una aventura tant durant l'hivern com durant l'estiu: o et mulles per complet a l'hivern o et fons i agafes un cop de calor durant l'estiu. El més curiós és que en plena onada de calor alguns vagons del tren, en comptes de deixar anar aire fresc per a reanimar les persones defallides a causa de la calor, et reben amb càlid i generós doll d'aire calent i mescla d'olors vàries i diverses. Així que, entre els patinets elèctrics, el mal humor dels seus amos, que els deixen per on els sembla, i els seients que van sempre plens –algunes vegades ocupats per persones i altres vegades per bosses–, el benestar de les persones majors, les persones que tal vegada sofreixen algun problema de salut, i les persones que són simplement usuàries del transport públic, per opció o per necessitat, no figuren en les agendes de ningú…

]]> Mai m’han cridat l'atenció la vida privada i les intimitats de les persones creadores les obres de les quals m'agraden; crec en el dret a la intimitat i el dret a l'oblit. Així i tot, i de tant en tant, un determinat esdeveniment en la vida de totes aquelles persones les creacions de les quals m'agraden m'impacta, i més quan es tracta d'un final trist com quan es va apagar la vida en els ulls de Sinéad O’Connor. 

]]> Dels mites vam venir i d'ells ens inspirem, som els contes populars, les històries no contades, hem cremat Troia, hem arrasat Cartago, les nostres mans van escriure llibres i les mateixes les van cremar, i les mateixes també van avivar el foc de les fogueres perquè consumissin els nostres semblants per ser rebels, diferents o no creure en el mateix que nosaltres. Continuem escrivint la mateixa història i Caín continua matant el seu germà. Hem creat reserves per a aborígens, camps de concentració, construïm murs a les fronteres, i ni la mort ha escapat de la nostra injustícia: mentre a uns se'ls donava noble sepultura, a uns altres se'ls llançava en fosses comunes després d'arrencar-los la vida amb molt de dolor. La nostra espècie, que sempre és capaç de crear el més bell i la seva foscor tampoc té límits; la història ja no ensenya res perquè cecs estem en mans de bojos que van dirigint la barca i, per tant, com va dir el rei Lear: "Calamitat dels temps quan els bojos guien els cecs".

]]> Resulta curiós com les persones ansioses per tenir el poder van mudant d'un partit a un altre, únicament fidels a la seva obstinació d'arribar pel cap alt al seu projecte de triomf social. Resulten curioses les migracions polítiques d'un partit a un altre, sense que ningú es digni a explicar a la ciutadania l'essència d'aquest darwinisme involutiu de partits que moren els inquilins dels quals són rebuts amb els braços oberts en uns altres com si fossin  cases de lloguer ideològic.

]]> Van convertir la vida en cendres, van esquarterar humans, van infligir dolor i van provocar una morta lenta i dolorosa a innocents, van arrasar edificis i arbres en les seves àrees d'operacions i per on els van fer actuar: Síria, Sudan, Líbia, República Centreafricana, Veneçuela, Mali, Moçambic i ara Ucraïna. Van actuar des de l'inici com les forces de foscos interessos geopolítics, i són un grup de mercenaris capaços de desmantellar estats o convertir-los en caos i estats fallits o en estats cementeris, com el cas de Líbia.

]]> Com va dir M. Benedetti: “Quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte van canviar totes les preguntes”. I això va ser el que va passar amb les eleccions del 28-M! Recordem que des de fa mesos els tambors de guerra no feien més que apuntar a la data assenyalada, i, a mesura que s'anava aproximant, cada partit treia ja la seva artilleria pesant perquè ningú se n'oblidàs, i per fi va arribar el 28-M. Diguem que era un diumenge avorrit, però el més important és que la ciutadania, o una part, ha votat, per fàstic, per convicció o pel que sigui, però ha votat! Com que era un diumenge, es van armar d'il·lusió, passió o desraó, i van complir la seva part del contracte, i van votar abans o després del berenar, del menjar familiar, a primera o a última hora... El més important és que van dipositar els seus vots i després semblà que la vida tornava a seguir amb les mateixes rutines.

]]> La frontera entre dues legislatures i també entre eleccions autonòmiques es diu “la jornada de reflexió”. Se suposa que és un dia que ha de ser un espai lliure de vibracions i interferències, directes i indirectes, sobre les intencions de vot de la ciutadania, i així evitar influir o convèncer les persones indecises per a inclinar la balança cap a un costat o un altre. Referent a aquesta jornada, l'article 53 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) diu el següent: “No pot difondre's propaganda electoral ni realitzar-se cap acte de campanya electoral una vegada que aquesta hagi legalment acabat”.

]]> M. Luther King va dir que no el preocupava el crit dels valents, dels corruptes, dels deshonestos i dels sense ètica, però el que sí que el preocupava era el silenci dels bons! Certament, preocupa el silenci de la bona gent, aquells que veuen i callen sotmesos a la cultura de “veure i callar”, deixen de veure injustícies perquè és més còmode viure així, ser espectadors per a no perdre una feina, una amistat de llargs anys, familiars o privilegis, o el que ells consideren privilegis! El silenci dels bons fa arrelar el maltractament i les injustícies, perquè callar és també participar en les injustícies!

]]> Tractar el tema de l'habitatge de cap manera es pot considerar repetitiu, és un assumpte bastant seriós i seria necessari abordar-lo totes les vegades que facin falta, perquè reflecteix el procés de deshumanització en el qual entrem per la porta gran i sense dissimular. A més, cito Byung-Chul Han: “Avui, la societat està travessada per un procés de descomposició social, del que és comú i comunitari”, i aquesta descomposició és necessari assenyalar que és de naturalesa violenta i agressiva, i va alimentant-se, gradualment, de les persones, de la seva salut física i mental, de la seva butxaca, del seu esforç, de la seva vida i de la seva mort, i així tots els esforços per un mala vida condueixen a una assegurada mort dolenta.

]]>