<![CDATA[Ara Balears - Sebastià Portell]]> 10 <![CDATA[Un contracte, 4.000 autors]]> Ni a l’hostaleria, ni a l’ensenyament, ni a l’administració: no sé si hi ha gaires àmbits professionals en què les persones que es dediquen a un ofici tenguin tan limitades les possibilitats de negociació com els nostres escriptors i traductors. La Directiva (UE) 2019/790, sobre drets d’autor al mercat únic digital, ja reconeix al seu preàmbul la situació de vulnerabilitat en què ens trobam a l’hora de millorar les nostres condicions, un aspecte que la Comissió Europea convida a resoldre a cada país i que a Espanya, ara per ara, tot just sembla una utopia.

]]> <![CDATA[Aló, presidenta]]> Potser només ETA i els catalans podrien competir amb un dels grans llocs comuns en el discurs de la dreta i l’extrema dreta espanyoles: Veneçuela. La terra de Simón Bolívar és un tòpic sempre que s’acosta el temps de les de cada vegada més dilatades campanyes electorals, i és fàcil que, quan un polític del PP o de VOX no sap què dir, acudeixi al desastre que ha suposat el chavisme a aquest país. És curiós, però, veure que quan els convé també saben aprofitar els recursos d’aquest règim bananer, i fa pocs dies els ciutadans de les Illes Balears en vàrem tenir una magnífica i ben gràfica mostra.

]]> <![CDATA[Palma, orgullosa?]]> Sorprenentment o no, la festa de l’Orgull, també coneguda com el Dia mundial de l’alliberament LGBTI+, no ha estat la celebració més discutida els darrers anys a Palma ni a les Illes en general. Sembla que la commemoració dels aldarulls de Stonewall (la revolta iniciada per un conjunt de dones trans racialitzades contra els abusos policials i les batudes al bar homònim) i la lluita per l’alliberament sexual i de gènere que se’n desprèn és una data força assumida en la nostra societat, o que com a mínim no molesta. O sí?

]]> <![CDATA[Papistes]]> Dubt molt que quedi ningú damunt la capa de la terra que encara no n’estigui al cas: aquests darrers dies, la visita del papa Lleó XIV a Madrid, Catalunya i les Canàries ha monopolitzat bona part de la dieta informativa dels mitjans, tant estatals com nacionals. Qualsevol tema ha estat bo per anar fent bullir l’olla: la proporció de català que faria servir durant les homilies, la llengua de la benedicció de la torre de Jesús, qui cantava i actuava als espectacles, qui s’hi reuniria, qui no…

]]> <![CDATA[Moltes casetes fan un infernet]]>

Una de les imatges més recurrents en el discurs del Partit Popular durant la campanya de les darreres eleccions autonòmiques i del primer tram d’aquesta legislatura va ser la de la ‘caseta’ o el ‘solar’ que molts illencs suposadament hereten ‘dels padrins’ i que haurien de poder reformar, edificar i explotar segons volguessin. La idea era molt senzilla, i segurament de consens entre la gran majoria de la societat favorable a la defensa més bàsica de la propietat privada: quasi totes les coses pertanyen a qualcú, i el fet mateix d’aquesta pertinença dona dret a aquest qualcú a fer-ne el que vulgui, sempre que això no atempti contra els altres o l’interès general. Així, segons l’argumentari defensat pel PP, tothom hauria de poder fer i desfer amb aquell ‘hortet’ que han heretat de la tia de Son Sardina o aquella ‘barraqueta’ que, arreglada, es podria convertir en un contenidor perfecte per a l’enèsima proposta de lloguer vacacional. Què passa, però, quan aquestes ‘casetes’, ‘barraquetes’ i ‘hortets’ arriben a ocupar bona part del sòl rústic de les Illes? Què hem de fer, quan tantes promeses de paradís, juntes, acaben destruint-lo sense remei?

]]> <![CDATA[El català creix (on no ens pensàvem)]]> Per sort, no tot són males notícies, pel que fa a la llengua: fa pocs dies, un informe elaborat per Accent Obert (l’antiga Fundació puntCAT) i La Fera a partir de les dades del portal Llista.cat, que recull els noms, els àmbits i l’activitat dels principals creadors de contingut en català, revelava que el consum de continguts en la nostra llengua l’any 2025 va augmentar un 71,7% respecte de l’any anterior, amb 2.759 visualitzacions.

]]> <![CDATA[Sobirania aèria]]> Una amiga del Principat que té molta tirada a les Illes em va dir una vegada que ser mallorquí volia dir, bàsicament, tres coses: passar pena, anar a cercar gent a l’aeroport i que et diguin més sovint del que voldries allò de “si la vessis la coneixeries”.

]]> <![CDATA[Seran els joves]]> Quinze, potser? Vint, a tot estirar? No fa tants anys que tenc una consciència política mínimament documentada i fonamentada, però no som capaç de recordar cap època en què els ànims del país hagin estat tan avall. Vaig viure la irrupció dels moviments socials a Twitter, indignats inclosos; vaig participar tant com vaig poder i més en l’espectacular resposta de la societat illenca als intents d’extermini lingüístic del Govern de José Ramón Bauzá; vaig testimoniar, com a observador llunyà, el goig ataronjat de la primavera valenciana, i no fa gaires anys vaig bategar amb la tardor catalana i el referèndum d’autodeterminació, el moviment antirepressiu després… I ara? On som, ara, que els ciutadans dels Països Catalans pareixem estar tan desanimats?

]]> <![CDATA[Vox: les puces piquen]]> No hauria de sorprendre ningú que el partit que acumula més crisis internes a les Balears des de principis de legislatura (entre escissions, acusacions creuades i vots particulars) estigui passant ara el seu propi calvari en l’àmbit estatal. Consti que no faig servir aquesta expressió tan pasqual i tan cristiana perquè sí: el que està vivint Vox aquestes setmanes és l’esclat d’una escalada que la seva tradició (sic) democràtica (sic) ha precipitat des que varen començar a torpedinar el mapa de partits espanyol. Qui es podia imaginar que una força tan oberta a la reflexió, tan amiga de les complexitats, tan amant de les llibertats individuals i del diàleg acabaria fent aigua per tots els costats? Qui hauria dit que el partit de les polseretes amb la bandera de l’Imperi i els ‘fachalecos’ (potser en català en podríem dir ‘fatxapits’…) acabaria tenint problemes interns greus per manca de debat i de consens?

]]> <![CDATA[Premi d’Honor de les Lletres Mesquidianes]]>

“Podré dir el teu nom, al·lot despentinat”, ara que has estat reconegut amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes?

]]> <![CDATA[Dormir a ca nostra]]> És sa i necessari, però també pot ser traumàtic o complicat: hi ha un moment a la vida que el terme ‘ca nostra’ comença a ser incert.

]]> <![CDATA[La culpa és dels ciclistes]]> “La culpa de tot és dels jueus i dels ciclistes”. Aquest lema ideat per Joseph Goebbels, ministre de propaganda del Tercer Reich, s’estudia encara avui a les facultats de comunicació i de ciències polítiques com un exemple clar de falsa disjuntiva. Es diu que Goebbels va plantejar la idea a Hitler en plena voràgine d’assenyalament i de persecució antisemita, i que aquest va respondre el que molts de vosaltres potser deveu haver pensat, tenint en compte el context: i per què els ciclistes?

]]> <![CDATA[Un nou moment per al sobiranisme]]> Les bones notícies també venen del País Valencià. Fa pocs dies es feia pública una enquesta interna de Compromís en què es constatava una tendència que ja es podia intuir en altres nacions sense estat de la Península: els partits sobiranistes poden ser l’alternativa als governs del PP i Vox. Que l’enquesta dibuixi un empat a quatre entre Compromís (25-26 diputats), Vox (25-26), el PSPV (24-25) i el PP (24-25) respon, sens dubte, a un moviment tectònic important. D’una banda, la reacció de la societat valenciana davant la gestió criminal de la gota freda per part de Mazón. De l’altra, la manca de lideratges al PSPV, massa preocupat per “ofrenar noves glòries a Espanya” des de l’àmbit ministerial. Ens serveix, però, aquest mapa, per imaginar un nou horitzó a les Illes Balears?

]]> <![CDATA[Estats Units d’Europa]]> No és una idea nova, però avui pren més sentit que mai: potser ha arribat l’hora dels Estats Units d’Europa? En un context de fricció geopolítica constant, amb uns Estats Units d’Amèrica desfermats en la seva ofensiva neocolonial, una Rússia militarment feble però disposada a dinamitar tots els consensos de no agressió establerts amb la fi de la Guerra Freda i una Xina que va creixent i expandint-se silenciosament dins i fora de les seves fronteres, potser ens hauríem de demanar quin ha de ser el paper de la Vella Europa dins el context global, i se m’acuden poques solucions més sorprenentment factibles i adients, avui, que aquesta.

]]> <![CDATA[Cruis i esquerdes]]> Vivim temps de cruis i esquerdes a la vida i la geopolítica. L’episodi de Groenlàndia –i Veneçuela– recorda fins a quin punt tot és incert i a punt de canviar en qualsevol moment. En paral·lel, aquests dies a ca nostra també hem vist com les infraestructures només ‘existeixen’ quan fallen –sobretot per les (extremes) dretes. L’accident ferroviari d’Adamuz ha deixat més de quaranta víctimes mortals, amb el trànsit d’alta velocitat afectat i un país sencer en estat de commoció.

]]> <![CDATA[Matèria sensible]]> “Sense saber ben bé com, arribes a tenir la casa que vessa de plena”: així comença L’imant i les coses, l’inclassificable primer llibre de l’artista, mestre i filòleg Mateu Coll (Pollença, 1962). No debades, els objectes i la idea de col·lecció (o d’acumulació) són alguns dels eixos entorn dels quals gira el volum, que explora la relació que les persones mantenim amb les coses que posseïm o que volem. “Hi vas darrere, els cerques, els objectes”, diu Coll. “He comprat i arreplegat d’una manera desaforada, com si el món s’acabàs, una arca enmig del diluvi, una parella i més de cada espècie”. I ens endinsa, així, en un discurs que bascula entre una parcialíssima prosa memorialística i l’assaig, entre el pensament més personal i la prosa quasi poètica.

]]> <![CDATA[En veu alta]]> Quin espai estam disposats a reservar, per a la veu dels altres? En un món que va cap a l’individualisme, en què les persones s’escolten de cada vegada menys, la paraula dita o sentida pot arribar a ser un bàlsam contra l’aïllament i la manca d’empatia, una manera de sortir d’un mateix. Hi pensava aquests dies, després d’assistir a la lectura íntegra de la Mateixa del gènit tret, de Miquel Àngel Adrover Perelló, a l’església Vella de Calonge, organitzada pel poeta, narrador, dramaturg i confabulador Joan Tomàs Martínez Grimalt i pel també poeta i traficant cultural Pau Vadell i Vallbona.

]]> <![CDATA[Antipolítica]]> Quasi a l’equador d’aquesta legislatura, sembla que les Illes Balears s’han convertit, com ja ha passat amb territoris com el País Valencià, Andalusia, Extremadura i Múrcia, en el camp de proves de l’antipolítica que s’acosta en l’àmbit estatal. O el que és el mateix: la realitat que es genera quan un partit liberal o conservador, de tall democràtic com es reivindica el PP, passa a necessitar els vots de partits antisistema i d’extrema dreta, de discurs populista i anticonstitucionalista, com ho és Vox. Se’n salven poques institucions, i el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma serveixen de malaurats botons per a aquesta mostra.

]]> <![CDATA[Mallorca en transició]]> De vegades hi ha llibres que s’avancen al seu temps, o que sense avançar-s’hi recullen l’esperit de tota una època. Poden ajudar, fins i tot, a imaginar-ne de futures, o de millors. Aquesta és la sensació que he tengut amb la novel·la Monument, d’Alba Noguera (Palma, 1997), guanyadora del VIII premi Antoni Vidal Ferrando i publicada pel segell calongí Adia Edicions.

]]> <![CDATA[Mística sense ànima]]> Ha estat el millor debut de la història d’una artista de parla hispana, amb més de quaranta-dos milions de reproduccions a Spotify a escala global. La crítica generalista l’ha alabat, les audiències es disparen a cada entrevista que dona i fins i tot el president del govern de l’Estat, Pedro Sánchez, l’ha felicitat per ser “la tercera artista més escoltada” durant uns dies en l’àmbit mundial. Què fa, però, que l’èxit del nou disc de Rosalía, Lux (Sony Music Entertainment), també sigui paradoxalment, i en un sentit més qualitatiu, artístic, fondo, un fracàs?

]]>