<![CDATA[Ara Balears - Sebastià Portell]]> 10 <![CDATA[Sobirania aèria]]> Una amiga del Principat que té molta tirada a les Illes em va dir una vegada que ser mallorquí volia dir, bàsicament, tres coses: passar pena, anar a cercar gent a l’aeroport i que et diguin més sovint del que voldries allò de “si la vessis la coneixeries”.

]]> <![CDATA[Seran els joves]]> Quinze, potser? Vint, a tot estirar? No fa tants anys que tenc una consciència política mínimament documentada i fonamentada, però no som capaç de recordar cap època en què els ànims del país hagin estat tan avall. Vaig viure la irrupció dels moviments socials a Twitter, indignats inclosos; vaig participar tant com vaig poder i més en l’espectacular resposta de la societat illenca als intents d’extermini lingüístic del Govern de José Ramón Bauzá; vaig testimoniar, com a observador llunyà, el goig ataronjat de la primavera valenciana, i no fa gaires anys vaig bategar amb la tardor catalana i el referèndum d’autodeterminació, el moviment antirepressiu després… I ara? On som, ara, que els ciutadans dels Països Catalans pareixem estar tan desanimats?

]]> <![CDATA[Vox: les puces piquen]]> No hauria de sorprendre ningú que el partit que acumula més crisis internes a les Balears des de principis de legislatura (entre escissions, acusacions creuades i vots particulars) estigui passant ara el seu propi calvari en l’àmbit estatal. Consti que no faig servir aquesta expressió tan pasqual i tan cristiana perquè sí: el que està vivint Vox aquestes setmanes és l’esclat d’una escalada que la seva tradició (sic) democràtica (sic) ha precipitat des que varen començar a torpedinar el mapa de partits espanyol. Qui es podia imaginar que una força tan oberta a la reflexió, tan amiga de les complexitats, tan amant de les llibertats individuals i del diàleg acabaria fent aigua per tots els costats? Qui hauria dit que el partit de les polseretes amb la bandera de l’Imperi i els ‘fachalecos’ (potser en català en podríem dir ‘fatxapits’…) acabaria tenint problemes interns greus per manca de debat i de consens?

]]> <![CDATA[Premi d’Honor de les Lletres Mesquidianes]]>

“Podré dir el teu nom, al·lot despentinat”, ara que has estat reconegut amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes?

]]> <![CDATA[Dormir a ca nostra]]> És sa i necessari, però també pot ser traumàtic o complicat: hi ha un moment a la vida que el terme ‘ca nostra’ comença a ser incert.

]]> <![CDATA[La culpa és dels ciclistes]]> “La culpa de tot és dels jueus i dels ciclistes”. Aquest lema ideat per Joseph Goebbels, ministre de propaganda del Tercer Reich, s’estudia encara avui a les facultats de comunicació i de ciències polítiques com un exemple clar de falsa disjuntiva. Es diu que Goebbels va plantejar la idea a Hitler en plena voràgine d’assenyalament i de persecució antisemita, i que aquest va respondre el que molts de vosaltres potser deveu haver pensat, tenint en compte el context: i per què els ciclistes?

]]> <![CDATA[Un nou moment per al sobiranisme]]> Les bones notícies també venen del País Valencià. Fa pocs dies es feia pública una enquesta interna de Compromís en què es constatava una tendència que ja es podia intuir en altres nacions sense estat de la Península: els partits sobiranistes poden ser l’alternativa als governs del PP i Vox. Que l’enquesta dibuixi un empat a quatre entre Compromís (25-26 diputats), Vox (25-26), el PSPV (24-25) i el PP (24-25) respon, sens dubte, a un moviment tectònic important. D’una banda, la reacció de la societat valenciana davant la gestió criminal de la gota freda per part de Mazón. De l’altra, la manca de lideratges al PSPV, massa preocupat per “ofrenar noves glòries a Espanya” des de l’àmbit ministerial. Ens serveix, però, aquest mapa, per imaginar un nou horitzó a les Illes Balears?

]]> <![CDATA[Estats Units d’Europa]]> No és una idea nova, però avui pren més sentit que mai: potser ha arribat l’hora dels Estats Units d’Europa? En un context de fricció geopolítica constant, amb uns Estats Units d’Amèrica desfermats en la seva ofensiva neocolonial, una Rússia militarment feble però disposada a dinamitar tots els consensos de no agressió establerts amb la fi de la Guerra Freda i una Xina que va creixent i expandint-se silenciosament dins i fora de les seves fronteres, potser ens hauríem de demanar quin ha de ser el paper de la Vella Europa dins el context global, i se m’acuden poques solucions més sorprenentment factibles i adients, avui, que aquesta.

]]> <![CDATA[Cruis i esquerdes]]> Vivim temps de cruis i esquerdes a la vida i la geopolítica. L’episodi de Groenlàndia –i Veneçuela– recorda fins a quin punt tot és incert i a punt de canviar en qualsevol moment. En paral·lel, aquests dies a ca nostra també hem vist com les infraestructures només ‘existeixen’ quan fallen –sobretot per les (extremes) dretes. L’accident ferroviari d’Adamuz ha deixat més de quaranta víctimes mortals, amb el trànsit d’alta velocitat afectat i un país sencer en estat de commoció.

]]> <![CDATA[Matèria sensible]]> “Sense saber ben bé com, arribes a tenir la casa que vessa de plena”: així comença L’imant i les coses, l’inclassificable primer llibre de l’artista, mestre i filòleg Mateu Coll (Pollença, 1962). No debades, els objectes i la idea de col·lecció (o d’acumulació) són alguns dels eixos entorn dels quals gira el volum, que explora la relació que les persones mantenim amb les coses que posseïm o que volem. “Hi vas darrere, els cerques, els objectes”, diu Coll. “He comprat i arreplegat d’una manera desaforada, com si el món s’acabàs, una arca enmig del diluvi, una parella i més de cada espècie”. I ens endinsa, així, en un discurs que bascula entre una parcialíssima prosa memorialística i l’assaig, entre el pensament més personal i la prosa quasi poètica.

]]> <![CDATA[En veu alta]]> Quin espai estam disposats a reservar, per a la veu dels altres? En un món que va cap a l’individualisme, en què les persones s’escolten de cada vegada menys, la paraula dita o sentida pot arribar a ser un bàlsam contra l’aïllament i la manca d’empatia, una manera de sortir d’un mateix. Hi pensava aquests dies, després d’assistir a la lectura íntegra de la Mateixa del gènit tret, de Miquel Àngel Adrover Perelló, a l’església Vella de Calonge, organitzada pel poeta, narrador, dramaturg i confabulador Joan Tomàs Martínez Grimalt i pel també poeta i traficant cultural Pau Vadell i Vallbona.

]]> <![CDATA[Antipolítica]]> Quasi a l’equador d’aquesta legislatura, sembla que les Illes Balears s’han convertit, com ja ha passat amb territoris com el País Valencià, Andalusia, Extremadura i Múrcia, en el camp de proves de l’antipolítica que s’acosta en l’àmbit estatal. O el que és el mateix: la realitat que es genera quan un partit liberal o conservador, de tall democràtic com es reivindica el PP, passa a necessitar els vots de partits antisistema i d’extrema dreta, de discurs populista i anticonstitucionalista, com ho és Vox. Se’n salven poques institucions, i el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma serveixen de malaurats botons per a aquesta mostra.

]]> <![CDATA[Mallorca en transició]]> De vegades hi ha llibres que s’avancen al seu temps, o que sense avançar-s’hi recullen l’esperit de tota una època. Poden ajudar, fins i tot, a imaginar-ne de futures, o de millors. Aquesta és la sensació que he tengut amb la novel·la Monument, d’Alba Noguera (Palma, 1997), guanyadora del VIII premi Antoni Vidal Ferrando i publicada pel segell calongí Adia Edicions.

]]> <![CDATA[Mística sense ànima]]> Ha estat el millor debut de la història d’una artista de parla hispana, amb més de quaranta-dos milions de reproduccions a Spotify a escala global. La crítica generalista l’ha alabat, les audiències es disparen a cada entrevista que dona i fins i tot el president del govern de l’Estat, Pedro Sánchez, l’ha felicitat per ser “la tercera artista més escoltada” durant uns dies en l’àmbit mundial. Què fa, però, que l’èxit del nou disc de Rosalía, Lux (Sony Music Entertainment), també sigui paradoxalment, i en un sentit més qualitatiu, artístic, fondo, un fracàs?

]]> <![CDATA[Homes nous, dones de sempre]]> Tal vegada un dels trets definitoris de l’experiència humana del segle XXI sigui aquesta incomoditat que moltes persones senten (o sentim) en relació amb el nostre cos i els neguits que se’n deriven en el pla de la identitat. És la “brutor de tenir un nom, / brutor de tenir pell, / brutor d’una matriu trabucant-se / amb tots els fills que no tindreu”, que diu Maria Sevilla a Dents de polpa, i que reposa sobre segles pràcticament inqüestionats de sistema cisheteropatriarcal, d’unes normes de gènere rigidíssimes i d’un paradigma que tot just fa unes quantes dècades que ha començat a canviar.

]]> <![CDATA[Insularitat televisiva]]> Es diu aviat, però no és una fita fàcil: enguany ha fet quaranta anys que TV3 es pot veure des de Mallorca. Tot va començar l’any 1985, gràcies a l’Associació Voltor, impulsada per l’Obra Cultural Balear, i la campanya ‘Volem TV en la nostra llengua: TV3 ara!’, que va rebre les aportacions de més de 1.000 ciutadans per comprar uns terrenys a Alfàbia i instal·lar-hi un repetidor. Més endavant varen arribar altres cadenes, com el Canal 33, les avui extintes Canal 9 i Punt 2 valencianes i les emissores Catalunya Ràdio, Catalunya Informació i Catalunya Música. I l’any 2005 va néixer, naturalment, IB3, que ha passat èpoques més bones i més magres pel que fa a la normalització lingüística i la representació de la nostra societat. Però què en queda, avui, de tot això? Tots i els aparents avenços, tenim l’ecosistema audiovisual que ens mereixen?

]]> <![CDATA[Galícia, Euskal Herria, Països Catalans]]> Quin ha estat, el darrer llibre que heu llegit escrit originàriament en basc o en gallec? Quants autors o autores sabríeu anomenar, dels que escriuen actualment des de Galícia o Euskal Herria? I traductors directes entre aquestes llengües? Si és clar que tenim unes quantes coses en comú, encara que no totes bones, com és que no tenim més espais d’intercanvi entre els tres sistemes culturals?

]]> <![CDATA[Qui se’n cuida, dels clàssics?]]> En parlàvem fa pocs dies amb l’escriptor Sebastià Alzamora i amb l’editor i poeta Jordi Cornudella, a la presentació de la nova edició de Bearn o la sala de les nines: segurament, la maduresa d’una cultura també es pot mesurar per la cura que aquesta té dels seus autors patrimonials. Llegir, rellegir, tornar a posar en solfa les idees i els universos creatius dels escriptors que ens han precedit és una molt bona manera de recordar-nos d’on venim i, sobretot, des d’on podem agafar impuls per avançar. Aquesta nova edició de Bearn a Edicions 62, que recupera la revisió definitiva que en feu Josep A. Grimalt i inclou quatre lectures d’Alzamora, Carlota Gurt, Carme Riera i jo mateix, es deu assemblar molt a la manera amb què es deuen relacionar els països normals amb el seu patrimoni artístic: des de la contemporaneïtat, amb tot el rigor històric i filològic i amb una desacomplexada voluntat comercial, de difusió. Sí! Bearn torna a les llibreries perquè, com deia Jaume Fuster, tot llibre que no hem llegit és una novetat.

]]> <![CDATA[Els altres, nosaltres, jo]]> Segurament, el llibre que més vegades he regalat sigui El paradís són els altres (Lleonard Muntaner, Editor, 2016), de Valter Hugo Mãe. No només per la magnífica traducció del portuguès de Gabriel de la S.T. Sampol, ni per les il·lustracions de Joan Miró amb què l’editorial va tenir l’encert d’acompanyar-la. No; si he regalat tant aquest llibre és perquè presenta una visió molt determinada de la importància d’estimar, de viure en comunitat, d’una manera de ser al món i de cohabitar-lo. Com una bella i radical contradicció a la màxima sartriana que defensa que “l’infern són els altres”, Mãe hi parla de l’amor, dels tipus diversíssims de parelles i de famílies que hi pot haver, dels animals, de la tristesa i de la soledat, i ho fa amb la veu aparentment càndida d’una nina. Ens recorda que la vida pot valer un poc més la pena si formam part d’un ‘nosaltres’.

]]> <![CDATA[Contra la impotència]]> El doble de la població de les Illes Balears retinguda en un territori de la mida de mig Menorca, condemnada a la fam, a l’assassinat sistemàtic i a la incertesa mentre la comunitat internacional s’ho mira amb posat més o menys greu: pocs esdeveniments m’havien generat mai tanta ràbia i impotència com el genocidi que està cometent l’estat d’Israel contra la població palestina de la franja de Gaza. Però… què hi podem fer, ara i des d’aquí? Com podem ajudar, encara que sigui amb un gest ínfim?

]]>